Quan et comença a incomodar

Quan et comença a incomodar
perquè la pressió va en augment
i de moment no trobes el lloc adient,
no hi ha res que es pugui comparar,
finalment, al meravellós plaer de pixar.

El meu avi patern

El meu avi patern va ser pagès i picapedrer. Va morir quan jo era petit, però durant molts anys el meu pare va conservar l'hort urbà que l'avi havia treballat en la darrera etapa de la seva vida. Amb l'avi ja mort, a l'hort com a mínim hi anàvem un cop a l'any, amb la meva mare, quan maduraven els caquis. N'omplíem unes quantes cistelles i, en tornar a Barcelona, els esteníem i deixàvem que anessin madurant de mica en mica. A la meva mare i a mi ens agradaven molt els caquis, ben madurs, mentre que la resta de la família no en feien cap cas, així que durant una temporada ella i jo ens en fèiem un bon tip.

Al costat de l'hort de l'avi hi havia un cobert, amb les seves eines, o més ben dit, amb les poques eines que quedaven després d'anys que, ell ja mort i estant l'hort abandonat, hi hagués anat entrant gent i enduent-se de mica en mica el que li havia vingut de gust. Crec que va ser la darrera vegada que hi vam anar amb la meva mare, poc abans de vendre l'hort, que em vaig decidir a arreplegar alguna d'aquelles eines, tant pel fet de ser eines de l'avi com perquè sempre m'han agradat les eines: mirar-les, tenir-les a la mà, fer-les servir... Aquell dia vaig agafar un falçó (quan vivia a la masia l'avi havia tingut una petita vinya), un nivell i una plomada. I em vaig estar mirant també una barrina, de potser un metre i mig, però tot i delint-me per arreplegar-la no ho vaig fer, perquè em va semblar que malgrat temptar-me, tan gran i feixuga no hauria sabut què fer-ne.

Ja he dit que el meu avi era picapedrer, i aquella barrina, no sé si barrejada amb el record d'algun comentari anterior del meu pare o d'algú de la família, m'ha quedat associada amb la idea del meu avi treballant també com a barrinador, arrencant a força de barrinades les roques de la pedrera, la matèria primera dels picapedrers. Me l'imagino treballant acompanyat (per perforar la roca amb una barrina gran calen dues persones, una que l'aguanta i l'altra que la pica), me l'imagino amb la barrina, aguantant-la i fent-la rodar uns quants graus després del cada cop de mall del seu company, o al revés, empunyant ell el mall. Aturant-se de tant en tant per escurar el forat perforat, i en tenir la profunditat adequada, omplint-lo de dinamita, posant-hi la metxa, i aleshores, encenent-la i fent una corredissa per tal de protegir-se de l'explosió... Me l'imagino així, fent una d'aquestes feines que ara ens costen fins i tot d'imaginar, a causa de la seva gran lentitud, feixuguesa i, de vegades, a sobre, de resultats incerts.

L'avi vivia a la vora d'una pedrera important que subministrava pedra per a les obres de la propera capital de comarca. I tindria una certa lògica que, havent fet primer de barrinador, al deixar la masia i anar a la capital de la comarca llavors hagués anat desenvolupant més la vessant de picapedrer.

Bé, potser no va ser mai així, i documentada només ha quedat la seva feina de picapedrer. El cert és que el meu pare gairebé no explicava res del meu avi, i alhora, en aquells temps, els fills tampoc estàvem interessats en preguntar res. De manera que va morir l'avi, i al cap de molts anys el meu pare, i també la seva germana gran, desapareixent la possibilitat d'un eventual aclariment. La germana petita del meu pare encara és viva; és monja, viu a l'estranger i no és fàcil comunicar-s'hi, i a més ella va néixer passada aquella època en la que el meu avi potser feia de barrinador, així que ves a saber si en sap alguna cosa... i si és que l'havia sabut, si és que ara encara la recorda, perquè té ja una bona senallada d'anys al damunt.

Ja he dit que tot són suposicions, perquè fins i tot podria ser que la barrina que recordo de fet fos un perpal, una perpalina gran. És a dir, no una eina per a barrinar o perforar la roca, sinó una eina per a moure les pedres grans, utilitzada pels picapedrers. Les puntes de les barrines eren esmolades i acerades, uns requisits innecessaris en el cas dels perpals, i els caps també eren diferents, aplanats i eixamplats els de les barrines a causa dels cops de mall, i més arrodonits els dels perpals. Però no recordo el detalls d'aquella eina que vaig veure a l'hort de l'avi, perquè de fet aleshores no tenia clares aquestes diferències de funció i forma entre les barrines i els perpals, i com que només ho he diferenciat més tard, llavors no em va quedar enregistrat.

En qualsevol cas, tot plegat em sembla també un bon exemple de com de vegades divaguem sobre el passat, guiats més per les especulacions i la fantasia que basant-nos en dades objectives. O com un exemple d'un fet sens dubte també ben cert: la temptació i les ganes d'escriure una estona que de vegades tenim algunes persones, a causa del plaer o la relaxació que ens provoca, per a la qual cosa, això sí, ens cal abans un mínim argument, que de vegades ens empesquem bastant alegrement.

L'elefant volia ser una formiga

L'elefant volia ser una formiga,
el mosquit un avió,
el fred la calor,
el blau un altre color,
el cava vi de missa,
el vi de missa orxata
i el botó una sabata.
El tren un patinet,
el coixí una calaixera,
el coix un calavera
i la col una bleda.
La llangardaixina un barrufet,
la patata un panellet
i el Marc el Francisquet.
Sorbet de paraules,
dimecres a la tarda.
Per passar l'estona
(a l'espona del llit,
que volia ser capçalera:
quina fal.lera!).

Pluja, pijama i cadira de rodes

Fa dies que, més o no tant, va plovent. Ara cau una pluja fina, i fa fresca. Vaig cap a l'hospital, de visita familiar. Amb el temps que fa hi ha poca gent tombant.

Un home d'uns cinquanta anys, amb una cadira de rodes, vestit només amb un pijama prim, surt de l'edifici de l'hospital i avança cap a la sortida del recinte, mentre la pluja el va amarant i el pijama se li va arrapant al cos. Va decidit cap el punt a partir del qual ja es pot fumar. Quan fa bo, aquí sovint s'hi arrengleren unes quantes persones, entre malalts i treballadors de l'hospital, uns fumant de manera compulsiva, d'altres de forma més pausada, assaborint amb delectació les glopades de fum... Avui només hi ha aquests home del pijama i la cadira de rodes, desafiant la pluja. Segurament quan torni a la seva planta li faran un bon sermó, xop com hi arribarà. Però mentrestant suposo que és feliç, fent les seves pipades, potser saltant-se la prohibició de fumar.

De vegades hi ha gent que et crida l'atenció, com aquest home amb pijama i cadira de rodes entomant la pluja. Però de personatges curiosos de fet n'estem sempre envoltats, igual que de situacions sorprenents. Només cal, això sí, dedicar-los l'interès necessari, és a dir, enfocar-hi la mirada i concentrar-hi l'atenció. Llavors, tot agafa un altre color, una atracció inesperada: la veïna del replà, el porter, el conductor de l'autobús, la nena que va a l'escola, el colom que infla el pap, el vent que arrossega les fulles, el sol reflectit en un toll d'aigua... tothom i tot esdevé fascinant.

El que passa és que sovint estem tan submergits en les nostres cabòries que no ens adonem del món que ens envolta. Vivim tan a dins de nosaltres mateixos que no veiem l'espectacle que es desplega al nostre voltant: la vida quotidiana quan decidim viure-la de manera conscient.

Si només veiem l'home del pijama fumant i remullant-se, si només ell ens crida l'atenció, ens estem perdent el noranta-nou per cent de la funció.

Una botiga de poble

Tombo pels carrers d'un poble del Penedès. M'entretinc passejant mentre espero que al cap d'un parell d'hores passi un autocar. Toquen dos quarts d'una al campanar, i penso que s'escauria menjar alguna cosa. Entro a una botiga en la que venen una mica de tot: diaris, fruites i verdures més aviat pansides, pa, embotits, carn amb aquest color apagat i fosc de fa dies, congelats ves a saber en quin grau de descongelació, begudes, conserves, sabons, escombres... Els prestatges plens amb una mica de tot, amb poc de qualsevol cosa. Emmarcant aquesta varietat de productes amb diferents graus de conservació irregular, a la petita botiga també s'hi troba a faltar la baieta i l'escombra. Tot té un una pinta una mica descurada, de brut. L'olor, les olors (diferents, barrejant-se), no arriben a ser agressives, però són força intenses, poderoses.

Al fons, darrera el taulell, una dona de potser uns trenta-cinc anys, espectacular. Bonica, esvelta, amb els llavis pintats maldestrament de negre. Amb cadenes d'acer penjant-li del coll, de les que alhora en pengen un parell de creus gòtiques, recarregades, una de gairebé un pam. Amb unes canelleres amples de cuiro, clavetejades amb peces metàl.liques punxegudes, semblants al collar d'un mastí. I tota aquesta parafernàlia rematada amb una bata estampada de dona gran, d'aquestes d'estar per casa que trobes a les parades dels mercats. És una dona amable, i quan em parla somriu.

Al costat del taulell, una altra dona, completament diferent, grassa, amb els cabells curts, despentinats. Granelluda de cara, amb una mica de bigoti, amb posat entre de badoca i males puces. S'està asseguda a una cadira, en silenci, quieta. Al seu costat, un noi també gras, dret, palplantat, carregat d'espatlles, el cap gran, amb una cara amb una pinta com si l'haguessin tret d'una foto d'aquestes en blanc i negre d'algun poble isolat de muntanya, fa cent anys.

Compro una mica de fruita i pa, i encara bocabadat per l'aparició, per l'escenografia i els personatges, surto al carrer. Plovisqueja, i a sobre em remullo més intentant rentar una poma a una font rebel, impossible de regular, perquè o bé no raja gens o l'aigua surt a tanta pressió, amb tanta fúria, que em deixa ben esquitxat. Ben humitejat entre la pluja menuda i la font rabiosa, vaig dinant mentre vaig passejant a pleret pels carrers solitaris. Mirant les cases, les rajoles de ceràmica amb els noms dels carrers, els pedrissos, els balcons, el cel tapat, els tolls de la pluja...

L'ofici de passavolant és el millor ofici del món.

Mainada

Per aquestes pàgines gairebé no s'hi mouen infants. Gairebé només gent gran, de vegades, de propina, força atrotinada. No és un panorama engrescador. Si hi haguessin de tant en tant alguns crits, rialles i corredisses de mainada (ep, d'algú altre, que a mi ja m'ha passat l'edat) em sembla que aquestes pàgines estarien m'agradarien més. Però el cas és que no n'hi ha... Potser m'ho hauria de fer mirar.

Hi penso alhora que llegeixo que fins ara a Alemanya es veu que la remor excessiva dels infants era considerada contaminació acústica: si passava de determinats decibels, s'equiparava al soroll sancionable de les motos, dels bars musicals, dels camions de la brossa... Ves quines coses, els alemanys. Bé, de fet la notícia parlava que s'havia derogat aquesta normativa anti mainada, i que ara els infants ja poden plorar o riure sense que els seus responsables legals siguin sancionats.

Els ginjolers

Un dia, un brètol
els trenca les branques.
Un altre dia, un altre brètol
(o potser el mateix,
per tal d'enllestir la feina),
els lleva l'escorça:
una franja d'un pam,
al voltant del tronc.
Es moriran.
Dos ginjolers joves,
els únics del parc.
Bonics, airosos,
enguany carregats de gínjols.
Un brètol desenfeinat
(o potser emprenyat
perquè la xicota l'ha plantat),
els ha sentenciat.

Bell-lloc d'Urgell i Bellpuig

Cases, granges i naus industrials esquitxades desordenadament damunt del paisatge. Habitatges nous, cadascun al seu aire, sense cap harmonia de conjunt, de vegades d'un gran mal gust. O mig acabats, amb el totxo vist com si fos una granja, o un magatzem. Cases velles, mal conservades, escrostonades, amb els remolinats deteriorats. Construccions que no saps si són cases o corrals. Desordre urbanístic, edificacions escampades sense gràcia ni criteri, mal gust nou de trinca i obra vella deteriorada. Deixadesa. Una deixadesa que fins i tot s'encomana als camps, sovint tacats per plàstics o papers arrossegats pel vent. És el que em queda de record després de badar per la finestra del trajecte en tren entre Bell-lloc d'Urgell i Bellpuig, entre aquests dos pobles de noms tan bonics.

Pintades

Pintada al metro: "La llet que et beus quan esmorzes està plena del pus de les mamelles de les vaques. Però no et preocupis, també està plena d'antibiòtics."

