La meva mare: els inicis de la bipolaritat

Llegir llibres que ja tenen uns quants anys sovint és molt educatiu, perquè et fa adonar del que ha costat arribar a les hipòtesis o certeses (o presumptes certeses) amb les que ens movem avui. I ens fa ser prudents (o ens hauria de fer-ho ser) en pensar el que pensaran d'algunes de les nostres certeses actuals les generacions futures.

Els llibres d'aquesta mena en general no els busco, però de vegades me'n trobo per casualitat, ja sigui tafanejant a alguna biblioteca, a alguna llibreria de vell o, fins i tot, mirant els que hi ha a algun punt de reciclatge. De vegades en fullejo algun i no hi trobo res que em cridi l'atenció, i de vegades sí; es el cas, per exemple, del llibre de Le Moal, "El niño excitado y deprimido" (1), del que ja n'he parlat, en el que s'esmenta la utilitat dels electroxocs i la insulinoteràpia en casos de depressions infantils.

Els llibres antics de vegades et sorprenen pels anacronismes que contenen, i d'altres vegades pel moderns que són. I de vegades per les dues coses alhora, com aquest de Le Moal, que en part és anacrònic i en part modern. Per exemple, a més de la opinió sobre els electroxocs infantils inclou una descripció molt afinada de la bipolaritat, tant de manera global com en concret pel que fa a les característiques de les fases maníaca i depressiva.

Per tant, tenim que en un llibre de caràcter divulgatiu de l'any 1960 es descriu molt bé el trastorn bipolar, cosa que d'altra banda segur que no era cap excepció, és a dir, que llavors descripcions acurades de la bipolaritat no era difícil trobar-ne, ja fos en assajos adreçats a especialistes o en publicacions de caràcter divulgatiu, perquè la bipolaritat estava recollida des de principis del segle XX en la classificació de les malalties mentals de Kraepelin (i se'n coneixia l'existència des de molt abans; per exemple, sembla que Jules Baillarger en va fer la primera descripció moderna al voltant del 1850, però és que Areteo de Capadòcia ja n'havia parlat... durant el segle primer abans de Crist!).

Vaja, que als anys seixanta la bipolaritat no era cap malaltia desconeguda. I resulta que va ser llavors, a principis  dels anys seixanta, quan es van començar a manifestar els primers problemes "d'oscil.lacions emocionals" de la meva mare (crec que llavors tenien més pes les depressions que les eufòries). I una de les coses que la meva mare de gran explicava era que els primers metges que la van visitar ni tan sols entenien el que li passava. Deia ella que llavors molts metges desconeixien les característiques de la bipolaritat i de les depressions unipolars. De fet, abans no la van derivar al primer psiquiatra crec que va passar per diferents especialistes d'altres àmbits, que intentaven identificar anèmies o d'altres disfuncions orgàniques (crec que això va durar anys).

La meva mare de vegades era bastant exagerada, i per tant cal contextualitzar en aquest "marc d'exageracions" algunes de les seves afirmacions. Tanmateix, de vegades l'encertava, i a mi no em costa acceptar que quan deia això de la ignorància dels primers metges que la van visitar (pel que fa a la bipolaritat i les depressions), sinó tota, en tenia bastanta, de raó. De fet, la meva experiència (no com a malalt, però sí com a familiar o amic de malalts), en part és semblant. I en el meu cas amb l'agreujant que les meves experiències són molt més recents, quan se suposa que amb el pas dels anys aquesta falta de formació dels professionals de la salut s'hauria d'haver solucionat. Però dissortadament, de vegades no és així.

--
(1) P. Le Moal. El niño excitado y deprimido. Editorial Luis Miracle, 1960

Alguna cosa per menjar

Alguna cosa per menjar.
I tot el dia per vagarejar
pels olivets i les vinyes,
per les pinedes i les garrigues.
Quan és possible
perquè no cal treballar.
Quina delícia!

Català fàcil

Usos incorrectes del barbarisme BLOG:

-Un "blog" de pisos.
-Un "blog" de formigó.
-Un "blog" de notes.
-Un "blog" de notícies.

La meva mare - Medicació i psicoteràpia - 2

En l'escrit anterior deia que a la meva mare, bipolar, mai cap psiquiatre li va plantejar la conveniència de fer alguna mena de psicoteràpia. No és cert del tot. El darrer psiquiatre que va tenir, suposo que cansat de sentir-me a mi insistir tant, al final es va posar en contacte amb una psicòloga i van quedar que la meva mare hi aniria (això passava quan la meva mare ja era gran i jo estava més a prop seu, abans havia estat molt al marge de tots els seus problemes).

Va ser un desastre. Des del primer dia no van sintonitzar gens: a la meva mare no li va agradar la psicòloga, i crec que al revés també passava el mateix. A banda d'això, d'aquesta inexistent sintonia, imprescindible si l'objectiu és aconseguir alguna cosa de profit, crec que a més aquella psicòloga tampoc va ser gaire hàbil entomant el cas de la meva mare (tenint en compte com va dur les sessions i el plantejament que va fer). Va fallar tot. Era un repte molt complicat, i es va abordar sense un interès veritable, sense convenciment, i va passar el que suposo que, amb aquests condicionants, era inevitable que passés.

El cas de la meva mare de fàcil no ho era, perquè el primer que calia fer amb ella era fer-li adonar dels avantatges que en podria treure, d'una psicoteràpia, cosa de la que ella en dubtava, ja que tothom sempre li havia dit, de manera explícita o implícita, que no serviria de res. La meva mare era espavilada, prou per ser conscient que la derivació a la psicòloga per part del psiquiatre era forçada: el psiquiatre, durant anys, li havia dit molts cops que no li semblava que pogués ser d'utilitat, una psicoteràpia. Vaja, que era molt i molt difícil que aquella iniciativa hagués acabat amb algun resultat positiu.

Crec que llavors l'únic que pensava de debò que una psicoteràpia la podria ajudar era jo, i la meva influència era molt petita, tenint en compte d'una banda la manera de ser de la meva mare (amb idees molt consolidades i difícils de canviar), i d'una altra el protagonisme del psiquiatre, amb un paper de persona "infal.lible", pel que fa al tema de la importància de la medicació i la irrellevància de la psicoteràpia.

Però el més significatiu va ser la interpretació que es va fer d'aquell intent. Un cop obvi el fracas, la conclusió del psiquiatre, que la meva mare també va assumir, va ser que el fracàs confirmava la reticència a confiar en qualsevol possible benefici de la psicoteràpia. És a dir, ara ja s'havia fet la prova, i havia quedat clar que no havia servit de res fer-la, tal com ja s'havia dit tantes vegades i durant tants anys.

Aleshores devia fer uns quaranta anys que la meva mare havia començat a tenir els problemes que més endavant van ser etiquetats com de tipus bipolar. Durant anys, va anar a la consulta de molts metges diferents que li van fer diferents diagnòstics i, per tant, li van pautar diferents tractaments, sempre només farmacològics. No sé quan va ser (llavors jo vivia lluny i no estava al cas del que li passava) que finalment es va concretar el diagnòstic de bipolaritat, el que sí sé és que van passar molts anys. I després van seguir passant-ne, d'anys i de psiquiatres, perquè cap li encertava el tractament, la medicació adequada per a ella.

He dit que no li encertaven la medicació, i no és del tot correcte. Perquè el primer problema que s'havia de superar (com en tots els casos de persones amb trastorns bipolars) era convèncer la meva mare de la necessitat de medicar-se, i de fer-ho regularment. És a dir, si en conjunt els resultats de la medicació van ser sovint tan pobres, és una incògnita si va ser a causa de la irregularitat (presumpta o real) de la meva mare prenent-se els medicaments o de la falta d'efecte dels medicaments. És impossible saber-ho.

Suposo que la meva mare no arribava a notar els desitjats efectes positius (potser per falta de paciència, o perquè no seguia prou les pautes, o senzillament perquè en el seu cas els medicaments eren inefectius), i en canvi se li feien molt feixucs els efectes secundaris adversos, de manera que, tenint en compte que tenia caràcter i feia bastant el que volia, té una certa lògica que no seguis, potser, les pautes establertes (si això va ser sempre així, o esporàdicament, o quan i com, és un altre misteri).

El cas és que durant quaranta anys la meva mare va buscar l'ajuda de diferents metges i psiquiatres, que li van receptar diferents medicaments, pautats de diferent manera, buscant un efecte que no s'acabava d'aconseguir mai (1), ja que seguia esclavitzada per l'alternança arbitrària entre les eufòries i les depressions. Però ella seguia anant al psiquiatra de torn, fent un intent més, sempre un intent mes, amb l'esperança que alguna vegada la medicació acabés fent l'efecte desitjat.

En canvi, va fer un únic intent de psicoteràpia, i aquest únic intent va servir perquè tothom, ella inclosa, arribés a la conclusió "que allò no servia de res". ¿Algú s'imagina que hagués fet al revés, que hagués anat quaranta anys a diferents psicoterapeutes i que hagués fet un únic intent de medicació amb un psiquiatre? I que al cap de dues visites hagués decidit que no li servia i que per tant ho deixava? I que el seu psicoterapeuta de torn llavors li hagués dit: "Ho veus? Ja t'ho deia!"

--
(1) De l'etapa d'estabilitat que va passar la meva mare quan va morir el meu pare ja n'he parlat altres cops, fent diferents consideracions de les possibles causes d'aquella bona etapa (i també de les causes de la seva finalització), de manera que ara la deixo al marge.

La meva mare - Medicació i psicoteràpia

La Kay R. Jamison és una psicòloga clínica especialitzada en el trastorn bipolar, un trastorn que ella mateixa pateix. A "Una ment inquieta" (1) ens en parla, des de la seva doble condició de professional i víctima de la malaltia. El llibre el trobo fascinant per diferents motius.

En primer lloc perquè descriu "des de dins", d'una manera molt viva i colpidora, tant els estats depressius com els eufòrics del trastorn bipolar, sobretot els segons. Crec que per una persona que conegui algú bipolar i vulgui entendre aquests estats, que vulgui entendre una mica aquest món que oscil.la entre els esclats bojos de les eufòries i la negror de les depressions profundes, aquesta és una lectura molt recomanable. I segurament també per a una persona bipolar, per entendre's una mica millor ella mateixa.

En segon lloc per l'anàlisi i les consideracions més racionals que fa del trastorn com a experta, com a psicòloga clínica especialitzada en el trastorn.

En tercer lloc perquè fins i tot en el cas que el trastorn bipolar no t'interessi especialment, fa moltes reflexions sobre la gestió de les emocions, i sobre les expectatives existencials, que són aplicables, crec, a la vida de qualsevol persona.

En quart lloc perquè és un llibre que atrapa (si més no, a mi m'ha atrapat). L'argument és molt potent, i  està molt ben escrit, de manera molt atractiva i fàcil de llegir. Té un ritme, "una música", que m'agrada molt.

Però sobretot, o per acabar-ho de reblar, per a mi és especialment interessant i colpidor perquè la meva mare era bipolar, i malgrat els esforços que vaig fer quan ella encara vivia, malgrat les lectures que llavors i posteriorment he acumulat, llegint el llibre de la Kay R. Jamison encara he descobert, o m'ha semblat entendre millor, àmbits de la meva mare que m'eren desconeguts, una descoberta que m'ha fet adonar de la falta de comprensió que en general va patir ella.

És un llibre del que en podria comentar moltes coses, però ara en triaré només una, que d'altra banda ja he comentat diferents vegades, en diferents contextos. La Kay R. Jamison explica que quan ella va començar a tenir problemes importants, als vint anys (ara en té setanta), al marge de la seva reticència a acceptar la malaltia i la necessitat de la medicació, va trobar psiquiatres que no només tenien molt clar que en casos com el seu la medicació era imprescindible, sinó que també ho era la psicoteràpia.

Ho llegeixo i recordo el que passava fa uns anys, quan l'últim psiquiatre de la meva mare repetia una vegada i una altra que l'important era la medicació. La medicació i prou. Els psiquiatres anteriors (va passar per uns quants, ni tans sols sé quants van ser ni en concret quins), tinc entès que tots eren més o menys del mateix criteri.

El darrer psiquiatre de la meva mare era un psiquiatre de reconegut prestigi, que treballava en un gran hospital, i estava vinculat a un equip d'investigació i atenció dels trastorns bipolars. Era també professor d'universitat, de manera que els seus criteris els transmetia als seus alumnes, que ara deuen regir-se, si no és que els han revisat, per aquells mateixos criteris. Més ben dit, això no és només una hipòtesi: algun dels seus alumnes, ja psiquiatres, els he conegut al mateix hospital, molt joves, i efectivament amb el mateix criteri.

