Si el cel està serè

Si el cel està serè,
els dies són agradables,
la taula està parada,
el menjar és bo
i la companyia és grata,
per què de vegades ens entossudim
en inventar-nos temporals?

Procurar estar concentrat

Procurar estar concentrat
amb la tele a tot drap
en un bar ple de gent
baladrejant i rient:
esforç absurd,
intent fracassat.

L'Eudald

L'Eudald diu que el món es divideix en dues menes de persones, les que fan servir escuradents i les que no en fan servir, amb un subgrup entre les segones integrat per les que a més consideren que això dels escuradents és una brutícia fastigosa. Ell pertany al grup dels usuaris, és un addicte als escuradents: n'utilitza després de cada àpat, seguint tot un ritual. Però és que, a banda de fer-ne servir, i aquí comença el "fet diferencial", quan ha acabat la feina els guarda curosament. Mentre conserven la punta i fan el seu servei no els llença, de manera que un mateix escuradents li pot durar uns quants dies.

De fet, un escuradents li dura un munt de dies, perquè el primer que fa, abans d'estrenar-lo, és de cada un fer-ne dos. Fa servir escuradents plans (els rodons i de fusta més dura diu que no van tan bé). Amb la navalla els talla en sentit longitudinal, però una mica esbiaixats, de manera que queden amb les puntes noves més esmolades, i per tant més adequades per a escurar-se els espais interdentals. L'Eudald està molt orgullós del seu enginy i de la seva depurada tècnica, perquè a més d'estalviar escuradents diu que així fan millor la seva funció.

D'altra banda, la cosa no s'acaba aquí. Després d'haver fet servir l'escuradents reciclat es renta les dents amb un respall que potser ha recuperat de ves a saber on (tenint en compte la seva tendència d'anar arreplegant el que troba), i que no cal ni dir-ho, supera de molts anys el temps que els fabricants de raspalls avisen que és adequat fer-los servir (ja que en cas contrari, les cadenes de muntatge de raspalls -com les d'escuradents- s'haurien d'aturar). Però l'Eudald diu que si un escuradents pot durar dies, per que no ha de poder durar anys un raspall?

L'Eudald és discret, aquestes coses no les va explicant. No és que ell les trobi censurables, tot el contrari, a ell censurable si de cas li sembla que ho és el malversament d'escuradents i raspalls de la majoria de la gent. Però com que és conscient que no tothom té el seu mateix punt de vista, evita referir-s'hi. Si amb mi algun cop ha fet una excepció és perquè sap que tenim algunes afinitats en aquests temes... Diguem que compartim una certa tendència a determinats hàbits recicladors de vegades potser no del tot higiènics, però és que quan un està tan acostumat a una particular mena de manera de fer una cosa, per molt que li diguin que potser no és la més adequada o convencional, no es fàcil canviar... sobretot si no se'n tenen la necessitat ni les ganes.

Els meus avis

El meu avi matern era un fabricant de teixits que es dedicava a un munt d'altres coses gràcies a que llavors la fàbrica encara rendia sense haver-se'n de preocupar massa. Dedicava bona part del seu tremps a la política, a les tertúlies de cafè, a activitats artístiques com la fotografia, el cinema, la pintura, l'escultura... Tot això, a més de passar èpoques a algun balneari perquè tenia la salut delicada, no sé si molt o poc, però suficient per justificar la vida agradable i en part capriciosa que es permetia (mentre que, per exemple, la meva àvia es quedava a casa, ocupant-se del sogre, dels fills i de la intendència d'aquella família amb tanta gent i tant moviment). El meu avi i la meva àvia vivien (segons les èpoques), amb més o no tanta solvència econòmica, però sempre donant la imatge de burgesos benestants, en una casa molt gran, amb salons i capella inclosos.

El l meu avi matern no s'assemblava gens al meu avi patern. El meu avi patern era un home molt senzill, auster. Va dur una vida del tot anònima, treballant discretament primer de pagès i després de picapedrer. Quan el meu pare tenia dos o tres anys, l'avi es va endur tota la família de la masia aïllada on vivien a la ciutat, a un petit pis, per tal de viure una mica millor, sense les estretors de la vida rural, dura i incerta, que duien com a pagesos. Empesos per la precarietat i la gana (el meu pare no parlava de fam, però sí de que tot anava molt escàs), van deixar el gran escenari en el que vivien, enmig de la natura però exposats a totes les seves inclemències, per tal de tenir una mica més de seguretat a la ciutat. Allí va treballar de picapedrer, en una època en la que qualsevol obra mínimament important (ja fos pública com hospitals o esglésies, o privada com les cases de la gent benestant), requeria aquesta mena d'artesans.

Els meus avis eren els dos molt religiosos. I per als dos la seva família era molt important. Però aquí s'acabaven els trets comuns. El meu avi matern era un sibarita, un polític, un artista. A la Filmoteca de Catalunya hi ha una pel.lícula seva que va ser guardonada al festival de Cannes, i s'ha exposat obra fotogràfica seva al Museu Nacional de Catalunya. I fins i tot té un carrer a la capital de comarca de la que en va arribar a ser alcalde.

En canvi el pas del meu avi patern ha quedat més anònim, d'acord amb el seu ofici i el seu tarannà discret, auster, senzill. Però a la mateixa capital de comarca en la que el meu avi matern hi té un carrer dedicat (les plaques del qual fins i tot podria haver tallat el seu consogre, tot i que això més que una hipòtesi és una divagació poètica), ell hi té pedres i mes pedres sense signar, formant part de les diferents obres en les que va treballar.

M'agradava aquella casa

M'agradava aquella casa,
amb la justa mesura
de titaranys al sostre.