Coliflor, porro, enciam i xampinyons de la nevera. Sàlvia, julivert, menta, caputxina i tarongina de la terrassa. Barrejat amb una mica d'arròs i de llenties. Més una mica de sal i un bon raig d'oli. I un pessic de llevat, i un altre pessic de comí molt, i uns altres pessics d'alfàbrega i de farigola seques i triturades.
Sovint aquests són els ingredients de les amanides de l'esmorzar, aquesta temporada. I, des de fa uns dies, també hi poso unes fulles d'ortigues, d'unes ortigues que de manera inesperada han aparegut a una torreta de la terrassa, sense que tingui ni idea de com hi van poder arribar, les llavors.
M'agraden, aquestes amanides. I m'agrada, aquests dies, poder-hi afegir les ortigues: em recorden temps enrere, quan de vegades feia juguesques, dient-li a algú que en podia collir i menjar-me-les directament. I em deien que no era capaç. I és clar, m'atrevia i guanyava la juguesca. I sense ortigar-me. Però això em sembla que fa temps ja ho vaig explicar.
I també vaig explicar que una cosa són les ortigues crues. I una altra, cuites, ja que llavors no hi ha cap risc d'ortigar-te. Cuites, sobretot si són tendres, són molt bones. Com a verdura, o encara millor fetes puré. S'assemblen una mica als espinacs, però tenen un gust més suau, més fi. Ves a saber, potser algun dia oferiran aquests purés d'ortigues als restaurants de luxe, com una delicadesa...
