Un altre detall que m'ha cridat l'atenció del manual d'usabilitat citat de l'Steve Krug és la curiosa i entendridora dedicatòria: "A la meva tia Isabel (Germana Rose Immaculata, O.P.) que ha resat per a mi tots els dies de la meva vida".
Una bonica dedicatòria que alhora em genera un dubte o divagació lingüística de propina: està bé aquest "per a"? Perquè si a l'hora de fer la traducció (a partir del castellà "para") em menjo la a, llavors quedaria el dubte de si la tia Isabel resava "en comptes d'ell" o "a favor d'ell", cosa que, tot i ser un descregut i no dominar gaire el tema, em sembla que són coses més aviat diferents...
30 de nov. 2010
Lliçons d'usabilitat
Llegeixo en un manual sobre la usabilitat dels webs (1) un capítol dedicat a exposar el següent: quan volem solucionar un problema, la pregunta adequada sempre hauria de ser quin és el canvi més petit i senzill que podem fer per a neutralitzar o minimitzar el problema detectat. A continuació, l'autor, un reconegut expert en la seva especialitat, afegeix que aquesta idea elemental i econòmica sovint és menystinguda i rebutjada pels analistes, acostumats a decantar-se molts cops per opcions força més complexes i de resultats alhora més incerts.
El llibre, tal com he dit, està dedicat a la usabilitat dels webs, però aquest capítol en concret alhora em transporta a d'altres àmbits, i de manera especial al de les relacions interpersonals, o entre col.lectius; a les dificultats que de vegades s'hi generen i a les formes diferents d'abordar-les, de vegades no gaire lúcides.
El títol del llibre és "Fer fàcil l'impossible". La cosa és que, de vegades, ves a saber per quins estranys mecanismes psicològics, ens encaparrem, ens esforcem molt, "en fer impossible el fàcil". O resumint-ho i acabant-ho de reblar amb una de les divertides i alhora fiables lleis de Murphy: "No hi ha cap solució senzilla i eficaç que no es pugui fer inviable mitjançant la invenció del problema adequat".
--
(1) Steve Krug. Haz fácil lo imposible, guía para detectar y determinar los problemas de usabilidad. Anaya Multimedia, Madrid, 2010.
29 de nov. 2010
L'amor és atenció
"Feia anys que no tenia cap relació amb ells. (...) No entenia el motiu d'aquella visita per sorpresa. L'escrutava sense amagar l'enuig, mentre la tenia davant meu, amb la seva petita bossa gastada agafada a la mà. (...) Mentre s'allunyava, la vaig veure que em saludava amb la mà oberta des de la finestra del darrere, tenia el mateix somriure dèbil d'un nen que no sap on ha d'anar. Queia una pluja fina i enganxosa."
Susanna Tamaro. Anima mundi. 1997
Aquests dies he rellegit unes pàgines del llibre, i aquests fragments m'han fet pensar en algun episodi de les meves relacions amb els meus pares. És difícil, tenir bones relacions amb els pares, quan encara no has aprés a relacionar-te bé amb tu mateix...
Em referia un altre dia a la necessitat d'entendre els altres per a entendre'ns nosaltres mateixos. I a l'inrevés. És un peix que es mossega la cua: sense entendre'ns no podem entendre els altres, sense entendre'ls no ens podem entendre. No es tracta de plantejar-ho com el fals dilema de l'ou i la gallina, sinó com un procés circular, no lineal, en el qual els dos factors són igual de rellevants, mútuament dependents.
Suposo que si, en el seu moment, no vaig ser capaç d'entendre prou bé els meus pares va ser, sobretot, perquè no m'entenia prou bé jo mateix. I si ara de vegades em passa amb la meva companya o el meu fill, suposo que és pel mateix motiu. L'avantatge és que em sembla que finalment tinc el diagnòstic adequat, així que només em cal tenir-lo present. És a dir, procurar estar més atent.
El llibre citat de la Susanna Tamaro acaba amb la mateixa conclusió, amb aquesta idea lúcida i elemental. Una monja, abans de morir, li diu al protagonista: "l'amor és atenció". Anima mundi potser no és un gran llibre, però encara que només fos per aquest final a mi em va valdre la pena la seva lectura. El vaig llegir fa anys, suggerit a més per la meva mare, i d'ençà d'aleshores de tant en tant he anat recordant aquesta frase.
