Enrampades

Vaig a veure l'Anselm amb la intenció d'estar-m'hi un parell de dies. Arribo al vespre. Com que ell ja havia quedat que l'endemà al matí aniria a ajudar un veí a fer llenya, m'ofereixo a acompanyar-lo. De manera que l'endemà al matí fem una mossada i, quan comença a escalfar una mica el sol i a fondre's la gebrada, agafem la motoserra, la gasolina i l'oli, ho carreguem al cotxe i, vestits amb pellingots, amb jerseis i pantalons vells per si hi ha romagueres o alguna punta de branca es fa un trau a la roba, anem cap a casa del veí.

L'Anselm fa anar el xurrac a tot drap, hi té traça. Mentrestant, el veí sobretot mira; de seguida m'adono que això d'anar-lo a ajudar és una cosa diferent de la que em pensava. Jo també miro, però a més faig alguna cosa: arrambar el brancall que fa nosa, mirar de posar els troncs ja abatuts de manera que siguin més fàcils de xurracar i no calgui patir per si la serra talla massa a ran del terra o d'alguna pedra...

Tot va la mar de bé, la feina avança ràpid, a aquest ritme aviat estarà llesta. Està sortint un munt de llenya, que al veí li durarà potser mig hivern. L'únic inconvenient, relatiu, és que els arbres que tallem estan en un prat pel que cada dia hi passa un ramat de vaques, de manera que hi ha toves escampades per tot arreu. Algunes seques, d'altres a mitges, d'altres ben fresques: tendres, flairoses... De manera que, com que estem pendents de no fer-nos mal amb la serra, de si l'arbre cau cap on ha de caure i aquestes coses, de vegades sense voler posem el peu damunt d'alguna merda de vaca ben pastosa. Però vaja, si la relliscada no ens fa perdre l'equilibri (el terreny és irregular i en pendent), no passa pas res.

I efectivament, no passa res de rellevant... fins que calculem malament la caiguda d'un arbre, o més ben dit, la seva alçada, i quan cau la punta va a petar damunt del filat elèctric de la tanca de les vaques, trencant-lo. És un contratemps no previst. I no està clar que el veí sàpiga com treure el corrent per a poder adobar el filat (les vaques no són seves, són d'una altra casa, i l'amo només apareix per allí de tant en tant, perquè són vaques de carn, no les munyeixen). De tota manera, se'n va prat avall, a intentar la desconnexió.

L'Anselm i jo no confiem gaire en la capacitat resolutiva del veí (de pagès no en té res, és un artista d'origen urbà trasplantat al medi rural, dedicat a les seves activitats artístiques, a filosofar i a la vida contemplativa). I també ens fa por deixar el filat trencat, perquè només faltaria que les vaques s'adonessin del forat i algunes toquessin el dos i s'escampessin pels camps d'altra gent.

De moment acabem de trossejar l'arbre que ha provocat l'incident, que a més ja era l'últim. Però quan enllestim la feina hem de decidir alguna cosa. La decidim: ens emboliquem les mans amb les mànigues dels gecs amb la intenció d'enllaçar un altre cop els filferros trencats. Però en contra del que ens hauria agradat el corrent travessa la roba, sobretot quan tibem els filferros per mirar de fer-hi uns rudimentaris ganxos als extrems i així poder enllaçar-los un altre cop.

Ara una enrampada ara una altra, a força de patollar-hi després duna estona ens en sortim. I com que ja hem fet tota la llenya que havíem de fer, agafem els drapaus i tirem cap a vall, cap a casa del veí. Quan hi arribem el trobem que està a punt de pujar: somrient, ens diu que ja ha desconnectat el filat i que ha trobat unes alicates per a fer la reparació.

El cas és que entre una cosa i una altra durant tot el matí ens hem fet un tip de riure, perquè aquest veí, encara que no sàpiga espolsar-se la feina i qualsevol fotesa se li eternitzi (per això l'Anselm ha anat a ajudar-lo, ja que són molt amics), compensa la seva poca solvència pràctica amb un sentit de l'humor excepcional. Quan es posa a parlar explica històries d'allò més impossibles, del tot inventades, i sempre amb un posat seriós. És tot un personatge, tant, que en un cas així, quan fas un balanç, les enrampades de fet es converteixen en petites molèsties perfectament assumibles.

L'endemà, encara sento un formigueig a les mans, com si m'hagués ortigat, però dos dies més tard ja m'ha marxat del tot aquesta mena d'esgarrifança elèctrica.  En canvi, em ve el somriure només de recordar les divertides ruqueries i fantasies del veí de l'Anselm. Com per exemple, quan explicava d'allò més seriós que no tots els humans tenim el mateix origen, que els africans venen dels cocodrils, els japonesos dels llobarros, nosaltres dels micos, però no tots dels mateixos micos, perquè n'hi ha de moltes menes (de micos i de persones), i que gira i que tomba...