Era una dita del Pep Onclet: "Hi ha homes, homenets i moniatos". Ho deia per referir-se a algú, present o absent, amb intenció per descomptat desqualificadora. I si tenia un moment creatiu, podia substituir el moniato final per cagalló, mitja-merda, burilla, fantasma o qualsevol altre nom equiparable.
Ara el Pep Onclet fa anys que és mort, però quan passo pel davant de la que havia estat casa seva, sovint penso en ell. I en aquesta dita seva.
Però bé, de qui volia parlar ara de fet era de l'Aureli (la dita del Pep Onclet m'hi fa pensar). Quan érem joves amb l'Aureli havíem sigut molt amics. Fins que me'n vaig anar cansant, del seu elitisme, dels seus aires de superioritat. Vaja, de què fos bastant "moniato".
Espavilat l'Aureli ho era molt, però l'ús que feia de la seva brillant intel.ligència era només al servei de la seva imatge i interessos. A més, sovint no li costava ser malagradós, de la forma més gratuïta i estúpida, suposo que perquè ell pensava que d'aquesta manera posava de manifest la seva posició, la seva superioritat: "Jo estic molt per sobre de tu!". Molta gent l'evitava, i jo vaig acabar fent el mateix (tot i que a mi sempre em tractava bé); me'n vaig anar distanciant, fins que hi vaig perdre tot el contacte.
Ara el veig un altre cop, de casualitat, i veig que no ha canviat; segueix sent el que era, igual. I m'entristeix, perquè fer-te gran sense madurar una mica, sense deixar de mirar-te obsessivament el teu propi melic, és una mica trist.
Tan amics que havíem sigut (de vegades fins i tot se'm fa estrany), tan intel.ligent com és, i en canvi, pel que fa a virtuts humanes, a bonhomia, a senzillesa... tan pobre.
Aquests dies llegeixo "Lúcidos bordes de abismo", de Luis Antonio de Villena (1). Hi trobo aquest fragment que em recorda l'Aureli (i també la meva relació inicial amb ell):
"Lo que comenzó como esnobismo social paró en esnobismo cultural. El abismo de Juan Luis fue el mismo. (...) Queda el tema, más que aludido, de su egoísmo. Yo no fui de quienes lo vio de entrada, en absoluto."
--
(1) Fundación José Manuel Lara, 2014. El subtítol és "Memoria personal de los Panero" (la cita, p. 196). El llibre parla dels membres d'aquesta família tan peculiar: el pare Leopoldo Panero, la mare Felicidad Blanc, i els tres fills, Juan Luis, Leopoldo María i Michi. És un llibre que em fascina per diferents motius, potser un altre dia en parlaré més.
31 de gen. 2020
30 de gen. 2020
27 de gen. 2020
Sobre la memòria
Memòries manipulades.
Memòries inventades.
Memòries esborrades.
De manera conscient o no,
totes les persones i col.lectius
manipulem, inventem i esborrem.
L'única eventual diferència
és el grau amb què ho fem:
hi ha gent de Matrícula d'Honor!
Memòries inventades.
Memòries esborrades.
De manera conscient o no,
totes les persones i col.lectius
manipulem, inventem i esborrem.
L'única eventual diferència
és el grau amb què ho fem:
hi ha gent de Matrícula d'Honor!