Susanna Tamaro. Anima mundi. 1997
Aquests dies he rellegit unes pàgines del llibre, i aquests fragments m'han fet pensar en algun episodi de les meves relacions amb els meus pares. És difícil, tenir bones relacions amb els pares, quan encara no has aprés a relacionar-te bé amb tu mateix...
Em referia un altre dia a la necessitat d'entendre els altres per a entendre'ns nosaltres mateixos. I a l'inrevés. És un peix que es mossega la cua: sense entendre'ns no podem entendre els altres, sense entendre'ls no ens podem entendre. No es tracta de plantejar-ho com el fals dilema de l'ou i la gallina, sinó com un procés circular, no lineal, en el qual els dos factors són igual de rellevants, mútuament dependents.
Suposo que si, en el seu moment, no vaig ser capaç d'entendre prou bé els meus pares va ser, sobretot, perquè no m'entenia prou bé jo mateix. I si ara de vegades em passa amb la meva companya o el meu fill, suposo que és pel mateix motiu. L'avantatge és que em sembla que finalment tinc el diagnòstic adequat, així que només em cal tenir-lo present. És a dir, procurar estar més atent.
El llibre citat de la Susanna Tamaro acaba amb la mateixa conclusió, amb aquesta idea lúcida i elemental. Una monja, abans de morir, li diu al protagonista: "l'amor és atenció". Anima mundi potser no és un gran llibre, però encara que només fos per aquest final a mi em va valdre la pena la seva lectura. El vaig llegir fa anys, suggerit a més per la meva mare, i d'ençà d'aleshores de tant en tant he anat recordant aquesta frase.
25 de nov. 2010
23 de nov. 2010
14 de nov. 2010
Cataclismes
M'ho explica l'Àlex. Un home del seu poble, que sempre havia estat una persona tranquil.la, de bona mena, apreciada per tothom amb qui es relacionava, de cop se sap que ha matat tres dones de la residència de gent gran en la que treballava (més tard la xifra augmenta, potser són nou o més les persones que ha mort). Els fets han agafat tothom per sorpresa, no hi havia cap indici que pogués fer una cosa així.
Els diaris també en parlen, de manera sensacionalista. Em desagrada. L'Àlex em transmet una versió diferent, més carregada d'empatia envers tots els implicats, abatut ell mateix per la proximitat. Afectat per tantes desfetes com ha provocat el cas: a més de les persones indefenses que han mort, aquest home s'ha destrossat la seva vida, i alhora la dels seus pares, una gent que viurà ja sempre amb la pesadíssima càrrega d'aquests fets terribles.
L'Àlex em parla de la fragilitat de la vida. Passa un cataclisme i ja res no pot ser mai més com havia sigut. Sempre que em parla així, amb aquesta càrrega emotiva, em recorda aquesta part tan sensible seva, tan seductora, tan especial. I alhora tan complexa, ja que no només li serveix per a gaudir i enlairar-se en determinats moments, sinó també, d'altres vegades, per a patir i enfonsar-se en un món malenconiós i pessimista. Ser especialment sensible té això, és tant una benedicció com, de vegades, una mala passada.
--
(1) A les pàgines del Miravolant, des d'una altra perspectiva, m'he referit també a aquest fet dissortat:
http://miravolant.blogspot.com/2010/11/fer-trampa.html
http://miravolant.blogspot.com/2010/12/fer-trampa-2.html
(2) Havent redactat inicialment aquest text el 14 de novembre, en contra del que tinc per costum el modifico un parell de setmanes més tard, desconcertat per l'envergadura que agafa la història i valorant que alguna de les consideracions inicials potser no era la més adequada.
Els diaris també en parlen, de manera sensacionalista. Em desagrada. L'Àlex em transmet una versió diferent, més carregada d'empatia envers tots els implicats, abatut ell mateix per la proximitat. Afectat per tantes desfetes com ha provocat el cas: a més de les persones indefenses que han mort, aquest home s'ha destrossat la seva vida, i alhora la dels seus pares, una gent que viurà ja sempre amb la pesadíssima càrrega d'aquests fets terribles.
