La carretera tallada

La carretera està tallada. A cada banda del punt tallat, una llarga filera de cotxes i camions aturats. Els seus ocupants esperen amb més impaciència que paciència. Vivim en el món de les presses; potser no sabem massa bé cap on anem, però en qualsevol cas hi volem anar ràpid, "no podem perdre el temps"...

Estic de sort. Assegut a un autobús situat al principi de la cua, observo amb curiositat i atenció el motiu de la interrupció. Travessant la carretera, pel terra, hi ha un cable de la xarxa elèctrica. A un camp del costat, a baix del terraplè per on passa la carretera, dos operaris amb granotes grogues i guants tiben un extrem del cable, a poc a poc, feixugament, com si fossin esclaus del temps de les piràmides. El tiben en direcció a una torre elèctrica que hi ha uns trenta metres més enllà.

A dalt de la carretera hi ha els seus companys. Sis. Mirant, dient-los alguna cosa de tant en tant. Els deu semblar que no tiben amb prou delit, que no s'afanyen prou. És obvi que no tenen la més mínima intenció de baixar i arremangar-se. A baix, a l'altra punta del camp, un company més, aquest al costat d'un tot terreny. Sembla que podria fer-lo recular, lligar-hi el cable i estirar-lo amb facilitat. Però no, és solidari amb els seus companys de dalt i, amb les mans ben enfundades a les butxaques, contempla immòbil el penós avanç dels dos operaris.

El dos infeliços segueixen amb el seu heroic treball; encara que no els sentis, no et costa imaginar els seus esbufecs. Al final, després d'una bona estona, arriben al peu de la torre elèctrica, empalmen la punta del cable a una mena d'aparell, accionen alguna cosa i, llavors, en un moment, el cable es tensa, s'enlaira i deixa lliure la carretera. Punt i final. S'acaba de la funció i la llarga cua de camions i cotxes es comença a posar en moviment.

L'avantatge de no tenir pressa és que incidents com aquest en lloc de neguitejar-te et fascinen: poder anar pel món badant és un privilegi impagable.