La Cristina
https://horitzontal.blogspot.com/2020/02/la-cristina.html
Les màscares
https://horitzontal.blogspot.com/2020/02/les-mascares.html
És la meva esquizofrènia
https://horitzontal.blogspot.com/2020/02/es-la-meva-esquizofrenia.html
28 de febr. 2020
24 de febr. 2020
Un dinar al parc
(panets, taronges i Kapuscinski)
https://lecturesdisperses.blogspot.com/2020/02/un-dinar-al-parc.html
https://lecturesdisperses.blogspot.com/2020/02/un-dinar-al-parc.html
21 de febr. 2020
Amb les ungles pintades
La Carmen pinta les ungles de la Roser, després la pentina i li ruixa pel damunt un esprai de laca i colònia. Li posa crema a les mans, fins als canells. Li posa també una altra crema a la cara, i quan la pell l'absorbeix li posa pólvores a les galtes, i li pinta els llavis. Després li posa arracades a les orelles, i un braçalet i un collaret. Mentrestant, tota l'estona la Carmen parla de manera afectuosa a la Roser: "Aquesta crema et va molt bé", "Mira que guapa que estàs quedant"...
La Roser no diu res. Fa molt temps que no diu res. Asseguda a la cadira de rodes, li penja el cap endavant, té els ulls aclucats, no fa cap moviment. Sembla que ni respiri. De mica en mica, al llarg dels mesos, la Roser s'ha anat "deshabitant", i també s'ha anat encongint, ressecant, fins al punt que, gairebé centenària, sembla una mòmia (tant per l'aspecte físic com per les seves reaccions, nul.les).
Quan la Carmen acosta a la boca de la Roser una culleradeta de iogurt amb una mica de galeta estovada, quan la hi acosta i pressiona el llavi inferior avall, per tal que li sigui possible introduir la punta de la cullereta a dins de la boca, de vegades, després de diferents intents, la Roser potser reacciona, com un ocellet moribund, i es fica a dins de la boca una mica de iogurt. I així, a base d'hores, la Roser ingereix un mínim d'aliment "que impedeix que s'acabi de morir" (d'altra banda, què passarà quan ja no empassi res? li posaran una sonda? fins a quin extrem arribarà aquest desgavell...?).
Aquest cos deshabitat de la Roser és client d'una de les residències geriàtriques més luxoses i cares de la ciutat. Sense la Carmen, que li fa companyia tot el dia (és un servei afegit, no entra dins del paquet residencial), la Roser estaria sempre a la seva habitació, immòbil, estirada al llit, sola... i potser entubada (les clientes s'han de conservar). El paper de la Carmen consisteix en permetre que la Roser estigui en una de les sales comunes de la residència, en una cadira de rodes, i pentinar-la, pintar-li les ungles, donar-li miques de iogurt...
Aquesta vegada he anat a la residència a veure una altra àvia, una tia de la Lívia, la Maria. La Maria té gairebé la mateixa edat que la Roser, les dues van cap als 100 anys. Però la Maria conserva el cap clar, un considerable enginy i un bon humor envejable. I encara camina sola, ajudant-se amb un bastó. La Maria, malgrat l'autonomia mental i física que conserva, sent que l'edat li pesa, està cansada. De vegades ho diu: "Ja m'hauria d'haver mort". I si algú, llavors, amb la intenció d'animar-la, li diu que està molt bé (cosa certa, atesa la seva edat), ella contesta: "La processó va per dins".
No fer la vida el més fàcil possible a la Maria seria una crueltat... de la mateixa manera que no deixar que la Roser s'acabi de morir "és", una crueltat.
Sobre la primera eventual crueltat tothom coincideix, hi està d'acord (si més no en teoria, ja que després molts avis viuen en un abandonament que pot anar des de discret fins a escandalós). Però sobre la segona crueltat sembla que sovint es prefereix mirar cap a una altra banda. Envoltants de diferents indiferències i crueltats (per omissió, per acció...), van passant els dies...
La Roser no diu res. Fa molt temps que no diu res. Asseguda a la cadira de rodes, li penja el cap endavant, té els ulls aclucats, no fa cap moviment. Sembla que ni respiri. De mica en mica, al llarg dels mesos, la Roser s'ha anat "deshabitant", i també s'ha anat encongint, ressecant, fins al punt que, gairebé centenària, sembla una mòmia (tant per l'aspecte físic com per les seves reaccions, nul.les).