L'Àlex em parla de la fragilitat de la vida. Passa un cataclisme i ja res no pot ser mai més com havia sigut. Sempre que em parla així, amb aquesta càrrega emotiva, em recorda aquesta part tan sensible seva, tan seductora, tan especial. I alhora tan complexa, ja que no només li serveix per a gaudir i enlairar-se en determinats moments, sinó també, d'altres vegades, per a patir i enfonsar-se en un món malenconiós i pessimista. Ser especialment sensible té això, és tant una benedicció com, de vegades, una mala passada.
--
(1) A les pàgines del Miravolant, des d'una altra perspectiva, m'he referit també a aquest fet dissortat:
http://miravolant.blogspot.com/2010/11/fer-trampa.html
http://miravolant.blogspot.com/2010/12/fer-trampa-2.html
(2) Havent redactat inicialment aquest text el 14 de novembre, en contra del que tinc per costum el modifico un parell de setmanes més tard, desconcertat per l'envergadura que agafa la història i valorant que alguna de les consideracions inicials potser no era la més adequada.
13 de nov. 2010
Divertiment - 2
Durant l'estiu, a la Plaça Pep Ventura, just al davant de la torre on passàvem les vacances, de tant en tant hi feien putxinel.lis. Em recordo, més que mirant-los, mirant de lluny com un núvol de nens, més petits, seguien amb atenció les representacions, xisclant o aplaudint segons convingués; xisclant quan el llop es cruspia l'avia, o quan el dimoni empaitava en Peret (o el Perico, perquè m'imagino que les obres eren en castellà, gairebé segur, però no ho recordo), o aplaudint contents quan el llenyataire empaitava el llop, o era en Peret el que estomacava el dimoni. Recordo també la preparació, l'arribada del titellaire amb les seves andròmines, el procés de muntatge del guinyol, el temps d'espera, amb tot ja a punt, abans no començava la funció. I un cop acabada la representació la progressiva dispersió de la mainada, la recollida de les cadires si algú se l'havia dut, el desmuntatge del teatret, el ritme lent, la progressiva desaparició de l'estructura, fins a quedar la plaça un altre cop buida, sense res, sense cap rastre de la funció...
10 de nov. 2010
Ser i estar. Un altre tipus de divagacions
La meva mare, era bipolar o patia la malaltia bipolar? Segons el llenguatge políticament correcte vigent, l'escaient seria dir que tenia, estava afectada o patia la malaltia. Però a banda de la correcció política, "era" o "patia", la bipolaritat? Y si la patia, estaria ben dit dir-ho així, o s'hauria de dir que la vivia? Només es pateix, a causa de la bipolaritat?
Segons el testimoni de persones bipolars, durant les fases d'eufòria s'ho poden passar meravellosament bé, fins un grau difícil d'imaginar per part de qualsevol persona que no hagi viscut mai un estat alterat de la consciència d'aquest tipus.
Una altra cosa són les conseqüències que poden derivar-se d'aquests estats d'eufòria. Ara bé, aquest potencial devastador, és just que monopolitzi de forma absoluta l'anàlisi dels estats d'eufòria? És just que el monopolitzi, fins i tot tenint en compte també les terribles fases depressives dels cicles maniacodepressius?
La vida és complexa, complicada i plena de matisos. Per exemple, és una realitat sorprenent, enlluernadora, l'esclat de vitalitat, i molts cops de gran creativitat, de les persones en fases maníaques. Molts grans creadors han estat bipolars. Què haurien contestat si se'ls hagués proposat alliberar-los de la seva bipolaritat? Si se'ls hagués donat l'opció d'escollir entre una vida com la seva, condicionada per la bipolaritat, amb les corresponents fases depressives alternades amb les d'eufòria i creativitat, o com a opció alternativa, una vida més estable, equilibrada, però alhora menys o gens creativa.
Torno a la meva mare. Fins a quin punt la bipolaritat era part substancial d'ella mateixa i per tant seria escaien parlar que "era" bipolar, en lloc que "n'estava afectada"? La meva mare, sense la bipolaritata, hauria estat la meva mare? O hauria estat una altra persona? Només patia la bipolaritata? O en alguna mesura, puntualment, també la gaudia? És a dir, com s'ha de valorar el fet que quan estava en una fase eufòrica, o quan la recordava més tard, digués que en aquells moments se sentia meravellosament bé, millor que mai?
