Pors, vergonyes i ocultacions

"Puedo aceptar otros puntos de vista y discutirlos, pero no acepto el 'no lo queremos saber'. Yo quiero saber, si hay un archivo cerrado, quiero abrirlo." Herwig Czech (1)

"No hay forma de saber realmente quién fue alguien, una vez que ha muerto." Elia Barceló (2)

"Si alguna cosa s'aprèn escrivint és que una vida no es pot justificar ni encara menys entendre. És com és. La Raquel tenia raó, les meves germanes tenien raó, jo tenia raó." Ada Castells (3)

Tens un dubte, i llavors estires un fil, després un altre... i aleshores potser penses, de vegades, que potser hauria sigut millor no haver tingut curiositats. No haver-te fet cap pregunta, no haver estirat cap fil. Perquè quan et fas preguntes, quan busques respostes, de vegades el pitjor que et pot passar és que al final les trobis, les respostes.

D'altra banda, la realitat, absoluta, única, existeix? Qui som, cadascú de nosaltres? Quin relleu té, el que potser vam fer una vegada, si després, al cap dels anys, ja no som aquell que ho va fer? Les persones canviem, i quan canviem deixem de ser la persona que érem (o "les persones" que en diferents moments havíem sigut).

De vegades, després d'un canvi, ens agradaria també canviar el passat. Per tal que la nostra història s'adeqüi a la nostra imatge del present.

Una altra opció és el silenci, gràcies al qual, de vegades també podem aconseguir que aquest passat, de cara als altres, sigui com si no hagués existit (quan és el cas que no hi ha hagut testimonis d'allò que ara ens fa nosa).

Totes les persones tenim les nostres pors i vergonyes, qui digui el contrari menteix. L'únic que varien són les envergadures. I com que tots en tenim, jo el primer, tots fem pactes amb nosaltres mateixos. Sobre com gestionem aquests malestars. Sobre com administrem el grau d'autotransparència i franquesa.

D'altra banda, tots els pactes comporten un preu: sovint, la gestió de la por també engendra por, i la gestió de la vergonya, vergonya. Sovint d'unes envergadures proporcionals a les dimensions de les ocultacions i als esforços esmerçats en l'ocultació.

De vegades, a causa d'aquests esforços i d'aquests preus vivim en una solitud feixuga, encara que la gent que ens envolta no s'adoni de res. És com si tinguéssim una caixa forta tancada, i a dins de la caixa, un secret, un secret que ens fa por que sigui conegut.

I potser, de vegades, el que hi ha a dins tancat, el secret, és una fotesa, que si fos coneguda només generaria indiferència. Per exemple, potser el que tenim amagat i ens fa tanta por que sigui sabut és que, quan érem petits, "un dia vam robar una poma".

Les pors i les vergonyes, igual que els seus graus, no estan en relació amb els fets que presumptament les originen, sinó en relació amb l'autoavaluació que l'interessat fa d'aquests fets. Si vaig robar una poma, en aquest cas el determinant és la importància que "jo" atorgo al fet d'haver robat la poma.

Una poma, o un cistell, o el que sigui...

--
(1) La Vanguardia, 24/12/2019
(2) Magazine LV, 16/6/2019.
(3) Mare. La Campana, 2019 (p. 131). I a la pàgina 14 escriu. "És això el que ens costa més dels morts: marxen i ja no els podem fer preguntes."