Pràctiques de caure a l'aigua

A Sort, dino al riu, amb els peus a tocar de l'aigua adelerada en aquest tram de la Noguera Pallaresa. Un dinar "de supermercat": un pot de cigrons cuits, una barra de pa i una taronja. Total: un euro i mig, i encara em sobren cigrons i pa pel sopar. Dino mentre assaboreixo aquests tres privilegis: poder dinar (m'agrada no oblidar que no tothom ho té fàcil), en un lloc tan privilegiat i mentre fa un dia esplèndid.

Més avall, un grup de nois fan pràctiques "de caure a l'aigua". Ho fan força bé, hi tenen traça. Amb els seus vestits de neoprè, ara un ara un altre "cauen" des d'una roca, i una mica mé avall un company els ha de rescatar. Veig que practiquen dues modalitats de caiguda: fent-se el mort o no. És a dir, de vegades s'esforcen per a agafar-se al seu rescatador i d'altres es deixen endur pel corrent. Un dels que es fa el mort ho fa molt bé, però té la mala sort que el seu rescatador no està prou al cas, de manera que el que va a la deriva sobrepassa el punt de rescat i li han de començar a fer xiulets perquè es posi "a fer el viu", perquè sinó igual no pararia fins el pantà de Sant Antoni, uns quaranta quilòmetres més avall. Això de caure a l'aigua suposo que deu ser la primera lliçó del curset que deuen estar fent d'aprendre a anar en piragua, canoa o com se n'hagi de dir d'aquesta mena de ginys aquàtics que ara sembla que per aquests tombants estan de moda entre la gent desenfeinada i delerosa d'emocions.

Fa unes setmanes, al mateix lloc, un dia més solitari, sense l'aldarull de les lliçons de caure a l'aigua, vaig veure per primer cop a la vida una llúdriga; es va estar una estona per aquell tram de riu, desapareixent i tornant a aparèixer aquí o allà, ara traient el cap, o la cua, o ensenyant el llom...