El Josep Ignasi

Capsigrany. Buscant-ne una altra trobo aquesta paraula al diccionari, i de manera automàtica em ve el record del Josep Ignasi, fa gairebé quaranta anys, quan estudiàvem a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (la facultat d'ara). El Josep Ignasi era de Calaf i parlava un català amb un vocabulari que m'era proper, molt semblant al d'Igualada, d'on eren els meus pares. Capsigrany: m'ho deia sovint, afectuosament, quan li semblava que jo responia alguna cosa amb algun estirabot o dient qualsevol beneiteria. Ell era el més gran del curs, i jo el més jove. Teníem un tracte cordial, de confiança, que crec que no arribava a amistat per la diferència d'edat i de manera de pensar, ell una mica encarcarat i antiquat i jo en plena efervescència adolescent i contestatària, tot i que de vegades ni sabia ben bé "el que contestava"...

Era, i segueix sent (si més no fins fa un parell d'anys), germà de la Salle. Havia crescut en una família molt religiosa; em sembla que tots els germans es van fer religiosos d'una o altre orde, crec que eren quatre. A ell li agradava dibuixar i pintar i llavors ja donava classes de dibuix al col.legi en el que alhora vivia i treballava. Havia anat a l'Escola de Belles Arts per a treure's el títol (no com jo, que no sabia gaire què hi feia), per tal de tenir els papers en regla. Però hi havia algun professor que l'hi tenia botada i li feia la vida impossible. No sé si el que els molestava més d'ell era que fos gran (devia tenir uns quaranta anys), que fos religiós, o que no fos gaire traçut amb els pinzells. El cas és que hi havia també dues dones de la seva edat que traçudes tampoc eren gaire, i en canvi a elles ningú no els complicaven la vida. Ja es deu sobreentendre: quan parlo de professors és que tots eren exactament això, professors, homes.

En recordo un però que el tractava amb més respecte, en Muxart. No era l'únic, però sí dels pocs que tenia amb ell una actitud més amable. I ves per on, crec que era el més artista i creatiu de tots. Entre els altres n'hi havia alguns força creguts, als que els sobraven fums, i potser empipats per haver-se de dedicar a la docència i no poder viure de la pintura, de vegades s'esbravaven amb el més feble, el Josep Ignasi.

A més del Josep Ignasi, al nostre curs hi havia un marista, un escolapi, un altre de no sé quina orde i una monja (de la que tampoc recordo la congregació). Tots bona gent. Un percentatge, per cert, molt elevat, tenint en compte que no arribàvem als quaranta, la gent d'aquell curs.

--
(1) Mentre embasto aquesta nota de casualitat veig al diari una notícia sobre en Muxart. Té 89 anys i segueix amb el cap clar i pintant, i a Martorell, on va néixer, li han dedicat una casa-museu.