El Brabant

Quan vaig fer servir per primer cop un ordinador devia tenir uns trenta cinc anys. Fins aleshores la meva cultura era "de llapis i paper", perquè fins i tot les màquines d'escriure les havia fet servir poc, no m'agradaven. Ara l'ordinador el faig servir sovint, però segueixo sentint-me molt més a gust amb el llapis i el paper, que amb la pantalla i el teclat. Per exemple, aquests textos d'entrada els escric gairebé sempre a mà. A part del gust per escriure així, un altre motiu de pes és què els acostumo a escriure anant d'aquí cap allà, al tren, o als banc de les estacions. Al final ja diré per què precisament avui comento això. De moment, canvio de tema i començo amb el Brabant.

El Brabant era el pare del José, el Manolo, el Domingo i la Maria del Carme. La seva dona era l'Àgueda, encantada, molt justa. El Brabant i l'Àgeda eren aragonesos, i tinc entés que quan van arribar al poble només havia nascut el José, el més just de tots, el més estrany de tots, curt de paraules (encara més de conceptes), gairebé sense conversa, sempre malgirbat, escanyolit, amb una pinta com de guineu atemorida, la mirada esbiaixada i el cap una mica cot; com si hagués viscut sempre al bosc, acabés d'entrar al poble per primer cop i s'hagués engiponat a corre-cuita els parracs que duia.

Els pares, ja morts, i els fills, tots vius, han estat sempre gent una mica fora vol, cadascú a la seva manera. Per exemple, l'Àgueda es passava llargues estones a la botiga del poble, asseguda a una cadira del racó, que ja era com si fos seva. Allí s'hi passava llargues estones, al matí i a la tarda, callada, amb cara d'encantada, amb la seva eterna manteleta damunt les espatlles, amb les mans creuades a la falda. El costum de seure a la botiga els fills l'han heretat. És habitual trobar-te'n algun fent el borinot per la botiga, palplantat al mig i dient qualsevol carallada a qui entra, o embadocat i assegut a la cadira.

El Brabant es deia Manuel, però li deien Brabant perquè era hàbil llaurant amb les mules, amb un tipus d'arada que en deien brabant, un model que es va difondre molt a principis del segle XX: una arada amb rodes, de dues pales que treballaven de forma alterna, només una segons la direcció del solc, de manera que la terra sempre es girava cap a la banda ja llaurada. Cap dels fills va sortir espavilat per a la feina com el pare: el José, per curt, el Manolo, per dropo, el Domingo, per eixelebrat, i la Maria del Carme per una barreja de tot plegat.

El Brabant el recordo fumant sense parar, cigarrets o caliquenyes, i alhora traguinyolant també sense parar. Quan obrien el bar ell ja s'esperava a la porta; abans d'anar al defora havia de passar per la benzinera, si no es veu que no tirava. Al migdia tornava a passar pel bar, al vespre un altre cop, i tot el dia anava arrossegant la bota de vi, no fos cas de quedar-se sec. Va treballar tota la vida com una mula, desafiant totes les lleis de la naturalesa i el sentit comú: sempre anava empudegat de fum i xop d'alcohol, però força seré. Va morir molt gran, sense haver patit cap malaltia greu. De fet, quan la majoria de la gent de la seva edat ja no es movia del banc dels vells, ell si s'esqueia encara s'apuntava a anar a veremar o a l'oliva. I a sobre per no res t'escridassava: "Els joves d'avui no valeu una merda, endavant el terç!" I t'oferia la bota perquè agafessis embranzida.

Fa uns dies estava a l'estació de Sant Vicenç, assegut a un banc, escrivint precisament aquestes coses del Brabant, l'Àgeda i els seus fills. De cop, a l'andana de dues vies més enllà, hi veig el Domingo, i li faig un crit. A base de crits, ens diem quatre coses, "d'on vens, cap on vas", i alhora jo aprofito per a preguntar-li el nom de la seva germana, que se m'havia oblidat. Ell em pregunta que perquè el vull saber, el nom, i no s'acontenta amb una resposta fàcil. Li dic que de cop m'ha vingut al cap preguntar-li, sense cap motiu especial. No em creu; el bo del Domingo és això, que la gent el té per curt de gambals, però molts cops pesca les coses millor que molta gent d'aquesta que es pensa que té el carnet oficial de persona espavilada.

No provo de dir-li la veritat, al Domingo: que estic escrivint això sobre els seus pares, ell i els seus germans. Perquè si li ho digués tampoc em creuria. O potser ho hauria d'haver provat?

Església de Montsió - 2

Fa uns dies parlava de la història de l'Església de Montsió que em va explicar una dona que hi vaig trobar a l'atri. Per parlar amb ella vaig haver de travessar la barrera psicològica de dues captaires, assegudes a les escaletes que hi ha arran de carrer, a les que sens dubte no els interessava gens la història de l'església, ni la de les seves antigues propietàries, les monges dominiques, ni dels efectes sobre l'edifici de la invasió francesa. Una indiferència comprensible, perquè la seva pròpia història de captaires ja deu ser prou complicada.

Una era una dona menuda i mig encargolada, tota ella com un sac de xarpellera rebregat i caigut. La cara amagada, el cap embolicat amb un drap. Immòbil. Podria ser un ninot si no fos perquè del garbuix de roba n'emergia un canell i una mà de debò, aguantant un got amb alguna moneda a dins de cinc i deu cèntims. Una mà seca, ossuda, de pell revellida, amb molts anys o moltes inclemències al damunt, probablement les dues coses alhora.

L'altra era una dona jove, d'uns trenta anys, neta de roba i de cara, una mica refeta, amb aquell punt d'ufana a la carn que en temps dels nostres avis engrescava les mirades dels homes, una mena de lluentor que ara ha perdut aquella requesta, a causa de la imposició de la moda de tirada més aviat anorèxica. Està asseguda a una altra de les tres arcades de l'entrada. Al costat hi té una bossa de roba i una ampolla d'aigua de plàstic de litre i mig. A diferència de la dona menuda i rebregada, ella interpel·la els passants, els demana alguna ajuda, alguna moneda. A terra, al seu costat, un cartellet: "Tinc tres fills que passen gana, necessito una ajuda". Una història potser real o inventada, ves a saber...

Els captaires no em deixen mai indiferent. Sé que n'hi ha de barruts, com el Domingo (del que ja n'he parlat algun cop), que fins i tot presumeix de les seves habilitats engalipant la gent, però la seva fatxenderia desvergonyida no em vacuna, perquè sé que la realitat és molt més complexa, de vegades molt més depriment, molt més incòmoda. Gent realment marginada, molt sola, potser alcoholitzada, potser amb alguna malaltia mental, sense recursos, sense habilitats per demanar-los. Gent que em recorda el que diu el Miquel Fuster (1), un home que després de quinze anys d'indigència i alcoholisme, va aconseguir resocialitzar-se i desintoxicar-se gràcies a l'ajuda de la Fundació Arrels. Diu que no és tan difícil arribar a una situació tan extrema, que encara que ens sembli impossible, en alguna mesura tots hi estem exposats.

Tot és fràgil, en qualsevol moment podem perdre l'estabilitat que hem anat construint i que ens fa sentir segurs. Qualsevol dia, de manera inesperada, ens pot passar que qualsevol situació adversa ens arrossegui. Una situació que mai ens havia passat pel cap que ens pogués tocar a nosaltres. Fins que un dia ens toca. El que sigui, que acabem al carrer, com el Miquel Fuster, o que ens traeixin persones en les que confiem, o que patim malalties invalidants, irreversibles, o que de cop se'ns mori algú a qui estimem molt...

--
(1) Miquel Fuster: miquelfuster.wordpress.com

La Maria del Carme

Quan hi ha un bateig i la mainada va a arreplegar els caramels que per celebrar-ho, seguint la tradició, és llencen des de la finestra de la casa del batejat, la Maria del Carme normalment no hi falta. Barrejada amb la mainada, sobresortint-ne a causa de la seva generosa presència, quan comença la pluja s'ajup i amb el cap cot arreplega caramels amb lleugeresa i desfici, amb molt més delit que molts dels nens i nenes que l'envolten, que de vegades sembla que recullen els caramels de manera rutinària, sense entusiasme, perquè ja tenen de tot i a dojo. La Maria del Carme, en canvi, no perd pistonada, i quan ja en té una bossa prou plena, a punt de petar pel pes, comença a omplir-ne una altra.

Deu tenir uns cinquanta-cinc anys, i la seva silueta sembla la d'una deessa prehistòrica, d'aquestes que representen algunes figuretes de fang de fa milers d'anys. Tota ella arrodonida, té una panxa immensa, uns pits monumentals, com melons (en aquest cas no és una frase feta), uns malucs i un cul encara més immensos. Un munt de quilos tibant-li la samarreta i els pantalons, que és com normalment va vestida. Abans tenia un cos més discret, també arrodonit però no tan desbordat, però d'uns anys ençà se li han anat acumulant els quilos. No és gaire espavilada, més aviat justa, pèro és una bona dona.

Malgrat els quilos, es mou amb agilitat. De fet, és una gran buscadora d'espàrrecs i bolets, i quan n'és el temps fa unes bones caminades. N'hi ha més d'un que li enveja aquesta habilitat. I algun altre que, des que fa ja uns anys es va quedar vídua, potser es deleix per alguna altra cosa...

Diumenge de bateig

Al migdia bategen les dues netes de la Lola de Cal Chicó, unes nenes bessones que van néixer prematures, menudes com dos ratolins. Al sortir de l'església repiquen les campanes. Sonen amb el mateix mecanisme del rellotge, però així com el toc de les hores no molesta, perquè sempre ha estat d'aquesta mena ("un so mecanitzat", tal com s'espera d'un rellotge, monòton i pausat), aquests altres repics, sobretot els festius com el d'avui, accelerats, no són gaire agradables. Des que no hi ha campaner i les campanes funcionen a cop d'interruptor, la veritat és que com més dura el repic es fa més pesat.

Abans cap batec era ben igual a l'anterior, ja que el batall mai picava al mateix punt de la campana. Les campanes, ara immobilitzades, es balancejaven o voltejaven segons el ritme i la força que el campaner els transmetia, de baix estant estirant les cordes, al principi més fresc i amb més delit, després potser ja una mica cansat, si el repic s'anava allargant. Perquè tocar una campana una mica gran requereix un esforç, no és pas com tocar un picarol. Sí, quan el Magí feia de campaner, el so de les campanes era un so molt diferent al d'ara.

De propina, avui sembla que s'han oblidat de l'interruptor. O no; és possible que els sembli que, com més dura el repic, fa més festa, més celebració. Paciència. Quan para el repic i torna el silenci penso que el millor d'aquests repics és ajudar a valorar el silenci habitual del poble, la tranquil.litat de cada dia.

Una mica més tard, al davant de Cal Chicó, s'hi arreplega la mainada esperant que des de les finestres comenci el tradicional llançament de caramels. Un costum simpàtic que ha anat degenerant; abans en llençaven uns quants grapats i cadascú es ficava a les butxaques els que podia. Ara ja hi van amb bosses, ja no es tracta d'anar a arreplegar caramels, sinó bosses de caramels, quilos de caramels. Sembla que les famílies del les criatures batejades no volen ser titllades de ràncies, i el que hauria de ser un detall sovint es converteix en un excés, una cosa fora mida. Que no sigui dit que el dia del bateig d'en tal van llençar més caramels que nosaltres! El resultat és que no és estrany que el carrer quedi empastifat de caramels trepitjats, perquè en plouen tants que és impossible arreplegar-los sense alhora no esclafar-ne. Aquest cop, tanmateix, no és dels dies pitjors, no sé si perquè a Cal Chicó són una mica més assenyats o per allò de la crisi.

Església de Montsió

Barcelona, Rambla de Catalunya, Parròquia de Sant Ramon de Penyafort, Església de Montsió. Abans l'església era de les monges dominiques i formava part del Monestir de Santa Maria de Montsió, fins que el 1950 les monges se'n van anar a Esplugues de Llobregat, traslladant també el claustre adjunt, pedra a pedra. El claustre, amb l'església, ja havia estat traslladat abans, entre 1882 i 1888, des del portal de l'Àngel a la Rambla de Catalunya. La comunitat, en temps encara més remots, al segle XIV, havia estat al costat de les Drassanes, fora muralles, una ubicació qua van haver d'abandonar a causa dels perills propis d'un lloc tant desprotegit, exposat a les incursions dels pirates sarraïns (que feien per aquí el que els pirates cristians feien per la moreria). Una història llarga, una congregació i un edifici amb un seguit de peripècies del segle XIV ençà; pirates, èpoques de bonança, confiscació dels edificis durant la invasió francesa, restitucions, noves confiscacions, carros carregats de pedres d'aquí cap allà, el pas devastador de la Guerra Civil... M'explica tot això una dona que trobo a l'atri, quan m'hi adreço encuriosit i amb l'excusa de si sap per què se'n diu Parròquia de Sant Ramon de Penyafort i alhora Església de Montsió.