La Kay R. Jamison diu que la medicació li va salvar la vida i que la psicoteràpia li va permetre viure. La meva mare va tenir la doble desgracia que, d'una banda, la medicació en el seu cas no va ser tan efectiva i, d'una altra banda, que no es va poder beneficiar de cap psicoteràpia que l'ajudés a viure. I en aquests casos ajudar a viure no és cap cosa abstracta, consisteix en coses concretes, tan elemental i lògiques com que t'ajudin a conèixer-te millor, que t'ajudin a aprendre a identificar les situacions de risc, i a aprendre a adquirir els recursos per a esquivar-les o enfrontar-les, que t'ajudin a ser conscient de les teves limitacions i també dels teus punts forts, que t'ajudin... per tal d'estar el millor preparat possible per gestionar la dificilíssima vida que has de gestionar si tens un trastorn bipolar.

A la meva mare se li va desencadenar la bipolaritat a principis dels anys seixanta, més o menys a la mateixa època que a la Kay R. Jamison a l'altra banda de l'Atlàntic. La Kay R. Jamison llavors va tenir la sort de comptar amb psiquiatres amb aquesta doble visió, i afirma que això va ser fonamental de cara a poder gestionar la seva difícil vida sense acabar embogida. A la meva mare no només no li va oferir ningú aquesta opció, sinó que quan ella ja era gran i jo la vaig reclamar no em van fer cap cas; de fet, amb educades i bones paraules, em van tractar d'ignorant.

De tota manera, per tal de fer justícia al psiquiatre de la meva mare que he esmentat, haig d'afegir que es va portar admirablement bé amb ella, amb una calidesa i una generositat immenses. Si a més hagués tingut aquesta visió més global de la que parla la Kay R. Jamison, hauria estat el millor psiquiatre del món.

--
(1) Una mente inquieta. Kay R. Jamison. Tusquests, 1996

Ja ho he dit molts cops...

Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2013/10/ja-ho-he-dit-molts-cops.html

Formatge de tupí

Fa gairebé quaranta anys vaig tastar per primer cop el formatge de tupí. El feia una família pallaresa, no ja amb l'objectiu original (en el context de la precària economia de supervivència de temps anteriors, aprofitant els formatges ressecs o deteriorats, més o menys incomestibles pel motiu que fos), sinó amb l'objectiu de tenir una font d'ingressos extra gràcies a la venda d'aquest producte gastronòmic a la gent de ciutat.

Les similituds amb els formatges de tupí originals eren poques. D'entrada, perquè abans per definició el resultat era sempre diferent, en funció dels ingredients fets servir (s'aprofitava el que hi havia, no es triava el que es volia). En canvi, aquell nou formatge de tupí el que perseguia era trobar una composició i un gust determinat que agradés als consumidors, i un cop definit, anar repetint la fórmula, per tal de conservar la clientela oferint-los sempre el mateix tipus de formatge.

El procés d'elaboració del formatge de tupí no era gens complicat. En un territori amb una economia basada en el bestiar, disposar de llet era habitual, i per tant també de formatges (que de vegades es feien malbé). El procés d'elaboració consistia en abocar a dins d'una tupina les restes de formatges secs o deteriorats, esmicolats, i afegir-hi aiguardent, amb el doble objectiu de matar qualsevol germen indesitjable i d'obtenir una pasta de més bon engolir i alhora fàcil de conservar. No cal ni dir-ho que, amb aquests ingredients, el formatge de tupí era un aliment potent, del que no se'n podia abusar.

Si l'origen i l'estat de les restes de formatge aprofitades podien ser variades, també ho podien ser les característiques de l'aiguardent, de més o menys graduació, i destil.lat a partir de begudes alcohòliques elaborades amb sucs obtinguts de diferents vegetals. L'aiguardent es pot fer a partir de raïm, pomes, peres, patates, maceracions de cereals... a partir de qualsevol planta amb un mínim de sucre i per tant susceptible de fer una fermentació alcohòlica etílica. De fet, s'anomenen aiguardents els destil.lats que contenen des del 30 fins el 60% d'alcohol, cosa que dóna una altra pista del variable que podia arribar a ser un formatge de tupí.

Aquests dies he tornat a tastar formatge de tupí, elaborat "a la manera antiga", amb un procés semblant a l'heterodoxa fórmula original (avui es pot trobar formatge de tupí a moltes formatgeries, correctament envasat, amb tots els registres sanitaris en regle i, per tant, d'alguna manera "completament desvirtuat").

Fa unes setmanes, fent un tomb pel carrer a una hora en què encara queia un bon sol, al damunt d'un banc situat al costat d'un contenidor d'escombraries hi vaig veure un formatge. De gairebé un quilo, encara per encetar, amb l'envàs de plàstic intacte. La data de caducitat havia passat feia tres o quatre mesos, i a causa del sol directe tenia una consistència més semblant a una gelatina aigualida que a un formatge.

El cas és que em va venir el record dels formatges de tupí, i vaig decidir fer un experiment. Per experiència, sé que la llet, i també els formatges, a grans trets poden fer dues menes de processos: en general fermentar, i de vegades podrir-se. Bé, no sé si la putrefacció és la denominació més adequada, però sobretot en el cas de la llet és evident: quan en lloc de fermentar es podreix, llavors fa una pudor espantosa i no te la pots beure de cap manera (és el que passava de vegades amb les ampolles de llet no fresques envasades en vidre o plàstic, no sé si encara se'n comercialitzen). En canvi, amb la llet fresca pasteuritzada, o amb l'envasada en tetrabrics, normalment no passa, el normal és que fermenti, si no és que te la beus abans. Per exemple, amb llet de tetrabric, la Carmen, una minyona que havia tingut la meva mare, de vegades es feia llet fermentada, mitjançant el sistema tan elemental de posar-la a dins d'un pot i deixar el pot a sota d'un armari (el temps que calgués, més o menys llarg segons l'època de l'any i la calor que fes).

Segueixo. El cas és que vaig arreplegar aquell formatge caducat feia temps i presumptament incomestible i me'l vaig endur cap a casa. Vaig tallar l'envasat de plàstic i vaig ensumar-lo, i vaig comprovar que l'olor de fermentat "era correcta". Llavors, a falta d'un tupí el vaig ficar a dins d'un pot de vidre, i a falta d'un aiguardent pallarès hi vaig abocar un raig de tequila (Tequila Corralejo, fet a Pénjamo Guanajuato). D'anys aquest tequila en devia tenir molts, perquè en intentar obrir l'ampolla el tap se'm va desintegrar, però a causa del seu contingut alcohòlic (38%) no vaig tenir cap mena de dubte pel que fa al seu bon estat de conservació (no incloc l'origen d'aquest tequila i com era que el tenia a l'abast, per no eternitzar aquesta història, que ja s'està fent prou llarga).

Vaig remenar ben remenat el formatge i el tequila, cosa que no em va costar gens perquè el formatge encara era pastós a causa de l'escalfor de la solellada. Després, el vaig tapar i el vaig deixar reposar. Fins ara, que l'he tastat. És bo, molt. No se'n pot abusar, s'ha de menjar amb mesura, a causa dels seus ingredients tan explosius. De tota manera, no sé si podré convidar ningú, perquè en general tothom s'ha tornat molt llepafils, maniàtic i escrupolós amb aquestes històries dels controls sanitaris i les dates de caducitat. És igual, jo sí que me l'aniré cruspint!

Saüc i sabugueiro

Durant la primavera, de vegades a l'amanida hi afegeixo flors de saüc. No una gran quantitat, perquè encara que són raonablement bones, fan una olor molt especial, no del tot agradable: si domina massa damunt del conjunt de l'amanida, no l'afavoreix.

Acabo de llegir que un dels diferents noms en gallec del saüc és sabugueiro. Sabugueiro per a mi fins ara només era el cognom d'una minyona gallega que va tenir durant uns quants anys la meva mare: la Carmen Sabugueiro. Va ser la darrera minyona (així les anomenàvem llavors) que va estar vivint a casa dels meus pares. Després van venir "les dones de fer feines", però aquestes ja no dormien a casa: venien, feien les hores que fossin i marxaven a casa seva.

Amb la Carmen Sabugueiro a la meva mare se li va acabar la paciència d'haver de conviure les vint-i-quatre hores del dia amb una forastera. Va dir que no en tornaria a tenir cap més en aquelles condicions, i així va ser. De fet, la Carmen va començar fent de minyona i va acabar fent de dona de fer feines; la meva mare va arribar a un acord amb la veïna perquè la Carmen visqués a casa d'ella. A partir de llavors, durant uns anys més, la Carmen va seguir venint unes hores a casa. Fins que un dia crec que va fer un viatge al seu poble, amb motiu d'algun problema familiar, i ja no va tornar.

Les minyones anteriors (ara de memòria me'n surten quatre) crec que totes van marxar quan es van casar, i amb algunes la meva mare hi va conservar el contacte. No va ser el cas de la Carmen; la meva mare li va perdre la pista, no sé si perquè la Carmen no va voler mantenir el contacte, o perquè la meva mare no va demostrar prou interès per mantenir-lo. Ho dic així, "prou interès", perquè estic convençut que la meva mare com a mínim una mica d'interès si que el devia demostrar, perquè amb les minyones sempre s'hi implicava, les tractava amb consideració i afecte.

La Carmen era d'un llogarret aïllat, petit i pobríssim, no recordo de quina zona de Galícia. Parlava un castellà amb accent gallec. Et mirava amb una barreja d'inseguretat i de lleu ironia. Quan parlaves amb ella, no sabies mai "si anava o venia", i els seus pensaments i sentiments eren del tot impenetrables. Si més no, jo la recordo així. Era de complexió robusta però no grassa; te la podies imaginar perfectament tot el dia dallant els prats i recollint l'herba pel bestiar, silenciosa, incansable. Els seus orígens rurals eren manifestos.

Per a mi era una dona misteriosa, però d'un misteri que llavors no em despertava curiositat, suposo que perquè aleshores aquestes subtileses em preocupaven molt poc; jo ja tenia prou feina gestionant la meva vida com per encuriosir-me amb la dels altres. Quan hi penso ara, la imatge que en tinc és la d'una dona molt sola, en tots els sentits. Ves a saber què se n'haurà fet, si encara és viva...

Amb la Carmen em passa una cosa estranya: en tinc records sense emocions, però que s'omplen d'emocions quan els recupero i els revisc. Tinc la sensació que és la meva mirada d'avui (sobre aquells fets  passats que vaig viure amb poca empatia) la que embolcalla amb una boira de melangia aquells records...

El Josep: militancia vegetariana

El Josep era vegetarià estricte. Si el convidaves per exemple a un plat d'arròs a la cassola que tingués una mica de costelló de porc, de botifarra, de calamars o de qualsevol altre ingredient d'origen animal, t'ho rebutjava educadament. Bé, si tenia molta gana, o ganes de complaure't pel motiu que fos, llavors feia un esforç i s'entretenia apartant, a una banda del plat, tot el tall, incloses les més mínimes engrunes, i es menjava la resta.

Era un vegetarià militant: no només era escrupolós amb la composició dels seus àpats, sinó que alhora feia apostolat de la seva religió vegetariana. Si venia a tomb, t'explicava els avantatges de l'alimentació a base només de vegetals, els inconvenients de menjar carn, l'acumulació de toxines, el problema de l'àcid úric, etc. Era també una persona molt preocupada pel medi ambient, de manera que, als arguments anteriors, hi afegia la repercussió negativa de la ramaderia intensiva: la destrucció de boscos amb l'objectiu de disposar de més terrenys per al conreu de lleguminoses o cereals destinats al bestiar, la contaminació dels aqüífers a causa dels purins, etc.

El Josep era una de les persones més treballadores que he conegut, podia fer jornades llarguíssimes de feixuc treball físic. Era paleta, i si calia alçar alguna biga de formigó, traginar sacs de ciment o treballar a l'agost a ple sol pujant parets amb una temperatura que feia fondre les totxanes, no s'arraulia. I si calia treballar deu o més hores en aquestes condicions, ho feia. A més, era generós, amb els seus amics no es feia pregar: si li demanaves ajuda no s'escapolia amb excuses, es presentava i et donava un cop de mà. Que en el seu cas, a causa de la seva energia, era "com molts cops de mà", perquè quan s'hi posava el seu rendiment era extraordinari.