25 de gen. 2020
23 de gen. 2020
Els antivacunes tallen l'autopista
(sobre indignacions i activismes)
https://trelenoticies.blogspot.com/2020/01/els-antivacunes-tallen-lautopista.html
https://trelenoticies.blogspot.com/2020/01/els-antivacunes-tallen-lautopista.html
21 de gen. 2020
Sobre salut mental
Extraterrestres i psicofàrmacs
https://horitzontal.blogspot.com/2020/01/extraterrestres-i-psicofarmacs.html
Cadena perpètua psiquiàtrica
http://horitzontal.blogspot.com/2020/01/cadena-perpetua-psiquiatrica.html
Després de 25 anys, el miracle
http://horitzontal.blogspot.com/2020/01/despres-de-25-anys-el-miracle.html
https://horitzontal.blogspot.com/2020/01/extraterrestres-i-psicofarmacs.html
Cadena perpètua psiquiàtrica
http://horitzontal.blogspot.com/2020/01/cadena-perpetua-psiquiatrica.html
Després de 25 anys, el miracle
http://horitzontal.blogspot.com/2020/01/despres-de-25-anys-el-miracle.html
20 de gen. 2020
13 de gen. 2020
Descalç a la sabateria
"Cuando uno anda descalzo por la vida, concibe de poco a poco otra definición del mundo. Los pies reciben en sus plantas el sentido cabal de lo que pisan, ya sean baldosas, yuyos, caminos, hierbas, adoquines, praderas, bulevares, collados, veredas o andurriales." Mario Benedetti (1)
Li pregunto al Benet què se n'ha fet, de l'Eugeni. I em diu que hi té poc contacte, però que segueix igual, fent de músic. Quan érem joves, durant una temporada el Benet, l'Eugeni i jo vam tenir bastanta relació.
Recordo molt bé que llavors els pares de l'Eugeni tenien una sabateria, la millor de la ciutat. Un dia hi vaig entrar, suposo que amb la idea de preguntar on era l'Eugeni. El cas és que vaig entrar en aquella sabateria de luxe... descalç. I tan tranquil; llavors, quan no feia fred, de vegades m'agradava anar descalçat.
Suposo que els pares de l'Eugeni (treballaven els dos a la botiga) van quedar glaçats, avergonyits, muts.
"I vas sortir calçat?", em pregunta el Benet. I li dic que no, i ens fem un tip de riure, d'aquesta i d'altres ocurrències de quan érem joves, suposo que sovint motivades, sobretot, per les ganes d'anar contracorrent o de cridar l'atenció.
Per cert, ara de gran em fan mal els genolls i l'esquena, i penso que aquelles temporades descalç, o malcalçat (això segon durant anys), i alguns altres costums o abusos d'aquella època (no vaig tractar sempre "el germà cos" de la millor manera), tenen alguna cosa a veure amb els mals d'ara.
Ja ho diuen: "Els pecats de la joventut es paguen a la senectut". Sort que ens queda, si no el perdem, el riure!
--
(1) Mario Benedetti. Vivir adrede. Punto de Lectura, 2009 (p. 68). I ja que hi sóc, una altra cita del mateix llibre, també relacionada amb aquest tema: "Ah, pero cuidado con desanimarnos si algún tonto nos dice que nos falta un tornillo." (1)
Li pregunto al Benet què se n'ha fet, de l'Eugeni. I em diu que hi té poc contacte, però que segueix igual, fent de músic. Quan érem joves, durant una temporada el Benet, l'Eugeni i jo vam tenir bastanta relació.
Recordo molt bé que llavors els pares de l'Eugeni tenien una sabateria, la millor de la ciutat. Un dia hi vaig entrar, suposo que amb la idea de preguntar on era l'Eugeni. El cas és que vaig entrar en aquella sabateria de luxe... descalç. I tan tranquil; llavors, quan no feia fred, de vegades m'agradava anar descalçat.
Suposo que els pares de l'Eugeni (treballaven els dos a la botiga) van quedar glaçats, avergonyits, muts.
"I vas sortir calçat?", em pregunta el Benet. I li dic que no, i ens fem un tip de riure, d'aquesta i d'altres ocurrències de quan érem joves, suposo que sovint motivades, sobretot, per les ganes d'anar contracorrent o de cridar l'atenció.
Per cert, ara de gran em fan mal els genolls i l'esquena, i penso que aquelles temporades descalç, o malcalçat (això segon durant anys), i alguns altres costums o abusos d'aquella època (no vaig tractar sempre "el germà cos" de la millor manera), tenen alguna cosa a veure amb els mals d'ara.
