Massa velocitat

Avui he tingut la sensació que el tren arribava massa aviat a l'estació, perquè la lectura era apassionant i m'hauria vingut de gust una bona estona més de viatge.

M'havia capbussat en el llibre "Melancolía y paranoia", del psiquiatre Fernando Colina, cap dels serveis de psiquiatria de l'Hospital Universitari de Valladolid (Editorial Sintesis, 2011). M'esforçava per entendre el que exposa l'autor, de vegades sense aconseguir entendre-ho, malgrat llegir a poc a poc i rellegir sovint, avançant amb lentitud.

I tot i aquestes dificultats m'ho passava la mar de bé. Perquè de tant en tant em sorprenia alguna idea, potent com un llampec. O enlluernadora com una esplèndida sortida de sol. I em quedava bocabadat. I després reprenia la lectura, lenta, atenta i dificultosa.

Abans, de Fernando Colina ja havia llegit "Sobre la locura" (Cuatro Ediciones, 2013); també em va suposar un esforç, i també em va enlluernar.

Doncs això, que quan viatjo i tinc la sort de poder assaborir o barallar-me amb una lectura d'aquestes, sovint penso que m'agradaven més els trens d'abans, més lents...

Si tu vas al cel amb patinet

Si tu vas al cel amb patinet
a tota velocitat
i rabent com un llampec,
procura no atropellar
els vellets que també hi van
caminant poquet a poquet.

Memòria i desmemòria històrica

"El Museu d'Història de Barcelona ha editat una guia sobre la presència nazi a la ciutat entre 1939 i 1945. La guia es pot complementar amb la visita al castell de Montjuïc, que acollirà fins el 23 de febrer l'exposició 'Nazis i feixistes: l'ocupació simbòlica de Barcelona'." (1)

Torno un cop més a aquest tema de la memòria històrica. Fa unes setmanes parlava de la ruta dels refugis i les defenses antiaèries de Barcelona durant la Guerra Civil. Ara veig aquesta iniciativa del Museu d'Història de Barcelona. Per descomptat, tant l'una com l'altra són iniciatives que estan molt bé.

Però són iniciatives insuficients, o ideològicament esbiaixades, ja que si no es complementen "amb el que cal complementar-les", presenten una realitat distorsionada de la vida a Barcelona durant la Guerra Civil.

El Museu d'Història de Barcelona, i l'Ajuntament de la ciutat, i les diferents entitats cíviques implicades en aquestes iniciatives sobre la recuperació de la memòria històrica de la Guerra Civil a Barcelona (i en general a la resta de Catalunya), segueixen "oblidant-se" de manera tossuda d'allò que segons sembla prefereixen no recordar. És a dir, del desgavell i les tortures de les txeques, dels trets al clatell a l'Arrabassada i altres carreteres, i de la persecució i assassinat de mossens, frares, monges i altres persones creients.

Quin és el motiu d'aquesta "desmemòria" sistemàtica? Quan temps caldrà encara esperar perquè "també" tinguem una ruta de les txeques, una exposició sobre les execucions a les cunetes i un recordatori públic de les persecució religiosa durant aquells anys? Tan difícil és explicar-ho?

Ara a més es pot fer de forma objectiva i desapassionada, sense la simplificació i la manipulació amb què es va fer durant el franquisme. Es pot fer i cal fer-ho. I en fer-ho cal també incorporar al relat el recordatori de totes les persones del bàndol republicà que es van esforçar, de vegades jugant-s'hi la vida, per tal d'intentar aturar aquells descontrols i aquells crims.

Sense deixar el tema, ara passo de la notícia a l'anècdota. Fa pocs dies vaig recollir un altre testimoni d'aquests que les autoritats de la ciutat s'encaparren en no recordar. Una coneguda m'explica que durant l'últim mig any de la guerra, a la seva tia la van detenir al poble i la van dur a Barcelona. La van tancar a la txeca de Sant Elies, a les golfes de l'edifici, amb un grup de dones, en condicions molt precàries, mal vestides, poc abrigades, dormint a terra. Durant mesos. El delicte d'ella era que hi havia la sospita que potser estava implicada en l'ocultació d'alguns capellans per tal d'evitar que els assassinessin.

La veritat era que sí que hi havia contribuït (cosa que hauria hagut de ser motiu de reconeixement, i no de persecució), però fos pel que fos va salvar la vida, i només ho va pagar amb aquells mesos de txeca, que van durar fins el dia que els nacionals van alliberar Barcelona. Cosa de la qual, per descomptat, ella se'n va alegrar infinitament, de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. (2)

--
(1) "La Barcelona del ‘Heil, Hitler’". José María Puig de la Bellacasa, La Vanguardia, 22/12/2017
(2) En un altre moment ja vaig parlar d'una parenta llunyana meva que també va estar tancada a la txeca de Sant Elies. En el seu cas el motiu era "que buscaven el seu marit" i, com que no el trobaven, la van detenir a ella. També va sobreviure a la txeca i a la guerra.