Aquest era el Josep que coneixia. Un dia, en vaig conèixer una altra faceta, una altra activitat seva de la que normalment no en parlava: tenia una granja de porcs d'engreix. Al saber-ho, quan li vaig preguntar (era obligat fer-ho) com era allò, atesa la seva militància vegetariana, em va dir que la granja l'havia fet el seu pare. Ell, des de petit, l'havia ajudat, i quan el seu pare, a causa de l'edat, va plegar, ell va seguir, "perquè sempre ho havia fet així", i que, a més, si no, "què en faria, de la granja?"

Conclusions tramposes

Un altre Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2013/07/conclusions-tramposes.html

Lletsons i xocolata

La tarda abans de cap d'any, amb l'Arturo vam fer un llarg passeig vorejant camps de conreu, canyars i algun petit bosc de ribera. Tornant, vaig arreplegar algunes plantes per a l'amanida del sopar, no recordo quines exactament. Això sí, fossin les que fossin segur que d'altres vegades jo ja les havia tastat, perquè tinc com a norma, si no les conec, que els experiments el primer cop sempre els faig sol.

Com que era cap d'any, "precisament perquè era cap d'any", ho vam celebrar de la manera que ens venia més de gust, anant a dormir abans de les onze i estalviant-nos aquests rituals tan feixucs de les campanades, els raïms i totes aquestes històries.

L'endemà al matí l'Arturo em va explicar que havia passat la nit del lloro, que s'havia hagut de llevar un munt de vegades, a causa del mal de panxa i la diarrea que li va agafar. I que la culpa evidentment era de l'amanida, que segur que devia de tenir alguna herba indigesta o fins i tot tòxica.

Per sort, al llarg del dia, de mica en mica es va anar trobant millor, assegurant-me, això sí, que el que era ell no pensava tastar cap més amanida de les meves. A mitja tarda, trobant-se ja més bé i més relaxat, em va dir que potser la culpa del mal de panxa no era només de l'amanida... I va afegir que potser (plantejant-ho així, només com una possibilitat) la causa dels problemes que havia tingut era que, quan jo ja me n'havia anat a dormir, ell va tornar a la cuina i es va atipar de xocolata. No em va concretar quanta, però coneixent-lo vaig sobreentendre que se n'havia menjat un bon munt.

No em va sorprendre, perquè l'Arturo és així, sovint desmesurat en la manera de fer les coses, i de vegades això li ocasiona algun problema (per cert, l'Arturo no és cap criatura, té la meva edat, és a dir, que està més a la vora del nínxol que del bressol). També cal dir-ho: aquestes desmesures seves sovint són molt útils i productives, perquè de la mateixa manera que es pot menjar de cop, posem per cas, un parell de rajoles de xocolata, també es pot passar tot el dia treballant com un esquerràs, solucionat qualsevol problema que hagi de solucionar, o ajudant-te a tu en el que sigui. I com que a més té un cap que no para de bullir idees, estar a la seva vora és divertit, tot i que alhora sovint esgotador, perquè no és fàcil seguir el seu ritme frenètic.

Ja al vespre, en lloc de dir que "potser", em va dir que "segurament" el seu desgavell estomacal havia estat causat per l'excés de xocolata. I que havia de vigilar i no fer aquella mena d'excessos, perquè ja li havia passat alguna altra vegada. Però que de tota manera, "per si de cas", no pensava menjar cap més amanida silvestre de les meves...

Rates fregides

El Santiago, a més de picapedrer, era caçador, legal o furtiu segons l'època de l'any i la necessitat. La necessitat de vegades era molta, perquè eren temps difícils. Un dels objectius cinegètics del Santiago eren les rates de riu, que al poble on vivia, fregides, eren molt valorades. Tant que, quan en caçava, les venia a les tavernes, on eren un plat popular. I si en general no en duia a casa no era pas per escrúpols, sinó perquè necessitava els diners que li pagaven a les tavernes.

El Santiago va viure a la mateixa època i a la mateixa Castella profunda en què està ambientada "Las ratas", de Miguel Delibes, una petita novel.la en la que la caça de les rates de riu és un dels fils argumentals. La pobresa, l'esforç per sobreviure, l'exposició a les inclemències de la natura, els privilegis dels rics i del clero, són d'altres elements comuns entre la vida del Santiago i l'esplèndida novel.la del Delibes.

Que el Santiago, entre d'altres ocupacions, era també caçador de rates de riu m'ho va explicar l'Anabel, la seva neta, amb la que des de fa molts anys hi tinc una gran amistat. L'Anabe conserva una admiració immensa pel seu avi, el recorda com un home valent, resolutiu, incansable, llest, lleial, puntal de la família. El recorda amb tot un munt de virtuts que el seu fill, el pare de l'Anabel, malauradament no va heretar: el pare de l'Anabel era feble, poc treballador i, de propina, alcohòlic. Va morir jove, a causa d'una cirrosi hepàtica.

Del pare, l'Anabel no en té bons records. Tampoc terribles, per sort; quan bevia no es tornava un home violent, més aviat s'apagava, es tornava encara més passiu, més inútil. Això sí, es bevia bona part dels diners que la seva dona necessitava per fer bullir l'olla, vestir les filles, donar-los els estudis més elementals... Per això l'avi, el Santiago, va tenir un protagonisme tan gran en la vida de l'Anabel, perquè sempre intentava arribar allí on el seu fill no arribava. El Santiago estimava moltíssim les seves netes, les adorava.

Hi ha històries que no canvien: passa el temps i hi segueix havent famílies desballestades a causa de l'alcoholisme, ja sigui del pare, de la mare o dels fills. És una calamitat. D'altres històries sí que canvien, i si avui expliques a algú que les rates fregides són molt bones, o bé es creurà que li vols prendre el pèl, o s'esgarrifarà i farà cares de fàstic. És un prejudici de la modernitat, una conseqüència de la ignorància: és molt possible que aquelles rates de riu que fa més de mig segle caçava l'avi Santiago tinguessin una carn més saludable, i també més gustosa, que la carn de xai, pollastre, conill, porc o vedella (criada amb pinsos i antibiòtics a granges massificades) que avui ocupen els aparadors de els carnisseries.

Vivim condicionats pels costums i els prejudicis. Mentre nosaltres seguim les nostres restringides rutines gastronòmiques, hi ha gent que menja erugues, formigues... o gossos. Tornant a les rates, això em recorda que  a Bihar, un dels estats més pobres de l'Índia, fa cinc anys les autoritats es van proposar promoure el consum de rates (1). El seu raonament era que el cinquanta per cent dels cereals destinats a l'alimentació humana se'l cruspien les rates, ja fos als camps o als magatzems, de manera que menjar rates, a banda d'alimentar la gent, seria una manera de protegir els cereals. I per partida doble, ja que, en la mesura que la gent mengés rates, no caldria que mengés tants cereals.

Desconec si la iniciativa va prosperar o no. En un cas com aquest, segur que ajudaria molt que algun cuiner galàctic dignifiqués la rata fregida o bullida. Per exemple, caldria que algun Ferran Adrià fes alguna "deconstrucció" de potes de rata amb gelatina etèria de colors esotèrics...

Quines coses... pensant en l'Anabel recordo el seu avi Santiago, caçador de rates, i d'aquestes rates me'n vaig a l'altra punta del món, amb les rates de Bihar, i llavors torno cap a casa amb les deconstruccions del Ferran Adrià...

Abans d'acabar, i ja que l'he esmentat, ara no puc estar-me'n de dir-ho: m'estimo més menjar-me una llesca de pa amb oli a casa que no qualsevol de les sofisticades tonteries gastronòmiques que s'inventa el Ferran Adrià. Apa, ara ja ho he dit i podré fer la migdiada ben tranquil.

--
(1) EFE / 20 Minutos, 18-8-2008
http://www.20minutos.es/noticia/406280/0/india/comer/ratas/

Quin silenci

Quin silenci,
quan hi ha silenci
i pares de mastegar!

La lletuga borda

Buscant informació sobre els lletsons i les cosconilles m'assabento que de la lletuga borda o de bosc (lactuca virosa) se n'obté el lactucari, el suc lletós que en surt de qualsevol part de la planta quan la talles, però sobretot del tronc quan s'espiga, abans de florir.

Font Quer (El Dioscórides renovado, Labor, 1978) diu que "el lactucari té propietats lleugerament hipnòtiques" i, citant el Dr. Leclerc afegeix que, encara que no se'l pugui catalogar com un succedani de l'opi, si que se'l pot considerar "el seu rival més important".

La lletuga borda és una planta molt corrent: creix per les vores dels camps i dels camins, i quan s'espiga, a principis de l'estiu, és inconfusible. Abans d'espigar-se també és fàcil d'identificar, tot i que si algú no hi té pràctica i va badant la pot confondre amb alguna altra especie del gènera lactuca, o amb algun lletsó.

Després de la consulta del Dioscòrides dono un cop d'ull a Internet, fent servir com a criteri de cerca el nom de la planta i alhora les paraules psicoactiu, droga, etc. I em sorprenen les moltes referències que  surten. De tot tipus, des de les que coincideixen amb l'afirmació que té propietats semblants a les de l'opi fins a les que desqualifiquen rotundament aquestes presumptes propietats.

De totes aquestes referències, el que m'impressiona més no és que es decantin en un sentit o un altre, sinó el fet de la seva quantitat, i de la passió amb què de vegades s'expressen les opinions. És una constatació del munt de gent que hi ha interessada en el món de les substàncies psicoactives (gairebé tots els comentaris tracten sobre si el lactucari "col.loca o no col.loca", i de quina manera). De fet, tampoc em cal anar a internet: tinc més d'un conegut aficionat a "investigar i experimentar" amb tota mena de plantes (o substàncies) de demostrats o presumptes efectes psicoactius.

Vés quines coses... Aquest cop, per casualitat, a partir del meu interès per les amanides silvestres, he anat a parar a un altre dels meus àmbits d'interès (en aquest cas només teòric, no com a usuari), el dels usos i abusos de les diferents substàncies psicoactives.

Torno a les lletugues de bosc o bordes: durant la primavera, quan són tendres, abans de començar a espigar-se, més d'una vegada he afegit a les meves amanides fulles de lletugues de bosc (que en aquest estadi de desenvolupament ja tenen làtex, però poc) sense que mai hagi notat el més mínim efecte psicoactiu. De fet, ni tan sols he notat "un agradable efecte gustatiu", ja que les fulles, fins i tot quan són tendres, són més aviat rústegues, rasposes, i alhora amargants. Vaja, que si es té alguna altra alternativa a l'abast per a l'amanida, la lletuga de bosc no la recomano a ningú.

Un últim apunt. També segons el Dioscòrides, "si no es té aquesta lletuga borda, es pot fer servir l'enciam normal per aconseguir efectes semblants, però cal que s'hagi espigat (...) en qualsevol cas, les seves facultats (...) estan atenuades". Però com que abans d'aquest fragment ha parlat de moltes "facultats" diferents, ves a saber a quines es refereix. De fet, jo no sé de cap cas d'efectes hipnòtics, d'hipersensibilitat o de sedació a causa d'haver menjat una amanida d'enciam (de la mena que sigui, de fulla llarga, de roure, francès, etc.). Com a màxim algun cas de cagarrines, si l'enciam s'havia rentat amb aigua contaminada amb bacteris indigestos...

La Guerra Civil i el meu pare - 2

Els fragments que venen a continuació estan trets de l'article "Amagats", de Núria Escur (La Vanguardia, 22-6-2013). Fan referència al documental i al llibre "Emboscats", d'Esther Miralles. Al final dels fragments explico per què els reprodueixo.

"Amb prou feines tenien 17 o 18 anys, eren adolescents que havien cridat a files, 'quintats' que patien la pressió del reclutament."

(...)

""Qui més qui menys tenia un parent que s'havia amagat durant la guerra... deien en veu baixa allò d''estar desat' i així ho mantenien, com un secret familiar, durant anys, entre el temor i la covardia.""

(...)

"Polititzats o no, allò que va unir tots aquests joves desertors va ser la por."

(...)

"Els veïns de les masies sabien perfectament on eren els 'emboscats'; la xarxa de solidaritat que els va protegir va afectar més gent: els familiars que els portaven el menjar, les dones que dissimulaven davant la guàrdia d'assalt, els enllaços, la fidelitat dels masovers que s'hi jugaven la pell. Alguns van perdre la vida en aquest paper."

(...)

