La Rosa i el seu gos

A la Rosa li agrada sortir a tombar pel carrer amb el seu gos. El treu a passejar dues o tres vegades cada dia. La Rosa té 85 anys, i una salut regular, però com que és una dona molt decidida i té molta empenta, segueix amb aquestes passejades de forma metòdica, unes passejades de vegades llargues, fins a punts allunyats del seu domicili.

Fa uns dos anys, la filla de la Rosa es va adonar que la seva mare començava a tenir falles de memòria, i de vegades d'orientació. Un parell de vegades es va despistar més de l'habitual, sobretot la segona: va tornar a casa a altes hores de la nit, cosa que va provocar en la seva filla una gran inquietud (l'havia estat buscant, ja havia avisat a la policia, havia preguntat als hospitals...).

Sobretot a partir del segon incident, la filla va insistir a la mare perquè quan sortís de casa dugués sempre el mòbil que li havia comprat, per tal que si algun dia veia que trigava a tornar, la pogués trucar per saber si tot anava bé.

La Rosa no va demostrar cap entusiasme amb la idea del telèfon, però davant la insistència de la filla, va cedir, i a partir de llavors quan sortia de casa sempre el duia al damunt. Però després passava que potser el tenia apagat, o sense bateria, o senzillament no en feia cas, perquè de fet no li agradava dur-lo: "allò era cosa de la seva filla".

La Rosa sempre havia sigut una dona de caràcter, no li havia agradat mai que ningú li donés ordres, i amb l'edat no havia canviat. Al contrari, potser encara s'havia tornat més tossuda, de manera que la seva "claudicació" davant l'exigència de sortir amb el mòbil l'havia "compensat" ignorant-lo completament: el portava, però era com si per a ella no existís.

La filla, d'altra banda, també pensava que seria perillós ser més insistent o intervencionista, i va acceptar que segurament l'únic que podia fer era estar a l'expectativa, a veure com anava evolucionat la situació. I si algun dia hi havia nous ensurts, doncs ja es veuria com s'havien d'enfrontar.

Mentrestant, les setmanes anaven passant, i la Rosa seguia amb les seves passejades. Va arribar el dia de Santa Rosa, i la filla li va regalar a la seva mare un arnès nou pel gos, molt bonic, i alhora més lleuger. La Rosa va estar encantada amb el regal, i a partir d'aquell dia va fer servir sempre el nou arnès.

El que no sabia la Rosa (i segueix sense saber), és que a dins de l'arnès del gos hi havia amagat un xip, i la filla, amb una aplicació del mòbil, si volia podia saber sempre on era la mare, quan sortia de casa. De manera que des d'aleshores, la preocupació de la filla és molt menor, ja que en cas d'inquietud sap on pot anar-la a buscar. Diu que si la seva mare se n'assabentés es posaria feta una fúria.

Tenint en compte que la mare s'enfurismaria, si ho sabés, és legítim això que fa la filla? Doncs potser és discutible... però legitimitats a banda, és bastant sensat. I és que hi ha debats sobre les legitimitats que es poden viure i interpretar de maneres força diferents, segons el que et toca viure, és a dir, segons el paper que a tu et toca interpretar "en el tema de debat".

Per exemple, quan fa anys amb el meu pare vivíem situacions semblants, jo no hauria tingut el més mínim dubte "ètic", a l'hora de fer una cosa així (lamentablement, no se'ns va acudir, o potser llavors no hi havia encara aquests dispositius).