El Manolo - 5

Trobo el Manolo estirat al llit. Són les cinc de la tarda. Les cuidadores de la residència, unes dones simpàtiques i dinàmiques, implicades en la seva feina, han acabat tirant la tovallola. Després de mesos insistint, intentant motivar-lo, procurant que no s'estigués tan abandonat, han vist que era impossible, que l'esforç era inútil, i el deixen anar al seu aire. I el Manolo durant el dia es passa moltes hores així, al llit. Com ara, vestit de cap a peus, fins i tot amb les sabatilles posades, tapat amb un llençol i una manta, amb la cara amagada.

Em sembla que em coneix. El convenço perquè es llevi i, ell amb el seu caminador, anem fins a la sala. L'escena de la sala també és d'allò més depriment, avis i àvies amb la mirada perduda i la boca badada.

El Manolo encara té el cap mínimament clar. Prou clar per adonar-se de la desfeta. Quin sentit té la seva vida? Per què no es mor ja? Què hi fa, ell, allí, encara viu? M'ho diu, i no sé què dir-li, perquè de fet sé que té tota la raó. I ell sap que la té. Només li dic que, ja que encara és viu, ha d'intentar agafar-s'ho de la millor manera possible. De fet, és el que ja fa, a la seva manera: arraulir-se al llit embolicat amb la manta, intentant dormir, com més millor, intentant no pensar, intentant no ser massa conscient de la seva derrota. Intentant aïllar-se de tot.

Intentant també, suposo, no ensumar... perquè la flaire de pixums l'embolcalla. I no perquè no estigui ben cuidat, però és que ell, a la seva incontinència de vell hi afegeix la seva tossuderia de sempre. I de vegades no es vol deixar posar els bolquers, o se'ls treu. O no demana ajuda quan ha d'anar a fer un riu, i passa el que passa.

Com se soluciona això? Només morint-se. Mentrestant, es veu que han demanat una mena de granota especial per aquests casos, d'un teixit sintètic, tancada pel darrera amb una cremallera: qui la porta, sol no se la pot treure. De manera que si el Manolo vol treure's els bolquers, o si vol fer un riu, haurà de demanar ajuda a la força. Una mica més de netedat i una mica més d'humiliació.

Això és el que en queda, d'aquell Manolo que trescava per les muntanyes com un cabirol, orgullós de la seva vitalitat i la seva autonomia. Això és el que en queda, només una ruïna. No és estrany que només pensi en morir-se, que pensi que és el millor que li pot passar. És cert, té tota la raó. Què li has de dir?

Quin desastre, arribar a aquest estat! Quina llàstima (des de la meva perspectiva), no haver tingut la lucidesa d'intuir el futur, i el coratge i la determinació d'evitar-lo a temps. Bé, és cert que aquest escenari cadascú el viu d'una manera molt personal, i que la possibilitat de decidir sobre aquest tema molta gent no la contempla. La majoria de gent no vol el que l'espera però tampoc vol, o no es veu amb cor de plantejar-se, qualsevol opció que impliqui decidir sobre la durada i el final de la pròpia vida. Desitja, confia, que el futur sigui clement i, que si les coses van mal dades, algun cop de sort fortuït li eviti el calvari. Confia, però no actua.

Me'n vaig amb el cor encongit i, alhora (em fa vergonya reconèixer-ho), alleujat: quan surto al carrer respiro a fons, escombrant dels narius, la gola i els pulmons aquella barreja d'olors d'orins i sabons. Em sento alliberat quan torno "al món exterior", de la gent més o menys saludable i autònoma, quan m'allibero de la visió de la sala, d'aquella escena de magatzem de persones velles i deteriorades. Alliberat i trist de deixar enrere al Manolo, i els altres avis de la sala. Aquestes persones que l'únic que fan és esperar, lentament, dolorosament, la mort.

Justificacions - El Lazarillo de Tormes

"Y a este propósito dice Plinio que no hay libro, por malo que sea, que no tenga alguna cosa buena; mayormente que los gustos no son todos unos, mas lo que uno no come, otro se pierde por ello. Y así vemos cosas tenidas en poco de algunos, que de otros no lo son. Y esto para que ninguna cosa se debería romper ni echar a mal, si muy detestable no fuese, sino que a todos se comunicase, mayormente siendo sin perjuicio y pudiendo sacar de ella algún fruto."

Es desconeix amb certesa l'autor de El Lazarillo de Tormes (hi ha diferents hipòtesis, però són només això, hipòtesis). Y es conserven quatre primeres edicions de l'obra, les quatre del 1554, impreses respectivament a Burgos, Amberes, Alcalá de Henares i Medina del Campo.

Però ara ve l'important de debò: just quatre-cents anys després d'aquestes primeres edicions, vaig néixer jo. És clar, a tots ens agrada ser una mica importants, i una manera d'aconseguir-ho, sobretot quan no ho som, és intentar vincular la nostra biografia amb algun esdeveniment rellevant. Com en aquest cas jo, relacionant el meu naixement amb el quatre-cents aniversari de la primera edició de El Lazarillo de Tormes.