"L'octubre del 1937 el subcomissari general de Guerra de l'Exèrcit, Crescencio Bilbao, envia un extens informe secret sobre la qüestió de les desercions (...) El subcomissari adjuntava diversos documents amb denuncies de diversos alcaldes. Segons aquests, a molts dels pobles la meitat dels joves que s'havien incorporat a files marxaven a l'estranger, i en alguns eren gairebé tots els que no es presentaven, però davant de la impossibilitat de quedar-se a França s'amagaven a les muntanyes. L'informe advertia que "la situació no pot durar" i suggeria diverses sancions. Per exemple, "que es fiquin a la presó el pare i alguns familiars perquè serveixi d'exemplaritat als altres.""

(...)

"El juny de 1938 Negrín dictava una nova ordre que disposava, entre altres coses, que "un dels familiars de primer grau i sexe masculí del desertor ocuparà el seu destí militar.""

--

Reprenent les divagacions de fa uns dies sobre el que va fer el meu pare durant els anys de la Guerra Civil, em són útils els fragments anteriors per posar en relleu alguns aspectes ja comentats abans i per afegir-ne algun de nou. D'una banda, queda clar que el del meu pare no va ser cap cas excepcional, ja que sembla que, especialment en segons quines comarques, van ser molts els joves que o be no es van presentar quan els van cridar a files o bé van desertar quan ja hi estaven incorporats.

Tal com es diu a l'article, un tret comú d'aquells pròfugs o desertors tan joves devia ser la por a morir al front, i un cop emboscats, la por a ser atrapats, i en tots els casos, la por a les represàlies sobre els familiars. I un cop passada la guerra, el temor a parlar de l'època emboscada.

Una de les coses que em crida l'atenció de l'article és aquesta referència: "marxaven a l'estranger (...) però davant de la impossibilitat de quedar-se a França s'amagaven a les muntanyes". D'això dedueixo (ja que no conec el tema i no ho puc contrastar) que llavors a França potser no era fàcil estar-s'hi, sobretot si eres un "no ningú" com el meu pare, sense contactes ni diners. De manera que, quan el meu pare va arribar a França un any i mig després de l'inici de la guerra, tant podia ser que ja dugués al cap la idea d'anar-se'n amb els nacionals com que, a la vista de les dificultats per romandre a França, decidís sobre la marxa fer el que va fer, passar a la zona nacional. I que tan si ja ho tenia decidit com si ho va decidir llavors, és probable que en la seva decisió influís la constatació dels avanços militars dels nacionals i la previsió que serien ells finalment els vencedors.

Potser d'entrada el meu pare no tenia cap ganes d'anar a la guerra (en cap bàndol), i si quan després d'un any i mig emboscat va acabar allistant-se amb els nacionals, potser va ser més el resultat d'un seguit d'atzars que no d'una decisió presa amb fermesa des del primer moment.

Tanmateix, per què va fer el que va fer ja és impossible saber-ho. Però del que no tinc cap dubte és que durant aquells anys devia patir molt pel que els podia passar als seus pares i a les seves germanes, tenint en compte l'afecte que els tenia. Sobretot, pel que fa al que li podia passar al seu pare, a la vista de les iniciatives dels esmentats Crescencio Bilbao (el 1937) i Negrín (el 1938).

Les paraules secretes

Les paraules secretes
són secretes
mentre són secretes.
Quan deixen de ser-ho,
ja no ho poden tornar a ser.

Torrent de les flors

Torrent de les flors, 27. Barcelona

La Maria P.

Parlem al carrer amb la Maria P., i com que surt el tema del vi de la bodega, m'il.lustra els seus comentaris amb dites com aquesta: "Bevem junts perquè ens coneixem, i com més bevem més poc ens coneixem". O aquesta altra: "Diuen que bevem molt, però és que no saben la set que tenim!" Després de cada d'una de les dites em diu: "Oi que no la sabies?" i a continuació: "Mira que n'aprendràs, de coses, amb una vella com jo!"

La Maria P. és un prodigi de xerrameca desmarxada, memòria prodigiosa, gràcia i simpatia, tot a dojo. I de dites com les anteriors en un no res te'n pot deixar anar un reguitzell. Totes sucalloses. El que passa és que, tota la memòria que a ella li sobra, a mi em falta, i després no recordo les seves ocurrències, i per tant no les puc reproduir. Una pena.

Aquest cop me la trobo pel carrer acompanyada de la Marta, cada una amb el seu carret. Les dues tenen més de vuitanta anys, i a dins dels carrets les dues hi duen una garrafa buida. Van cap a la bodega, "a proveir". Les dues viuen soles, i suposo que beuen sovint, perquè si no no farien tants viatges a la bodega. Però saben veure, ja que de cap de les dues en sé cap episodi "fora del normal". I val a dir que al poble de gent que no gestiona bé l'alcohol i que "criden l'atenció" n'hi ha (a més dels altres, dels que en públic són discrets, però que saps que a casa de vegades estan una mica marejats).

No és el cas de la Maria P., perquè el seu trafiqueig de garrafes de vi no és la causa del seu estat entonat. L'alegria de la Maria P. és "congènita", no li cal per a res la desinhibició que afavoreix l'alcohol: de desinhibida ho està sempre, des que es lleva fins que se'n va a dormir. I si no té pressa (el més habitual), per mica que t'aturis amb ella, t'ho passes la mar de bé. Per tot, per la seva desinhibició i alegria, i per la seva memòria portentosa, que li permet parlar de persones i fets de quan era petita, o d'abans de néixer ella, que recorda explicats pels seus pares o pels veïns.

La Marta, en canvi, és molt més discreta, més reservada que la Maria P. Però quan van juntes, la Marta s'embala una mica, es deixa arrossegar per la Maria P. Però sense fer cap excés. No obstant, aquest mateix dia, al vespre em torno a trobar  la Marta, a punt d'entrar a casa seva. M'explica que ve de gimnàs; du una bossa amb una tovallola i el matalasset per fer els exercicis estirada a terra. I no sé com va la cosa que em comença a explicar el que han fet a la classe de gimnàs, i en mig de les explicacions, de cop, per tal que entengui millor el que han fet, es posa a ballar al mig del carrer, i em deixa bocabadat. Després, sembla que ella mateixa es sorprengui del seu comportament, i mig es disculpa. I és clar, li dic que només faltaria, que estic encantat de la franquesa i de la demostració!

Tenir de veïnes la Maria P. i la Marta és un privilegi. M'encanta trobar-me-les, sobretot quan van de parella, engrescant-se l'una a l'altra. I a més les envejo, molt; els envejo que passats ja els vuitanta s'agafin la vida com se l'agafen i no s'estiguin lamentant de les xacres de l'edat i de les desgràcies de la vida. Cosa que podrien fer, perquè cada dia van una mica més ranquejant, i a més les seves no han estat vides fàcils, al contrari. Però no s'hi rabegen gens.

La Guerra Civil i el meu pare

Sempre havia pensat que, quan va començar la Guerra Civil, el meu pare va marxar de seguida, de l'Anoia on vivia, cap a França, i que des d'allí va passar a San Sebastián, on es va allistar voluntari amb els militars revoltats. Durant tota la vida havia pensat això, fins que fa uns mesos, gràcies a les recerques d'un germà, vaig saber que quan va començar la guerra el meu pare no va marxar, sinó que es va amagar, i no va ser fins al cap d'un any i mig que, llavors sí, va marxar de la zona republicana i es va allistar voluntari amb els nacionals, concretament al Terç de Requetès de la Mare de Deu de Montserrat. O, més ben dit, al "Tercio de Requetés de Nuestra Señora de Montserrat", perquè tot això del català als militars revoltats no els feia cap gràcia.

Aquest descobriment tant tardà em va desconcertar molt, per diferents motius. El primer motiu de desconcert va ser que, tot i que al meu pare li encantava parlar de la seva participació a la guerra amb el Terç de Montserrat, i ens duia a les localitats on va combatre la seva unitat (aprofitant els actes que organitzava la Germandat d'Excombatents, de la que en formava part activa i n'era un puntal), en cap moment ens va fer cap referència a aquest any i mig d'ocultació a la zona republicana. Això per part seva, i per la dels fills, trobo significatiu que en cap moment no ens adonéssim que les dades i les dates d'aquells anys no quadraven del tot.

L'actitud del meu pare és un misteri en relació al qual es poden fer diferents especulacions. Pel que fa a l'actitud dels fills, crec que el millor resum és el del desinterès generalitzat. Crec que "les batalles del nostre pare" ens interessaven molt poc. Suposo que a partir del moment que vam començar a rumiar alguna cosa vam estar molt més ocupats amb els nostres problemes o cabòries d'adolescents que amb cap tema relacionat amb els nostres pares. I ja una mica més grans, l'actitud no va canviar: vam marxar de casa sense que en cap moment ens hagués cridat l'atenció la biografia del nostre pare, més enllà d'algunes anècdotes puntuals.

Devia anar així, ja que en cas contrari no s'explica de cap manera que mai li haguéssim demanat detalls d'aquells anys de la seva vida. D'aquells, i dels anteriors, i dels posteriors: no ens interessava res. I quan al cap de molts i molts anys se'ns va començar a despertar l'interès, el meu pare ja tenia el cap bastant a passeig, i ja era inútil intentar aclarir res. Vaja, que vam fer tard.

Pel que fa al silenci del meu pare sobre aquell any i mig clandestí, les explicacions que se m'acudeixen són aquestes:

1) Com que era molt orgullós, podria ser que, havent-lo decepcionat la falta d'interès dels fills, hagués decidit callar. Aquesta mena de reaccions en ell eren habituals.

2) També podria ser que hagués callat perquè era una persona "addicta al Règim", i aquell any i mig d'acultació en zona republicana (aquella demora en passar a la zona nacional) era com una taca en el seu historial: si se'n parlava podia perjudicar la seva imatge, ja que es podria interpretar de manera negativa en el context d'exaltació franquista en què vivíem (a casa eren molt de dretes i franquistes, i la majoria de les amistats familiars també). Potser ell pensava que aquest episodi podria perjudicar la seva reputació... o fins i tot els seus negocis. I ves a saber, si de fet va anar així, segurament l'encertava amb la seva prudència, ja que llavors petites "desafeccions" (reals o imaginades) et podien complicar bastant la vida (i amb això no justifico la trajectòria franquista del meu pare, només constato una relació de causa-efecte en aquell context; evidentment, hi va haver gent que durant aquells anys difícils de dictadura franquista va tenir actituds molt més democràtiques, progressistes i valentes, però aquest ja és un altre tema).

Pel que fa a les causes d'aquell any i mig de clandestinitat, això és el que se m'acudeix:

1) Podria ser que el meu pare no tingués cap ganes d'anar a la guerra, i per això es va amagar. I que només va marxar quan va pensar que corria el perill de ser descobert (i potser afusellat per pròfug). Però si el cas va ser aquest, si realment no volia implicar-se en la guerra, llavors no s'explica que, un cop a França (en lloc d'esperar allí que la guerra s'acabés) tornés a Espanya, a la zona nacional i s'allistés voluntari al Terç.

2) Podria ser que el meu pare des del primer moment volgués anar-se'n amb els nacionals, però que li semblés massa arriscat el recorregut fins el front o la frontera francesa, i considerés més segur quedar-se amagat. De manera que només va marxar i va fer el que des del primer moment volia fer quan va arribar un punt que es va veure en perill.

3) Podria ser... qualsevol altra cosa, perquè a falta del seu testimoni tot són suposicions.

L'únic cert és que el meu pare de jove va viure moments molt difícils: la fugida de casa quan va començar la guerra, assumint que el declaraven pròfug i que s'hi jugava la vida (i assumint també que els seus pares podien patir alguna mena de represalia a causa de la seva decisió). A continuació, l'any i mig de clandestinitat, presumiblement protegit per alguns familiars o coneguts en alguna masia. I després la fugida cap a França i la seva participació, sobretot en el tram final de la guerra, en alguns dels combats més sagnats de la Batalla de l'Ebre.

Tanmateix, cap dels fills vam tenir prou interès per la seva vida com per ser capaços d'adonar-nos que, quan ens explicava aquells anys de la Guerra Civil, només n'explicava la meitat, i l'altra meitat se la callava. Què va fer el meu pare exactament durant aquell any i mig? No ho sé. I fos el que fos, per què ho va fer? Tampoc ho sé. I per què no ens en va explicar res? La mateixa resposta.