Ja ho diuen: "Els pecats de la joventut es paguen a la senectut". Sort que ens queda, si no el perdem, el riure!
--
(1) Mario Benedetti. Vivir adrede. Punto de Lectura, 2009 (p. 68). I ja que hi sóc, una altra cita del mateix llibre, també relacionada amb aquest tema: "Ah, pero cuidado con desanimarnos si algún tonto nos dice que nos falta un tornillo." (1)
12 de gen. 2020
10 de gen. 2020
9 de gen. 2020
Una altra anècdota sobre la memòria
Fa anys li vaig deixar al Martí el llibre "Anatomía del miedo", del José Antonio Marina. Era un llibre per a mi important. M'agradava tenir-lo a l'abast, per si el volia rellegir. I encara que no el rellegís, m'agradava "poder-lo veure", poder veure el seu llom a la prestatgeria, ja que d'aquesta manera em servia de recordatori dels seus continguts.
Hi ha llibres amb els quals em passa això, que m'agrada poder veure si més no els seus lloms, ja que veure'ls em refresca coses que em semblen importants.
Al cap d'un temps d'haver-li deixat al Martí el llibre, un dia, parlant amb ell, m'hi vaig referir, però sense dir-li res sobre que jo l'hi hagués deixat. I llavors em va dir que a ell aquest llibre "l'hi havien deixat", i que pensava llegir-lo alguna estona. Em va sobtar, però no vaig fer cap comentari.
Vaig deixar passar més temps, i en una altra ocasió, parlant una altra vegada amb ell, li vaig dir "que em semblava" que ell tenia aquest llibre, i "que si no m'equivocava", jo l'hi havia deixat feia temps. I ell em va dir que no ho tenia present, ni que l'hi hagués deixat el llibre, ni que el tingués a casa.
Va passar més temps, i un altre dia va ser ell qui treure ell el tema: em va dir que sí que tenia el llibre, que l'havia trobat, però que encara no l'havia llegit.
En el següent episodi (anaven passant els mesos), quan va tornar a sortir el tema del llibre el Martí em va dir que ja l'havia llegit, i que havia sigut estrany, perquè mentre el llegia de vegades tenia la sensació, o el convenciment, que allò que llegia ja ho havia llegit. Però que no podia recordar quan.
Finalment, vaig recuperar el llibre i el vaig poder tornar a col.locar en el seu prestatge. Ara, quan el veig, a més de pensar en el seu contingut, també em recorda aquesta història, un exemple més de la fragilitat de les nostres memòries.
Perquè en aquest cas no hi havia "cap voluntat d'apropiació" per part del Martí, en absolut (el Martí no és així), sinó que era ben bé tal com ho he explicat: atzar, oblits i trampes dels records. Només això.
Hi ha llibres amb els quals em passa això, que m'agrada poder veure si més no els seus lloms, ja que veure'ls em refresca coses que em semblen importants.
Al cap d'un temps d'haver-li deixat al Martí el llibre, un dia, parlant amb ell, m'hi vaig referir, però sense dir-li res sobre que jo l'hi hagués deixat. I llavors em va dir que a ell aquest llibre "l'hi havien deixat", i que pensava llegir-lo alguna estona. Em va sobtar, però no vaig fer cap comentari.
Vaig deixar passar més temps, i en una altra ocasió, parlant una altra vegada amb ell, li vaig dir "que em semblava" que ell tenia aquest llibre, i "que si no m'equivocava", jo l'hi havia deixat feia temps. I ell em va dir que no ho tenia present, ni que l'hi hagués deixat el llibre, ni que el tingués a casa.
Va passar més temps, i un altre dia va ser ell qui treure ell el tema: em va dir que sí que tenia el llibre, que l'havia trobat, però que encara no l'havia llegit.
En el següent episodi (anaven passant els mesos), quan va tornar a sortir el tema del llibre el Martí em va dir que ja l'havia llegit, i que havia sigut estrany, perquè mentre el llegia de vegades tenia la sensació, o el convenciment, que allò que llegia ja ho havia llegit. Però que no podia recordar quan.