Quan la Carmen acosta a la boca de la Roser una culleradeta de iogurt amb una mica de galeta estovada, quan la hi acosta i pressiona el llavi inferior avall, per tal que li sigui possible introduir la punta de la cullereta a dins de la boca, de vegades, després de diferents intents, la Roser potser reacciona, com un ocellet moribund, i es fica a dins de la boca una mica de iogurt. I així, a base d'hores, la Roser ingereix un mínim d'aliment "que impedeix que s'acabi de morir" (d'altra banda, què passarà quan ja no empassi res? li posaran una sonda? fins a quin extrem arribarà aquest desgavell...?).
Aquest cos deshabitat de la Roser és client d'una de les residències geriàtriques més luxoses i cares de la ciutat. Sense la Carmen, que li fa companyia tot el dia (és un servei afegit, no entra dins del paquet residencial), la Roser estaria sempre a la seva habitació, immòbil, estirada al llit, sola... i potser entubada (les clientes s'han de conservar). El paper de la Carmen consisteix en permetre que la Roser estigui en una de les sales comunes de la residència, en una cadira de rodes, i pentinar-la, pintar-li les ungles, donar-li miques de iogurt...
Aquesta vegada he anat a la residència a veure una altra àvia, una tia de la Lívia, la Maria. La Maria té gairebé la mateixa edat que la Roser, les dues van cap als 100 anys. Però la Maria conserva el cap clar, un considerable enginy i un bon humor envejable. I encara camina sola, ajudant-se amb un bastó. La Maria, malgrat l'autonomia mental i física que conserva, sent que l'edat li pesa, està cansada. De vegades ho diu: "Ja m'hauria d'haver mort". I si algú, llavors, amb la intenció d'animar-la, li diu que està molt bé (cosa certa, atesa la seva edat), ella contesta: "La processó va per dins".
No fer la vida el més fàcil possible a la Maria seria una crueltat... de la mateixa manera que no deixar que la Roser s'acabi de morir "és", una crueltat.
Sobre la primera eventual crueltat tothom coincideix, hi està d'acord (si més no en teoria, ja que després molts avis viuen en un abandonament que pot anar des de discret fins a escandalós). Però sobre la segona crueltat sembla que sovint es prefereix mirar cap a una altra banda. Envoltants de diferents indiferències i crueltats (per omissió, per acció...), van passant els dies...
20 de febr. 2020
17 de febr. 2020
Trobar i interpretar
"Nuevas jovenes y guapas. Completo 30 Euros. Todos los días, 24h." És el text d'una targeta que em trobo pel carrer; a l'altre costat de la targeta, hi ha un número de telèfon i una adreça.
Si avui em morís en un lloc on no em coneguessin i, per tal d'identificar-me em miressin les butxaques, entre altres papers i coses hi trobarien aquesta targeta. I llavors, "la primera pista" per rastrejar la meva identitat potser seria aquesta, la d'un client d'aquesta mena de "serveis".
Si fos un altre dia, que em morís, potser hi trobarien un anunci d'algun d'aquests "bruixots africans" (fotocopiats en B/N, paper normal, mida A6, te'n trobes a molts llocs), que afirmen curar-ho o resoldre-ho tot, des d'una malaltia mortal, el rebuig de la persona estimada, la mala deriva del negoci, etc. I per tant, la conclusió sobre mi a què arribaria qui em regirés les butxaques, seria una altra.
Segons els dies, les conclusions podrien ser ben heterogènies, ja que de vegades faig això, arreplego targetes i anuncis d'aquests que de vegades trobo pel carrer, al damunt d'un banc, o als parabrises d'un cotxe, o per terra...
Fins avui no se m'havia acudit aquesta idea "de la mort sobtada" acompanyada de l'eventual troballa a les meves butxaques d'algun paper o targeta d'aquests. I la idea m'ha semblat graciosa, i alhora educativa. Perquè em sembla un bon símbol de com de vegades es poden construir les històries i les opinions: potser a partir d'un indici que potser no indica res (o molt poc, o que només té sentit acompanyat d'altres indicis), interpretem, construïm, i fins i tot potser afirmem de forma categòrica... El que sigui.
Si avui em morís en un lloc on no em coneguessin i, per tal d'identificar-me em miressin les butxaques, entre altres papers i coses hi trobarien aquesta targeta. I llavors, "la primera pista" per rastrejar la meva identitat potser seria aquesta, la d'un client d'aquesta mena de "serveis".
Si fos un altre dia, que em morís, potser hi trobarien un anunci d'algun d'aquests "bruixots africans" (fotocopiats en B/N, paper normal, mida A6, te'n trobes a molts llocs), que afirmen curar-ho o resoldre-ho tot, des d'una malaltia mortal, el rebuig de la persona estimada, la mala deriva del negoci, etc. I per tant, la conclusió sobre mi a què arribaria qui em regirés les butxaques, seria una altra.