Les reixes que tanquen l'atri per la banda del carrer estan obertes, i també les tres grans portes de l'església. Des del mig de la Rambla Catalunya en veus tot l'interior. Em sobta. Malgrat ser un descregut permanent i un anticlerical a temps parcial, m'atrau el silenci i la penombra de l'interior de les esglésies que trobo obertes. Quan no s'hi celebre cap missa, assegut a un dels bancs del darrera, de vegades m'agrada reposar-hi una estona, aïllar-m'hi del brogit urbà. Però en aquest cas, satisfeta de manera superficial la meva tafaneria, no em tempta gens entrar a dins de l'església i seure-hi. Tantes portes esbatanades, tant rebombori del carrer envaint-la i tanta falta d'intimitat i recolliment trobo que li treuen tot l'encant.

Uns dies després, passo pel davant de l'Església del Pi i tinc la mateixa sensació, en trobar les grans portes obertes de bat a bat. Es veu que ara això es porta, com si alguns rectors volguessin competir amb els aparadors de les botigues. De l'Església del Pi, fa molts anys (però ja ben descregut), n'era un usuari relativament habitual d'un dels darrers bancs. Aprofitant el recolliment i el silenci que m'oferia, en aquella època hi passava l'estona potser fent algun dibuix o senzillament badant, contemplant com, en algun banc més endavant, potser alguna velleta anava pesant figues o resant.

Servei de desinformació

Un parell d'avis carregats de maletes, que han pujat a Sant Vicenç, em pregunten si el tren passa per Tarragona. Els dic que no. Una família amb pinta de polonesos, amb tres criatures, que ho senten, em pregunten el mateix. I també un noi que diu que anava a l'estació del Camp de Tarragona, amb el temps just, explica, per agafar l'AVE cap a Madrid. Els repeteixo que no, que amb aquest tren anem cap a Valls.

Estan desconcertats, neguitosos, desolats i empipats; han pujat a l'estació de Sant Vicenç i diuen que pels altaveus han dit que el tren anava cap a Tarragona. Potser ho han entès malament, però si tanta gent ho ha entès malament és que, en el millor dels casos, no ho han informat amb claredat. I si no han informat amb claredat és que ho han informat malament.

El revisor està desaparegut; m'imagino que deu ser a la cabina del conductor, amagat, per tal d'evitar el xàfec. No és el primer cop que en aquest trajecte a algú li passa això, ja sigui perquè es despista o perquè els informadors de l'estació en lloc de fer la seva feina desinformen.

Siri Hustvedt, Temple Grandin, Richard Mason

[traspassat]

Propera parada

"Propera parada, Barcelona Passeig de Gràcia". I el tren va rabent, travessant les vinyes del Penedès, en direcció cap a Lleida.

A dins del vagó hi fa un fred que pela, de ple hivern. No sé si és la megafonia que ha desllorigat el control de la refrigeració o a l'inrevés, però sembla que hi ha alguna mena de sinergia, altrament la cosa no s'explica. Estem a mitjans d'agost, ahir va ser, diuen, un dels dies més calorosos de l'any, i les previsions per a avui són que les temperatures encara s'enfilin més. Però al tren tothom qui ha pogut s'ha abrigat, sobretot la gent ja d'una certa edat, com jo, que no ens podem permetre segons quines imprudències. Avui, però, val a dir que d'altra banda també he estat de sort: de bon matí, anant cap a l'estació, al costat d'un contenidor, m'hi he trobat un gec abandonat, i l'he arreplegat pensant que a l'hivern em seria d'utilitat. El que no em podia imaginar és que l'hivern arribés tan aviat, de manera tan sobtada.

"Propera parada, Sant Vicenç de Calders". I ja fa estona que hem deixat enrere l'estació...

Despentinat

Al matí, aviat. Un noi d'uns vint o vint-i-cinc anys surt d'un portal. A més de mig adormit, té un aire amb pinzellades alhora d'indigent, de rastafari i de fill de casa bona. S'atura davant d'un aparador i el fa servir de mirall. Es mira amb atenció el seu cap despentinat. Fa algun retoc aquí i allà, amb cura, corregint algun rinxol que segons sembla no està esbullat com cal. Sense presses, revisa el resultat. Sembla que li costa que li acabi de fer el pes del tot: despentinar-se de manera adequada és una feina difícil, complexa, de bon mati, encara amb el badall a la boca.

De possibles despentinats n'hi ha molts, i aconseguir o mantenir el que has triat dóna feina. En molts casos, més que mantenir un pentinat impecable (no dic de pinta, perquè ara també serveixen per a despentinar; amb el pas del temps sempre hi ha estris antics que s'adeqüen a noves funcions). Vet-ho aquí, el món dels gustos és infinit i subjectiu, ple de capricis i rareses...

Passa sovint, a voltes ens atrau de manera poderosa convertir el senzill en complicat, el fàcil en quelcom del tot impossible, trobar la marrada més llarga i de mala petja quan anem per la drecera més curta i planera. Per a algunes persones, aquesta mena de tendències són impulsos irresistibles. Per això és tan fascinat fer el badoc. I encara més, si ens hi veiem amb cor, parar-nos i observar-nos nosaltres mateixos, mirant de fer evidents totes les rareses que ens caracteritzen, que els altres segur que ens veuen i nosaltres, tan contents i sabuts, ens ignorem.

Potser res no té sentit

Potser res no té sentit.
Però malgrat l'eventual absurditat
de tot plegat
no tot és indiferent.
Per exemple,
podem intentar viure
una mica contents
(o, si més no, fer-ne l'intent).

De vegades viure...

De vegades viure
és tan intens,
absorbent,
fins i tot angoixant,
que no et queda temps
ni delit
per a dedicar-te
a escriure.

Santjoanistes

Quan era petit la parròquia que ens tocava era la de Santa Agnès (1), però em sembla recordar que a la meva mare el rector (crec que mossèn Armengol), no li acabava de fer el pes, i preferia anar a missa a la Pau Vella. La meva mare era de missa diària, i el meu pare, de diumenges i festius. Vivíem al carrer de Muntaner, a l'alçada de la plaça d'Adrià, i tant Santa Agnès com la Pau Vella quedaven molt a la vora.

De més gran vaig saber que Santa Agnès i la Pau Vella, durant la Guerra Civil, van ser convertides, respectivament, en les txeques de Sant Elies i Vallmajor. Poc abans de morir la meva mare també vaig saber que a la de Sant Elies, a més, hi havíem tingut una parenta tancada, la mare de la Benita, que per sort en va sortir viva (de fet, a qui buscaven era el seu marit, però com que no el trobaven, la van tancar a ella).

Ara, quan passo per Barcelona, m'aixoplugo (m'aixopluguen), a un pis del carrer de les Santjoanistes. Encuriosit, busco els orígens del nom, i m'assabento que les Santjoanistes són (o eren) una congregació de religioses, i que al número 77 del carrer de Saragossa, cantonada amb Santjoanistes, hi havien tingut un convent (a l'espai que ocupava el convent i els patis després hi van fer pisos que hi ha ara). Busco més i m'assabento que, durant la Guerra Civil, també va ser una txeca, controlada pel SIM (el Servei d'Intel.ligència Militar). 

Des de Santa Agnès fins a la cantonada del carrer Saragossa amb Santjoanistes hi ha quatre passes, ni cinc minuts, i de Santa Agnès a la Pau Vella, igual; en molt poc espai llavors hi va haver una gran concentració de txeques (també al barri, n'hi havia hagut una altra al carrer de les Carolines, i una altra a Muntaner cantonada Madrazo...).

Quan passo pel carrer de les Santjoanistes cantonada amb Saragossa, o pel davant de la parròquia de Santa Agnès o la Pau Vella, sempre recordo les històries de les txeques.

Com que sóc una persona més aviat anticlerical (contrària a la ingerència del clergat en la cosa pública), m'agrada, em sembla necessari, recordar aquests episodis, quan per anticlerical s'entenia sovint, de forma exclusiva, l'odi envers el clergat i la voluntat del seu extermini. Encara més: considero que les persones anticlericals hauríem de ser les més actives recordant els horrors que s'han comès, al llarg de la història, en nom d'aquest anticlericalisme agressiu i violent.

--

(1) Llavors el nom de la parròquia era "Santa Inés", i la plaça del costat de casa "Adriano", però aquesta ja és una altra història... 

[el novembre de 2023 corregeixo alguns errors que hi havia a aquest text escrit dotze anys abans, i aprofito i també trec alguns adjectius que em semblaven innecessaris]

Un dia s'apagarà el sol

Un dia s'apagarà el sol.
Abans haurà desaparegut la terra.
Molt abans la humanitat.
D'aquí no res, nosaltres:
tu, jo, ells.
Tots.
També el teu àlbum de fotos,
les semprevives de la meva eixida
i això que escric.
Tot desapareixerà,
no quedarà res.
Mentrestant, però,
volen les orenetes,
les formigues recullen les molles de pà i,
al passeig,
la flor de la magnòlia
escampa la seva olor.

El Domingo - 3

Tots ens inventem la nostra vida, tot i que de vegades el nostre invent no sigui gaire original. Sovint passa que ens la inventem de forma més aviat rutinària, adaptant-nos als patrons que sembla que, d'acord amb el lloc on vivim, la nostra família, etc., sembla que ens corresponen.

El Domingo, en canvi, ha demostrat ser força creatiu. A la seva família no hi havia precedents de captaires ni rodamons, i al poble més aviat tampoc (en temps recents, perquè més enllà, aquests personatges, empesos per la misèria, abundaven per tots els pobles i comarques). Al poble, el referent més proper del Domingo seria potser l'Anton Borratxo, del que si de cas ja en parlaré una altra estona (un rodamón més bo que el pa de pessic, incapaç de fer mal, no ja a una mosca, sinó fins i tot a un empipador mosquit).

Segueixo amb el Domingo, amb un detall de la seva originalitat. Un dia que me'l trobo a Tarragona li pregunto com s'ho fa, per dutxar-se, quan tomba d'aquí cap allà. I la seva resposta és esplèndida: m'explica que si es vol dutxar "se'n va a Mora d'Ebre", perquè allí hi ha una gent que li dóna totes les facilitats.

Em consta que quan exerceix de rodamón té, i fa servir, d'altres alternatives de dutxa, més avinents, però em fascina la resposta. Perquè totes les mentides del Domingo tenen un fons de sinceritat i no dubto gens ni mica que algun cop se n'ha anat realment a Mora d'Ebre a dutxar-se.

Bé, una altra de les característiques del Domingo és que canvia amb força facilitat de programa, i pot molt ben ser que un dia enfili cap a Mora d'Ebre amb la intenció d'anar-se a dutxar, i que al final, ves a saber per quins motius o casualitats, canviï la ruta i acabi a Madrid, Sevilla, Saragossa o Viella.

Com falciots adelerats

Com falciots adelerats,
passen pel cap els pensaments,
rabents, sense descans,
trepitjant-se els uns als altres.
Sense deixar cap rastre.

Mal

Mal. Molt mal. Moltíssim.
Encara més. Tot, absolut.
Un mal violent, terrible, devastador.
De propina, inesperat i traïdor.
Brutal, invalidant, inclement, destructor, desfermat.
M'ho expliquen i se m'esgarrifa l'ànima.
I alhora sé que,
com que mai n'he patit d'aquesta intensitat,
no em puc imaginar, ni de lluny,
el que sent qui el sent.

En una mosca tancada

En una mosca tancada
no hi entren estornells:
abans de parlar, callar,
després de callar, perseverar.

Recordatori (24 de juliol)

(esquela publicada a La Vanguardia, 27-7-2005)

L'amor és atenció i acció.

Fer-te gran és adonar-te del que podries o hauries d'haver dit i no vas dir, i que ara ja no pots dir perquè l'altre ja no hi és.

Sortosos els records que, en lloc d'alimentar la nostàlgia, ens ajuden a viure amb més consciència i plenitud el moment present.

El Domingo - 2

Plovineja. Tot i el munt de gent que circula pel mig i els laterals de la Rambla de Catalunya, el descobreixo a l'altra banda del carrer. Arrecerat de la pluja, assegut damunt d'uns cartons al pedrís del finestral d'una caixa d'estalvis. A la mà, la tapa d'una capsa de sabates. El braç una mica estés, alhora que fa mirades "de necessitat" a la gent que va passant. De lluny, el guaito una estona sense que se n'adoni. Llavors m'hi atanso. Quan em veu, em dedica un bon somriure, deixa la tapa de la capsa de sabates al pedrís i em convida a seure al seu costat. Com que accepto, es desplaça una mica per tal de deixar-me un parell de pams de cartó.

Cada vegada em cau més bé, el Domingo. Ha triat, s'ha anat inventant, una vida a la seva mida, ben original. Captaire eventual, jornaler eventual, i sempre, "un cul de mal seure": igual te'l pots trobar veremant o collint olives al poble com pidolant a Sevilla, Saragossa o Madrid. Els únics límits de les seves excursions són les fronteres, suposo que per la cosa de l'idioma. O potser per la rutina, perquè quan va començar aquesta mena de vida encara hi havia duanes i calia el passaport, i de papers en gasta pocs.