Finalment, vaig recuperar el llibre i el vaig poder tornar a col.locar en el seu prestatge. Ara, quan el veig, a més de pensar en el seu contingut, també em recorda aquesta història, un exemple més de la fragilitat de les nostres memòries.
Perquè en aquest cas no hi havia "cap voluntat d'apropiació" per part del Martí, en absolut (el Martí no és així), sinó que era ben bé tal com ho he explicat: atzar, oblits i trampes dels records. Només això.
7 de gen. 2020
Dibuixos i memòries
Un dia, ja de nit, l'Arcadi em truca. Està a casa seva fent el treball d'avaluació final d'una assignatura, l'ha de presentar l'endemà al matí, i no se'n surt. Em demana que vagi a ajudar-lo.
El treball consisteix en, a partir del dibuix d'una figura humana, en un paper de ceba sobreposat dibuixar-ne l'esquelet, i després, en un segon paper de ceba damunt del primer, dibuixar-hi la musculatura corresponent.
Com que la posició de la figura no és frontal, "com un soldat plantat", sinó una mica girada i inclinada, cal imaginar les formes en perspectiva dels ossos i els volums musculars, i a l'Arcadi li costa.
A mi no em costa tant i, de nit, a casa de l'Arcadi, em passo unes quantes hores dibuixant. I l'endemà ell pot presentar els dibuixos acabats i aprovar l'assignatura.
Ara bé, de tot això que he explicat no en recordo res. Zero. Va passar fa molts anys, i el que he fet és escriure el que fa uns dies em va explicar l'Arcadi. M'ho va explicar molt sorprès que jo no en tingués cap record.
A mi no m'estranya haver-ho oblidat, perquè cadascú, de tot el que viu, recorda el que recorda i oblida el que oblida (i a més, allò que recorda ho recorda "a la seva manera").
Pensant en aquest tema dels oblits i les trampes de la memòria, se m'acudeix també això: podria ser que d'aquí a un temps m'arribés a oblidar que l'Arcadi m'ha explicat aquesta història, però que en canvi no oblidés la història, de manera que acabés tenint "un record fals coincident amb un fet real".
Seria un record fals perquè el meu record no vindria del moment dels fets, sinó que l'hauria incorporat posteriorment a conseqüència de l'explicació de l'Arcadi. I seria real perquè el fet "falsament recordat" seria real de debò.
Això que plantejo, i que potser sembla fantasiós, pot passar més sovint del que ens pensem, amb diferents intensitats i graus de distorsions segons els casos: potser ens expliquen alguna cosa, i després la cosa explicada de manera inconscient potser la incorporem com a viscuda. Sobre aquests fenòmens, i sobre altres aspectes de la vulnerabilitat de la memòria, se n'han fet ja molts estudis.
Hi ha també una variant o possibilitat. Torno al meu cas: la història que m'explica l'Arcadi podria passar que posteriorment l'oblidés (per segona vegada). Però que llavors, un dia, en el context d'una teràpia psicoanalítica (per exemple), o d'una sessió d'hipnosi, o a causa del que fos, "potser rescatés del meu inconscient el record". Només la història, no l'explicació de l'Arcadi.
Seria una recuperació òbviament selectiva, a mitges, ja que faltaria la informació referent a què el record havia sigut "enregistrat" no en el moment dels fets, sinó en el moment de la conversa amb l'Arcadi (és a dir, seria un record "inculcat"). De manera que l'aparent eficàcia de la "intervenció terapèutica" seria només això, aparent, en la mesura que donaria per certs processos i fets que no ho són. D'estudis sobre aquest tipus de "recuperacions" també n'hi ha.
Totes aquestes vulnerabilitats són fascinants... i alhora inquietants.
El treball consisteix en, a partir del dibuix d'una figura humana, en un paper de ceba sobreposat dibuixar-ne l'esquelet, i després, en un segon paper de ceba damunt del primer, dibuixar-hi la musculatura corresponent.