Segons els dies, les conclusions podrien ser ben heterogènies, ja que de vegades faig això, arreplego targetes i anuncis d'aquests que de vegades trobo pel carrer, al damunt d'un banc, o als parabrises d'un cotxe, o per terra...
Fins avui no se m'havia acudit aquesta idea "de la mort sobtada" acompanyada de l'eventual troballa a les meves butxaques d'algun paper o targeta d'aquests. I la idea m'ha semblat graciosa, i alhora educativa. Perquè em sembla un bon símbol de com de vegades es poden construir les històries i les opinions: potser a partir d'un indici que potser no indica res (o molt poc, o que només té sentit acompanyat d'altres indicis), interpretem, construïm, i fins i tot potser afirmem de forma categòrica... El que sigui.
16 de febr. 2020
La Rosa i el seu gos
A la Rosa li agrada sortir a tombar pel carrer amb el seu gos. El treu a passejar dues o tres vegades cada dia. La Rosa té 85 anys, i una salut regular, però com que és una dona molt decidida i té molta empenta, segueix amb aquestes passejades de forma metòdica, unes passejades de vegades llargues, fins a punts allunyats del seu domicili.
Fa uns dos anys, la filla de la Rosa es va adonar que la seva mare començava a tenir falles de memòria, i de vegades d'orientació. Un parell de vegades es va despistar més de l'habitual, sobretot la segona: va tornar a casa a altes hores de la nit, cosa que va provocar en la seva filla una gran inquietud (l'havia estat buscant, ja havia avisat a la policia, havia preguntat als hospitals...).
Sobretot a partir del segon incident, la filla va insistir a la mare perquè quan sortís de casa dugués sempre el mòbil que li havia comprat, per tal que si algun dia veia que trigava a tornar, la pogués trucar per saber si tot anava bé.
La Rosa no va demostrar cap entusiasme amb la idea del telèfon, però davant la insistència de la filla, va cedir, i a partir de llavors quan sortia de casa sempre el duia al damunt. Però després passava que potser el tenia apagat, o sense bateria, o senzillament no en feia cas, perquè de fet no li agradava dur-lo: "allò era cosa de la seva filla".
La Rosa sempre havia sigut una dona de caràcter, no li havia agradat mai que ningú li donés ordres, i amb l'edat no havia canviat. Al contrari, potser encara s'havia tornat més tossuda, de manera que la seva "claudicació" davant l'exigència de sortir amb el mòbil l'havia "compensat" ignorant-lo completament: el portava, però era com si per a ella no existís.
La filla, d'altra banda, també pensava que seria perillós ser més insistent o intervencionista, i va acceptar que segurament l'únic que podia fer era estar a l'expectativa, a veure com anava evolucionat la situació. I si algun dia hi havia nous ensurts, doncs ja es veuria com s'havien d'enfrontar.
Mentrestant, les setmanes anaven passant, i la Rosa seguia amb les seves passejades. Va arribar el dia de Santa Rosa, i la filla li va regalar a la seva mare un arnès nou pel gos, molt bonic, i alhora més lleuger. La Rosa va estar encantada amb el regal, i a partir d'aquell dia va fer servir sempre el nou arnès.
El que no sabia la Rosa (i segueix sense saber), és que a dins de l'arnès del gos hi havia amagat un xip, i la filla, amb una aplicació del mòbil, si volia podia saber sempre on era la mare, quan sortia de casa. De manera que des d'aleshores, la preocupació de la filla és molt menor, ja que en cas d'inquietud sap on pot anar-la a buscar. Diu que si la seva mare se n'assabentés es posaria feta una fúria.
Tenint en compte que la mare s'enfurismaria, si ho sabés, és legítim això que fa la filla? Doncs potser és discutible... però legitimitats a banda, és bastant sensat. I és que hi ha debats sobre les legitimitats que es poden viure i interpretar de maneres força diferents, segons el que et toca viure, és a dir, segons el paper que a tu et toca interpretar "en el tema de debat".
Per exemple, quan fa anys amb el meu pare vivíem situacions semblants, jo no hauria tingut el més mínim dubte "ètic", a l'hora de fer una cosa així (lamentablement, no se'ns va acudir, o potser llavors no hi havia encara aquests dispositius).
Fa uns dos anys, la filla de la Rosa es va adonar que la seva mare començava a tenir falles de memòria, i de vegades d'orientació. Un parell de vegades es va despistar més de l'habitual, sobretot la segona: va tornar a casa a altes hores de la nit, cosa que va provocar en la seva filla una gran inquietud (l'havia estat buscant, ja havia avisat a la policia, havia preguntat als hospitals...).