Em pregunta si li pago el dinar, i li dic que si vol li pago un entrepà. Em diu que no, que ell vol menjar calent, al restaurant. Li dic que als restaurants jo no hi vaig, que fora de casa normalment menjo "de supermercat", per tal d'estalviar. Li poso un exemple: per poc més d'un euro, una barra de pa i un pot de llegums cuits. No li fa el pes, ell va amb la idea del restaurant. Però no insisteix, no es fa gens pesat. De fet, aquesta conversa, força semblant, l'hem tingut altres vegades (jo diria que me'l trobo més cops dels que estadísticament em tocarien, és un misteri). El guió és aquest: ell fa l'intent, a veure si el convido, jo si s'escau li faig la contraproposta, a continuació ell m'exposa amb més detall les seves raons (la necessitat de menjar calent, ben assegut...), i jo acabo l'escena amb les meves raons (relatives a la necessitat d'allargar el xiclet econòmic). Llavors, al final de la seqüència, tanquem el tema i seguim com si res.

Al cap d'una estona me n'acomiado. Abans, a la tapa de cartó que fa servir de plateret hi veig cinquanta cèntims, i li pregunto si ja ha fet prou calaix per a anar al restaurant. Llavors somriu d'orella a orella, i es treu de la butxaca un grapat d'euros, deu o quinze. Potser se'ls gastarà tots en el dinar, sense patir gens, de moment, per com solucionarà el sopar i el dormir. Un cop ben dinat, amb la panxa contenta, llavors encara tindrà tota la tarda pel davant per a anar-hi pensant, sense presses.

Suposo que de vegades deu tenir dies difícils, però de tota manera, sempre que me'l trobo està de bon humor, content. Al poble hi ha qui li retreu que, tenint salut i podent treballar, de vegades faci de captaire. Tenen part de raó. De fet, el Domingo és una mica barrut (abans, quan de vegades traguinyolava més del compte, a més podia ser groller i desagradable, però des que va deixar la beguda és molt més tractable). D'acord, el Domingo no és el millor model, és més aviat fresc i irresponsable. Però a mi, posats a parlar d'aquest tema, em fa més picor el comportament dels responsables de les entitats bancàries als pedrissos de les quals de vegades s'asseu el Domingo per tal de fer la seva modesta col.lecta. Aquesta mena de bandolers encorbatats sí que se la saben llarga. Al seu costat, el Domingo, amb totes les seves mentides i carallades, és un angelet de pasta fullada farcida de nata ensucrada.

Amb el temps tot es fa malbé

Amb el temps,
tot es fa malbé:
les sabates,
la roba,
les bicicletes,
les rentadores,
els ordinadors,
les teulades,
les finestres,
les aixetes.
Nosaltres també.

Una carta

Envio una carta a un conegut de Barcelona i, al cap d'uns dies, me la tornen amb la indicació que el número de carrer no existeix. Me'n vaig a l'oficina de correus a queixar-me, explicant-los que el número sí que existeix, perquè jo hi he estat. Em diuen que no entenen el que ha passat, em demanen disculpes i la tornen a enviar. Això passa a l'oficina de Tremp, i el destinatari és de Barcelona.

Al cap d'uns dies m'arriba la carta retornada un altre cop. Torno a l'oficina de correus, però ara ells també em diuen que el número no existeix, que quan han vist la carta novament retornada ho han consultat a l'oficina corresponent de Barcelona i els han confirmat la inexistència d'aquest número. Insisteixo en que s'equivoquen, que jo hi he estat, però com que em diuen que no hi poden fer res, i alhora se'm fa tard, decideixo que alguna altra estona, amb calma, tornaré i ompliré un full de reclamacions.

Al cap d'uns dies vaig a Barcelona i me'n vaig cap a casa d'aquest conegut. Penso que hi hauria d'anar amb una màquina de fotos, per a deixar-ne constància, però no en tinc cap, mala sort. Amb aquestes cabòries, arribo a la casa del meu conegut. I llavors, ves per on, tinc un bon disgust; descobreixo que, efectivament, el número és un altre, i que el que havia posat no existeix. M'havia equivocat, i per partida triple: posant el número malament, queixant-me a loficina de coreus i insistint en la queixa.

Quan torno a Tremp, amb la vergonya ja digerida i rient-me del ridícul que he estat fent, me'n vaig un altre cop a l'oficina de correus i, a la persona que els dos cops anteriors m'havia atés, li demano disculpes per ser tan saberut i pesat. No hi dona importància icosa que li agraeixo. A l'oficina hi ha més gent (també n'hi havia quan em queixava els cops anteriors); m'agrada, m'alleuja, que ara sentin les meves disculpes.

Surto al carrer, fa sol, uns pardals volen d'aquí cap allà empaitant-se... La felicitat deu ser alguna cosa semblant a l'agradable sensació d'aquest moment.

Agulles de cosir

Entro a una botiga per preguntar on hi ha alguna merceria, perquè haig de comprar agulles de cosir. És una botiga petita, amb un aire polsegós, amb els prestatges plens d'objectes d'allò més heterogenis, amb aspecte de vells tot i no haver-se estrenat: flors de plàstic, gossos de porcellana, pots i cassoles d'alumini, galledes, estores... tot com si fes molts anys que fos allí.

Darrere el taulell, una dona que fa joc amb la botiga. De com a mínim vuitanta anys, i si no els té ho sembla. Mimetitzada amb els objectes dels prestatges, amb aire també d'empolsegada, mal tenyida, mig desdentegada. Però somrient. Li pregunto si hi ha alguna merceria a la vora i, en lloc de contestar-me, em pregunta què vull. Li dic que agulles de cosir, i em diu que ella en té. Treu una capsa de puros d'aquestes de fusta, a dins de la qual hi té trossets de cartolines desiguals (semblen de programes d'alguna festa major, o d'alguna cosa semblant, en qualsevol cas molt remota), en les que hi ha clavades, a cada una, unes cinc agulles. Les cartolines estan ben esgrogueïdes, i les agulles, amb la poca claror que hi ha, és de mal dir en quin estat estan.

N'hi compro un cartonet i faig petar la xerrada amb ella una estona, perquè és una dona la mar d'agradable, i no para de somriure mentre parla. Quan surto al carrer, una mica més enllà m'aturo i em miro bé les agulles. Una està esmussada, i una altra, i això sí que és tot un prodigi, no té forat. Una tercera té forat, però hi ha una mica de rebava i segur que serà impossible enfilar-la. Sembla impossible acumular una proporció tan gran d'agulles defectuoses en un cartonet tan petit. Ves a saber els anys que tenen, o si aquests cartonets els ha anat confegint amb les agulles de rebuig de tota una vida de botiguera, i ara ja ni ho recorda...

Per sort, em queden dues agulles que semblen bones. Em faig un tip de riure i, ben content, me'n vaig cap a casa a cosir-me uns pantalons.

Les cigonyes

Des de la finestra veig passar una de les dues cigonyes, amb el seu volar majestuós, lent, esplèndid. Ja fa dies que els seus dos polls sobresurten de les vores del niu. Un niu encimbellat al braç del contrapés d'una grua d'obres d'uns vint-i-cinc metres d'alçada. Les obres segueixen, quan cal la grua funciona, així que de tant en tant el niu es mou de posició, cosa que no sembla que molesti gens les cigonyes, ni ara ni quan van triar el lloc, fa uns dos anys, per a fer-hi el niu.

Bado des de la finestra. M'encanto amb les cigonyes. M'agrada aquesta passiva activitat de badoc, tan a l'abast, tan fàcil. I gratificant. Contemplo de vegades el vol de les orenetes, dels falciots. Dels coloms, dels pardals. De les mosques, o de les abelles que s'han instal.lat a una escletxa de la paret de la casa del costat. Entre dos foscants, és l'hora de l'inici del vol dels ratpenats, d'algun borinot. Els mosquits, per sort, no sovintegen. D'altres estones miro només com passen els núvols pel cel. I si no hi ha núvols, miro el cel. El cel de dia. Quan vespreja. De nit. Al fons, la silueta de la Serra de Lleràs, suggerent. Tot és un prodigi.

De vegades també miro les finestres i els balcons de les cases del voltant. Totes ben tancades (llevat d'una estona al matí, quan ventilen). De dia amb les cortines corregudes, de nit amb les persianes abaixades. No hi veig mai ningú badant. Se'm fa estrany.

Sense rima, s/n

Blanca o rosada,
fràgil i efímera:
la flor de la gavarrera.

Noms en castellà

Javier, Santiago, Manuel... gent que de petits ni sabien parlar en castellà, que potser el van començar a xampurrejar a la mili (alguns abans d'anar-hi no havien sortit mai del poble o la masia), i que malgrat tot s'han dit sempre així, amb el nom en castellà. De vegades, amb diminutius que han arrossegat fins a la vellesa: Pepito, Paquito... És divertit, trobar-te per aquests llogarrets un Pepito, i a sobre de vuitanta-quatre anys...

Entretingut amb aquests pensaments em venen al cap sobretot només d'homes; tot i que m'hi esforço, de dones gairebé no me'n venen (alguna Pepita, Carmen...). No sé si perquè entre elles aquest fenomen no era tan habitual, o perquè a l'estar el territori tan despoblat (els isolats poblets i masos del Pallars Jussà que queden a l'oest de Tremp, tot i que és un fet general i no pas exclusiu d'aquesta zona), hi havia molts homes sols i ben escasses dones.

Suposo que, a banda dels costums familiars, hi devia tenir també alguna cosa a veure el nom amb el que s'inscrivia la criatura quan naixia, que en moltes èpoques només podien ser noms castellans (no sé com anava la cosa durant els anys vint i trenta del segle passat, que és quan van néixer moltes d'aquestes persones que tinc presents). Algunes, malgrat el registre, feien servir la versió catalana, i d'altres, ja per gust, per tradició familiar o per respecte al registre, es decantaven per la castellana.

Bé, és només una anècdota, perquè de fet, a més, d'aquí uns anys tot això serà una anècdota més de l'antigor. La propagació de les Vanesas i els Jonatans farà que aquestes reflexions ja no tinguin cap sentit, perquè no recordem (ningú viu recordarà, jo tampoc, perquè seré fa temps al canyet), els temps passats en els que per aquestes contrades convivien, per exemple, els Xaviers i els Javiers...

Pepito del Castell

Dino amb lo Pepito del Castell (1). Conill i carxofes a la brasa amb amanida d'enciam i all tendre. El conill del seu conillar, i les carxofes, l'enciam i l'all del seu hort. L'oli amb el que ho amaneix és de les seves oliveres, i el vinagre del seu vi. I el vi de la seva petita vinya. El pa és del forn del pastisser de Palau (aquí els pastissers no fan pastissos, fan pa), però igual podria estar fet amb farina del blat que cada any acostuma a sembrar lo Pepito. Com enguany, que ja comença a espigar-se a la coma. Als seus vuitanta-quatre anys, m'obsequia amb un esplèndid dinar a un lloc encara més esplèndid, al costat de les eres del Meüll, alhora que em fa una demostració d'autosuficiència alimentària.

--
(1) Pepito del Castell del Meüll. L'altre Pepito del Castell, el de Castellnou, va morir fa uns anys; algun altre moment en parlaré, ho tinc pendent, perquè allà en temps també hi vaig tenir molta relació, bona, amb ell i la seva germana, la Mercè.

A la terrassa

A la terrassa.
Al fil d'estendre la roba.
Una oreneta.
Dues orenetes.
Cap oreneta.
Gràcies per la visita.

Exhibició de figures de fusta

El programa de la Fira anuncia que a la tarda, a la Plaça del Mercat, hi ha una "exhibició de figures de fusta tallades amb motoserra". Com que em crida l'atenció, decideixo anar-hi a donar un cop d'ull.

Un cop a la plaça el soroll és eixordador. Tres llenyataires joves, ben plantats, cepats, amb les respectives motoserres a tot drap, burxen en uns grans troncs, crec que de pollancre, d'uns setanta centímetres de diàmetre. Suposo que la seva intenció és fer alguna "figura", però m'imagino que acostumats com estan a abatre arbres al mig del bosc l'únic tall que dominen bé és el transversal. El més jove sembla que ho té ben assumit, i es dedica de manera sistemàtica a llescar el seu tronc com si fos un botifarró, amb desfici, una llesca rere l'altra. Mentrestant, els seus companys patollen i suen tot intentant fer alguna mena de tall més original, però sembla que tenen les idees més aviat espesses. Ara bé, de serradures, els tres en fan una cosa de no dir. Mirant l'espectacle, un núvol d'homes; a les dones, ja se sap, no els interessen, aquesta mena de despropòsits.