Si a la meva mare, en el supòsit que hagués pogut triar entre "tot o res" (si fos possible aquesta mena d'eleccions), l'haguessin deixat triar un grau entremig (menys depressió i menys entusiasme), quin punt hauria estat el de la seva elecció? I la pregunta alhora més important i alhora del tot absurda, en tant que incontestable: hauria estat més feliç?
Espero que ningú malinterpreti aquestes divagacions, no són cap intent de relativitzar gens ni mica els efectes de la bipolaritata sobre la vida d'una persona. Al contrari, el propòsit d'aquestes divagacions és fer més complexa l'aproximació al món de segons quins estats mentals. Uns estats que, a causa de la por que fan, sovint es tendeix a simplificar-los excessivament, per tal de restar-los part de la seva càrrega angoixant. Una simplificació comprensible, ateses les motivacions, però potser no del tot desitjable.
Ja sigui "sent" o "estant", tots tenim un peu més o menys endins del món de la bogeria, i els casos extrems que ens envolten ens haurien de servir tant per a entendre'ns una mica més nosaltres mateixos com per a entendre, també una mica més, aquesta gent "diferent" que de vegades tenim al voltant.
Segons el testimoni de persones bipolars, durant les fases d'eufòria s'ho poden passar meravellosament bé, fins un grau difícil d'imaginar per part de qualsevol persona que no hagi viscut mai un estat alterat de la consciència d'aquest tipus.
Una altra cosa són les conseqüències que poden derivar-se d'aquests estats d'eufòria. Ara bé, aquest potencial devastador, és just que monopolitzi de forma absoluta l'anàlisi dels estats d'eufòria? És just que el monopolitzi, fins i tot tenint en compte també les terribles fases depressives dels cicles maniacodepressius?
La vida és complexa, complicada i plena de matisos. Per exemple, és una realitat sorprenent, enlluernadora, l'esclat de vitalitat, i molts cops de gran creativitat, de les persones en fases maníaques. Molts grans creadors han estat bipolars. Què haurien contestat si se'ls hagués proposat alliberar-los de la seva bipolaritat? Si se'ls hagués donat l'opció d'escollir entre una vida com la seva, condicionada per la bipolaritat, amb les corresponents fases depressives alternades amb les d'eufòria i creativitat, o com a opció alternativa, una vida més estable, equilibrada, però alhora menys o gens creativa.
Torno a la meva mare. Fins a quin punt la bipolaritat era part substancial d'ella mateixa i per tant seria escaien parlar que "era" bipolar, en lloc que "n'estava afectada"? La meva mare, sense la bipolaritata, hauria estat la meva mare? O hauria estat una altra persona? Només patia la bipolaritata? O en alguna mesura, puntualment, també la gaudia? És a dir, com s'ha de valorar el fet que quan estava en una fase eufòrica, o quan la recordava més tard, digués que en aquells moments se sentia meravellosament bé, millor que mai?
Si a la meva mare, en el supòsit que hagués pogut triar entre "tot o res" (si fos possible aquesta mena d'eleccions), l'haguessin deixat triar un grau entremig (menys depressió i menys entusiasme), quin punt hauria estat el de la seva elecció? I la pregunta alhora més important i alhora del tot absurda, en tant que incontestable: hauria estat més feliç?
Espero que ningú malinterpreti aquestes divagacions, no són cap intent de relativitzar gens ni mica els efectes de la bipolaritata sobre la vida d'una persona. Al contrari, el propòsit d'aquestes divagacions és fer més complexa l'aproximació al món de segons quins estats mentals. Uns estats que, a causa de la por que fan, sovint es tendeix a simplificar-los excessivament, per tal de restar-los part de la seva càrrega angoixant. Una simplificació comprensible, ateses les motivacions, però potser no del tot desitjable.