El sabater, el cel i l'infern

A l'apartat de temes religiosos:
https://holapronobis.blogspot.com.es/2017/12/el-sabater-el-cel-i-linfern.html

Les neurones

Segons quines neurones es connecten i de la manera que ho fan, estimem, odiem, som compassius, cruels, resem, blasfemem, mentim, insistim, desistim, somriem, fem ganyotes, rumiem grans idees o grans tonteries, ens interessem o desinteressem, ens exaltem o ens deprimim, pensem sobre el que som o sobre el que ens pensem que som...

Amb l'edat de mica en mica les piles es van gastant, i aquell misteri que era la ment, aquell espai abans actiu, viu, ple per exemple d'amor o d'odi, però consistent, tangible, es va fent menys dens: els buits van progressant, van colonitzant el que eren pensaments i sentiments, substituint-los per oblits temporals, que de manera silenciosa es van expandint, i alhora es van cronificant. De mica en mica el gran buit assetja el castell del jo.

La ment cada cop és més mínima i inconsistent, el cervell físic cada cop està més deshabitat. La temperatura mental i corporal descendeix, cada vegada fa més fred. Això, si no és el cas que algun fortuït i afortunat incident trenca aquest procés decadent i tot s'accelera i s'acaba: connexions i ment.

Quan passa, només queda un cervell amb totes les neurones desconnectades i difuntes, un cor que ja no batega, una carcassa que ja no respira (ben semblant a una carcassa per exemple de xai, conill o vedella).

A partir d'aquí, hi ha diferents teories, algunes curioses, sobre el que s'esdevé o no s'esdevé tot seguit. Una diu que allò que era la ment, llavors, com un lleuger colomí s'encela cap a una altra dimensió.

Què seria del món i de la vida, i de nosaltres, petites formigues, si les nostres neurones, ja que tenen la dissort de pensar, no fossin també capaces d'inventar-se colomins que s'encelen? Què seria la vida, sense una mica de fantasia?

Sándor Márai (començant pel final)

Fa poc vaig llegir l'últim volum dels diaris de Sándor Márai, el que va de 1984 a 1989 i que s'acaba un mes abans del seu suïcidi el febrer de 1989. Vaig anar llegint el llibre en sentit invers, començant pel final i fins arribar al principi. Com que les anotacions dels diaris de Sándor Márai són curtes, és fàcil llegir així, primer una pàgina i després l'anterior. (1)

Alguns llibres els llegeixo d'aquesta manera, contra direcció, no sabria explicar-ne el motiu.

El llibre s'acaba (i per tant és per on vaig començar) dies abans del suïcidi de Sándor Márai, i l'última frase és aquesta: "Ha arribat el moment". Reculant pàgines, tres anys abans, quan vaig arribar a la part de la mort de la seva dona, i sobretot quan vaig anar veient el seu deteriorament (el d'ella), una cosa que em va sobtar va ser que, tot i la determinació de Sándor Márai exposada al llarg de tot el llibre de no voler viure en condicions humiliants i de dependència, no va fer res per impedir que la seva dona passés pel llarg calvari que va passar (i que incloïa un procés de demència).

Sándor Márai al final, ell, es va suïcidar, però abans va estar molt de temps dient que la seva vida era una porqueria, una no vida, només una supervivència, i que no valia la pena seguir vivint. Li va costar decidir-se, no sé si es pot considerar que poc o molt (en funció de quins barems?), però li va costar.

No només s'havia fet vell i havia anat acumulant diferents mals (un dels que el preocupava més era que s'estava tornant cec), sinó que a més se sentia profundament sol, sense la seva dona morta tres anys abans (a la qual se sentia molt unit), sense els seus germans que també s'havien anat morint els anys anteriors, i que eren molt importants per a ell. Tenia 88 anys, tots els referents importants per a ell havien anat desapareixent. Era un reconegut escriptor... llavors presoner de la seva solitud. Estava cansat de viure, completament esgotat, i va decidir plegar.

Fa uns una mesos vaig copiar unes frases d'aquest diari a:
http://miravolant.blogspot.com.es/2017/09/sandor-marai.html

--
(1) "Diarios, 1984-1989". Salamandra, 2008.