I alhora podria afegir: si ens hagués explicat el que va passar, "sabríem el que va passar"? Bé, doncs tampoc ho sé... però això ja és una altra història, la història de com expliquem les històries, del que en ressaltem o minimitzem, del que oblidem... També d'allò que "recordem perfectament"... malgrat no haver passat (o si més no d'aquella manera). Perquè els records no sempre són fidels, i el cap sovint ens fa males passades, tan "completant o embellint" alguns episodis" com "difuminant o rebutjant-ne" uns altres. Però vaja, aquesta ja he dit que és una altra història, o dues històries, la de la fiabilitat dels records i la de la subjectivitat a l'hora de confegir els nostres relats autobiogràfics.

A mi, en qualsevol cas, al marge de les anteriors divagacions sobre els records i els nostres relats (demano disculpes per haver-m'hi embrancat, però és un tema que em té ben atrapat), el que em fascina més de tot plegat és el que també ja he dit més amunt: per què mai li vaig preguntar res al meu pare?

La Mercè - una criatura de cinquanta anys

La Maria és la gran, la Marta la segona, la Mercè la petita. Són les tres filles de la Rosa i el Joan. La Rosa i el Joan tenen els dos vuitanta-cinc anys. Viuen ben avinguts i, tenint en compte la seva edat, conserven una raonable bona salut. Tanmateix, de mica en mica, han anat perdent autonomia, i els van molt bé les atencions que especialment des de fa un temps reben per part de la Maria i la Marta. Les dues, cadascuna a la seva manera, s'ocupen dels pares, estan pendents que no els falti res, els acompanyen als metges, els fan companyia, els donen afecte... Malgrat tenir cadascuna la seva pròpia família, s'han anat adaptant a la nova situació, dedicant als pares el temps que els sembla que fa falta.

La Mercè, le petita, és un cas diferent. Ara té gairebé cinquanta anys, i mai ha estat una persona del tot autònoma ni responsable. Mentre que les seves germanes, força joves ja es van emancipar i d'ençà d'aleshores han anat fent la seva vida (i l'han modificat quan les necessitats dels pares ho ha requerit), la Mercè ha estat sempre una persona que, en lloc de donar, demana, que en lloc de contribuir, xucla. Una persona d'aquestes que a més va per la vida fent-se la víctima, queixant-se de tot, proclamant que és una incompresa, etc. Una actitud, val a dir-ho, a la cronificació de la qual han contribuït força els seus pares, tolerant-li una vegada i una altra demandes, comportaments i actituds que no li haurien d'haver tolerat. Però com que era la petita, com que ella mateixa es feia tant la feble i la víctima, els seus pares, malgrat ella anar creixent i ja no ser una nena, li van seguir permetent aquests comportaments de nena petita, fins que es va convertir en una persona adulta amb tots aquests defectes i limitacions, sense haver-los superat.

Una nena petita així és una mica pesada, però no t'hi capfiques, perquè saps que quan creixi canviarà. Una adolescent així ja és bastant pesada, però tens paciència, perquè penses que quan li passi la febrada les coses seran diferents. Però una dona de cinquanta anys així és bastant carregosa, i encara més si arrossegues aquesta feixuga relació des que era petita.

Naturalment, i dic naturalment perquè si no hagués anat així hauria estat molt estrany, quan als pares els va començar a minvar la vitalitat ella no es va adonar de res. Va seguir com sempre, anant al seu aire, arrepenjant-se en ells, sense ni pensar per casualitat que les coses estaven canviant i que el que s'escauria seria que llavors ella també canviés i fos qui ajudés, qui s'oferís, o com a mínim, algú que no molestés. Malgrat les reflexions que algun cop li van fer les germanes en aquest sentit, no va reaccionar en absolut. De manera que les germanes, amb raó, cada vegada estaven més mosques amb ella; sovint, els esforços que elles feien per facilitar la vida dels pares quedaven minimitzats per les intervencions fora de lloc de la Mercè.

Fins aquí, la història és relativament habitual: una pares que sobreprotegeixen una filla (o un fill), de manera que la converteixen en una inútil i en una sangonera, amb el resultat que tots en paguen les conseqüències. La filla perquè no madura, no és autònoma ni productiva, i per tant no pot ser feliç. I els pares perquè pateixen per partida doble, per la infelicitat d'ella i per la seva, causada pel malviure que ella els provoca.

Fins aquí, deia, és un cas força típic. El que no sé si és tan típic és que a la Rosa i al Joan la filla paràsita a més els hagi sortit, d'una banda, d'un narcisisme desmesurat, i d'una altra, amb unes tendències "contraculturals" que ho compliquen encara més tot. Perquè la Mercè considera que de la societat en la que viu tot és censurable, menyspreable, fins i tot tot allò de què ella s'aprofita directament. Començant per les ajudes dels pares, i seguint pels serveis sanitaris i socials, etc.

La seva contracultura, d'altra banda, no és socialment compromesa, sinó egoista, i impregnada d'una estrambòtiques idees místiques. Per mica que li ho permetis t'engega un discurs sobre les energies ocultes, sobre l'amor universal, sobre els grans mestres espirituals... tot això, és clar, mentre es mira el melic i és incapaç de preguntar als seus pares, algun dia, ni que sigui per casualitat, si els convé alguna cosa. Alguna cosa tan senzilla com aquestes: "Mare, vols que avui renti els plats o que vagi a comprar el pa?" o "Pare, fa un bon sol, et ve de gust que t'acompanyi a donar un tomb?"

N'és incapaç, i mentre els plats són a l'aigüera o el seu pare surt sol a donar un tomb, ella potser està al terrat, aïllada, "meditant, eliminant les males vibracions, equilibrant la seva energia..." Vaja, un acudit: bo com a acudit, però que no fa cap gràcia a la Maria i la Marta, que algun cop, si fessin el que els ve de gust, potser escanyarien la Mercè.

De tots els despropòsits que ha perpetrat o intentat perpetrar la Mercè (a banda dels aspectes de barruda i paràsita) a mi el que en els  seu moment em va cridar més l'atenció va ser el de l'ayahuasca, fa uns tres o quatre anys. És clar, m'havia oblidat d'aquest apunt: la Mercè és una d'aquestes persones que, per tal d'assolir "el nivell suprem de consciència" al que aspira ha fet servir diferents substàncies alteradores de la consciència, de vegades de manera abusiva. Un costum que encara conserva, tot i que amb una mica més de moderació, però no amb més sentit comú, tal com explico a continuació.

Com que ella estava convençuda (en segueix estant) que els seus pares i les seves germanes vivien tots en la ignorància, esclaus dels convencionalismes socials i de la falta de llibertat, mancats de veritable consciència, no se li va acudir res més indicat, per tal "d'alliberar-los", que proposar-los una sessió conjunta d'ayahuasca.

Explicat així, és clar, és un altre acudit. Però com l'anterior, si n'ets coprotagonista, no et fa cap gràcia, el trobes ben idiota, i penses que la teva germana, la teva filla, està ben guillada. Guillada per partida triple: per pensar-se que és més clarivident que els pares i les germanes, per pretendre que els pares, de més de vuitanta anys, prenguin substàncies psicoactives per tal de descobrir "la realitat transcendent", i per pensar concretament en l'ayahuasca, ja que prendre-te-la no és precisament el mateix que prendre't un didalet de mistela: l'ayahuasca té uns efectes físics molt desagradables. Pel que en sé (que tampoc és molt), al marge dels presumptes efectes psíquics, et fa passar una mala estona, a causa del mal de cap, el mal de panxa, els vòmits i les diarrees que et provoca. A més del mal gust que té. El seu avantatge, això sí, és que com que és tan desagradable, de problemes d'addició no en provoca.

Aquesta història la sé perquè sóc molt amic de la Marta, i la Mercè també la conec, tot i que l'he tractat molt poc. Li vaig veure des del principi el llautó narcisista i egoista, i això em va fer molt fàcil mantenir-me'n apartat.

Amanides

Ja sé que la gent normal per esmorzar es beu un cafè amb llet i es menja unes llesques de pa torrat o una pasta, però a mi m'agrada encetar el dia gastronòmic d'una altra manera, amb una amanida. Ves, cadascú té les seves manies...

Aquest cop, els ingredients principals de l'amanida de l'esmorzar són flors d'acàcia, amb gairebé la mateixa quantitat de flors i fulles de mostassa negra (o de col silvestre? Ho haig d'aclarir; les dues són de la família de les crucíferes i del gènere bràssica...). Com a ingredients secundaris, uns quants brots d'ortigues (que ja no piquen, perquè les vaig collir el dia abans, i tallades se'ls desactiva la fúria urticant) i flors i tavelles tendres de ravenisses. I uns brots pelats d'esbarzer (que tendres són força acceptables, i a més, com que les punxes o espines encara són toves, no costen de pelar). Finalment, una mica de fonoll, molt poc, perquè si n'abuses el seu gust tan intens amaga tots els altres. Ho he recollit el dia abans, al vespre, baixant de la serra per un corriol en el que, segons els trams, he anat trobant les diferents plantes, els diferents ingredients de l'amanida.

Val a dir que, a banda que la composició cromàtica és bonica, el resultat "organolèptic" és reeixit, sobretot perquè la base de flors d'acàcia és molt bona, gràcies al seu gust i a la seva textura suaus. I les altres plantes, en la proporció que hi són, totes fan un bon paper, cap desentona.

Dos dies més tard, fent una passejada per uns altres tombants, no sóc tan afortunat. Entre dos foscants, vaig guaitant a veure el que puc arreplegar, i al final torno a casa amb flors i fulles de mostassa negra (o col silvestre?) i cabdells i fulles de malva. I una mica de fonoll. I l'endemà al matí m'ho preparo, unes tres quartes parts de mostassa, una tercera de malves i un pessic de fonoll.

L'amanida que em surt es pot qualificar de diferents maneres, però cap relacionada amb els conceptes de "deliciosa", "mengívola" o similars. De fet, és una mena de farratge. Tenir mala memòria (o ser tossut) no és bona cosa. Sé de sobres que les malves són comestibles, i que te'n pots menjar un bon munt, crues i sobretot cuites, sense problemes a l'hora de pair-les. I també sé que, si vas restret, t'ajuden a buidar, en aquest sentit són força efectives (faciliten "la circulació intestinal", però sense desmesures, no són purgants). Sé tot això, però també sé de sobres que no són precisament cap requisit. D'una banda, perquè tenen gust de no res empitjorat per una textura, diguem-ho així, de paper d'estrassa. Però d'un paper d'estrassa particular, alhora mucilaginós, és a dir, com a llefiscós, una combinació desconcertant.

De manera que, quan em disposo a cruspir-me el meu esmorzar, "aquest no gust", aquesta textura de paper i aquesta consistència de gelatina o moc, domina completament sobre les característiques de les flors i les fulles de mostassa, que soles serien raonablement bones. D'una cosa bona i una de dolenta, barrejant-les, n'he fet una dolenta, mala sort.

Bé, les amanides dels meus esmorzars no són quatre fulles a una banda del plat, sinó un bon bol força ple, de manera que aquest cop tinc una bona ocasió per reflexionar sobre la meva falta de suc de cervell (per què ho he tornat a intentar, si ja sé el resultat?). Alhora que hi penso, penso també en d'altres vegades que he menjat malves (o fulles d'om, o de l'arbre de judea, o de plantes de característiques semblants, "amb propietats organolèptiques poc brillants"). Alguna vegada, poques, me les he menjat perquè no tenia gaires més alternatives, però això ha passat en comptades ocasions. En general, quan n'he menjat, ha estat a causa "d'una gana relativa", triada, ja que m'hauria costat ben poc fer una altra vida i no trobar-me en situacions de precarietat com les que en algun moment he viscut.

De fet, sempre he pogut triar. Si no en el mateix moment de menjar, sí en el sentit de triar models de vida "que m'exposessin o no a eventuals dietes de malves", que em permetessin o impedissin una alimentació "més normal" des del punt de vista de la majoria de la gent.

La meva ha estat una opció personal, lliure... no com el que li ha passat a moltíssima altra gent, que al llarg de segles s'ha trobat atrapada per la misèria i la hostilitat de la natura, sovint sucumbint a un cúmul d'adversitats. Hi penso caminant per paratges avui deshabitats, veient les restes de petits habitatges enrunats, situats en terrenys poc fèrtils, pedregosos, secs, costeruts... Imaginant les penalitats que devia passar la gent que hi vivia, havent-se de refiar només del que collia en aquelles condicions tan precàries, els esforços que havia de fer per sobreviure, treballant moltíssim per, de vegades, no collir literalment res (a causa de la secada, o de la pedregada, o de la llagosta, o de...). I no fa pas tant de temps, que aquí a casa nostra passaven aquestes coses...