Com que la posició de la figura no és frontal, "com un soldat plantat", sinó una mica girada i inclinada, cal imaginar les formes en perspectiva dels ossos i els volums musculars, i a l'Arcadi li costa.
A mi no em costa tant i, de nit, a casa de l'Arcadi, em passo unes quantes hores dibuixant. I l'endemà ell pot presentar els dibuixos acabats i aprovar l'assignatura.
Ara bé, de tot això que he explicat no en recordo res. Zero. Va passar fa molts anys, i el que he fet és escriure el que fa uns dies em va explicar l'Arcadi. M'ho va explicar molt sorprès que jo no en tingués cap record.
A mi no m'estranya haver-ho oblidat, perquè cadascú, de tot el que viu, recorda el que recorda i oblida el que oblida (i a més, allò que recorda ho recorda "a la seva manera").
Pensant en aquest tema dels oblits i les trampes de la memòria, se m'acudeix també això: podria ser que d'aquí a un temps m'arribés a oblidar que l'Arcadi m'ha explicat aquesta història, però que en canvi no oblidés la història, de manera que acabés tenint "un record fals coincident amb un fet real".
Seria un record fals perquè el meu record no vindria del moment dels fets, sinó que l'hauria incorporat posteriorment a conseqüència de l'explicació de l'Arcadi. I seria real perquè el fet "falsament recordat" seria real de debò.
Això que plantejo, i que potser sembla fantasiós, pot passar més sovint del que ens pensem, amb diferents intensitats i graus de distorsions segons els casos: potser ens expliquen alguna cosa, i després la cosa explicada de manera inconscient potser la incorporem com a viscuda. Sobre aquests fenòmens, i sobre altres aspectes de la vulnerabilitat de la memòria, se n'han fet ja molts estudis.
Hi ha també una variant o possibilitat. Torno al meu cas: la història que m'explica l'Arcadi podria passar que posteriorment l'oblidés (per segona vegada). Però que llavors, un dia, en el context d'una teràpia psicoanalítica (per exemple), o d'una sessió d'hipnosi, o a causa del que fos, "potser rescatés del meu inconscient el record". Només la història, no l'explicació de l'Arcadi.
Seria una recuperació òbviament selectiva, a mitges, ja que faltaria la informació referent a què el record havia sigut "enregistrat" no en el moment dels fets, sinó en el moment de la conversa amb l'Arcadi (és a dir, seria un record "inculcat"). De manera que l'aparent eficàcia de la "intervenció terapèutica" seria només això, aparent, en la mesura que donaria per certs processos i fets que no ho són. D'estudis sobre aquest tipus de "recuperacions" també n'hi ha.
Totes aquestes vulnerabilitats són fascinants... i alhora inquietants.
5 de gen. 2020
Els canelons de la sogra de l'Arnau
La sogra de l'Arnau va morir de manera sobtada i imprevista. Havia estat preparant plates de canelons, perquè l'endemà els fills i les respectives famílies estaven convidats a dinar. Però durant aquella nit va morir, d'un atac de cor. Quan l'endemà va arribar el primer fill (vivia sola), la va trobar ja morta.
Després va anar arribant la resta de la família. Van anar fent les gestions que toquen en aquests casos i, quan va arribar el migdia, la gent va començar a tenir gana. Van veure les plates de canelons a la nevera, i van pensar que el millor homenatge que podien fer a la difunta era seguir el programa inicialment previst. De manera que van parar la taula, van anar gratinant les plates de canelons, i després se'ls van menjar.
Mentre se'ls menjaven, cadascú, de manera afectuosa i emocionada, perquè era una dona que s'havia fet estimar per tothom, va anar parlant dels records que tenia, segons els casos, de la mare, l'àvia, la tia, la sogra... segons els lligams que els unien a ella.