Madres e hijas

És el títol de la recopilació coordinada per Laura Freixas (Anagrama, 1996) de textos escrits per dones sobre la relació entre mares i filles. Suposo que hi buscava el que no era, i em decep. Hi buscava relats autobiogràfics, i trobo que hi ha molta ficció. El llegeixo amb un interès irregular, algun relat me'l salto sencer, altres els llegeixo "a pas lleuger"... i algun em fascina.

D'aquests últims, el que més m'agrada, i de bon tros, és el de l'Esther Tusquets, perquè a més sé que no conté ni un bri de ficció (ho sé perquè d'ella ja en sabia algunes coses). En el relat hi ha "punt de vista", per descomptat que sí, però no ficció. Ho dic perquè evidentment en els relats biogràfics o autobiogràfics de vegades a més de punt de vista també hi ha ficció, i de vegades més ficció que punt de vista o realitat. Però ara això, que hi ha biografies amb més ficció que una novel.la, deixem-ho estar, perquè seria un tema per aturar-s'hi sense presses i ara el tema és un altre.

Un altre text que m'ha agradat és el de la Soledad Puértolas, però en aquest cas em queda el dubte de si és autobiogràfic i, si ho és, fins a quin punt ho és (de la Soledad Puértolas no tinc les referències que ja tenia en el cas de l'Esther Tusquets). I m'adono que això m'afecta, la possibilitat que sigui o no autobiogràfic, és a dir, que si sabés "que és ficció" m'agradaria menys. Bé, deixo també aquest tema per a un altre dia.

Una altra cosa que pesco del llibre és la referència, a la introducció, que fa Laura Freixa a altres llibres, entre els quals esmenta "Paula", de la Isabel Allende, autobiogràfic i dedicat de manera especial a la malaltia de la seva filla Paula. Pensava demanar-lo a la biblioteca, però potser tocat per una mica de la màgia del món de la Isabel Allende, al cap de pocs dies trobo aquest llibre en una paradeta que un sense sostre ha muntat a la vorera del carrer, damunt d'unes estovalles. Em fa un bon preu, l'hi compro i els dos quedem contents.

He començat a llegir "Paula" i el que n'he llegit m'agrada, i això que per a mi la Isabel Allende no era una autora que m'atragués, amb tanta fantasia, màgia, barroquisme... Però aquest llibre sí que m'atrau, suposo que per això, perquè hi ha més autobiografia que fantasia (val a dir que quan hi ha pàgines amb un excés de descripcions i adjectius aquestes floritures i marrades me les salto, i busco on torna a reprendre "el relat").

De compres a Comarquinal

Ja vaig parlar de l'adquisició de la "Litúrgia de les hores". El dia que vaig anar a recollir el llibre, tenint en compte que anava a Vic em vaig ficar a la motxilla la novel.la "Laura a la ciutat dels sants", de Miquel Llor, publicada el 1931. La novel.la està ambientada (en tots els sentits, culturals, religiosos, geogràfics, climatològics...) a Vic, ocult amb el nom de Comarquinal.

Em costa trobar novel.les que m'enganxin, i aquesta és una de les que no m'enganxen: la començo, al cap de poc em miro una mica per sobre diferents parts del llibre, i de seguida tinc clar que no me la llegiré. El tren va a poc a poc i em ve més de gust mirar per la finestra.

M'agraden els trens que van a poc a poc, trigués més a arribar, tens més temps per badar (o per llegir, o por escriure). Als trens m'hi sento a gust. Avui, a més, mirar per la finestra té un doble atractiu, perquè vaig veient el mateix que veu la protagonista de la novel.la de Miquel Llor al principi del relat, quan va amb aquest tren, de Barcelona cap a Comarquinal, cap a Vic.

El que si llegeixo amb atenció és el petit pròleg d'aquesta edició (de la col.lecció d'Edicions 62 i La Caixa, de 1979). El firma Carme Arnau, i del que diu sobretot em sembla interessant això:

"L'any 1947 Llor publica "El somriure dels sants", continuació de "Laura a la ciutat dels sants", però principalment rectificació dels plantejaments crítics i agosarats d'aquesta darrera, possiblement per les pressions exteriors de les persones que hi intervingueren com a personatges del llibre i se n'havien sentit ferides. La novel.la ["El somriure dels sants"] s'adscriu, doncs, a uns valors morals tradicionals, que l'autor havia qüestionat anteriorment, amb força punyent [a "Laura a la ciutat dels sants", el 1931]." (1)

Abans la Carme Arnau ja ens ha dit:

"En el cas concret de Llor, home d'idees polítiques liberals i de caràcter pacífic i introvertit, la violència de la guerra va fer que els seus plantejaments ideològics canviessin radicalment, com ho demostren les obres que va escriure més endavant."