Cansat del rebombori, toco el dos, me'n vaig a donar un tomb per les parades de llonganisses i formatges, a ensumar-ne les olors (hi ha dies per a tot, i avui només toca enflairar). Una mica més tard torno a passar per la plaça del mercat, a veure com ha acabat la facècia. Al mig de la plaça, un caòtic i gran munt de serradures i de troncs esbocinats donen fe de les dimensions de l'esforç. De "figures" no se'n veu cap, però "de feina" sí que se'n veu, s'ha de reconèixer que aquest escamot de bosquerols n'ha fet un munt.

Amb els braços plegats o les mans a les butxaques, els badocs que encara queden s'ho miren amb un posat difícil d'interpretar.

Descansar, dormir, morir

He estat dubtant on penjar el text del següent enllaç, que també podria estar aquí, però al final m'he decantat per les pàgines del Miravolat:
http://miravolant.blogspot.com/2011/05/dormir.html

Lo Fernando (ser un trincoles)

Lo Fernando era lo Fernando: murri i fatxenda, garlaire fins el punt de fer-se bona cosa carregosa la seva xerrameca, i alhora un morralet de collons (carnestoltes, poca-solta, xinxirimalles). De manera resumida, un trincoles, que és com me'l van definir quan vaig preguntar quin peu calçava.

Trincoles ve de trincola, campaneta, i el significat derivat, "un trincoles", és força enginyós, escaient. I necessari, ja que altrament, amb un sol mot, com definiríem lo Fernando?

Però vet aquí que trobo la paraula tringoles, amb g, amb un sentit diferent: anganilles, trensilles, tintirinalles... és a dir, un miquetes, un no res.

I embolica que fa fort: tringola amb el sentit de carall, penis.

Descobreixo tot això llegint dos assajos sobre el parlar pallarès (1). Algunes de les paraules anteriors sembla que són d'ús molt local, en zones restringides del Pallars, potser només un poble o vall. En el cas de trincola, a causa de l'isolament del territori es veu que va anar agafant un sentit diferent en diferents llocs. L'origen etimològic, segons el Diccionari català-valencià-balear, és aquest: "derivat del radical onomatopeic 'trink-', imitador del so agut de la campaneta".

No sé si de tot plegat n'hauria de treure alguna conclusió, tampoc sabria quina, o de quina mena. I em quedo com al principi: lo Fernando era un trincoles (i no sé si segueix sent-ho, perquè no sé si és viu o mort, des d'allà en temps que no en sé res).

--
(1) "El parlar del Pallars", Josep Coll, Empúries, 1991. "Aïna, vocabulari temàtic del dialecte pallarès", Rosa Ramoneda (coordinadora) i vuit persones més, Grup d'estudis de llengua i literatura de Ponent i del Pirineu, 2007.

El Meüll

Després de vint-i-vuit anys d'haver tancat la porta de Casa Joaquim del Meüll i no haver-hi tornat més, després de veure, de Tremp estant, aquests darrers mesos, la silueta del poble, encimbellat, allí on es troben el serrat de Sellemana i les comes que enllacen amb la serra de Montllobar, fa pocs dies hi vaig tornar.

Mentre m'hi acostava caminant per la pista, tenia l'estranya sensació com si el temps s'hagués aturat, com si tots aquests anys no haguessin passat, com si fes no res que hagués marxat d'aquells paratges: silenci, quietud, pau, benestar...

Quan hi vaig arribar, però, el poble se'm va fer estrany. El vaig trobar més enrunat i alhora en part reconstruït, sense gaire cura. Amb més indicis de presència humana, abans gairebé inexistents (tot i que ningú hi viu de forma continuada). Com a símbol dels canvis, al mig de la petita plaça del davant de Casa Joaquim, una gran torre d'electricitat, d'aquestes de formigó. Lletja, invasiva, en el pitjor de tots els llocs possibles. Com si no hi hagués altres llocs, més discrets, on s'hagués pogut plantificar (suposant que tingui gaire sentit fer una inversió tan desmesurada, dur la llum a un poble tan isolat i deshabitat). Se'm va fer estrany, tot plegat. Un poble ni viu, ni mort del tot. Malgirbat. Diferent, força diferent, del que havia conegut i en el que m'havia sentia tan a gust: un refugi de pau i solitud en el que vaig passar uns anys tan especials.

El mateix dia, a la tarda, a Puigverd, vaig sentir-li dir a la Dolors de cal Teruel: "No hi ha bonic ni lleig, només costums i gustos". I vaig pensar que segons els meus gustos i costums, aquest Meüll d'ara el trobava més aviat lleig, tot i que em sigui de mal concretar aquesta lletjor subjectiva... difícil de fer entendre, suposo, tenint en compte que "el meu Meüll", acollidor i entranyable per a mi, era un poble que lentament i de forma inaturable s'anava esfondrant. El d'ara, amb una pista més accessible, amb la torre de l'electricitat com a símbol de modernitat i relatiu confort, suposo que és bonic i atractiu per a gent amb "gustos i costums" més habituals avui dia que els meus de quan hi vivia. Amb gustos i costums que, amb el pas del temps, en part també s'han fet meus, a mesura que he anat perdent la vitalitat i la valentia de la joventut.

Al llarg dels anys, algun cop m'he permès la fantasia de somniar viure un altre cop al Meüll. Ara, si algun cop em torna a temptar aquesta fantasia (com si fos un joc, ja que sé que aquesta opció difícilment és possible, per diferents motius), em serà més complicat alimentar-la, tant perquè aquell Meüll ja no existeix com pel pes dels meus anys.

Inicis de maig

Inicis de maig. Al torrent, floreixen els pollancres. Escampen a munts els seus flocs blancs. Petites volves de cotofluix que voleien lleugeres. Les arrossega un vent suau, pels carrers, les places, els patis interiors, arreu. Per dins de les cases si les finestres estan obertes. Avui, cap al tard, la seva dispersió es tan densa que, vistos a contrallum, amb el sol a pun de pondre's, semblen flocs de neu. Fa xafogor. Humitat, calor i pol.len: mal temps per a la gent que pateix d'asma.

Santiago

Santiago és el que per aquests tombants en diuen un home orquestra: tot alhora, canta, toca l'acordió i la bateria. A mig matí em convida a vi de missa i ametlles garapinyades, i després m'obsequia amb una petita sessió d'acordió. Té vuitanta anys, està una mica atrotinat, però conserva tota l'agilitat als dits, i m'explica que alguna vegada encara el lloguen. Tanmateix, malgrat la dedicació i la voluntat que hi posa, mai ha estat un gran músic, ni de més jove; sempre li ha faltat vivesa i alegria. Toca i canta més aviat amb monotonia, amb cara d'encantat, com si fos una pianola moguda per algú una mica cansat. Però ell n'està ben cofoi, d'ell mateix, i això val més que cap altra cosa.

Tot picant ametlles garapinyades i fent petits xarrups de vi de missa m'explica que ell no es va casar perquè de seguida es va adonar de com les gastaven, les dones, i va preferir viure sol i tranquil (viu amb el seu germà, deu anys més jove). Mentre m'exposa la seva negativa visió de les dones, de tant en tant arrodoneix l'exposició amb alguna dita: "quan les dones es posen els pantalons els homes van de reculons", "dona falaguera, vigila la cartera", "gata moixa, urpes esmolades", i d'altres de semblants...

És un tema que l'engresca, aquest de la dolenteria de les dones. Fins i tot em fa un elogi del Franco, perquè diu que llavors les dones "estaven més fermades". I ho acaba reblant afegint que ara està tot perdut, perquè hem arribat al punt que hi ha una llei que fins i tot les protegeix. Com que el tema no és molt engrescador, busco una escapatòria i li demano la recepta de les garapinyades, ja que m'ha explicat que les fa ell mateix. Me la diu: un got d'ametlles, un altre de sucre i un altre d'aigua. Que aquestes són les proporcions, però que de fet ell d'aigua només n'hi posa tres quarts, per no haver de remenar tanta estona. I una bona cassola de fang, que van millor que les de metall a l'hora d'anar remenant la barreja, fins que l'excés d'aigua s'evapora i el sucre es daura i s'espesseeix, arrebossant les ametlles. Potser no és un gran músic, però fent ametlles garapinyades sí que és tot un artista.

A banda de l'acordió, de tant en tant també "arregla gent", que diu ell, és a dir, fa de barber. Mai ha tingut barberia, ho ha anat fent a casa, quan li han demanat, i conserva un petit grup de clients fidels. Cada vegada més pocs, perquè com que tots són grans de mica en mica es van morint.

Mossèn Mateu

Després d'una llarga passejada pel terme, arribo a l'aplec d'Arbul a misses dites, literalment, quan la gent ja surt de l'ermita. Just quan el capellà, amb un pom de timonets sucat en l'aigua d'un pot de conserva (a falta d'un recipient més digne), es disposa a beneir el terme. Deu ser preconciliar, perquè ho fa en llatí; de la poca gent que hi ha (és un aplec molt familiar) suposo que ningú l'entén.

Les vistes des de l'ermita són excepcionals, un seguit de serrats, comes i barrancs que s'allunyen fins on arriba la mirada. Plantat a la vora de l'estimball del costat de l'ermita, enmig d'aquest paisatge immens, majestuós, el capellà va recitant de forma monòtona la seva cantarella en llatí. Amb la seva casulla blanca, resplendent, rematades les vores amb franjes daurades. Una escenografia insuperable i una escena entre entranyable, surrealista i excelsa. I tanmateix, sembla que el petit grup d'assistents no se n'adoni. De fet, aquesta escena és la millor, la de conjunt, la que inclou la gent, fent un petit semicercle davant del capellà, esperant que acabi, tothom més aviat distret, més aviat entaleiat amb les seves cabòries, pensant potser ja en el dinar...

Enllestit el ritual de la missa i la benedicció del terme, com que cap a ponent els núvols es van encastellant, i si plou els més de cinc quilòmetres de pista argilosa es fan impracticables per als cotxes, la gent es comença a moure, avall, cap a Puigverd, per tal d'encarrilar sense ensurts meteorològics la part més interessant de l'aplec, la gastronòmica.

La Mercedes, amb el seu mercedes, enfila el camí de tornada portant el capellà, que també ve al dinar. Mossèn Mateu és un home reposat, amant de la bona vianda; es veu a primer cop d'ull per l'aspecte, grassonet, lluent, i els comentaris que fa ho ratifiquen. Ja a la era de Vidal, on s'han parat les taules, és el primer a seure, tot i que s'espera amb discreció i pacientment que hi hagi una proporció de gent prou elevada asseguda per tal que, quan fa la primera forquillada, acompanyat d'algun altre afamat, quedi una mica dissimulat.

Mentre assaboreix amb palesa delectació el primer plat, un plat combinat d'esqueixada, truita de patates, amanida i empanada de verdures, comenta el lloc on ell compra el bacallà i com el prepara, així com on aconsegueix d'altres productes de qualitat. Més endavant, mentre corren la llangonissa i les costelles de xai ja cuites, alhora que no les estalviat, puntualitza que, de fet, a ell la carn que més li agrada és la de vedellà. També fa un bon paper amb la beguda, alhora que fa comentaris sobre vins, procedències, graduacions...

No és només ell, que traguinyola. A mitja tarda, la quantitat de cerveses, vi, vi ranci i cava que ha circulat és força considerable, prou com perquè més d'un dels entaulats tingui els ulls plens d'espurnetes i parli d'una formà no del tot habitual, força més desinhibida. En això, mossèn Mateu demostra la seva classe, ja que malgrat el que ha traguinyolat conserva completament la compostura, segueix parlant reposadament. Val a dir que de beure en sap.

Arribat aquest punt de la tarda, llavors demana de manera educada que el disculpin, perquè ha d'anar a oficiar un enterro. Ja se sap, diu, la feina de capellà té aquestes coses... Si hagués de conduir i li toqués passar un control de alcoholèmia, ho tindria pelut, però ja està tot previst i, com abans, la Mercedes, el porta un altre cop amb el seu mercedes. A l'era de Vidal, amanint les converses, el vi ranci i el cava segueixen circulant...

Lectures

El tren regional, sense presses, va fent camí cap a Lleida. Poca gent. A una banda, una noia d'uns divuit o vint anys, llegint una revista. A la portada, el titular principal diu: "Les millors retocades". El titular acompanya una composició de fotos de senyores (suposo que famoses) desvestides en biquini; amb aquests posats mig de contorsionistes, intentant amagar la panxa i projectant endavant els pits. Intentant combinar les contorsions amb aquestes postures desafiants o provocatives típiques de les fotos de senyores més o menys desvestides que surten a les revistes adreçades als senyors aficionats a aquest tipus de publicacions.

Però aquesta en concret es veu que és una revista de senyores. Una revista, sembla, "amb idees" dels possibles retocs que les lectores es podrien fer. Potser aquesta noia que la llegeix amb tanta atenció està barrinant, o calculant els imports, dels eventuals "retocs" amb els que "es podria millorar", afegint aquí, traient d'allà, modificant algun perfil... Se la veu fràgil, insegura. Amb la seva cara bufona i el seu cos esvelt, de nina, amb el seu pentinat tan curosament despentinat, com les noies dels còmics de manga, llegint amb tanta atenció aquesta revista... Dóna una gran sensació de vulnerabilitat.