Aquesta història me la va explicar l'Arnau, ell es va menjar part d'aquells canelons. Després, un dia vaig explicar la història a l'Amadeu, i em va dir que amb la seva sogra va passar el mateix, o més ben dit, la primera part: després de preparar els canelons, es va morir, però ja no recorda si l'endemà (d'això ja fa molts anys), se'ls van menjar, diu que potser no, tenint en compte la manera com era aquella família.
Després va anar arribant la resta de la família. Van anar fent les gestions que toquen en aquests casos i, quan va arribar el migdia, la gent va començar a tenir gana. Van veure les plates de canelons a la nevera, i van pensar que el millor homenatge que podien fer a la difunta era seguir el programa inicialment previst. De manera que van parar la taula, van anar gratinant les plates de canelons, i després se'ls van menjar.
Mentre se'ls menjaven, cadascú, de manera afectuosa i emocionada, perquè era una dona que s'havia fet estimar per tothom, va anar parlant dels records que tenia, segons els casos, de la mare, l'àvia, la tia, la sogra... segons els lligams que els unien a ella.
Aquesta història me la va explicar l'Arnau, ell es va menjar part d'aquells canelons. Després, un dia vaig explicar la història a l'Amadeu, i em va dir que amb la seva sogra va passar el mateix, o més ben dit, la primera part: després de preparar els canelons, es va morir, però ja no recorda si l'endemà (d'això ja fa molts anys), se'ls van menjar, diu que potser no, tenint en compte la manera com era aquella família.
2 de gen. 2020
Pors, vergonyes i ocultacions
"Puedo aceptar otros puntos de vista y discutirlos, pero no acepto el 'no lo queremos saber'. Yo quiero saber, si hay un archivo cerrado, quiero abrirlo." Herwig Czech (1)
"No hay forma de saber realmente quién fue alguien, una vez que ha muerto." Elia Barceló (2)
"Si alguna cosa s'aprèn escrivint és que una vida no es pot justificar ni encara menys entendre. És com és. La Raquel tenia raó, les meves germanes tenien raó, jo tenia raó." Ada Castells (3)
Tens un dubte, i llavors estires un fil, després un altre... i aleshores potser penses, de vegades, que potser hauria sigut millor no haver tingut curiositats. No haver-te fet cap pregunta, no haver estirat cap fil. Perquè quan et fas preguntes, quan busques respostes, de vegades el pitjor que et pot passar és que al final les trobis, les respostes.
D'altra banda, la realitat, absoluta, única, existeix? Qui som, cadascú de nosaltres? Quin relleu té, el que potser vam fer una vegada, si després, al cap dels anys, ja no som aquell que ho va fer? Les persones canviem, i quan canviem deixem de ser la persona que érem (o "les persones" que en diferents moments havíem sigut).
De vegades, després d'un canvi, ens agradaria també canviar el passat. Per tal que la nostra història s'adeqüi a la nostra imatge del present.
Una altra opció és el silenci, gràcies al qual, de vegades també podem aconseguir que aquest passat, de cara als altres, sigui com si no hagués existit (quan és el cas que no hi ha hagut testimonis d'allò que ara ens fa nosa).
Totes les persones tenim les nostres pors i vergonyes, qui digui el contrari menteix. L'únic que varien són les envergadures. I com que tots en tenim, jo el primer, tots fem pactes amb nosaltres mateixos. Sobre com gestionem aquests malestars. Sobre com administrem el grau d'autotransparència i franquesa.
D'altra banda, tots els pactes comporten un preu: sovint, la gestió de la por també engendra por, i la gestió de la vergonya, vergonya. Sovint d'unes envergadures proporcionals a les dimensions de les ocultacions i als esforços esmerçats en l'ocultació.
De vegades, a causa d'aquests esforços i d'aquests preus vivim en una solitud feixuga, encara que la gent que ens envolta no s'adoni de res. És com si tinguéssim una caixa forta tancada, i a dins de la caixa, un secret, un secret que ens fa por que sigui conegut.