Però és que quatre-cents anys abans del meu naixement encara van passar més coses importants: a Xile, a la Batalla de Tucapel, els salvatges maputxes comandats pel seu cabdill Lautaro van derrotar els valents espanyols (matant alhora el seu cap Pedro de Valdivia). I a Egipte va morir el pirata Piri Reis, que era pirata perquè era turc i infidel, perquè si hagués estat cristià llavors caldria dir que va morir el gran almirall Piri Reis.

El fragment inicial pertany al pròleg de El Lazarillo de Tormes. L'he triat perquè em serveix d'excusa per a justificar aquest vici meu d'escriure: m'agrada pensar, com l'autor de El Lazarillo de Tormes "que no hay libro, por malo que sea, que no tenga alguna cosa buena". En el meu cas, és clar, "el llibre" és una realitat molt més discreta, només "uns escrits d'un bloc" d'un modest passavolant. De tota manera, m'agrada pensar que, encara que aquests escrits meus no siguin res de l'altre món, amb bona voluntat potser s'hi pot trobar alguna cosa aprofitable (potser alguna frase ben confegida, o alguna idea una mica enginyosa, o qualsevol altre fotesa que serveixi d'entreteniment).

Bé, siguem honestos: una mica de lucidesa encara la conservo, de manera que també m'adono que quan ens hem de justificar (com ara em passa a mi) és que no tenim la consciència gaire tranquil.la. Quin patir...

Doncs això... Fa 59 anys va ser el 400 aniversari de la primera edició de El Lazarillo de Tormes. I jo ho celebro així, parlant una mica de mi. Si no ho faig jo, no ho farà ningú, i tots tenim dret a alimentar una mica el nostre narcisisme...

Lletsons i cosconilles

De petit de tant en tant havia sentit a parlar dels lletsons i les cosconilles, que presumptament el meu pare menjava quan vivien a la masia. Dic que presumptament perquè quan ell tenia tres anys van marxar a la capital de la comarca, i allí les amanides silvestres no devien ser habituals, per raons obvies, la impossibilitat d'arreplegar pels carrers de la vila els ingredients necessaris.

Aquesta cantarella dels lletsons i les cosconilles em va quedar al cap, i ja més gran i emancipat, quan vaig començar a viure en ambients rurals, de vegades em preguntava quines plantes devien ser, exactament, aquells lletsons i cosconilles que segons semblava formaven part dels menús de la família del meu pare quan vivien a la masia.

Després d'arreplegar diferents informacions contradictòries, la meva conclusió és que això és de mal saber. Perquè de plantes que es coneixen com a lletsons n'hi ha unes quantes, diferents segons les comarques. Tenen en comú que pertanyen a la subfamília de les compostes liguliflores. Per exemple, a segons quins llocs dels pixa-llits o dent de lleó (taraxacum officinale) en diuen lletsons, a d'altres el nom de lletsó correspon al sonchus oleraceus, o al sonchus tenerrimus, o a la lactuca virosa... plantes de les que (a banda de lletsó) ja no en dic més noms populars, per a no embolicar encara més la troca. Això dels noms populars té aquesta pega, que són divertits però que de vegades confonen més que orienten.

Amb les cosconilles sembla que passa una cosa semblant, només que l'embolic és més restringit. Pel que he esbrinat, el nom de cosconilla en general s'associa a la reichardia picroides, però de vegades és un sinònim, si es pot dir així, de lletsó: una planta coneguda com a lletsó a una comarca a una altra potser es coneix com a cosconilla. De tota manera, amb independència de la planta a la que es refereixin, als vocabularis comarcals hi ha menys cosconilles que lletsons.

La feina que no he fet, i que difícilment faré (per raons logístiques, ja que ara em queda lluny la comarca) és esbrinar exactament, per aquells tombants on va néixer el meu pare, quines eren les plantes que identificaven allí com a lletsons i cosconilles. De fet, fins i tot podria ser que, encara que m'ho proposés, no me'n sortís, perquè potser ja ni hi ha ningú que ho sàpiga, ja que d'amanides de lletsons i cosconilles poca gent se'n deu seguir fent.

Bé, sempre queda algú. Per exemple, fa pocs dies, després d'una passejada, jo me'n vaig fer una de deliciosa, afegint a dues menes de lletsons un bon grapat de flors, fulles i tavelles de ravenisses (raphanus raphanistrum). Les tavelles tendres de ravenisses (o rafanistres, com també en diuen en alguns llocs), tenen un gust picant semblant a la mostassa, molt bo, més picant en el cas de les ravenisses grogues, les de les blanques no tant.

Hi vaig afegir també un altre grapat de brots de colitxos o esclafidors (silene vulgaris), i uns quants pètals de boixacs de camp (calendula arvensis), també coneguts, entre molts altres noms, com a groguets, jaumets o galdirons. Els pètals de boixac més que res per posar-hi una nota de color, perquè el gust no és res de l'altre món, més aviat amargantegen una mica. I a mes de la nota de color del boixac i del picantet de les tavelles de ravenisses, una mica més de picantet amb unes quantes fulles d'all bord (si no m'equivoco, allium ursinum).