Coses semblants, dissortadament, a les que segueixen passant a d'altres indrets del món, en general en mig d'una gran indiferència.

Recordatori 2013

"La decisió respecte de com volem intentar viure i morir pertany a l'àmbit de la nostra llibertat personal. Tota opció que només afecti un mateix ha de quedar completament al marge de les regulacions socials":

http://miravolant.blogspot.com/2013/05/maig-2013.html

L'Eudald - 2

Quan et fas gran i la dentadura se't va deteriorant, a causa del desgast de les peces i el retraïment de les genives has de gestionar amb més cura la higiene dels espais interdentals, amb la seva tendència natural a retenir restes d'aliments. De manera que has de començar a fer servir escuradents, sedes dentals, o qualsevol altra mena d'eina pensada per aquesta funció.

Però no s'acaben aquí, les molèsties. Perquè la superfície dels queixals també es deteriora, té tendència a esdevenir irregular, i és fàcil que llavors també s'hi retinguin restes d'aliments, que de vegades no marxen amb facilitat només raspallant. Les concavitats d'uns queixals desgastats sembla que no vulguin alliberar les restes que s'hi han depositat, de vegades per molta fúria (o paciència) que esmercis a l'hora de raspallar. Sobretot si has menjat qualsevol aliment amb propietats adherents un cop mastegat (pa o galetes, fruits secs, etc.)

La solució, diu l'Eudald (el meu assessor particular en temes tan importants com aquest), és el xiclet, un invent ideal per treure d'aquestes concavitats les restes que no en volen sortir per pròpia voluntat. Bé, de l'Eudald ja n'he parlat algun altre cop, de la seva austera economia i la seva dèria recicladora, de manera que és fàcil preveure, l'ús que l'Eudald en fa, dels xiclets: reciclar-los també, com els escuradents, com qualsevol altre cosa que passi per les seves mans. De fet, un xiclet li pot durar setmanes, potser mesos. Perquè en aquest cas, el gust, diu, és irrellevant, ja que mentre que un xiclet conserva un mínim d'elasticitat segueix sent d'utilitat. Encara més: diu que si els xiclets són una mica vells van millor, perquè a causa d'aquest punt ideal de consistència (més adequat que quan són nous de trinca) fan més bé la seva feina.

El Julio

El van enterrar al mateix nínxol on feia uns anys havien enterrat la mare Margarida. Mentre els operaris del cementiri introduïen el taüt, la mare Caritat, somrient, va comentar: "Ui, si la mare Margarida ho sabés, que li hem ficat el Julio a dins... ella que tenia tanta mania als homes!"

El Julio havia mort a causa de la sida, encara jove, després d'una vida força accidentada, marcada sobretot per les addiccions. Pels enganys permanents, els robatoris, el pas per la presó en més d'una ocasió...

Quan la mare Caritat el va conèixer ja era una ruïna. Estava molt deteriorat i ja sabia que li quedava poc temps de vida. La mare Caritat el va acollir en un pis que gestionava amb altres monges de la seva congregació. Durant aquell darrer tram de la seva vida, el van aixoplugar, el van alimentar, el van rentar, li van fer les cures que li calien. Van intentar apaivagar-li, en la mesura del possible, els patiments que tenia. I, sobretot, li van donar una mica de caliu. Perquè a causa de la vida que havia dut, s'havia quedat completament sol, tothom s'havia cansat d'ell.

Aquelles monges havien viscut en un convent de la part bona de la ciutat, però feia uns anys havien decidit traslladar-se a aquell barri marginal, degradat, amb molts problemes de drogues. A banda d'altres iniciatives, van posar en marxa aquell pis d'acollida. Els temps dels grans estralls l'heroïna eren recents, i la davallada del seu consum no havia suposat una millora, ja que havia anat acompanyada de l'augment de la cocaïna i del descontrol de la sida. Malauradament, al barri casos com el del Julio eren habituals.

Tot això m'ho ha explicat l'Ester, l'ex parella del Julio. Al cap d'uns anys de viure junts, ja amb un parell de fills, es va destapar el problema de les addiccions, que ja existia des de feia anys, però que ell fins aleshores havia aconseguit amagar. Era molt llest, i un gran seductor, i un gran mentider... Desgraciadament, havia arribat a aquest punt en el qual l'addicte només viu amb l'obsessió de consumir; ni les amistats, ni la parella, ni els fills, res ja no era capaç de fer-lo reaccionar. Abusava de tothom, viure amb ell era cada cop més difícil. Insuportable. I l'Ester, després d'alguns episodis molt crítics, en un moment de lucidesa, amb la intenció de protegir els fills i protegir-se ella mateixa, el va deixar.

Durant uns anys, mentre ell s'anava degradant i comportant-se cada cop de manera més antisocial, l'Ester no en va saber res. A més, ja tenia prou feina intentant tirar la família endavant. Fins que poc abans de morir el Julio, la mare Caritat la va trucar, i li va dir l'estat gairebé terminal en el que estava. I ella el va anar a veure, algunes vegades.

El dia de l'enterro, al cementiri, només hi eren la mare Caritat, l'Ester i els fills de l'Ester. Abans, ella no havia tingut clar que fos el més adequat, que els fills veiessin el seu pare, en l'estat tan degradat en el que estava. Li va semblar que era millor que es quedessin  amb la imatge del pare absent que no amb la d'aquella desferra en la que s'havia convertit.

L'Ester parla meravellosament bé de la mare Caritat i de les altres monges de la seva petita congregació. Em sembla que, com jo, l'Ester no creu en res, però això no li impedeix reconèixer la generositat i la valentia d'aquelles monges. A mi em passa el mateix: tot i ser més aviat anticlerical (ep, pacífic, res de cremar esglésies, mesquites o sinagogues), em sembla admirable la feina que fan moltes persones pertanyents a diferents organitzacions religioses. Com aquestes monges. De manera generosa, anònima, discreta i eficaç. De manera exemplar.

Aniversari

I aquest també:
http://miravolant.blogspot.com/2013/04/aniversari.html

Cansat de viure

Podria estar aquí, però al final ha acabat a casa del Miravolant:
http://miravolant.blogspot.com/2013/04/cansat-de-viure.html

Quan ja no hi sigui

Quan ja no hi sigui,
m'agradaria contemplar
la meva absència
per un foradet.
Per riure'm de mi mateix,
veient com la pols i l'oblit
amaguen qualsevol rastre
de la meva vida.
Per riure'm
dels meus esforços
per a deixar les meves
empremtes.

Tots tenim vergonyes amagades

Tots tenim vergonyes amagades.
De coses que hem fet,
que ens han fet,
que hem vist.
Que voldríem no haver patit,
o fet, o contemplat.
Però van passar,
i no les podem oblidar.
Són records que ens pesen.
Fins que un dia potser ens n'alliberem.
Perquè n'hem pogut parlar.
Perquè ens han perdonat o hem perdonat.
O perquè amb el pas del temps,
amb els anys,
aquell record s'ha afeblit,
o s'ha transformat.
Potser perquè algú s'ha mort.
O perquè s'ha mort
el pes feixuc del record.

La vida és un revoltí

La vida és un revoltí de fets inesperats i d'emocions descontrolades. A l'ull del revoltí, protegits per la nostra ignorància, il.lusos, somniem poder mantenir un mínim d'estabilitat i racionalitat. Però és un anhel infantil. Perquè més aviat o més tard pot passar el que més por ens fa, o el que ni tan sols hem estat capaços d'imaginar que en pogués passar. De cop, el temporal es desferma, i se'ns fa palesa la realitat de la nostra extrema fragilitat: l'esbufec del bufarut, turbulent, ens arrossega i ens sentim centrifugats, capgirats i desvertebrats.

M'agradaria escriure més clar

M'agradaria escriure més clar, més concret, més curt. Potser no sempre, perquè de vegades també m'agrada fer algunes ramanxoles i capitombes, només pel goig de sentir la cantarella de les paraules, la dringadissa dels accents. Pel goig de gaudir les breus o més accentuades pauses de la puntuació. De tot plegat, d'escriure més clar i curt (i alguna vegada, com a excepció, una mica florit, virolat i entretingut), potser ja n'aprendré... tal vegada... ves a saber...

Agafo el tren i el jovent em sorprèn

Agafo el tren i el jovent em sorprèn.
Noies i nois amb posats cansats,
espaterrats pels seients,
amb les seves bosses i motxilles
escampades pels seients dels costats.
Ja se sap, la vida d'estudiant
és molt feixuga i estressant.
I quan els dic, llavors,
(sí, tal vegada amb un posat
una mica empipat,
cansat de tanta barra i tanta insolidaritat),
que facin el favor, si no els fa res,
de treure els peus o les bosses del seient,
em miren com aquell qui no t'entén,
amb cara de profunda sorpresa,
bocabadats de que els hagi interromput.
Em guaiten fastiguejats,
tan insólita els sembla la meva petició,
Amb el seu posat sembla que em diguin:
-que no ho veus, que estem parlant?
-que no ho veus, que estem escoltant música?
O fins i tot:
-que no ho veus, "que estem estudiant"?
Tanmateix, remugant,
acaben enretirant els peus o l'equipatge,
com si fossin víctimes d'una gran injustícia,
o com si em fessin un favor molt gran.
El pitjor, és clar, és que seient allí
sé que estic condemnat
a fer tot el viatge al seu costat,
assegut a tocar de tan poc grata companyia.
Santa paciència...

El Domingo - 4

Feia temps que no me'l trobava. I aquest cop és ell el que em veu primer i em saluda. A una ma hi du una capsa de puros de fusta, que fa servir de plateret per a recollir les almoines. No porta cap més bossa ni motxilla; de fet, sempre va igual, lleuger, sense cap mena d'equipatge.

M'explica que ve de dinar, m'anomena el restaurant. I em diu que se'n torna a captar, perquè la darrera nit ha dormit a un caixer i no li ha agradat. És estrany, perquè normalment no en parla, de les nits que dorm a un caixer, o de qualsevol altre contratemps que li toqui patir a causa de la seva mena de vida. Perquè fent-ho tot sobre la marxa, anant d'aquí cap allà amb les mans a la butxaca i sovint sense ni un ral al damunt, és normal que de tant en tant es quedi penjat.

L'habitual és que només parli dels aspectes positius, de la facilitat amb què aconsegueix diners quan capta, dels restaurants en els que es gasta el que recull, dels seus viatges cap aquí i cap allà... de la seva vida atípica, original, captant i aprofitant-se de la bona fe de les persones que li donen diners, o d'altres recursos, com ara roba i calçat quan n'hi cal. Del fred i la gana que deu passar moltes vegades, no en diu res.

Aquest dia, fa una altra cosa que em sobta. De cop, es treu el gec. I a continuació del gec es treu el gersei, i llavors la camisa, i llavors s'arremanga fins el coll la samarreta. Tot això a finals de gener, un dia de fred, al mig del Passeig de Gràcia, amb un munt de turistes i gent de tota mena passant amunt i avall. Algú se'l mira com dient, "què fa, aquest guillat?" Jo també m'ho pregunto, perquè aquest cop ha aconseguit sorprendre'm; em té acostumat a molts detalls pintorescos, però aquest és nou.

El cas és que, amb la samarreta arremangada fins el coll, m'assenyala uns granets que té al voltant dels pits i em pregunta: "Et sembla que és greu?" Em faig un tip de riure i li pregunto quan temps fa que els té, i em diu que fa un dia. Torno a riure encara més i li dic que no sigui tan ridícul, que no es preocupi per uns granets que li acaben de sortir.

Però de tota la valentia que té, amb la que afronta aquesta vida tan original i de vegades ben difícil que du, sembla que no n'hi queda ni un bri, sembla que el desbordi la ridiculesa d'aquests granets. O picades, pensa ell, d'alguna bestiola, durant la nit passada al caixer. Li pregunto si li fan mal, i em diu que "una mica de picor". I jo no puc estar-me de riure.

Està obsessionat. Insisteix. Es gira i ara s'arremanga la samarreta fins el clatell i em pregunta si a l'esquena també hi té grans. Li dic que no n'hi té cap, i que més val que es vesteixi, perquè o bé li agafarà una galipàndria o l'agafarà la Guàrdia Urbana.