Una mica més enllà, una parella que deuen rondar els cinquanta anys. Amb pinta de satisfets, ell llegint un diari d'esports, alimentant-se d'informació futbolística, amb la mateixa atenció que un filòsof deu llegir els assajos de Kant o Nietzsche. Ella, submergida en els transcendentals continguts d'una revista de xafarderies i misèries de la gent famosa. Els dos refets, molsuts, amb pintes de carnissers, lluents. Me'ls imagino fent un bon esmorzar d'ous ferrats ben oliosos acompanyats d'un bon tall de cansalada, eixugant-se els regalims llardosos que els vessen dels llavis... I vés a saber, potser són vegetarians estrictes, però amb algun problema a les tiroides que fa que se'ls acumulin els quilos; això d'imaginar les vides dels altres és mol arriscat.

L'altra persona que hi ha al departament del vagó (no hi ha ningú més) és una dona d'uns trenta anys. Dorm. No es veu que tragini cap revista. Potser quan es desperti traurà de la seva bossa un assaig o una revista de literatura... o no, potser només mirarà, assaborint-lo, el paisatge esplèndid que va passant per la finestra, amb el sol que tot just comença a enlairar-se. Mentre dorm, tot és possible...

El Jonàs de la Leocàdia - 7 (realitat i literatura)

Les visites al Jonàs sempre són estranyes, amb un solatge d'incomoditat, amb un desig inconfessat d'abreujar-les, a causa tant de l'entorn trist i depriment del psiquiàtric com de la meva incapacitat de gestionar les trobades amb més habilitat. Després, més tard, de vegades escric alguna cosa sobre com ha anat. El més sorprenent és que, llavors, si s'escau puc dedicar més temps a escriure sobre com ha anat, com ho he viscut, el que m'ha suggerit la trobada, que el temps que he dedicat "a viure-la". I això em desconcerta, aquesta dificultat de viure la realitat amb intensitat i plenitud comparada amb la relativa facilitat de convertir-la en matèria d'un relat, i entretenir-me llavors el temps que faci falta remenant un text, sense mandres ni presses per enllestir-lo. Crec que en aquests casos hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar, tot i que no sé ben bé com ho hauria de fer, per tal que aquesta relació estranya o desequilibrada entre la realitat i els entreteniments literaris fos diferent. Per tal que fos una mica més harmoniosa, o una mica més no sé com...

El Jonàs de la Leocàdia - 6

Quan vaig a veure el Jonàs de la Leocàdia al psiquiàtric, el guió sempre és força semblant. Vaig tombant pel recinte fins que el trobo, i llavors anem directament al bar, on ell demana una cocacola sense cafeïna. Al bar no hi ha cocacoles normals, ni cafès normals, ni res d'alcohol, i aquesta "llei seca" (del tot justificada tenint en compte les patologies i els fràgils equilibris de molts dels ingressats) provoca que alguns dels interns se les empesquin per tal de poder aconseguir d'estranquis, de vegades, alguna d'aquestes begudes prohibides. Arriscant-se als càstigs que comporten aquestes transgressions, si són descoberts: "el pijama", és a dir, anar tot el dia vestit així i per tant no poder sortir del propi pavelló mentre dura la sanció.

El Jonàs tot ho fa de pressa, i tan bon punt en un tres i no res s'ha begut la cocacola ja vol sortir del bar. Mentre passa la porta enceta un dels paquets de tabac que li he dut, encén un cigarret amb uns gestos que semblen els d'un artista de cine dels anys cinquanta (quan a les pelis tothom fumava sense parar) i alhora comença a repartir negatives al núvol de gent que se li acosta pidolant-li cigarrets.

Camina a grans gambades, ràpid. No és que vagi a cap lloc determinat, però la seva manera de passejar és aquesta, "a pas de legionari", que diu un altre conegut meu. No té marxes intermitges: o està parat o va amb la directa. Mentre ell travessa els grans patis a aquesta velocitat de creuer, jo procuro no quedar-me endarrerit, alhora que intento enfilar alguna conversa. No m'és fàcil, em costa trobar tema. Parlar de la seva família és delicat, perquè no és precisament gent que se n'ocupi gaire i més val no furgar-hi. I la vida a dins del psiquiàtric és molt monòtona: la majoria del temps el Jonàs no fa res d'específic, a banda de tombar pels patis.

Al llarg dels dies, de les setmanes, la seva principal preocupació és assegurar-se el subministrament de tabac, barrinar com aconseguir-ne. A dins dels psiquiàtrics el tabac és "una moneda sòlida", sovint és la base de moltes transaccions, sempre desfavorables per a aquell qui en aquell moment determinat no en té: comprar tabac a la menuda a un company surt molt car. Com en tots els negocis, hi ha els espavilats, que aconsegueixen gestionar amb habilitat el seu capital i treure'n bones rendabilitats, i aquells altres que sempre estan en números vermells i atemorits per les reclamacions dels seus deutes. El Jonàs és dels primers, i se'n vanta: tal com diu sovint ell mateix, "estem bojos, però no som rucs". Els negocis són els negocis.

Quan el vaig a veure no sé si ell està del tot còmode; al marge de l'alegria inicial (suposo) de la novetat de la visita, quan ja l'he convidat al bar i li he passat el parell de paquets de tabac que normalment li duc, de vegades tinc la sensació que li faig nosa. D'una banda, veig que llavors per a ell la primera prioritat és amagar un dels dos paquets de tabac de manera que ningú el vegi, cosa per a la que necessita estar sol (els enterra a algun racó dels patis, que són immensos, i diu que mai n'hi han pescat cap). I d'altra banda, potser està tant acostumat a les seves rutines que no sap com acabar de gestionar la meva visita. Una altra cosa seria que jo fos familiar seu, que el podés treure del centre una estona, per exemple dur-lo a dinar a fora, això suposo que sí que donaria més de joc, però aconseguir una autorització d'aquest tipus seria molt complicat, potser impossible.

Quan marxo, sempre ho faig en un estat ambivalent, amb una mena de sensació de fracàs pel fet de no haver estat més hàbil compartint i allargant aquella estona amb ell, i alhora amb una sensació d'alleujament, tant pel fet d'haver acomplert el propòsit de saludar-lo com pel fet de ser ja fora un altre cop d'aquest magatzem (ignorat per la majoria de la gent, de la societat) de persones amb malalties mentals...

El Josep Ignasi

Capsigrany. Buscant-ne una altra trobo aquesta paraula al diccionari, i de manera automàtica em ve el record del Josep Ignasi, fa gairebé quaranta anys, quan estudiàvem a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (la facultat d'ara). El Josep Ignasi era de Calaf i parlava un català amb un vocabulari que m'era proper, molt semblant al d'Igualada, d'on eren els meus pares. Capsigrany: m'ho deia sovint, afectuosament, quan li semblava que jo responia alguna cosa amb algun estirabot o dient qualsevol beneiteria. Ell era el més gran del curs, i jo el més jove. Teníem un tracte cordial, de confiança, que crec que no arribava a amistat per la diferència d'edat i de manera de pensar, ell una mica encarcarat i antiquat i jo en plena efervescència adolescent i contestatària, tot i que de vegades ni sabia ben bé "el que contestava"...

Era, i segueix sent (si més no fins fa un parell d'anys), germà de la Salle. Havia crescut en una família molt religiosa; em sembla que tots els germans es van fer religiosos d'una o altre orde, crec que eren quatre. A ell li agradava dibuixar i pintar i llavors ja donava classes de dibuix al col.legi en el que alhora vivia i treballava. Havia anat a l'Escola de Belles Arts per a treure's el títol (no com jo, que no sabia gaire què hi feia), per tal de tenir els papers en regla. Però hi havia algun professor que l'hi tenia botada i li feia la vida impossible. No sé si el que els molestava més d'ell era que fos gran (devia tenir uns quaranta anys), que fos religiós, o que no fos gaire traçut amb els pinzells. El cas és que hi havia també dues dones de la seva edat que traçudes tampoc eren gaire, i en canvi a elles ningú no els complicaven la vida. Ja es deu sobreentendre: quan parlo de professors és que tots eren exactament això, professors, homes.

En recordo un però que el tractava amb més respecte, en Muxart. No era l'únic, però sí dels pocs que tenia amb ell una actitud més amable. I ves per on, crec que era el més artista i creatiu de tots. Entre els altres n'hi havia alguns força creguts, als que els sobraven fums, i potser empipats per haver-se de dedicar a la docència i no poder viure de la pintura, de vegades s'esbravaven amb el més feble, el Josep Ignasi.

A més del Josep Ignasi, al nostre curs hi havia un marista, un escolapi, un altre de no sé quina orde i una monja (de la que tampoc recordo la congregació). Tots bona gent. Un percentatge, per cert, molt elevat, tenint en compte que no arribàvem als quaranta, la gent d'aquell curs.

--
(1) Mentre embasto aquesta nota de casualitat veig al diari una notícia sobre en Muxart. Té 89 anys i segueix amb el cap clar i pintant, i a Martorell, on va néixer, li han dedicat una casa-museu.

Fer-se gran

Fer-se gran és fer anys.
Fer-se vell, deteriorar-se.
Quan sigui gran,
si pot ser,
m'agradaria no ser gaire vell.
I si no pot ser,
preferiria no ser res,
ni gran, ni vell, ni viu.

Groc, verd, vermell

Després de la pluja, el groc viu d'un camp de colza florida llueix exuberant entre els verds intensos dels sembrats de cereals que l'envolten. Pels marges, aquí i allà, les petites taques vermelles d'algunes roselles.

Un llibre el pots llegir per diferents motius

L'altre dia em referia al llibre de la Rosa Calafat "Per a un ús ètic del llenguatge" (Angle Editorial, 2010). Podria dir que el vaig llegir per equivocació. El vaig veure a un expositor de la biblioteca i em va cridar l'atenció el títol. El vaig demanar en préstec i, ja a casa, en començar-ne la lectura, vaig veure que el contingut no era el que em pensava.

Crec que el títol, "Per a un ús ètic del llenguatge", no és el més adequat, crec que hauria de referir-se a la llengua i no al llenguatge. A més crec que seria més clar i descriptiu si, a continuació de "llengua", digués "catalana". I ja que hi som, crec també que la paraula "ètic" no és la més escaient, però ara tampoc se m'acudeix una eventual alternativa. Bé, faig aquesta petita dissertació sobre el títol per justificar la meva confusió (ves, aquesta mania que tenim de justificar-nos sempre...).

Tanmateix, amb la mica que ja n'havia llegit quan vaig arribar a les anteriors conclusions, va passar que m'havia seduit el continent, i pleret a pleret em vaig empassolar el llibre sencer, només pel plaer de gaudir (i potser aprendre) alguna cosa de com està escrit. Fins i tot el fet que d'unes quantes paraules n'ignorés el sentit (i em fes mandra aclarir-lo a cop de consulta de diccionari, cosa que em passa sovint), no em va desincentivar gens la lectura, i vaig seguir endavant, fins a la darrera plana, prescindint del que no entenia (o d'algunes idees que no compartia, o que no m'interessaven; d'altres les vaig trobar força suggerents). Haig de dir però que crec que el vocabulari que fa servir la Rosa Calafat és l'adequat, és a dir, les meves dificultats amb part del vocabulari del llibre considero que són només problema meu.

M'agrada llegir coses ben escrites. I m'agradaria escriure bé, per exemple com la Rosa Calafat. De fet, m'agradaria tenir algú a la vora que de tant en tant em fes algun suggeriment sobre aquests escrits que m'empesco, sobretot pel que fa "al continent", ja que sovint tinc més dubtes que certeses sobre com s'ha d'escriure. Per exemple, tot i tenir ja uns quants anys, he estat del tot incapaç d'aprendre'm això tan elemental dels accents oberts o tancats, i de vegades més que posar-los d'una manera o una altra els esquitxo força a l'atzar... I com això dels accents, més coses, i de més envergadura, o més ambicioses, com algunes de les que comenta, precisament, la Rosa Calafat.

Ara el que em passa és que, quan escric, si tinc un dubte, d'entrada hi rumio un moment, però si m'encallo gaire llavors de seguida busco una opció alternativa que no em plantegi cap dubte (fent meva la definició de sinònim que vaig llegir no sé on: "paraula que escrius quan no saps com s'escriu la que volies escriure"), i si tampoc trobo aquesta opció alternativa, llavors tiro pel dret i me'n despreocupo, au, que quedi com quedi. I "alabat sia Deu" (que deia la meva àvia), si no està del tot bé!!!

Si fóssim com les bèsties

Si fóssim com les bèsties
que no són persones
seríem com les bèsties
que no són persones.
Però som persones.

"Home e homenet e macarrí."