Fer-se gran és un repte que cadascú gestiona com pot. I si a sobre entremig et toca passar una guerra, i a més una postguerra sòrdida i repressora, el repte encara es complica més. I per tant, a l'hora de fer judicis (si és que hi ha d'haver una hora per a fer-los) és aconsellable procurar anar de puntetes.

--
(1) Els afegits entre claudàtors són meus; no sé si són necessaris però els he incorporat perquè el redactat d'aquest fragment em semblava que (potser) podia confondre.

La bufeta

Quan tens la bufeta plena i estàs al carrer el més urgent del món és trobar un lloc adient per poder fer un riu. Quan tens la necessitat imperiosa de pixar no has de reflexionar, has d'actuar: en un moment així ni Plató ni Aristòtil, ni Spinoza ni Kant, ni Foucault ni Wittgenstein, amb les seves infinites savieses, no et poden ajudar ni consolar. Perquè tots els teus pensaments es redueixen a només un pensament, a una necessitat imperiosa, del tot obsessiva: poder pixar. I ràpid, no sigui que acabis pixant-te al damunt! Aquesta hauria de ser la primera lliçó de qualsevol manual de filosofia.

Més temes religiosos

Fora de l'Església no hi ha salvació
https://holapronobis.blogspot.com.es/2017/12/fora-de-lesglesia-no-hi-ha-salvacio.html

Des de dalt de la trona
https://holapronobis.blogspot.com.es/2017/12/des-de-dalt-de-la-trona.html

Llei "contra la propaganda anticoncepcionista"
https://holapronobis.blogspot.com.es/2017/12/llei-contra-la-propaganda.html

Al voltant de les creences
https://holapronobis.blogspot.com.es/2017/12/al-voltant-de-les-creences.html

Passar l'estona

Passejar, riure, llegir, escriure.
Són diferents maneres de passar l'estona,
mentre fas veure que vius.
Quan et mors, no cal dissimular més.

Com un home despullat

Com un home despullat,
com un cuc vestit,
com una granota pentinada,
com un gos amb sabatilles,
com una cabra amb sostenidors,
com un porc amb calçotets,
com un ànec amb corbata.
Al mig del carrer,
a dins de la biblioteca,
assegut al tren,
comprant al supermercat.
Un dia rere l'altre,
envoltat de cucs, ovelles i ànecs,
tots disfressats de persones humanes.
I jo també, cuc, grill o conill.
I tot és estrany, i tot és ridícul.
I tot és veritat, no m'he inventat res.

Litúrgia de les hores

Assegut al tren vaig fullejant la "Litúrgia de les hores", un patracol de més de dues mil pàgines plenes d'oracions i càntics. És un llibre molt ben editat i enquadernat, amb paper de qualitat imprès a dues tintes, amb les seves cintes de colors per fer servir de punts.

Mentre el fullejo, a l'altra costat del passadís, en uns seients de cara a mi, hi ha dues dones grans (és a dir, "encara més grans" que jo). En algun moment em miren, i veig que dirigeixen els ulls al llibre que tinc a les mans.

Amb la meva pinta mig d'indigent i aquest llibre d'oracions potser pensen que sóc un mossèn jubilat disfressat de proletari, o un mossèn "dels de la teologia de l'alliberament", tot i que no sé si encara n'hi ha, i si en queden, si traginen aquesta mena de llibres.

El llibre no és per a mi. És per a l'Elisabet. Ella va demanar en préstec a la biblioteca un exemplar com aquest, i després el va perdre. D'això ja fa molts mesos, era un embolic que estava encallat i que calia resoldre, perquè a ella li generava malestar el deute. De manera que el vaig buscar per internet i vaig trobar que a una llibreria de vell de Vic el tenien, m'hi vaig posar en contacte i vam quedar que l'aniria a recollir. (1)

Ja he parlat algun cop de la relació especial que mantinc amb l'Elisabet, ella tan devota, fins i tot beata, i jo descregut del tot, però mut sobre aquest tema quan parlo amb ella, perquè quan parlem el meu paper és procurar fer-li la vida més fàcil, no plantejar-li dubtes i generar-li complicacions.

Amb ella, per tant, no exerceixo mai d'ateu, no em permeto ni la més mínima broma sobre aquest tema. Quan estem junts, normalment a un bar prenent un cafè (ella se'ls pren de dos en dos), segons els dies parlem d'unes coses o d'unes altres, i de tant en tant, quan surt, quan li surt de manera espontània, parlem de l'ajuda que per a ella representen les seves creences. Aquestes creences que li fan més suportable la seva difícil vida de malalta mental i ingressada en una residència psiquiàtrica.

