Moniato

Era una dita del Pep Onclet: "Hi ha homes, homenets i moniatos". Ho deia per referir-se a algú, present o absent, amb intenció per descomptat desqualificadora. I si tenia un moment creatiu, podia substituir el moniato final per cagalló, mitja-merda, burilla, fantasma o qualsevol altre nom equiparable.

Ara el Pep Onclet fa anys que és mort, però quan passo pel davant de la que havia estat casa seva, sovint penso en ell. I en aquesta dita seva.

Però bé, de qui volia parlar ara de fet era de l'Aureli (la dita del Pep Onclet m'hi fa pensar). Quan érem joves amb l'Aureli havíem sigut molt amics. Fins que me'n vaig anar cansant, del seu elitisme, dels seus aires de superioritat. Vaja, de què fos bastant "moniato".

Espavilat l'Aureli ho era molt, però l'ús que feia de la seva brillant intel.ligència era només al servei de la seva imatge i interessos. A més, sovint no li costava ser malagradós, de la forma més gratuïta i estúpida, suposo que perquè ell pensava que d'aquesta manera posava de manifest la seva posició, la seva superioritat: "Jo estic molt per sobre de tu!". Molta gent l'evitava, i jo vaig acabar fent el mateix (tot i que a mi sempre em tractava bé); me'n vaig anar distanciant, fins que hi vaig perdre tot el contacte.

Ara el veig un altre cop, de casualitat, i veig que no ha canviat; segueix sent el que era, igual. I m'entristeix, perquè fer-te gran sense madurar una mica, sense deixar de mirar-te obsessivament el teu propi melic, és una mica trist.

Tan amics que havíem sigut (de vegades fins i tot se'm fa estrany), tan intel.ligent com és, i en canvi, pel que fa a virtuts humanes, a bonhomia, a senzillesa... tan pobre.

Aquests dies llegeixo "Lúcidos bordes de abismo", de Luis Antonio de Villena (1). Hi trobo aquest fragment que em recorda l'Aureli (i també la meva relació inicial amb ell):

"Lo que comenzó como esnobismo social paró en esnobismo cultural. El abismo de Juan Luis fue el mismo. (...) Queda el tema, más que aludido, de su egoísmo. Yo no fui de quienes lo vio de entrada, en absoluto."

--
(1) Fundación José Manuel Lara, 2014. El subtítol és "Memoria personal de los Panero" (la cita, p. 196). El llibre parla dels membres d'aquesta família tan peculiar: el pare Leopoldo Panero, la mare Felicidad Blanc, i els tres fills, Juan Luis, Leopoldo María i Michi. És un llibre que em fascina per diferents motius, potser un altre dia en parlaré més.