Al final es torna a vestir, i encara fem petar la xerrada una estona. Bé, sobretot parla ell, com és l'habitual en aquests casos, quan ens trobem. Parla d'aquell pagès del poble que té les oliveres molt brutes, perquè no treu els rebotims ni cava les soques, d'aquell altre que no poda bé la vinya, o de l'altre que si que en sap i sempre fa les feines quan toquen, de les xafarderies de la botiga del poble, d'aquell que ja s'ha mort, de l'altre que li falta poc...

I així ens entretenim una mica, jo assegut a un banc del Passeig de Gràcia i ell i dret, parlant fort i gesticulant davant meu. Fins que al cap d'una estona em diu que ha de marxar, que ha d'anar a captar. I amb el seu posat rialler tira amunt, cap el lloc adequat per a fer durant la tarda una bona col.lecta.

El Domingo és tot un personatge. I sé que és un captaire atípic. Constatar la seva barra no em vacuna contra la incomoditat que em genera sempre el fet de trobar-me algú captant. Sempre em venen les cabòries respecte quina deu ser la situació d'aquella persona, el seu grau de precarietat i desempara.

El dinar de l'Assumpta

L'Assumpta té vuitanta-tres anys. A causa de la seva edat té alguns problemes de salut, però no li agrada parlar-ne. Diu que troba molt pesada la gent gran que té com a principal motiu de conversa els seus mals, i evita fer aquest paper: perquè t'expliqui alguna cosa d'aquest tema has d'insistir bastant. I si llavors te n'explica alguna cosa, ho fa sense donar-hi cap importància, rient-se dels seus mals.

L'Assumpta tot sovint té gent a dinar a casa. O a dormir. Malgrat la seva edat, segueix amb la seva vida de sempre, acollint gent més o menys desemparada. Com avui el Jan Clot i l'Iris. I jo, que m'hi he afegit de propina.

El Jan Clot i l'Iris viuen cadascú a una residència psiquiàtrica, i un o dos cops al mes van a dinar a casa de l'Assumpta, que els fa una mica de mare. A ell, perquè aquí no hi té ningú més. A ella, perquè la seva família no en vol saber res. Ell és un tros d'home immens, poc parlador, gras com un bocoi, originari del Camerun, negre com la xocolata. Amb el seu físic i els seus cent-trenta quilos sembla que hauria de fer por, però fa una cara com de gos esporuguit, i als llavis hi té un suau somriure. Ella és baixeta i rodoneta, amb una mirada desperta, plena d'inquietuds. Porta una samarreta en la s'ha fet estampar aquest text: "Urdangarín a la prisión, por bribón". En té tota una col.lecció, de samarretes amb textos de denuncia, que ella s'empesca i es fa estampar. Diu que com que ara ja no va a manifestacions, es manifesta així pel seu compte, per tot arreu, cada dia. El Jan Clot i l'Iris van junts a casa l'Assumpta perquè durant un temps van festejar, ara tenen poca relació, gairebé ni són amics, però segueixen anant junts a aquests dinars.

Pensant en el Jan Clot, l'Assumpta ha cuinat un munt de iuca bullida i plàtans fregits, a més d'una cassola de pollastre amb salsa de cacauet reforçada amb pebres de diferent mena, ben picant. En lloc de pa, "per acompanyar", hi ha una altra cassola d'arròs bullit. El Jan Clot devora un plat rere l'altre de iuca, plàtan, pollastre i arròs, repetint de tot, i més d'una vegada. Em deixa bocabadat el que arriba a endrapar. Menja més del doble que l'Iris, que també fa un bon paper, i el triple o més del que mengem l'Assumpta i jo.

M'impressiona veure menjar el Jan Clot. És una manera característica d'algunes persones amb problemes mentals: amb la mirada concentrada en el plat, absent de l'entorn, sense interrupcions, mastegant de manera voluble, amb un ritme sostingut... Mentre menja, si li fas algun comentari, de vegades sembla que ni et senti, com si fos un animalet, i si et respon, és de manera breu, mínima, per tot seguit submergir-se un altre cop en la seva solemne litúrgia gastronòmica.

El Manolo - 5

Trobo el Manolo estirat al llit. Són les cinc de la tarda. Les cuidadores de la residència, unes dones simpàtiques i dinàmiques, implicades en la seva feina, han acabat tirant la tovallola. Després de mesos insistint, intentant motivar-lo, procurant que no s'estigués tan abandonat, han vist que era impossible, que l'esforç era inútil, i el deixen anar al seu aire. I el Manolo durant el dia es passa moltes hores així, al llit. Com ara, vestit de cap a peus, fins i tot amb les sabatilles posades, tapat amb un llençol i una manta, amb la cara amagada.

Em sembla que em coneix. El convenço perquè es llevi i, ell amb el seu caminador, anem fins a la sala. L'escena de la sala també és d'allò més depriment, avis i àvies amb la mirada perduda i la boca badada.

El Manolo encara té el cap mínimament clar. Prou clar per adonar-se de la desfeta. Quin sentit té la seva vida? Per què no es mor ja? Què hi fa, ell, allí, encara viu? M'ho diu, i no sé què dir-li, perquè de fet sé que té tota la raó. I ell sap que la té. Només li dic que, ja que encara és viu, ha d'intentar agafar-s'ho de la millor manera possible. De fet, és el que ja fa, a la seva manera: arraulir-se al llit embolicat amb la manta, intentant dormir, com més millor, intentant no pensar, intentant no ser massa conscient de la seva derrota. Intentant aïllar-se de tot.

Intentant també, suposo, no ensumar... perquè la flaire de pixums l'embolcalla. I no perquè no estigui ben cuidat, però és que ell, a la seva incontinència de vell hi afegeix la seva tossuderia de sempre. I de vegades no es vol deixar posar els bolquers, o se'ls treu. O no demana ajuda quan ha d'anar a fer un riu, i passa el que passa.

Com se soluciona això? Només morint-se. Mentrestant, es veu que han demanat una mena de granota especial per aquests casos, d'un teixit sintètic, tancada pel darrera amb una cremallera: qui la porta, sol no se la pot treure. De manera que si el Manolo vol treure's els bolquers, o si vol fer un riu, haurà de demanar ajuda a la força. Una mica més de netedat i una mica més d'humiliació.

Això és el que en queda, d'aquell Manolo que trescava per les muntanyes com un cabirol, orgullós de la seva vitalitat i la seva autonomia. Això és el que en queda, només una ruïna. No és estrany que només pensi en morir-se, que pensi que és el millor que li pot passar. És cert, té tota la raó. Què li has de dir?

Quin desastre, arribar a aquest estat! Quina llàstima (des de la meva perspectiva), no haver tingut la lucidesa d'intuir el futur, i el coratge i la determinació d'evitar-lo a temps. Bé, és cert que aquest escenari cadascú el viu d'una manera molt personal, i que la possibilitat de decidir sobre aquest tema molta gent no la contempla. La majoria de gent no vol el que l'espera però tampoc vol, o no es veu amb cor de plantejar-se, qualsevol opció que impliqui decidir sobre la durada i el final de la pròpia vida. Desitja, confia, que el futur sigui clement i, que si les coses van mal dades, algun cop de sort fortuït li eviti el calvari. Confia, però no actua.

Me'n vaig amb el cor encongit i, alhora (em fa vergonya reconèixer-ho), alleujat: quan surto al carrer respiro a fons, escombrant dels narius, la gola i els pulmons aquella barreja d'olors d'orins i sabons. Em sento alliberat quan torno "al món exterior", de la gent més o menys saludable i autònoma, quan m'allibero de la visió de la sala, d'aquella escena de magatzem de persones velles i deteriorades. Alliberat i trist de deixar enrere al Manolo, i els altres avis de la sala. Aquestes persones que l'únic que fan és esperar, lentament, dolorosament, la mort.

Justificacions - El Lazarillo de Tormes

"Y a este propósito dice Plinio que no hay libro, por malo que sea, que no tenga alguna cosa buena; mayormente que los gustos no son todos unos, mas lo que uno no come, otro se pierde por ello. Y así vemos cosas tenidas en poco de algunos, que de otros no lo son. Y esto para que ninguna cosa se debería romper ni echar a mal, si muy detestable no fuese, sino que a todos se comunicase, mayormente siendo sin perjuicio y pudiendo sacar de ella algún fruto."

Es desconeix amb certesa l'autor de El Lazarillo de Tormes (hi ha diferents hipòtesis, però són només això, hipòtesis). Y es conserven quatre primeres edicions de l'obra, les quatre del 1554, impreses respectivament a Burgos, Amberes, Alcalá de Henares i Medina del Campo.

Però ara ve l'important de debò: just quatre-cents anys després d'aquestes primeres edicions, vaig néixer jo. És clar, a tots ens agrada ser una mica importants, i una manera d'aconseguir-ho, sobretot quan no ho som, és intentar vincular la nostra biografia amb algun esdeveniment rellevant. Com en aquest cas jo, relacionant el meu naixement amb el quatre-cents aniversari de la primera edició de El Lazarillo de Tormes.

Però és que quatre-cents anys abans del meu naixement encara van passar més coses importants: a Xile, a la Batalla de Tucapel, els salvatges maputxes comandats pel seu cabdill Lautaro van derrotar els valents espanyols (matant alhora el seu cap Pedro de Valdivia). I a Egipte va morir el pirata Piri Reis, que era pirata perquè era turc i infidel, perquè si hagués estat cristià llavors caldria dir que va morir el gran almirall Piri Reis.

El fragment inicial pertany al pròleg de El Lazarillo de Tormes. L'he triat perquè em serveix d'excusa per a justificar aquest vici meu d'escriure: m'agrada pensar, com l'autor de El Lazarillo de Tormes "que no hay libro, por malo que sea, que no tenga alguna cosa buena". En el meu cas, és clar, "el llibre" és una realitat molt més discreta, només "uns escrits d'un bloc" d'un modest passavolant. De tota manera, m'agrada pensar que, encara que aquests escrits meus no siguin res de l'altre món, amb bona voluntat potser s'hi pot trobar alguna cosa aprofitable (potser alguna frase ben confegida, o alguna idea una mica enginyosa, o qualsevol altre fotesa que serveixi d'entreteniment).

Bé, siguem honestos: una mica de lucidesa encara la conservo, de manera que també m'adono que quan ens hem de justificar (com ara em passa a mi) és que no tenim la consciència gaire tranquil.la. Quin patir...

Doncs això... Fa 59 anys va ser el 400 aniversari de la primera edició de El Lazarillo de Tormes. I jo ho celebro així, parlant una mica de mi. Si no ho faig jo, no ho farà ningú, i tots tenim dret a alimentar una mica el nostre narcisisme...

Lletsons i cosconilles

De petit de tant en tant havia sentit a parlar dels lletsons i les cosconilles, que presumptament el meu pare menjava quan vivien a la masia. Dic que presumptament perquè quan ell tenia tres anys van marxar a la capital de la comarca, i allí les amanides silvestres no devien ser habituals, per raons obvies, la impossibilitat d'arreplegar pels carrers de la vila els ingredients necessaris.

Aquesta cantarella dels lletsons i les cosconilles em va quedar al cap, i ja més gran i emancipat, quan vaig començar a viure en ambients rurals, de vegades em preguntava quines plantes devien ser, exactament, aquells lletsons i cosconilles que segons semblava formaven part dels menús de la família del meu pare quan vivien a la masia.

Després d'arreplegar diferents informacions contradictòries, la meva conclusió és que això és de mal saber. Perquè de plantes que es coneixen com a lletsons n'hi ha unes quantes, diferents segons les comarques. Tenen en comú que pertanyen a la subfamília de les compostes liguliflores. Per exemple, a segons quins llocs dels pixa-llits o dent de lleó (taraxacum officinale) en diuen lletsons, a d'altres el nom de lletsó correspon al sonchus oleraceus, o al sonchus tenerrimus, o a la lactuca virosa... plantes de les que (a banda de lletsó) ja no en dic més noms populars, per a no embolicar encara més la troca. Això dels noms populars té aquesta pega, que són divertits però que de vegades confonen més que orienten.

Amb les cosconilles sembla que passa una cosa semblant, només que l'embolic és més restringit. Pel que he esbrinat, el nom de cosconilla en general s'associa a la reichardia picroides, però de vegades és un sinònim, si es pot dir així, de lletsó: una planta coneguda com a lletsó a una comarca a una altra potser es coneix com a cosconilla. De tota manera, amb independència de la planta a la que es refereixin, als vocabularis comarcals hi ha menys cosconilles que lletsons.