Quan parlo amb l'Elisabet faig el que em sembla més adequat per tal de validar les seves idees religioses, la seva confiança en les oracions, en la protecció de Jesús, la Mare de Déu, els àngels i els sants, amb els quals hi té una relació des del meu punt de vista molt infantil però que alhora respecto absolutament. Que respecto i alhora alimento. Pel que ja he dit, perquè crec que aquest món interior seu sobrenatural l'ajuda a gestionar la seva vida tan terrenal i tan complicada.

Suposo que a algunes persones que coneixen la meva vessant "anticlerical" (per dir-ne d'alguna manera) potser els pot sobtar molt això que dic, o potser els sembla impossible que sigui així, tal com ho explico. Però és així.

Penso que la meva mare si per un foradet em pogués veure al tren llegint la "Litúrgia de les hores" segurament somriuria (i ves a saber què s'imaginaria). I sobretot penso que segurament encara somriuria més si per un altre foradet em pogués veure quan parlo amb l'Elisabet d'aquests temes religiosos. I ves a saber què en pensaria, potser pensaria que, tot i no haver aconseguit que jo sigui creient, com a mínim, amb l'educació que em va donar, va aconseguir que en aquests casos em comporti així.

--
(1) "Litúrgia de les hores". Segons el ritu romà, Volum III, amb l’aprovació de la Congregació del Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments" (edició de 2016). El vaig comprar de segona mà. A més, vaig aprofitar l'anada a Vic per fer una visita que també tenia pendent, de manera que va ser un desplaçament ben amortitzat.

Mary Karr, escriure sobre la família

"Encara que sovint les històries de família s'escriuen amb la intenció de passar comptes, Mary Karr es va enfrontar als dimonis familiars sense ànim de revenja."

Ho escriu Kiko Amat a la introducció de l'entrevista que li fa a Mary Karr (Culturas, 18/11/2017), per parlar del llibre autobiogràfic d'ella "El club dels mentiders".

La última pregunta de l'entrevista és aquesta: "Un admirat col.lega espanyol, Carlos Pardo, va escriure una excel.lent memòria familiar i els seus germans li van retirar la paraula. Li va passar el mateix?"

I ella contesta: "La meva germana sempre m'ha retirat la paraula de tant en tant. Ja m'hi he acostumat. El que sol passar és que la gent acaba acostumant-se a viure amb el que s'ha escrit i et tornen  a parlar. (...)"

Apartat de temes religiosos

Dogmes i doctrines
https://holapronobis.blogspot.com.es/2017/12/dogmes-i-doctrines.html

Més cites, J. Urteaga i J.B. Torelló
https://holapronobis.blogspot.com.es/2017/12/mes-cites-j-urteaga-i-jb-torello.html

Santa Gema Galgani
https://holapronobis.blogspot.com.es/2017/12/santa-gema-galgani.html

L'estratègia del carro de palla, continuació
https://holapronobis.blogspot.com.es/2017/12/lestrategia-del-carro-de-palla.html

Volem sortir

Sobre residències psiquiàtriques:
http://horitzontal.blogspot.com.es/2017/11/volem-sortir.html

Gofres

Busco "gofra" al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) i em diu: "No s'ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca". Ho busco al Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana (DEC) i diu: "Pastís, generalment rectangular, cuit entre dues planxes que hi graven un dibuix alveolar en relleu."

El cas és que segons el DIEC ahir no sé què em vaig trobar, però segons el DEC sí, un paquet de gofres en perfecte estat, amb la data de caducitat per d'aquí dues setmanes. Me'l vaig trobar al damunt de la barana d'un parc, a la vora del qual hi ha un supermercat (les gofres eren de la marca blanca d'aquest supermercat). Mira que bé, ahir, que em tocava dinar a l'estació mentre esperava el tren, vaig dinar gofres amb mandarines (les mandarines no me les vaig trobar, les vaig haver de comprar).

Vaig mirar els ingredients de les gofres i eren moltíssims, amb greix de palma, oli de palma, més "greixos vegetals" sense identificar, estabilitzants amb noms d'allò més sospitosos, colorants, "sucres invertits", etc., vaja, una llista de tota mena de porqueries tòxiques. Però com que ja estic arribant al tram final de la vida, suposo que ja no ve d'aquí que de tant en tant em mengi aquesta mena d'indecències gastronòmiques (que d'altra banda de gust les trobo la mar de bones).

Per cert, a la mateix estació, la setmana passada ja vaig dinar flocs de cereals banyats amb xocolata (acompanyats també de mandarines), uns flocs amb un origen semblant al de les gofres, d'un banc d'un carrer a la vora del parc. No és que sempre tingui tanta sort, però de tant en tant...