Sobretot a partir del segon incident, la filla va insistir a la mare perquè quan sortís de casa dugués sempre el mòbil que li havia comprat, per tal que si algun dia veia que trigava a tornar, la pogués trucar per saber si tot anava bé.
La Rosa no va demostrar cap entusiasme amb la idea del telèfon, però davant la insistència de la filla, va cedir, i a partir de llavors quan sortia de casa sempre el duia al damunt. Però després passava que potser el tenia apagat, o sense bateria, o senzillament no en feia cas, perquè de fet no li agradava dur-lo: "allò era cosa de la seva filla".
La Rosa sempre havia sigut una dona de caràcter, no li havia agradat mai que ningú li donés ordres, i amb l'edat no havia canviat. Al contrari, potser encara s'havia tornat més tossuda, de manera que la seva "claudicació" davant l'exigència de sortir amb el mòbil l'havia "compensat" ignorant-lo completament: el portava, però era com si per a ella no existís.
La filla, d'altra banda, també pensava que seria perillós ser més insistent o intervencionista, i va acceptar que segurament l'únic que podia fer era estar a l'expectativa, a veure com anava evolucionat la situació. I si algun dia hi havia nous ensurts, doncs ja es veuria com s'havien d'enfrontar.
Mentrestant, les setmanes anaven passant, i la Rosa seguia amb les seves passejades. Va arribar el dia de Santa Rosa, i la filla li va regalar a la seva mare un arnès nou pel gos, molt bonic, i alhora més lleuger. La Rosa va estar encantada amb el regal, i a partir d'aquell dia va fer servir sempre el nou arnès.
El que no sabia la Rosa (i segueix sense saber), és que a dins de l'arnès del gos hi havia amagat un xip, i la filla, amb una aplicació del mòbil, si volia podia saber sempre on era la mare, quan sortia de casa. De manera que des d'aleshores, la preocupació de la filla és molt menor, ja que en cas d'inquietud sap on pot anar-la a buscar. Diu que si la seva mare se n'assabentés es posaria feta una fúria.
Tenint en compte que la mare s'enfurismaria, si ho sabés, és legítim això que fa la filla? Doncs potser és discutible... però legitimitats a banda, és bastant sensat. I és que hi ha debats sobre les legitimitats que es poden viure i interpretar de maneres força diferents, segons el que et toca viure, és a dir, segons el paper que a tu et toca interpretar "en el tema de debat".
Per exemple, quan fa anys amb el meu pare vivíem situacions semblants, jo no hauria tingut el més mínim dubte "ètic", a l'hora de fer una cosa així (lamentablement, no se'ns va acudir, o potser llavors no hi havia encara aquests dispositius).
13 de febr. 2020
Sobre salut mental
Un soldador al psiquiàtric
https://horitzontal.blogspot.com/2020/02/un-soldador-al-psiquiatric.html
L'encenedor i el pijama
https://horitzontal.blogspot.com/2020/02/lencenedor-i-el-pijama.html
El Maligne
https://horitzontal.blogspot.com/2020/02/el-maligne.html
https://horitzontal.blogspot.com/2020/02/un-soldador-al-psiquiatric.html
L'encenedor i el pijama
https://horitzontal.blogspot.com/2020/02/lencenedor-i-el-pijama.html
El Maligne
https://horitzontal.blogspot.com/2020/02/el-maligne.html
11 de febr. 2020
8 de febr. 2020
El Genís i la Greta
(salut mental / dret a no malviure)
https://miravolant.blogspot.com/2020/02/el-genis-i-la-greta.html
https://miravolant.blogspot.com/2020/02/el-genis-i-la-greta.html
5 de febr. 2020
Sobre salut mental
El tren de la bruixa
https://horitzontal.blogspot.com/2020/02/el-tren-de-la-bruixa.html
Bodegó psiquiàtric
https://horitzontal.blogspot.com/2020/02/bodego-psiquiatric.html
De mica en mica es buida la pica
https://horitzontal.blogspot.com/2020/02/de-mica-en-mica-es-buida-la-pica.html
https://horitzontal.blogspot.com/2020/02/el-tren-de-la-bruixa.html
Bodegó psiquiàtric
https://horitzontal.blogspot.com/2020/02/bodego-psiquiatric.html
De mica en mica es buida la pica
https://horitzontal.blogspot.com/2020/02/de-mica-en-mica-es-buida-la-pica.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