Fa temps, parlant del Pep Onclet, recordava una de les seves dites més habituals: "Hi ha homes, homenets i moniatos" (1). Aquests dies, llegint l'assaig "Per a un ús ètic del llenguatge", de la Rosa Calafat (Angle Editorial, 2010), trobo una cita de l'Anselm Turmeda que suposo que és l'origen llunyà de la cita del Pep Onclet: "Tres maneres hi ha d'hòmens: home e homenet e macarrí". La Rosa Calafat explica que macarrí vol dir "que no arriba a la mida normal, migrat", en sentit entenc que més aviat físic, i per tant diferent del sentit de "moniato" en la dita del Pep Onclet: "migrat d'enteniment", inútil, capsigrany...

Per descomptat, el Pep Onclet no llegia l'Anselm Turmeda, segurament no llegia ni els titulars de la portada del diari que voltava pel bar, que visitava tot sovint. El Pep Onclet estava prou enfeinat fent fumejar el seu etern i pudent caliquenyo i rumiant quina en podria dir si algú n'hi deia alguna a ell, un joc que seguia amb alguns veïns del poble.

El Pep Onclet t'entendria: més aviat macarrí de mida (però generós d'amplada), una mica moniato... però bon jan. Sovint fent-se el milhomes (una altra paraula que sempre tenia a punt), fatxendejant i baladrejant, suposo que més que res per tal de protegir la seva fragilitat...

--
(1) http://passavolant.blogspot.com/2008/11/lonclet-2.html

Pràctiques de caure a l'aigua

A Sort, dino al riu, amb els peus a tocar de l'aigua adelerada en aquest tram de la Noguera Pallaresa. Un dinar "de supermercat": un pot de cigrons cuits, una barra de pa i una taronja. Total: un euro i mig, i encara em sobren cigrons i pa pel sopar. Dino mentre assaboreixo aquests tres privilegis: poder dinar (m'agrada no oblidar que no tothom ho té fàcil), en un lloc tan privilegiat i mentre fa un dia esplèndid.

Més avall, un grup de nois fan pràctiques "de caure a l'aigua". Ho fan força bé, hi tenen traça. Amb els seus vestits de neoprè, ara un ara un altre "cauen" des d'una roca, i una mica mé avall un company els ha de rescatar. Veig que practiquen dues modalitats de caiguda: fent-se el mort o no. És a dir, de vegades s'esforcen per a agafar-se al seu rescatador i d'altres es deixen endur pel corrent. Un dels que es fa el mort ho fa molt bé, però té la mala sort que el seu rescatador no està prou al cas, de manera que el que va a la deriva sobrepassa el punt de rescat i li han de començar a fer xiulets perquè es posi "a fer el viu", perquè sinó igual no pararia fins el pantà de Sant Antoni, uns quaranta quilòmetres més avall. Això de caure a l'aigua suposo que deu ser la primera lliçó del curset que deuen estar fent d'aprendre a anar en piragua, canoa o com se n'hagi de dir d'aquesta mena de ginys aquàtics que ara sembla que per aquests tombants estan de moda entre la gent desenfeinada i delerosa d'emocions.

Fa unes setmanes, al mateix lloc, un dia més solitari, sense l'aldarull de les lliçons de caure a l'aigua, vaig veure per primer cop a la vida una llúdriga; es va estar una estona per aquell tram de riu, desapareixent i tornant a aparèixer aquí o allà, ara traient el cap, o la cua, o ensenyant el llom...

La carretera tallada

La carretera està tallada. A cada banda del punt tallat, una llarga filera de cotxes i camions aturats. Els seus ocupants esperen amb més impaciència que paciència. Vivim en el món de les presses; potser no sabem massa bé cap on anem, però en qualsevol cas hi volem anar ràpid, "no podem perdre el temps"...

Estic de sort. Assegut a un autobús situat al principi de la cua, observo amb curiositat i atenció el motiu de la interrupció. Travessant la carretera, pel terra, hi ha un cable de la xarxa elèctrica. A un camp del costat, a baix del terraplè per on passa la carretera, dos operaris amb granotes grogues i guants tiben un extrem del cable, a poc a poc, feixugament, com si fossin esclaus del temps de les piràmides. El tiben en direcció a una torre elèctrica que hi ha uns trenta metres més enllà.

A dalt de la carretera hi ha els seus companys. Sis. Mirant, dient-los alguna cosa de tant en tant. Els deu semblar que no tiben amb prou delit, que no s'afanyen prou. És obvi que no tenen la més mínima intenció de baixar i arremangar-se. A baix, a l'altra punta del camp, un company més, aquest al costat d'un tot terreny. Sembla que podria fer-lo recular, lligar-hi el cable i estirar-lo amb facilitat. Però no, és solidari amb els seus companys de dalt i, amb les mans ben enfundades a les butxaques, contempla immòbil el penós avanç dels dos operaris.

El dos infeliços segueixen amb el seu heroic treball; encara que no els sentis, no et costa imaginar els seus esbufecs. Al final, després d'una bona estona, arriben al peu de la torre elèctrica, empalmen la punta del cable a una mena d'aparell, accionen alguna cosa i, llavors, en un moment, el cable es tensa, s'enlaira i deixa lliure la carretera. Punt i final. S'acaba de la funció i la llarga cua de camions i cotxes es comença a posar en moviment.

L'avantatge de no tenir pressa és que incidents com aquest en lloc de neguitejar-te et fascinen: poder anar pel món badant és un privilegi impagable.

La senyora Teresa i el senyor Perucho

La senyora Teresa i el senyor Perucho són grans, se'n deuen anar ja cap als vuitanta anys. La senyora Teresa parla cridant al seu marit, el senyor Perucho. Sobretot segons quins dies o moments, fa uns crits que se senten per tota l'escala. Uns crits que li surten a batzegades, semblants als lladrucs cansats d'un Sant Bernat vell. Ell contesta normal, reposat, sense alçar gens la veu; si no ets a la seva vora, ni el sents. Sembla que el sistema els funciona, que s'entenen. O ho fan veure. Ella cridant i ell parlant fluixet. La senyora Teresa és bastant sorda, el senyor Perucho gens.

La música més bonica del món

Xiula a la cuina mentre prepara l'esmorzar. Ni m'adono de si afina o no, només sento la seva alegria serena, després d'uns dies força difícils. No hi ha cap música que m'agradi més que aquesta. M'emociona fins un punt impossible de descriure. I li ho dic. Li dic que és la música que més m'agrada del món. Em mira. Somriu. I jo, en aquest instant, sóc profundament feliç.

L'aixeta del Daniel

Em trobo el Daniel, d'allò més empipat perquè abans de sortir de casa no s'ha pogut dutxar; se li ha desmanegat una aixeta, ha hagut de tancar l'aixeta de pas i s'ha quedat sense aigua i sense la seva dutxa matinera habitual.

A ningú no li agrada que se li espatllin les aixetes. Hi ha qui s'empipa, si li passa. Hi ha qui s'empipa fins i tot molt. Tant que potser fins i tot insulta "l'aixeta traïdora". Tenim aquestes coses...

Potser és una aixeta que fa deu anys o més que funciona, cada dia, sense que cap dels milers de dies anteriors durant els que ha estat funcionant de manera eficient i constant ho haguem celebrat, com el prodigi que realment és: que moguis una maneta i surti aigua pel broc de l'aixeta. Si t'hi pares a pensar, és com un miracle. Un prodigi tan gran com quan mous un interruptor i s'encén un llum. O com quan gires la maneta del gas i llavors pots encendre un fogó.

Estem tan acostumats a aquests fets extraordinaris (gairebé sobrenaturals), tan acostumats a que les coses funcionin, que les més petites incidències ens costen d'assimilar. Aquest imprevistos ens fastiguegen d'allò més. Quan de fet, el sorprenent de debò no és que les coses de vegades s'espatllin, sinó que normalment funcionin. Això sí que és un misteri. Profund. Desconcertant.

Un misteri gairebé tan gran com la nostra reacció quan alguna cosa, de forma inesperada, deixa de rutllar. És curiós com ens podem arribar a disgustar en aquests casos, com ens podem empipar per coses de fet tan irrellevants com aquesta: que un dia, una aixeta, sense demanar-nos permís, tingui la mala ocurrència d'espatllar-se.

Ser, semblar, inventar...

"No conviene mostrar la verdad desnuda sino en camisa."
Francisco de Quevedo

Si les coses sovint no són com sembla que són, ¿com poden ser fidels els seus relats si quan s'expliquen no es modifiquen per tal de corregir el que malgrat semblar en realitat no és? Quina credibilitat tindria el que expliquem si no ho amanim de manera que sembli una mica convincent?

Si no ens inventéssim part de les coses que diem que van passar "tal com les expliquem", si no les acompanyéssim de pessics de fantasia (i si no n'amaguéssim alguns fragments innecessaris o confonedors), com podrien reflectir, ni que fos aproximadament, el que sembla que va passar (aquí o allà), cosa prou difícil si només féssim de cronistes distants i presumptament objectius? A més, algú es creu que l'objectivitat existeix? Sí? A quina botiga en venen? A quin preu?

Quina gràcia tindria explicar coses, si explicar-les no concedís la llicència i el plaer d'inventar-les una mica? O dit d'una altra manera... si ja som a la primavera, aquest temps en el que diuen que la sang s'altera, no és normal que també s'alteri alguna altra cosa?

Tanmateix, la rastellera de divagacions anteriors també s'han d'agafar amb cautela, perquè el cert és que de vegades passejant pel món et trobes situacions o persones del tot inversemblants, impossibles d'imaginar per la ment més fèrtil, fantasiosa o esbojarrada. Tant que, quan en parles, sembla que t'ho inventis tot. I resulta que no és així.

A les porquerisses

A les porquerisses
hi ha molt de rebombori.
Els porcs criden furiosos.
I els crits s'escampen
per tota la plana.
Si algun dia s'inicia la revolta animal,
pareu compte amb el seus ullals.

Res de res

Ni una mica,
ni una molla,
ni una gota,
ni una engruna,
ni un bocí,
ni un bri,
ni un gra,
ni una espurna,
ni un pessic.
Res de res.

Sense presses

No m'agrada l'autocar, i en canvi anar en tren no em cansa. Així que, en lloc d'agafar l'autocar que surt a tres quarts de set del matí de Tremp cap a Barcelona, agafo el tren deu minuts més tard cap a Lleida, per a enllaçar allí cap a Barcelona. Amb l'autocar trigaria tres hores, amb el tren anant tot bé el doble, però en canvi el bitllet em costa la meitat: trigo més, però em surt més barat i vaig més a gust.

Un cop a Lleida m'haig d'esperar tres quarts abans no surt el tren cap a Barcelona, per la línia de Manresa (per Tarragona no n'hi ha cap fins al migdia). A Calaf ens fan baixar del tren perquè més enllà la via està tallada, en obres. Fa potser ja dos anys que està així. I durarà. Treballant no s'hi veu ningú, ni operaris ni maquinària (la via passa gairebé tota l'estona paral.lela a la carretera). A l'estació de Calaf en teoria ens hauria d'esperar un autocar per dur-nos fins a Manresa, però no hi és. Triga mitja hora en arribar.

A l'arribar a Manresa, un altre incident. Es veu que més enllà ha caigut una pedra a la via, així que hem d'agafar un altre autocar que ens durà fins a Terrassa. Es posa en marxa al cap de mitja hora més, però sembla que el conductor no és de per aquells barris, i després d'una rotonda ens adonem que anem un altre cop en direcció a Manresa. Més enllà pot girar un altre cop, i llavors prosseguim el viatge cap a Terrassa. Havia agafat el tren per per no haver d'anar en autocar, i me n'estic fent un tip.

Al cap d'una estona d'arribar a Terrassa surt un tren cap a Barcelona. S'asseu al meu costat un home que ja venia en el tren que ens havia dut fins a Calaf. Està content. Diu que és una meravella el servei, que es nota que l'empresa pensa en els viatgers. M'explica que, al seu país, a l'Argentina, si hi ha una avaria t'has d'espavilar, i que si demanes el llibre de reclamacions et pregunten què és. En dies així, és reconfortant, tenir companys de viatge com aquest.

De Cellers a Llorenç de Montgai

Assegut al tren que des de Tremp baixa seguint la Noguera Pallaresa em deixo portar i fascinar amb el paisatge espectacular que, sobretot a partir de Cellers i fins Llorenç de Montgai, va desfilant per la finestra. Primer l'embasament de Cellers, després el congost de Terradets i l'extrem de l'embassament de Camarasa, immens, que s'allarga quilòmetres i quilòmetres avall, i al final el petit embassament de Llorenç de Montgai. Un viatge tota l'estona amb la companyia de l'aigua, al llarg de paratges esplèndids, molt deshabitats, molt poc humanitzats. Fins i tot els túnels, uns quants, sembla que els hagin fet a propòsit per a ressaltar l'escenari majestuós que t'envolta (després de la foscor, quan en surts, encara et quedes més bocabadat).