En el cas de les gofres, tampoc no em va semblar un argument de pes per a no menjar-me-les el seu contingut antiecològic de greixos i oli de palma, obtinguts a partir del fruit de la palma (Elaeis guineensis), el cultiu industrial de la qual actualment suposa un veritable atemptat mediambiental (i social, amb el desplaçament i la desaparició de molts petits agricultors). No menjar-me-les no hauria implicat cap acte "de reparació o protecció" ecològica o social.

És a dir, que no em vaig sentir un "ecologidicida" per cruspir-me les gofres. Una altra cosa seria si les hagués comprat (perquè llavors sí que hagués contribuït a l'extensió del cultiu de la palma), però en el cas d'aquell paquet, si no l'hagués arreplegat, el seu probable destí hauria sigut que hagués acabat caient de la barana, sense que ningú l'aprofites, i que al final algun gos dels molts que passen per allí hi hagués fet una pixarada al damunt (menjar-se les gofres no, perquè ara els amos d'aquests gossos no els deixen que es mengin aquestes porqueries, vigilen molt que la seva alimentació sigui ben saludable).

Consciència (vocabulari i traduccions)

Després de fer-me embolics llegint textos en castellà en què em semblava que s'utilitzava de manera arbitrària "consciencia" i "conciencia", al final vaig decidir consultar el diccionari de la RAE, i vaig veure que no significaven ben bé el mateix.

Segons la RAE, la primera accepció de "consciencia" és la "capacidad del ser humano de reconocer la realidad circundante y de relacionarse con ella. El coma consiste en la pérdida total de la consciencia."

Y la primera accepció de "conciencia" és el "conocimiento del bien y del mal que permite a la persona enjuiciar moralmente la realidad y los actos, especialmente los propios."

La cinquena accepció de "conciencia" equival a la primera de "consciencia", però en canvi no hi ha cap accepció de "consciencia" plenament equiparable a la primera accepció de "conciencia", és a dir, que contingui una dimensió moral. Per tant, arribo a la conclusió que "conciencia" es pot arribar a fer servir amb els dos significats, però "consciencia" no.

Torno a les meves lectures, i en relació a la utilització en castellà de "consciencia" i "conciencia", ara crec que la meva confusió podia estar tan relacionada amb la meva ignorància com amb la ignorància d'algun dels autors dels textos llegits. A partir d'ara m'hi fixaré més (i així si cal podré posar exemples concrets).

Mentrestant, em queda el dubte de com s'haurien de resoldre algunes traduccions al català, tenint en compte que el català només disposa de "consciència" per a referir-se als dos significats, el psicològic i el moral (1). Per exemple, no sé com s'hauria de traduir aquest fragment:

"La duda, cuando se hace obsesiva y tortura mental, si se somete a un atento análisis basado en las funciones de la mente, puede considerarse como la intrusión de la conciencia en la consciencia; una especie de juicio interno que, desde una posición de superioridad, analiza nuestras acciones y pensamientos poniendo en duda su validez y corrección." Giorgio Nardone (2)

Bé, plantejo aquest interrogant i potser ja hi ha qui l'ha resolt (suposo que és probable, però jo ho ignoro). El que sí he esbrinat és que el correcte ús de la doble forma en castellà sí que és un tema àmpliament debatut i consensuat (que tanmateix conviu amb usos erràtics per part d'alguns autors, en això dels usos en ocasions erràtics també coincideixen les persones que en parlen).

--
(1) Segons el DIEC, la primera accepció és "Coneixença immediata i directa que la persona té de la pròpia existència, condició, sensacions, operacions mentals, actes, etc. (...)"; i la segona, "Coneixença interna que cadascú té de la bondat o de la maldat de la seva conducta, intencions, caràcter, ensems amb el sentiment d’obligació de fer allò que hom creu bo. La meva consciència em diu que he obrat bé. (...)". És a dir, el significat de la primera accepció és de tipus psicològic, i el de la segona de tipus moral.
(2) "Pienso, luego sufro", Paidós, 2012 (p. 50). Traducció de Pere Salvat; com que l'original de Giorgio Nardone és en italià, dedueixo que l'italià deu ser com el castellà, amb les dues variants (si no és així, seria ben interessant poder consultar el text original). Per cert, el llibre m'ha agradat molt, explica de manera ben fàcil alguns patiments que ens "inventem" nosaltres solets a causa de pensar com pensem (malament, excessivament...).