Ja sigui "sent" o "estant", tots tenim un peu més o menys endins del món de la bogeria, i els casos extrems que ens envolten ens haurien de servir tant per a entendre'ns una mica més nosaltres mateixos com per a entendre, també una mica més, aquesta gent "diferent" que de vegades tenim al voltant.
8 de nov. 2010
Els records
Diferents vegades m'he referit a la fiabilitat relativa dels records. Sé que haig de ser prudent, a l'hora de refiar-me dels meus records, i alhora tinc assumit que els altres tinguin una actitud cautelosa, del tot saludable i sensata, respecte del que dic.
Malgrat haver-me referit diferents vegades a aquest tema, no em sembla sobrer insistir-hi de tant en tant. Ara em sembla un bon moment, després d'haver fet fa pocs dies diferents reflexions sobre la mort dels meus pares.
Diuen que cada vegada que recuperes un record el reconstrueixes: no és com una fotografia que treus d'un arxiu, sinó un dibuix que fas a partir de diferents informacions escampades pel cervell. Qui hagi practicat la còpia de dibuixos sap que el resultat mai és del tot igual a l'original. Això, en el millor dels casos, perquè quan el copista és poc hàbil, està neguitós o va a corre-cuita, de vegades el resultat pot ser fins i tot irreconeixible.
També cal contemplar el cas en el que el copista és prou hàbil, però impulsat per un delit perfeccionista, vol "millorar" l'original (de manera conscient o inconscient), corregint allò que li sembla que no està prou definit o que no és prou bonic.
Sigui com sigui, aquest record reelaborat, passa a enriquir el propi arxiu, formant part a partir de llavors del bagatge informatiu que tenim associat a un fet determinat. De manera que, quan, un altre cop, tornem a recordar el mateix fet, utilitzem també aquella reconstrucció anterior com a documentació.
Bé, em sembla que no m’invento res, crec que tot això és el que diuen els que hi entenen, d'aquest assumpte, si no és que jo he entès malament les seves explicacions. De tota manera, no s'acaben aquí les dificultats, segons expliquen també els experts. La cosa encara és més complicada, perquè la percepció inicial d'un fet no és mai una fotografia fidel i objectiva (consensuable entre diferents persones), de la realitat. Els sentits ens forneixen diferents elements informatius que el cervell (cada cervell de forma personalitzada, en funció de múltiples variables físiques i biogràfiques), s'encarrega d'organitzar donant forma a una percepció concreta.
Ningú percep ni recorda un fet exactament igual que una altra persona. Ningú recupera un record propi exactament igual que l'anterior cop que el va recuperar. I per tant, no es pot afirmar, no puc afirmar rotundament, que qualsevol cosa de la que n'hagi estat testimoni passés ben bé segons els meus records.
Torno a la família. L'excursió pels records vinculats a la mort dels meus pares (igual que els records sobre altres aspectes o episodis familiars), sé que està condicionada per les limitacions pròpies de qualsevol excursió al món dels records. Quan parlo dels records familiars sóc conscient de totes aquestes limitacions. I m'agrada manifestar-ho, per tal de contextualitzar de forma adequada el grau de fiabilitat de les versions que pugui oferir sobre el que va passar en un moment determinat.
Ja per acabar, i espero que a ningú li incomodi i ho entengui adequadament: com és obvi, una conclusió de les divagacions anteriors és que la credibilitat que d'entrada atorgo als records dels altres és del mateix tipus...
Malgrat haver-me referit diferents vegades a aquest tema, no em sembla sobrer insistir-hi de tant en tant. Ara em sembla un bon moment, després d'haver fet fa pocs dies diferents reflexions sobre la mort dels meus pares.
Diuen que cada vegada que recuperes un record el reconstrueixes: no és com una fotografia que treus d'un arxiu, sinó un dibuix que fas a partir de diferents informacions escampades pel cervell. Qui hagi practicat la còpia de dibuixos sap que el resultat mai és del tot igual a l'original. Això, en el millor dels casos, perquè quan el copista és poc hàbil, està neguitós o va a corre-cuita, de vegades el resultat pot ser fins i tot irreconeixible.
També cal contemplar el cas en el que el copista és prou hàbil, però impulsat per un delit perfeccionista, vol "millorar" l'original (de manera conscient o inconscient), corregint allò que li sembla que no està prou definit o que no és prou bonic.
