El Manolo - 5

Trobo el Manolo estirat al llit. Són les cinc de la tarda. Les cuidadores de la residència, unes dones simpàtiques i dinàmiques, implicades en la seva feina, han acabat tirant la tovallola. Després de mesos insistint, intentant motivar-lo, procurant que no s'estigués tan abandonat, han vist que era impossible, que l'esforç era inútil, i el deixen anar al seu aire. I el Manolo durant el dia es passa moltes hores així, al llit. Com ara, vestit de cap a peus, fins i tot amb les sabatilles posades, tapat amb un llençol i una manta, amb la cara amagada.

Em sembla que em coneix. El convenço perquè es llevi i, ell amb el seu caminador, anem fins a la sala. L'escena de la sala també és d'allò més depriment, avis i àvies amb la mirada perduda i la boca badada.

El Manolo encara té el cap mínimament clar. Prou clar per adonar-se de la desfeta. Quin sentit té la seva vida? Per què no es mor ja? Què hi fa, ell, allí, encara viu? M'ho diu, i no sé què dir-li, perquè de fet sé que té tota la raó. I ell sap que la té. Només li dic que, ja que encara és viu, ha d'intentar agafar-s'ho de la millor manera possible. De fet, és el que ja fa, a la seva manera: arraulir-se al llit embolicat amb la manta, intentant dormir, com més millor, intentant no pensar, intentant no ser massa conscient de la seva derrota. Intentant aïllar-se de tot.

Intentant també, suposo, no ensumar... perquè la flaire de pixums l'embolcalla. I no perquè no estigui ben cuidat, però és que ell, a la seva incontinència de vell hi afegeix la seva tossuderia de sempre. I de vegades no es vol deixar posar els bolquers, o se'ls treu. O no demana ajuda quan ha d'anar a fer un riu, i passa el que passa.

Com se soluciona això? Només morint-se. Mentrestant, es veu que han demanat una mena de granota especial per aquests casos, d'un teixit sintètic, tancada pel darrera amb una cremallera: qui la porta, sol no se la pot treure. De manera que si el Manolo vol treure's els bolquers, o si vol fer un riu, haurà de demanar ajuda a la força. Una mica més de netedat i una mica més d'humiliació.

Això és el que en queda, d'aquell Manolo que trescava per les muntanyes com un cabirol, orgullós de la seva vitalitat i la seva autonomia. Això és el que en queda, només una ruïna. No és estrany que només pensi en morir-se, que pensi que és el millor que li pot passar. És cert, té tota la raó. Què li has de dir?

Quin desastre, arribar a aquest estat! Quina llàstima (des de la meva perspectiva), no haver tingut la lucidesa d'intuir el futur, i el coratge i la determinació d'evitar-lo a temps. Bé, és cert que aquest escenari cadascú el viu d'una manera molt personal, i que la possibilitat de decidir sobre aquest tema molta gent no la contempla. La majoria de gent no vol el que l'espera però tampoc vol, o no es veu amb cor de plantejar-se, qualsevol opció que impliqui decidir sobre la durada i el final de la pròpia vida. Desitja, confia, que el futur sigui clement i, que si les coses van mal dades, algun cop de sort fortuït li eviti el calvari. Confia, però no actua.

Me'n vaig amb el cor encongit i, alhora (em fa vergonya reconèixer-ho), alleujat: quan surto al carrer respiro a fons, escombrant dels narius, la gola i els pulmons aquella barreja d'olors d'orins i sabons. Em sento alliberat quan torno "al món exterior", de la gent més o menys saludable i autònoma, quan m'allibero de la visió de la sala, d'aquella escena de magatzem de persones velles i deteriorades. Alliberat i trist de deixar enrere al Manolo, i els altres avis de la sala. Aquestes persones que l'únic que fan és esperar, lentament, dolorosament, la mort.