Darrerament faig sovint aquest trajecte, i malgrat la repetició no em canso de meravellar-me amb l'espectacle. A dins del tren hi ha un cartell que diu: "Seu, mira, deixa't portar a través del paisatge". Ho faig dòcilment, encantat. M'estalvio les descripcions d'aquests escenaris perquè trobo que són per a contemplar-los, no per a llegir-los. Se'm faria difícil, intentar "posar lletra" a aquesta simfonia visual... Més aviat recomanaria, a qui li vingui a tomb i de gust, que faci el trajecte. S'ho val. El preu del bitllet és més barat que una entrada del cinema, i de pel.lícules com aquesta no n'hi ha, a les cartelleres.

Via avall, enrere ja els paratges fluvials anteriors tan poc humanitzats, a l'arribar a Balaguer, a una tanca de l'estació, llegeixo aquesta pintada: "Més val immigrant il.legal que neonazi subnormal". Sóc un altre cop a la civilització.

Trincoles / tiringoles

La primera accepció de trincola és campaneta, i per tant "un trincoles" seria "un campanetes", el que en castellà en dirien "un cantamañanas". Fa trenta-cinc anys vaig sentir per primer cop la paraula al Pallars Jussà. Devia badar (cosa habitual), perquè vaig entendre "tiringoles", i així la vaig incorporar al meu vocabulari, ben content d'haver trobat una paraula tan útil, fins i tot imprescindible, i alhora amb un so tan musical i bonic.

Fa poc vaig tornar al Pallars Jussà (feia gairebé trenta anys que n'havia marxat), i el Jordi Feliu, quan em va sentir que deia tiringoles, em va mirar amb aquest posat rialler tan seu i em va fer adonar del meu error. I alhora, de propina, em va generar un dilema, perquè la forma (o deformació) tiringoles l'he feta tan meva que ja no me'n puc desempellegar, m'agrada, encara que sigui incorrecta. Al final, la decisió de compromís que he adoptat ha estat optar per fer servir les dues paraules, segons em vingui de gust, vigilant això sí, quan estigui el Pallars Jussà, de fer servir només la forma correcta: trincoles.

--
(1) El Tiringoles, 05/12/2008
http://passavolant.blogspot.com/2008/12/el-tiringoles.html

El nen corcó

Als seients de l'altra banda del passadís s'hi han assegut una dona i un nen. Un marrec d'uns quatre anys, d'aquests que si no fos per la Convenció dels Drets dels Infants potser escanyaries. No és que sigui un nen xerraire i mogut, cosa que a la mainada no se li pot retreure, perquè és el seu natural, sinó que és un veritable nen corcó, empipador, cridaner, insuportable, un autèntic paràsit acústic que a més no para de moure's d'aquí cap allà. I no se li acaba la corda, sembla que la té llarga.

La presumpta i probable mare el deixa fer. Amb cara entre d'avorrida i derrotada, amb una veu tova i descafeïnada, de tant en tant li diu que s'estigui quiet, que calli, que no molesti. Ell no en fa cap cas, la convicció i el to de veu d'ella fa que se senti legitimat a seguir emprenyant, fins i tot amb més intensitat. La previsió d'un viatge en tren plàcid s'ha esvaït de cop i volta. Mala sort.

Però a la següent estació puja una dona imponent, de potser uns vint-i-cinc anys, immensa, gairebé tan alta com ampla, tota vestida de negre, amb un gran anorac esponjat també negre que encara fa més contundent la seva presència. I amb cara de pocs amics i males puces, tibada, sorruda. El tren va ple, només queda un seient buit davant de la dona i el nen, i ella s'hi asseu. I el nen emmudeix, en sec, es queda immobilitzat, petrificat, i ja no se'l sent piular el més mínim la resta del viatge.

No et creguis...

No et creguis tot el que veus.
No et creguis tot el que penses.
No et creguis tot el que sents i,
sobretot, no em creguis.

Vestits virolats

Només sortir al carrer em quedo bocabadat amb l'acolorida i inesperada imatge de dues dones negres com el sutge i amb uns vestits d'allò més virolats. Coronant el festival de colors, al cap llueixen uns mocadors esplèndids, entortolligats com turbants.

Caminen amb aquest caminar pausat, balancejant-se amb harmonia, tan propi d'aquesta gent, mentre xerren entre elles i somriuen amb despreocupació i alegria. Són un espectacle, un inesperat regal per a la vista. D'una banda, em transporten de cop a la infantesa, em recorden les combinacions de colors dels patges negres que, quan era petit, veia la vigília del dia de Reis pels carrers d'Igualada. Amb les seves cares pintades i els seus vestits espectaculars, sobretot els pertanyents a famílies amb solera, com la de la meva àvia. Que algú de la família aquella nit sortís al carrer amb uns vestits de patge que destaquessin pel seu luxe (de velluts i sedes, les robes rematades amb sanefes daurades i rastelleres de llustrins...) era una qüestió d'orgull familiar.

D'altra banda, la imatge inesperada de les dues dones amb el seu esclat de colors em fa pensar en els colors grisos i avorrits dels vestits de la gran majoria de gent que hi ha pels nostres carrers. Uns vestits d'una monotonia cromàtica feixuga, entristidora. Com és que som així, seguint tots pel mateix carril d'aquest avorriment? Amb aquests colors tan apagats, sense ni una nota de color; les variacions són mínimes, d'una pobresa que astora. Ja sigui que la gent es proveeixi a una botiga de luxe, a uns grans magatzems o a la parada d'un mercat; les etiquetes i els preus varien, però els colors són igual d'ensopits.

Figueres de moro

Experiments gastronòmics. A casa de la meva companya, mentre ella arrufa el nas i fa pràctiques de paciència, em preparo i tasto un plat de pales de figuera de moro pelades, trossejades i bullides. Són molt llefiscoses, i tenen un gust entre de no res i de farratge fresc. Si els hagués de posar una nota, els la posaria baixa, semblant a la d'un bullit de malves o plantatges: d'això que la gent normal més aviat en diria perolada pels garrins.

Abans m'he informat com s'ho mengen a Mèxic, d'on són originàries. Com els cargols: si no hi poses una bona salsa, no valen res. Allí es veu que és un aliment de pobres, dels pobres de les zones rurals més pobres. No costa de creure. De tota manera, el resultat de l'experiment és que efectivament són comestibles (no m'agafa cap mal de panxa ni noto cap tipus d'efecte advers), i per tant en cas de molta gana i teca escassa es poden tenir en compte. Confiem però que, de moment, les coses no arribin a aquest extrem.

A Barcelona, tant a Montjuïc com per Collserola és fàcil trobar figueres de moro, i tenint en compte que hi ha alguns ecologistes radicals que prediquen que s'haurien d'eradicar, perquè diuen que no són autòctones, se'n podria promoure el seu consum: "menja figueres de moro i contribueix a restaurar la vegetació autòctona". Per cert, parlant d'això i d'aquests fundamentalismes mediambientals, quan arribarà a l'ecologisme alguna influència del "diàleg de les cultures", ara que sembla que està de moda?

El meu pare - tema pendent - 2

Torno a agafar el fil de l'afer encetat fa uns dies de la meva possible falta d'objectivitat a l'hora de parlar del meu pare (no recordo que fins ara ningú m'hagi fet aquest retret pel que fa a la meva mare, i per tant envers ella aquesta reflexió no és prioritària). Si la meva falta d'objectivitat és real, si és cert que, envers el meu pare, tinc alguna tendència a minimitzar-ne les virtuts i amplificar els eventuals defectes, és obvi que és injust per part meva. Si és que és així, perquè jo no ho tinc clar... Però com que de fet no tinc clar res de res (i cada cop menys), d'entrada em sembla sensat plantejar-me fins a quin punt aquest retret pot tenir algun fonament i, si s'escau, mirar d'esmenar-me.

Considero que el meu pare era una persona lleial i generosa. Era també una persona idealista, cosa que seria absurd que volgués minimitzar pel fet que part dels seus ideals jo no els compartís. Si no hagués estat idealista, als divuit anys no hauria fugit de la zona republicana cap a França, per tornar després a la nacional i allistar-se voluntari. No hi tenia res personal a guanyar, era un no ningú, soldat ras candidat a carn de canó, al que van enviar a la primera línia del front. Per si la vida no l'havia curtit prou abans, allí va arrodonir l'aprenentatge, amb l'experiència sens dubte educativa del fred i la calor de les trinxeres, la gana, la sed, els polls... I sobretot els morts, ara un ara un altre, un degoteig constant al seu voltant. Va tenir sort de sortir-ne viu, només amb una bala de record a la cuixa... i el record de tots aquells morts. Era un jove de família molt humil, un noi de bona fe, responsable, tradicional, religiós, que estava convençut que el millor era que els militars sublevats liquidessin la República. Tan idealista com tants altres joves que llavors es van decantar per l'un o l'altre bàndol, per a anar-se'n al front a matar-se entre ells, deixant-hi molts la vida.

He dit que part dels seus ideals no els compartia, i per tant ja queda clar que n'hi havia d'altres que sí. Ell i la meva mare eren catòlics practicants, i gairebé tots els valors que a mi m'han conformat i que encara conservo i em serveixen per a donar sentit a la meva vida són els que em van transmetre. Alguns, és cert, els he rebutjat (si de cas m'hi esplaiaré algun altre moment, avui no toca), però la resta, la majoria, són els seus. Una altra cosa és com els visqui, que sigui capaç de posar-los en pràctica dia rere dia, però això ja és un altre afer, més lligat a les pròpies limitacions i febleses que a les conviccions i les escales de valors.

Només per això, ja els haig d'estar agraïts, i els ho estic. És veritat que de jove, quan vaig marxar de casa, no em feia aquesta reflexió, l'únic que volia era fugir, i amb aquest propòsit m'era fàcil no ser imparcial. Si carregava les tintes del que m'afeixugava dels pares, llavors m'era més fàcil agafar l'embranzida necessària per a independitzar-me. Bé, de fet això és el que els passa normalment a tots els adolescents, i suposo que aquest impuls té una part força saludable, ja que afavoreix l'emancipació.

Després, amb els anys, vas relativitzant-ho tot, i ni et veus tan pimpollat i espavilat tu mateix ni tan censurables els altres. Fins i tot et vas adonant, de mica en mica, que en moltes coses els pares et passaven la mà per la cara. I de llarg. El problema és que ja no hi són, i no els ho pots dir...

Per això és tan important no badar, procurar aprendre la lliçó (el passat no el podem modificar, però el present sí), i aquí i ara, quan s'escau, dir-ho, a qui correspongui en cada moment, perquè tots ens mereixem ser millors persones dient-ho, i més feliços si ens fan el regal de dir-nos-ho.

El nen colom

Al balcó de la casa del costat hi toca el sol. Un nen d'uns tres anys, en pijama i sabatilles, agafat als barrots de la barana mira el poc moviment que hi ha pel carrer. D'unes teulades més enllà se sent un colom parrupant. No se'l veu, però se sent clar el parrupeig. I llavors el nen, amb gràcia, com si ho hagués estat assajant d'altres estones, comença també a parrupar, adoptant fins i tot, amb el cap i el coll, el posat d'un colom.

Carnestoltes

Dia de carnestoltes a Lleida. A l'estació, coincideixen a l'entrada cinc persones. Una parella amb disfresses medievals, ell de guerrer, espasa inclosa, i ella de dama, amb vels i cucurull. Una altra parella, aquesta de nois, els dos espigats, amb unes bones perruques, disfressats de noies, els llavis ben vermells, els ulls pintats i coloret a les galtes, amb unes sabates de talons d'agulla d'una alçada impossible, mitges negres, minifaldilles just de la mida dels culs, i unes bruses ben cenyides, marcant uns pits moderats, tot molt estudiat, molt triat. El tercer personatge que entra alhora és més gran, un magribí, amb la seva gel.laba (diuen els diccionarisque se n'ha de dir així), les sabatilles i el seu gorro (paraula prohibida, ho sento) reglamentari. Aquest personatge és autèntic, i avui no crida gens l'atenció.

Al cap d'una estona coincideixo al tren amb els dos nois disfressats de noies. Via amunt, de mica en mica va baixant gent, el vagó es va buidant. Quan passat Balaguer quedem sols, m'hi fixo més. Es passen l'hora que encara queda de viatge abans d'arribar a Tremp fent posturetes, passant-se la mà per la perruca, parlant entre ells d'allò més amanerats, mirant-se a les finestres que amb la fosca de la nit fan de miralls... No pot ser que actuïn només per a mi, són travestis de debò. I estan exultants, celebrant aquest dia tan avinent per al seu transformisme; avui no s'han d'amagar, es poden exhibir a gust.

A l'arribar, baixem junts a l'estació deserta. Els sento parlar entre ells, escolto les seves veus afectades, em sembla entendre que van a casa dels pares d'un d'ells, per primer cop amb aquella pinta. Van molt desabrigats, fa fred. Els percebo fràgils, molt fràgils... les seves vides no deuen ser gaire fàcils.