El Jonàs de la Leocàdia - 6

Quan vaig a veure el Jonàs de la Leocàdia al psiquiàtric, el guió sempre és força semblant. Vaig tombant pel recinte fins que el trobo, i llavors anem directament al bar, on ell demana una cocacola sense cafeïna. Al bar no hi ha cocacoles normals, ni cafès normals, ni res d'alcohol, i aquesta "llei seca" (del tot justificada tenint en compte les patologies i els fràgils equilibris de molts dels ingressats) provoca que alguns dels interns se les empesquin per tal de poder aconseguir d'estranquis, de vegades, alguna d'aquestes begudes prohibides. Arriscant-se als càstigs que comporten aquestes transgressions, si són descoberts: "el pijama", és a dir, anar tot el dia vestit així i per tant no poder sortir del propi pavelló mentre dura la sanció.

El Jonàs tot ho fa de pressa, i tan bon punt en un tres i no res s'ha begut la cocacola ja vol sortir del bar. Mentre passa la porta enceta un dels paquets de tabac que li he dut, encén un cigarret amb uns gestos que semblen els d'un artista de cine dels anys cinquanta (quan a les pelis tothom fumava sense parar) i alhora comença a repartir negatives al núvol de gent que se li acosta pidolant-li cigarrets.

Camina a grans gambades, ràpid. No és que vagi a cap lloc determinat, però la seva manera de passejar és aquesta, "a pas de legionari", que diu un altre conegut meu. No té marxes intermitges: o està parat o va amb la directa. Mentre ell travessa els grans patis a aquesta velocitat de creuer, jo procuro no quedar-me endarrerit, alhora que intento enfilar alguna conversa. No m'és fàcil, em costa trobar tema. Parlar de la seva família és delicat, perquè no és precisament gent que se n'ocupi gaire i més val no furgar-hi. I la vida a dins del psiquiàtric és molt monòtona: la majoria del temps el Jonàs no fa res d'específic, a banda de tombar pels patis.

Al llarg dels dies, de les setmanes, la seva principal preocupació és assegurar-se el subministrament de tabac, barrinar com aconseguir-ne. A dins dels psiquiàtrics el tabac és "una moneda sòlida", sovint és la base de moltes transaccions, sempre desfavorables per a aquell qui en aquell moment determinat no en té: comprar tabac a la menuda a un company surt molt car. Com en tots els negocis, hi ha els espavilats, que aconsegueixen gestionar amb habilitat el seu capital i treure'n bones rendabilitats, i aquells altres que sempre estan en números vermells i atemorits per les reclamacions dels seus deutes. El Jonàs és dels primers, i se'n vanta: tal com diu sovint ell mateix, "estem bojos, però no som rucs". Els negocis són els negocis.

Quan el vaig a veure no sé si ell està del tot còmode; al marge de l'alegria inicial (suposo) de la novetat de la visita, quan ja l'he convidat al bar i li he passat el parell de paquets de tabac que normalment li duc, de vegades tinc la sensació que li faig nosa. D'una banda, veig que llavors per a ell la primera prioritat és amagar un dels dos paquets de tabac de manera que ningú el vegi, cosa per a la que necessita estar sol (els enterra a algun racó dels patis, que són immensos, i diu que mai n'hi han pescat cap). I d'altra banda, potser està tant acostumat a les seves rutines que no sap com acabar de gestionar la meva visita. Una altra cosa seria que jo fos familiar seu, que el podés treure del centre una estona, per exemple dur-lo a dinar a fora, això suposo que sí que donaria més de joc, però aconseguir una autorització d'aquest tipus seria molt complicat, potser impossible.

Quan marxo, sempre ho faig en un estat ambivalent, amb una mena de sensació de fracàs pel fet de no haver estat més hàbil compartint i allargant aquella estona amb ell, i alhora amb una sensació d'alleujament, tant pel fet d'haver acomplert el propòsit de saludar-lo com pel fet de ser ja fora un altre cop d'aquest magatzem (ignorat per la majoria de la gent, de la societat) de persones amb malalties mentals...