Saüc i sabugueiro

Durant la primavera, de vegades a l'amanida hi afegeixo flors de saüc. No una gran quantitat, perquè encara que són raonablement bones, fan una olor molt especial, no del tot agradable: si domina massa damunt del conjunt de l'amanida, no l'afavoreix.

Acabo de llegir que un dels diferents noms en gallec del saüc és sabugueiro. Sabugueiro per a mi fins ara només era el cognom d'una minyona gallega que va tenir durant uns quants anys la meva mare: la Carmen Sabugueiro. Va ser la darrera minyona (així les anomenàvem llavors) que va estar vivint a casa dels meus pares. Després van venir "les dones de fer feines", però aquestes ja no dormien a casa: venien, feien les hores que fossin i marxaven a casa seva.

Amb la Carmen Sabugueiro a la meva mare se li va acabar la paciència d'haver de conviure les vint-i-quatre hores del dia amb una forastera. Va dir que no en tornaria a tenir cap més en aquelles condicions, i així va ser. De fet, la Carmen va començar fent de minyona i va acabar fent de dona de fer feines; la meva mare va arribar a un acord amb la veïna perquè la Carmen visqués a casa d'ella. A partir de llavors, durant uns anys més, la Carmen va seguir venint unes hores a casa. Fins que un dia crec que va fer un viatge al seu poble, amb motiu d'algun problema familiar, i ja no va tornar.

Les minyones anteriors (ara de memòria me'n surten quatre) crec que totes van marxar quan es van casar, i amb algunes la meva mare hi va conservar el contacte. No va ser el cas de la Carmen; la meva mare li va perdre la pista, no sé si perquè la Carmen no va voler mantenir el contacte, o perquè la meva mare no va demostrar prou interès per mantenir-lo. Ho dic així, "prou interès", perquè estic convençut que la meva mare com a mínim una mica d'interès si que el devia demostrar, perquè amb les minyones sempre s'hi implicava, les tractava amb consideració i afecte.

La Carmen era d'un llogarret aïllat, petit i pobríssim, no recordo de quina zona de Galícia. Parlava un castellà amb accent gallec. Et mirava amb una barreja d'inseguretat i de lleu ironia. Quan parlaves amb ella, no sabies mai "si anava o venia", i els seus pensaments i sentiments eren del tot impenetrables. Si més no, jo la recordo així. Era de complexió robusta però no grassa; te la podies imaginar perfectament tot el dia dallant els prats i recollint l'herba pel bestiar, silenciosa, incansable. Els seus orígens rurals eren manifestos.

Per a mi era una dona misteriosa, però d'un misteri que llavors no em despertava curiositat, suposo que perquè aleshores aquestes subtileses em preocupaven molt poc; jo ja tenia prou feina gestionant la meva vida com per encuriosir-me amb la dels altres. Quan hi penso ara, la imatge que en tinc és la d'una dona molt sola, en tots els sentits. Ves a saber què se n'haurà fet, si encara és viva...

Amb la Carmen em passa una cosa estranya: en tinc records sense emocions, però que s'omplen d'emocions quan els recupero i els revisc. Tinc la sensació que és la meva mirada d'avui (sobre aquells fets  passats que vaig viure amb poca empatia) la que embolcalla amb una boira de melangia aquells records...