Rates fregides

El Santiago, a més de picapedrer, era caçador, legal o furtiu segons l'època de l'any i la necessitat. La necessitat de vegades era molta, perquè eren temps difícils. Un dels objectius cinegètics del Santiago eren les rates de riu, que al poble on vivia, fregides, eren molt valorades. Tant que, quan en caçava, les venia a les tavernes, on eren un plat popular. I si en general no en duia a casa no era pas per escrúpols, sinó perquè necessitava els diners que li pagaven a les tavernes.

El Santiago va viure a la mateixa època i a la mateixa Castella profunda en què està ambientada "Las ratas", de Miguel Delibes, una petita novel.la en la que la caça de les rates de riu és un dels fils argumentals. La pobresa, l'esforç per sobreviure, l'exposició a les inclemències de la natura, els privilegis dels rics i del clero, són d'altres elements comuns entre la vida del Santiago i l'esplèndida novel.la del Delibes.

Que el Santiago, entre d'altres ocupacions, era també caçador de rates de riu m'ho va explicar l'Anabel, la seva neta, amb la que des de fa molts anys hi tinc una gran amistat. L'Anabe conserva una admiració immensa pel seu avi, el recorda com un home valent, resolutiu, incansable, llest, lleial, puntal de la família. El recorda amb tot un munt de virtuts que el seu fill, el pare de l'Anabel, malauradament no va heretar: el pare de l'Anabel era feble, poc treballador i, de propina, alcohòlic. Va morir jove, a causa d'una cirrosi hepàtica.

Del pare, l'Anabel no en té bons records. Tampoc terribles, per sort; quan bevia no es tornava un home violent, més aviat s'apagava, es tornava encara més passiu, més inútil. Això sí, es bevia bona part dels diners que la seva dona necessitava per fer bullir l'olla, vestir les filles, donar-los els estudis més elementals... Per això l'avi, el Santiago, va tenir un protagonisme tan gran en la vida de l'Anabel, perquè sempre intentava arribar allí on el seu fill no arribava. El Santiago estimava moltíssim les seves netes, les adorava.

Hi ha històries que no canvien: passa el temps i hi segueix havent famílies desballestades a causa de l'alcoholisme, ja sigui del pare, de la mare o dels fills. És una calamitat. D'altres històries sí que canvien, i si avui expliques a algú que les rates fregides són molt bones, o bé es creurà que li vols prendre el pèl, o s'esgarrifarà i farà cares de fàstic. És un prejudici de la modernitat, una conseqüència de la ignorància: és molt possible que aquelles rates de riu que fa més de mig segle caçava l'avi Santiago tinguessin una carn més saludable, i també més gustosa, que la carn de xai, pollastre, conill, porc o vedella (criada amb pinsos i antibiòtics a granges massificades) que avui ocupen els aparadors de els carnisseries.

Vivim condicionats pels costums i els prejudicis. Mentre nosaltres seguim les nostres restringides rutines gastronòmiques, hi ha gent que menja erugues, formigues... o gossos. Tornant a les rates, això em recorda que  a Bihar, un dels estats més pobres de l'Índia, fa cinc anys les autoritats es van proposar promoure el consum de rates (1). El seu raonament era que el cinquanta per cent dels cereals destinats a l'alimentació humana se'l cruspien les rates, ja fos als camps o als magatzems, de manera que menjar rates, a banda d'alimentar la gent, seria una manera de protegir els cereals. I per partida doble, ja que, en la mesura que la gent mengés rates, no caldria que mengés tants cereals.

Desconec si la iniciativa va prosperar o no. En un cas com aquest, segur que ajudaria molt que algun cuiner galàctic dignifiqués la rata fregida o bullida. Per exemple, caldria que algun Ferran Adrià fes alguna "deconstrucció" de potes de rata amb gelatina etèria de colors esotèrics...

Quines coses... pensant en l'Anabel recordo el seu avi Santiago, caçador de rates, i d'aquestes rates me'n vaig a l'altra punta del món, amb les rates de Bihar, i llavors torno cap a casa amb les deconstruccions del Ferran Adrià...

Abans d'acabar, i ja que l'he esmentat, ara no puc estar-me'n de dir-ho: m'estimo més menjar-me una llesca de pa amb oli a casa que no qualsevol de les sofisticades tonteries gastronòmiques que s'inventa el Ferran Adrià. Apa, ara ja ho he dit i podré fer la migdiada ben tranquil.

--
(1) EFE / 20 Minutos, 18-8-2008
http://www.20minutos.es/noticia/406280/0/india/comer/ratas/