Sigui com sigui, aquest record reelaborat, passa a enriquir el propi arxiu, formant part a partir de llavors del bagatge informatiu que tenim associat a un fet determinat. De manera que, quan, un altre cop, tornem a recordar el mateix fet, utilitzem també aquella reconstrucció anterior com a documentació.
Bé, em sembla que no m’invento res, crec que tot això és el que diuen els que hi entenen, d'aquest assumpte, si no és que jo he entès malament les seves explicacions. De tota manera, no s'acaben aquí les dificultats, segons expliquen també els experts. La cosa encara és més complicada, perquè la percepció inicial d'un fet no és mai una fotografia fidel i objectiva (consensuable entre diferents persones), de la realitat. Els sentits ens forneixen diferents elements informatius que el cervell (cada cervell de forma personalitzada, en funció de múltiples variables físiques i biogràfiques), s'encarrega d'organitzar donant forma a una percepció concreta.
Ningú percep ni recorda un fet exactament igual que una altra persona. Ningú recupera un record propi exactament igual que l'anterior cop que el va recuperar. I per tant, no es pot afirmar, no puc afirmar rotundament, que qualsevol cosa de la que n'hagi estat testimoni passés ben bé segons els meus records.
Torno a la família. L'excursió pels records vinculats a la mort dels meus pares (igual que els records sobre altres aspectes o episodis familiars), sé que està condicionada per les limitacions pròpies de qualsevol excursió al món dels records. Quan parlo dels records familiars sóc conscient de totes aquestes limitacions. I m'agrada manifestar-ho, per tal de contextualitzar de forma adequada el grau de fiabilitat de les versions que pugui oferir sobre el que va passar en un moment determinat.
Ja per acabar, i espero que a ningú li incomodi i ho entengui adequadament: com és obvi, una conclusió de les divagacions anteriors és que la credibilitat que d'entrada atorgo als records dels altres és del mateix tipus...
4 de nov. 2010
La vida és com un parc d'atraccions
La vida és com un parc d'atraccions en el que no pots triar la que et ve més de gust. Decideixen per tu: si et toquen les muntanyes russes, mala sort, i si a sobre et fan repetir una vegada i una altra, de manera reiterada, per molt que xisclis, que et maregis, que vomitis i et desesperis, no te'n deixaran baixar. Tampoc pots optar, no cal ni dir-ho, per quedar-te assegut al bar, assaborint una cervesa i unes olives, llegint el diari i contemplant de lluny com la resta de la gent és sacsejada, capgirada i centrifugada a les diferents atraccions. Ets una titella, no un espectador de la funció; els teus desitjos són irrellevants i, et passi el que et passi, no et serveix de res protestar. Si ho fas, si no estàs d'acord amb el tracte (o amb el contracte), i tip i esgotat demanes el llibre de reclamacions, està tot previst: et duran al laberint dels miralls, i allí et deixaran, donant tombs i més tombs, sense que trobis mai més la forma de sortir-ne.
3 de nov. 2010
2 de nov. 2010
M'hauria agradat
M'hauria agradat haver viscut amb més intensitat, més atent, els darrers anys que vaig viure amb ells, llavors que, a causa de la meva edat, ja em tocava ser més conscient de la importància de les mostres d'afecte, de la comprensió bondadosa, des de la simpatia. De la transcendència de tots els petits instants que, afilerats, acaben fent un dia. I que segons com es viuen acaben fent que aquell dia sigui virolat, bonic, seré, o que sigui un dia trist, tens, gris... M'hauria agradat, però ara ja no hi sóc a temps, i l'únic que puc fer és, amb els instants que em toca viure ara, amb qui tingui ara al costat, procurar viure'ls amb la sol.licitud, la calidesa i la lucidesa que m'hauria agradat viure aquells altres instants.
1 de nov. 2010
Dret de cita (Susanna Tamaro)
"Com que he viscut molt i he deixat enrera tantes persones, ara sé que els morts pesen no tant per l'absència, com per tot allò que -entre ells i nosaltres- no ha estat dit."
Susanna Tamaro. Vés on et porti el cor
Susanna Tamaro. Vés on et porti el cor
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