La feina que no he fet, i que difícilment faré (per raons logístiques, ja que ara em queda lluny la comarca) és esbrinar exactament, per aquells tombants on va néixer el meu pare, quines eren les plantes que identificaven allí com a lletsons i cosconilles. De fet, fins i tot podria ser que, encara que m'ho proposés, no me'n sortís, perquè potser ja ni hi ha ningú que ho sàpiga, ja que d'amanides de lletsons i cosconilles poca gent se'n deu seguir fent.

Bé, sempre queda algú. Per exemple, fa pocs dies, després d'una passejada, jo me'n vaig fer una de deliciosa, afegint a dues menes de lletsons un bon grapat de flors, fulles i tavelles de ravenisses (raphanus raphanistrum). Les tavelles tendres de ravenisses (o rafanistres, com també en diuen en alguns llocs), tenen un gust picant semblant a la mostassa, molt bo, més picant en el cas de les ravenisses grogues, les de les blanques no tant.

Hi vaig afegir també un altre grapat de brots de colitxos o esclafidors (silene vulgaris), i uns quants pètals de boixacs de camp (calendula arvensis), també coneguts, entre molts altres noms, com a groguets, jaumets o galdirons. Els pètals de boixac més que res per posar-hi una nota de color, perquè el gust no és res de l'altre món, més aviat amargantegen una mica. I a mes de la nota de color del boixac i del picantet de les tavelles de ravenisses, una mica més de picantet amb unes quantes fulles d'all bord (si no m'equivoco, allium ursinum).

Doncs això, ves quin munt d'explicacions, a partir de l'excusa de les amanides de lletsons i cosconilles que presumptament el meu pare menjava quan era petit...

Enrampades

Vaig a veure l'Anselm amb la intenció d'estar-m'hi un parell de dies. Arribo al vespre. Com que ell ja havia quedat que l'endemà al matí aniria a ajudar un veí a fer llenya, m'ofereixo a acompanyar-lo. De manera que l'endemà al matí fem una mossada i, quan comença a escalfar una mica el sol i a fondre's la gebrada, agafem la motoserra, la gasolina i l'oli, ho carreguem al cotxe i, vestits amb pellingots, amb jerseis i pantalons vells per si hi ha romagueres o alguna punta de branca es fa un trau a la roba, anem cap a casa del veí.

L'Anselm fa anar el xurrac a tot drap, hi té traça. Mentrestant, el veí sobretot mira; de seguida m'adono que això d'anar-lo a ajudar és una cosa diferent de la que em pensava. Jo també miro, però a més faig alguna cosa: arrambar el brancall que fa nosa, mirar de posar els troncs ja abatuts de manera que siguin més fàcils de xurracar i no calgui patir per si la serra talla massa a ran del terra o d'alguna pedra...

Tot va la mar de bé, la feina avança ràpid, a aquest ritme aviat estarà llesta. Està sortint un munt de llenya, que al veí li durarà potser mig hivern. L'únic inconvenient, relatiu, és que els arbres que tallem estan en un prat pel que cada dia hi passa un ramat de vaques, de manera que hi ha toves escampades per tot arreu. Algunes seques, d'altres a mitges, d'altres ben fresques: tendres, flairoses... De manera que, com que estem pendents de no fer-nos mal amb la serra, de si l'arbre cau cap on ha de caure i aquestes coses, de vegades sense voler posem el peu damunt d'alguna merda de vaca ben pastosa. Però vaja, si la relliscada no ens fa perdre l'equilibri (el terreny és irregular i en pendent), no passa pas res.

I efectivament, no passa res de rellevant... fins que calculem malament la caiguda d'un arbre, o més ben dit, la seva alçada, i quan cau la punta va a petar damunt del filat elèctric de la tanca de les vaques, trencant-lo. És un contratemps no previst. I no està clar que el veí sàpiga com treure el corrent per a poder adobar el filat (les vaques no són seves, són d'una altra casa, i l'amo només apareix per allí de tant en tant, perquè són vaques de carn, no les munyeixen). De tota manera, se'n va prat avall, a intentar la desconnexió.

L'Anselm i jo no confiem gaire en la capacitat resolutiva del veí (de pagès no en té res, és un artista d'origen urbà trasplantat al medi rural, dedicat a les seves activitats artístiques, a filosofar i a la vida contemplativa). I també ens fa por deixar el filat trencat, perquè només faltaria que les vaques s'adonessin del forat i algunes toquessin el dos i s'escampessin pels camps d'altra gent.

De moment acabem de trossejar l'arbre que ha provocat l'incident, que a més ja era l'últim. Però quan enllestim la feina hem de decidir alguna cosa. La decidim: ens emboliquem les mans amb les mànigues dels gecs amb la intenció d'enllaçar un altre cop els filferros trencats. Però en contra del que ens hauria agradat el corrent travessa la roba, sobretot quan tibem els filferros per mirar de fer-hi uns rudimentaris ganxos als extrems i així poder enllaçar-los un altre cop.

Ara una enrampada ara una altra, a força de patollar-hi després duna estona ens en sortim. I com que ja hem fet tota la llenya que havíem de fer, agafem els drapaus i tirem cap a vall, cap a casa del veí. Quan hi arribem el trobem que està a punt de pujar: somrient, ens diu que ja ha desconnectat el filat i que ha trobat unes alicates per a fer la reparació.

El cas és que entre una cosa i una altra durant tot el matí ens hem fet un tip de riure, perquè aquest veí, encara que no sàpiga espolsar-se la feina i qualsevol fotesa se li eternitzi (per això l'Anselm ha anat a ajudar-lo, ja que són molt amics), compensa la seva poca solvència pràctica amb un sentit de l'humor excepcional. Quan es posa a parlar explica històries d'allò més impossibles, del tot inventades, i sempre amb un posat seriós. És tot un personatge, tant, que en un cas així, quan fas un balanç, les enrampades de fet es converteixen en petites molèsties perfectament assumibles.

L'endemà, encara sento un formigueig a les mans, com si m'hagués ortigat, però dos dies més tard ja m'ha marxat del tot aquesta mena d'esgarrifança elèctrica.  En canvi, em ve el somriure només de recordar les divertides ruqueries i fantasies del veí de l'Anselm. Com per exemple, quan explicava d'allò més seriós que no tots els humans tenim el mateix origen, que els africans venen dels cocodrils, els japonesos dels llobarros, nosaltres dels micos, però no tots dels mateixos micos, perquè n'hi ha de moltes menes (de micos i de persones), i que gira i que tomba...

Homenixols, fembrixoles i trunyelles

Agulla, antena, arcabús, banya, ciri, clau, cuc, dolçaina, flabiol, furó, garrot, llança, lluquet, martell, pal, pastanaga, pistola, porro, punyal, rave, rella, rossinyol, xeringa... La relació no és ni de bon tros exhaustiva: són només algunes de les formes de referir-se al "membre viril" incloses en diferents textos del segle XVII o anteriors recollits al "Vocabulari eròtic de la llengua catalana" (Pep Vila, El Llamp, 1987).

A banda de les diferents metàfores del "carall o membre" (vinga, alguns més: arcabús, fava, instrument, pinzell..), em crida l'atenció sobretot una referència als "homenixols i fembrixoles", diminutius pejoratius d'home i dona. Em recorda els "hòmens, homenets i moniatos" del Pep Onclet, veí de carrer fins que es va morir, un pou de saviesa de frases fetes i vocabulari, sense ell ser-ne gota conscient.

Del llibre també em criden l'atenció algunes cites de processos de la Inquisició que posen els pels de punta. Com aquesta: "... cometent pecat contra natura, que havia conegut carnalment una mula, lo qual Antoni fou condempnat que cavalcant en lo dors de dita mula corregués la vila e aprés fossen amanats e cremats fora la porta Plegadissa en lo loc acostumat en tal manera que dels ossos e carns dels dits catius e mula fos feta pòlvora" (p. 82).

Una altra descoberta que m'atrapa és la de les "trunyelles", sinònim de trenes, citades en aquest cas amb l'accepció de deixuplines ("assot fet de cordetes o de cadenes, especialment el que fan servir els penitents per a flagel·lar-se", diu el DEC). Això de les trunyelles em crida l'atenció perquè, en singular, és també el nom d'una finca de la comarca on visc. I a més em recorda una altra història completament diferent: les referències a les deixuplines que havia vist, esgarrifat, a alguns llibres sobre el Josemaria Escrivá de Balaguer que hi havia a la biblioteca de la casa dels meus pares.

El llibre del Pep Vila el trobo a casa d'un amic, la vesprada de cap d'any (ens hem conxorxat, la seva companya, més festera, no hi és, i nosaltres celebrarem el cap d'any tal com ens agrada als dos: a les nou sopar, a les onze a dormir, el telèfon desendollat). Abans de les onze fullejo el llibre una estona. M'agrada, trobo divertit que, de qualsevol tema, sigui el que sigui, si algú es posa a furgar-hi i s'hi entreté el temps necessari, en pugui acabar sortint un text entretingut, o fins i tot molt entretingut.

A qui ho vulgui escoltar

A qui ho vulgui escoltar:
que quedi ben clar,
no sóc de fiar.
Apa, ara ja està dit.

Franquista / franquícia

Per a segons quines feines faig servir un editor web força antic (del 2001, cosa que en el món informàtic és una peça de museu). Té un corrector ortogràfic que sobretot és útil per a detectar errates si són molt clares, ja que esperar-ne més prestacions no és assenyat. Per exemple, em diverteix veure que em ressalta com a incorrecte "franquista" alhora que em proposa com a alternativa "franquícia"...

Tanmateix, a banda de detalls (o acudits) com aquest, la veritat és que és un programa que com a editor funciona molt bé. M'hi trobo sovint, que les versions antigues de molts programes em van molt millor que les noves. Això, si aconsegueixo "enganyar" els sistemes operatius moderns que d'entrada intenten (i molts cops aconsegueixen) impedir que funcionin els programes antics.

Tot està pensat amb el mateix objectiu: que ja sigui pel maquinari o pel programari, no puguis viure mai tranquil. En aquesta guerra desigual, hi ha dues opcions de supervivència: la primera és la que volen ells, que segueixis el seu ritme d'actualitzacions i novetats. La segona és mirar de girar-t'hi d'esquena, i intentar sobreviure amb les eines que ja tens i coneixes. De vegades és possible, si més no en part, i en aquests casos, a banda del que t'estalvies (en diners i hores d'aprenentatges) alhora et dóna molt de gust: "pam-i pipa, colla de pirates estafadors, me n'he sortit!".

D'altra banda, de vegades som nosaltres mateixos els que ens compliquem la vida, i en aquest casos l'alternativa és tan senzilla com que no ens encaparrem en inventar-nos un problema quan ja tenim operativa la solució. Pel que fa a escriure, que és el que al llarg dels anys he fet més amb els ordinadors, crec que he aconseguit organitzar-m'ho amb força sensatesa.

Fa uns vint-i-cinc anys vaig començar a fer servir per a escriure el WordStar. El duia a la butxaca en un disquet (de 3,5 i baixa densitat), i en el mateix disquet del programa hi guardava els textos, de manera que si anava a casa d'algú que tingués ordinador podia aprofitar per a escriure, o per a imprimir el que ja havia escrit. El vaig aprendre a fer anar en deu minuts, i durant molts anys el vaig fer servir, sense cap aprenentatge addicional.

Més tard, quan vaig començar a fer servir el Windows 95, per a escriure em vaig passar al bloc de notes. I segueixo fent-lo servir. Amb el bloc de notes la inversió en aprenentatge va ser de mig minut. Tot el que escric ho escric amb el bloc de notes, que alhora em serveix per a fer segons quines correccions del codi HTML.

Fa uns anys vaig buscar una imitació del bloc de notes que no fos de Microsoft, perquè en les noves versions de Windows el bloc de notes cada cop funciona pitjor (sembla mentida, que un programet tan elemental siguin capaços de fer-lo funcionar malament). La inversió en aprenentatge d'aquest nou bloc de notes (Metapad) ha estat zero. Aprofito per dir-ho: el Microssoft Word ni el toco, em fa urticària.

Ja he dit que el que faig més amb l'ordinador és escriure, i per tant és obvi que pel que fa a aquesta activitat el balanç entre aprenentatge i amortització ha estat molt favorable: porto molts anys i moltes hores teclejant textos, amb un aprenentatge total d'onze minuts. En canvi, com a contrapartida, haig de reconèixer que d'altres utilitats informàtiques m'han generat bastants maldecaps i alhora les he rendibilitzat proporcionalment poc, o molt poc. De fracassos,  immenses marrades i aprenentatges inútils no puc negar que també en tinc uns quants al meu currículum.