El meu pare

(temes familiars)

El final del meu pare
https://442m.blogspot.com.es/2017/11/el-final-del-meu-pare.html

El final del meu pare - 2
https://442m.blogspot.com.es/2017/11/el-final-del-meu-pare-2.html

El meu pare, un altre cop
https://442m.blogspot.com.es/2017/11/el-meu-pare-un-altre-cop.html

Lectures sobre les depressions

A l'apartat de temes familiars:
https://442m.blogspot.com.es/2017/11/lectures-sobre-les-depressions.html

Mares i filles (sobre llegir i escriure)

Durant una conversa en què es barreja el tema de la salut mental i el tema de les dones que escriuen sobre les seves mares em parlen del relat "Res no s'oposa a la nit", de la Delphine de Vigan (Edicions 62, 2012). Trobo el llibre a la biblioteca i el llegeixo gairebé d'una tirada. M'atrapa per diferents motius, d'entrada perquè l'autora parla de la Lucile, la seva mare bipolar, la qual va passar per algunes fases eufòriques d'absoluta bogeria.

Parla també de la violació de la Lucile per part del seu pare, quan ella era adolescent, i de l'absolut silenci i la solitud amb què va viure i patir aquest fet, fins que uns anys més tard ho va explicar a tota la família. Parla del segon silenci, a partir de llavors, com si als altres (no només al seu pare, també a la seva mare, germans i germanes), els molestés que ella ho hagués explicat, fins al punt que mai se'n va fer cap comentari i les relacions i reunions familiars van seguir com si mai hagués passat res.

Parla de les idees suïcides de la Lucile, i del seu suïcidi final. Dibuixa un escenari que et fa entendre que cadascú té les seves pròpies fragilitats (en el cas de la mare el perill d'activació de la bipolaritat, dels pensaments suïcides), però que aquestes fragilitats podrien quedar asimptomàtiques si cap fet traumàtic no les activés. Explica tot això entreteixit amb la seva pròpia vida, marcada sempre i de manera profunda per la vida convulsa de la seva mare.

En paral.lel a aquests relats biogràfics i autobiogràfics, al llarg de tot el llibre va apareixent de tant en tant la reflexió sobre el fet d'escriure, sobre el dret a parlar de la pròpia família, fins i tot (o encara amb més motiu) quan allò que es relata és traumàtic, fins i tot quan no vol ser escoltat, quan no vol ser sabut pels altres.

Fa uns mesos vaig llegir "Entre nosotras", de l'Assumpta Roura (Planeta, 2001), un relat dur, punyent, sobre la relació complicada i traumàtica de l'autora amb la seva mare. Una relació que acaba amb el suïcidi de la mare i que deixa destrossada la filla. És un relat també sobre la relació de l'Assumpta amb la seva pròpia filla, sobre les dificultats per fer de mare a causa del pes de la seva biografia (1)

Llibres escrits per dones que parlen de les seves mares. Amb el tret en comú que no eviten les zones fosques de les relacions, sinó que precisament per la manera com aquestes foscors i aquests dolors les van condicionar (tant a les mares com a les filles), escriuen sense xarxa... i alhora escriuen "perquè han d'escriure". (2)

Fa un parell d'anys vaig llegir "Coto vedado", de Juan Goytisolo (Seix Barral, 1985). En aquest cas òbviament no és "una dona que escriu sobre la seva mare", però té en comú amb els altres relats la valentia amb què parla dels aspectes més mesquins i foscos de la seva família, i no perquè tingui cap necessitat "de passar comptes" (en cap moment em va donar aquesta sensació), sinó que ho fa només amb la voluntat de no autocensurar-se, amb la voluntat de donar una imatge realista de la seva família, no una imatge maquillada o escapçada. Crec que el Juan Goytisolo estava legitimat per a escriure així, perquè el primer que es judicava de manera rigorosa era ell mateix.

La Delphine de Vigan diu que ningú no pot qüestionar la legitimitat del relat que ella fa de la seva mare, perquè no és el relat de la seva mare, de la Lucile, sinó que "és el seu relat com a filla, és el relat que ella fa sobre la Lucile". Des de les seves vivències de filla, des del seu punt de vista: de la única manera que podia ser. Crec que és una observació fonamental en relació a aquest tipus de llibres.

Sense arribar als extrems relatats en els llibres de la Delphine de Vigan i de l'Assumpta Roura (amb vides tan complicades i turmentades, amb incestos, depressions, brots psicòtics, suïcidis, etc.), el cert és que hi ha moltes vides en què el protagonisme del sofriment emocional és molt intens i prolongat. En general, per no dir que sempre, aquests sofriments estan relacionats poc o molt amb episodis biogràfics traumàtics puntuals o sostinguts, uns episodis o influències que moltes vegades no es volen reconèixer.