Doncs això, ves quin munt d'explicacions, a partir de l'excusa de les amanides de lletsons i cosconilles que presumptament el meu pare menjava quan era petit...

Enrampades

Vaig a veure l'Anselm amb la intenció d'estar-m'hi un parell de dies. Arribo al vespre. Com que ell ja havia quedat que l'endemà al matí aniria a ajudar un veí a fer llenya, m'ofereixo a acompanyar-lo. De manera que l'endemà al matí fem una mossada i, quan comença a escalfar una mica el sol i a fondre's la gebrada, agafem la motoserra, la gasolina i l'oli, ho carreguem al cotxe i, vestits amb pellingots, amb jerseis i pantalons vells per si hi ha romagueres o alguna punta de branca es fa un trau a la roba, anem cap a casa del veí.

L'Anselm fa anar el xurrac a tot drap, hi té traça. Mentrestant, el veí sobretot mira; de seguida m'adono que això d'anar-lo a ajudar és una cosa diferent de la que em pensava. Jo també miro, però a més faig alguna cosa: arrambar el brancall que fa nosa, mirar de posar els troncs ja abatuts de manera que siguin més fàcils de xurracar i no calgui patir per si la serra talla massa a ran del terra o d'alguna pedra...

Tot va la mar de bé, la feina avança ràpid, a aquest ritme aviat estarà llesta. Està sortint un munt de llenya, que al veí li durarà potser mig hivern. L'únic inconvenient, relatiu, és que els arbres que tallem estan en un prat pel que cada dia hi passa un ramat de vaques, de manera que hi ha toves escampades per tot arreu. Algunes seques, d'altres a mitges, d'altres ben fresques: tendres, flairoses... De manera que, com que estem pendents de no fer-nos mal amb la serra, de si l'arbre cau cap on ha de caure i aquestes coses, de vegades sense voler posem el peu damunt d'alguna merda de vaca ben pastosa. Però vaja, si la relliscada no ens fa perdre l'equilibri (el terreny és irregular i en pendent), no passa pas res.

I efectivament, no passa res de rellevant... fins que calculem malament la caiguda d'un arbre, o més ben dit, la seva alçada, i quan cau la punta va a petar damunt del filat elèctric de la tanca de les vaques, trencant-lo. És un contratemps no previst. I no està clar que el veí sàpiga com treure el corrent per a poder adobar el filat (les vaques no són seves, són d'una altra casa, i l'amo només apareix per allí de tant en tant, perquè són vaques de carn, no les munyeixen). De tota manera, se'n va prat avall, a intentar la desconnexió.

L'Anselm i jo no confiem gaire en la capacitat resolutiva del veí (de pagès no en té res, és un artista d'origen urbà trasplantat al medi rural, dedicat a les seves activitats artístiques, a filosofar i a la vida contemplativa). I també ens fa por deixar el filat trencat, perquè només faltaria que les vaques s'adonessin del forat i algunes toquessin el dos i s'escampessin pels camps d'altra gent.

De moment acabem de trossejar l'arbre que ha provocat l'incident, que a més ja era l'últim. Però quan enllestim la feina hem de decidir alguna cosa. La decidim: ens emboliquem les mans amb les mànigues dels gecs amb la intenció d'enllaçar un altre cop els filferros trencats. Però en contra del que ens hauria agradat el corrent travessa la roba, sobretot quan tibem els filferros per mirar de fer-hi uns rudimentaris ganxos als extrems i així poder enllaçar-los un altre cop.

Ara una enrampada ara una altra, a força de patollar-hi després duna estona ens en sortim. I com que ja hem fet tota la llenya que havíem de fer, agafem els drapaus i tirem cap a vall, cap a casa del veí. Quan hi arribem el trobem que està a punt de pujar: somrient, ens diu que ja ha desconnectat el filat i que ha trobat unes alicates per a fer la reparació.

El cas és que entre una cosa i una altra durant tot el matí ens hem fet un tip de riure, perquè aquest veí, encara que no sàpiga espolsar-se la feina i qualsevol fotesa se li eternitzi (per això l'Anselm ha anat a ajudar-lo, ja que són molt amics), compensa la seva poca solvència pràctica amb un sentit de l'humor excepcional. Quan es posa a parlar explica històries d'allò més impossibles, del tot inventades, i sempre amb un posat seriós. És tot un personatge, tant, que en un cas així, quan fas un balanç, les enrampades de fet es converteixen en petites molèsties perfectament assumibles.

L'endemà, encara sento un formigueig a les mans, com si m'hagués ortigat, però dos dies més tard ja m'ha marxat del tot aquesta mena d'esgarrifança elèctrica.  En canvi, em ve el somriure només de recordar les divertides ruqueries i fantasies del veí de l'Anselm. Com per exemple, quan explicava d'allò més seriós que no tots els humans tenim el mateix origen, que els africans venen dels cocodrils, els japonesos dels llobarros, nosaltres dels micos, però no tots dels mateixos micos, perquè n'hi ha de moltes menes (de micos i de persones), i que gira i que tomba...