Es va passar la vida cuidant als altres. Cuidant, quan va ser necessari, les filles, una tia, el pare, la mare, el marit, de vegades també els nets... I alhora, les estones que podia, anava treballant, portant un sou a casa.
Al final va acabar vivint sola, perquè a casa seva ja no hi quedava ningú. Perquè uns havien mort, i uns altres havien marxat.
Va passar el temps i, a l'anar fent anys, va arribar un moment que viure sola se li va començar a fer complicat. Perquè tant el cos com el cap se li anaven afeblint. I llavors va anar a viure a casa d'una filla i, de vegades, a casa d'una altra. I així van passar uns anys més.
Ara he sabut que l'han dut a una residència. Suposo que era previsible, tot i que, per a mi, també inconcebible: tota la vida tenint cura dels altres i, quan ella ha necessitat ajudes, més atencions, ha semblat normal dur-la a una residència (els seus pares, la seva tia, el marit, tots van morir a casa, atesos per ella). L'han dut a una residència perquè, és clar, "ningú no pot ser assumir tanta dedicació", "cadascú ha de poder fer la seva vida", etc.
Anys enrere, quan jo arribava al poble el primer que feia era trucar a casa seva i saludar-la. Sovint fins i tot ho feia abans d'obrir la porta de casa meva, al costat de la seva. Teníem una molt bona relació, fàcil; de vegades ella em feia favors, de vegades els hi feia jo. O, senzillament, fèiem petar la xerrada. Era la millor veïna que podia tenir, una dona senzilla, discreta, amable, servicial... No recordo haver-la vist mai enfadada.
Sé que el seu cas no és cap excepció. Al contrari, ara més aviat és la norma: quan la gent es fa gran i perd autonomia, quan comença a necessitar ajudes, arriba un punt que sembla que és el que toca, portar aquesta persona a una residència. La decisió es justifica de diferents maneres. Per exemple, dient que el pare o la mare "hi estarà molt bé", a la residència. O que s'ha d'aprofitar l'ocasió, "perquè ara hi ha plaça i, més endavant, ves a saber". O que, és clar, "com que nosaltres treballem"...
En aquests casos, és fàcil, trobar excuses... igual que sembla que és fàcil, molt fàcil, oblidar el passat. Només existeix el present, o més ben dit, "el nostre present", els nostres interessos... Nosaltres.
Ella tenia, té, un grau de dependència moderat: acompanyada, encara podia sortir al carrer, i a casa s'entretenia amb facilitat mirant la tele o per la finestra, o fent becaines... A estones, fins i tot podies mantenir amb ella converses força normals. I seguia conservant la seva afabilitat i bon caràcter de sempre, seguia sent una dona de tracte molt fàcil.
Ho he sabut ara, que ja fa més d'un mes que és a la residència. I més que indignació, o mal humor, el que sento és tristesa. Molta tristesa, i també un gran desànim.