I potser, de vegades, el que hi ha a dins tancat, el secret, és una fotesa, que si fos coneguda només generaria indiferència. Per exemple, potser el que tenim amagat i ens fa tanta por que sigui sabut és que, quan érem petits, "un dia vam robar una poma".
Les pors i les vergonyes, igual que els seus graus, no estan en relació amb els fets que presumptament les originen, sinó en relació amb l'autoavaluació que l'interessat fa d'aquests fets. Si vaig robar una poma, en aquest cas el determinant és la importància que "jo" atorgo al fet d'haver robat la poma.
Una poma, o un cistell, o el que sigui...
--
(1) La Vanguardia, 24/12/2019
(2) Magazine LV, 16/6/2019.
(3) Mare. La Campana, 2019 (p. 131). I a la pàgina 14 escriu. "És això el que ens costa més dels morts: marxen i ja no els podem fer preguntes."
"No hay forma de saber realmente quién fue alguien, una vez que ha muerto." Elia Barceló (2)
"Si alguna cosa s'aprèn escrivint és que una vida no es pot justificar ni encara menys entendre. És com és. La Raquel tenia raó, les meves germanes tenien raó, jo tenia raó." Ada Castells (3)
Tens un dubte, i llavors estires un fil, després un altre... i aleshores potser penses, de vegades, que potser hauria sigut millor no haver tingut curiositats. No haver-te fet cap pregunta, no haver estirat cap fil. Perquè quan et fas preguntes, quan busques respostes, de vegades el pitjor que et pot passar és que al final les trobis, les respostes.
D'altra banda, la realitat, absoluta, única, existeix? Qui som, cadascú de nosaltres? Quin relleu té, el que potser vam fer una vegada, si després, al cap dels anys, ja no som aquell que ho va fer? Les persones canviem, i quan canviem deixem de ser la persona que érem (o "les persones" que en diferents moments havíem sigut).
De vegades, després d'un canvi, ens agradaria també canviar el passat. Per tal que la nostra història s'adeqüi a la nostra imatge del present.
Una altra opció és el silenci, gràcies al qual, de vegades també podem aconseguir que aquest passat, de cara als altres, sigui com si no hagués existit (quan és el cas que no hi ha hagut testimonis d'allò que ara ens fa nosa).
Totes les persones tenim les nostres pors i vergonyes, qui digui el contrari menteix. L'únic que varien són les envergadures. I com que tots en tenim, jo el primer, tots fem pactes amb nosaltres mateixos. Sobre com gestionem aquests malestars. Sobre com administrem el grau d'autotransparència i franquesa.
D'altra banda, tots els pactes comporten un preu: sovint, la gestió de la por també engendra por, i la gestió de la vergonya, vergonya. Sovint d'unes envergadures proporcionals a les dimensions de les ocultacions i als esforços esmerçats en l'ocultació.
De vegades, a causa d'aquests esforços i d'aquests preus vivim en una solitud feixuga, encara que la gent que ens envolta no s'adoni de res. És com si tinguéssim una caixa forta tancada, i a dins de la caixa, un secret, un secret que ens fa por que sigui conegut.
I potser, de vegades, el que hi ha a dins tancat, el secret, és una fotesa, que si fos coneguda només generaria indiferència. Per exemple, potser el que tenim amagat i ens fa tanta por que sigui sabut és que, quan érem petits, "un dia vam robar una poma".
Les pors i les vergonyes, igual que els seus graus, no estan en relació amb els fets que presumptament les originen, sinó en relació amb l'autoavaluació que l'interessat fa d'aquests fets. Si vaig robar una poma, en aquest cas el determinant és la importància que "jo" atorgo al fet d'haver robat la poma.
Una poma, o un cistell, o el que sigui...
--
(1) La Vanguardia, 24/12/2019
(2) Magazine LV, 16/6/2019.
(3) Mare. La Campana, 2019 (p. 131). I a la pàgina 14 escriu. "És això el que ens costa més dels morts: marxen i ja no els podem fer preguntes."
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