De vegades és la mateixa persona afectada qui els oculta, ja sigui per la vergonya que li fa la seva pròpia fragilitat, o pel fet "de sentir-se culpable d'haver sigut víctima". O per la inseguretat i por per com pot ser rebuda la seva queixa. Tal com li va passar a la Lucile, tal com li passa a tanta gent sense traumes tan determinants però afectada d'altres maneres per les sacsejades de la vida. Persones que quan verbalitzen el que els fa mal, o quan algú ho verbalitza en nom d'elles, les seves paraules són rebudes amb incomoditat, amb por, de vegades amb rebuig o veritable indignació, perquè trenquen un equilibri previ en què la vida era més fàcil. De vegades passa, que els refugis de la compassió i la comprensió són negats. És un misteri, o no, deu ser que la vida és així, que les persones som així.

Potser tot aquest discurs només tenia un objectiu: dir que m'agrada poder llegir llibres com el de la Delphine de Vigan i el de l'Assumpta Roura, i que els agraeixo que els hagin escrit. Poder-los llegir m'ha estat útil, per diferents motius, entre ells, un que avui no he esmentat i que potser comentaré un altre dia.

--
(1) De l'Assumpta Roura havia llegit abans "Hasta luego, tristeza", subtitulat "Autobiografía de una depresión" (Planeta, 2000), en el qual també hi surt la seva mare, però poc, perquè sobretot parla de les seves pròpies depressions.
(2) Ara em ve al cap també "La mala filla", de la Carla Cerati; el vaig llegir fa anys, i em sembla que també era autobiogràfic, no ho recordo bé. No hi havia situacions extremes (com els suïcidis dels altres casos), el tema era sobretot el dilema sobre haver de renunciar a la pròpia vida per tal d'ocupar-se de la mare cada cop més dependent, i tot el malestar que comportava aquest dilema, fos quina fos l'opció que escollís la filla.

Trending Topic

#SolidaritatAmbTothom
Trending Topic
#PerUnMonSenseCorrupcio
Trending Topic
#JusticiaJa
Trending Topic
#XarxesSocialsCritiques
Trending Topic
#FemVeureQueFem
Trending Topic

Solitud, depressions, brutícia

He quedat amb un treballador social de l'ajuntament per parlar del JF, ja que darrerament la seva situació s'ha tornat a descontrolar. Li explico que després del trasllat de domicili de fa només quatre mesos des d'un altre municipi, el nou pis, que el primer dia estava impecable, ara està ja en un estat lamentable.

Li explico que només obrir la porta del pis una pudor intensa t'agredeix, i et venen ganes de donar mitja volta i marxa. Que a banda de la pudor, a l'entrada ja hi ha pel terra uns reguerots negres de no sé què que s'escampen per tot el pis. Que els peus se t'enganxen literalment al terra a causa d'aquesta capa de brutícia, com si fos cola de contacte. Que el vàter encara està més fastigós, repugnant, negre, amb un núvol de mosques petites que colonitzen a més de la tassa del vàter, les parets, les tovalloles també brutes, tot. Que pel terra del lavabo hi ha més tovalloles amarades d'aigües i pixums. Que al dormitori, el llit on dorm el JF és una pila de llenços, de camises, de pantalons, jerseis, mitjons i calçotets, un immens garbuix amb diferents nivells de brutícia segons les peces. Que a una altra habitació del costat, que fa la mateixa o més pudor que el lavabo, hi ha un altre llit amb una gran muntanya de roba al damunt en absolut desordre, i roba pel terra, i en caixes de cartró, i cartrons trencats i plàstics. Que a diferents llocs del pis hi ha més roba escampada i bosses d'escombraries plenes també de roba, no se sap si per llençar o per rentar o perquè ja està bé com està, i bosses plenes de ves a saber què. Que la cuina també està feta un fàstic, per tot arreu plena de capses de medicaments, de pots de medicaments, de bosses, papers i envasos de menjar consumits, amb reguerots negres pel terra i regalims per les parets...

Li explico que a més el JF té diferents problemes de salut que només conec en part, que per exemple de vegades a causa de la seva incontinència es posa a pixar al mig del carrer, i a sobre igual es fa un embolic i es deixa els pantalons ben amarats. Que camina fent tentines i té problemes d'equilibri, que sembla que en qualsevol moment hagi de caure. Que de vegades té nàusees i marejos, que sovint té oblits. Que suposo que també té una depressió, perquè abans era una persona molt polida i ara està molt deixada.

Li explico que no té família, o més ben dit, que uns nebots que té és com si no els tingués, perquè fa anys que no donen senyals de vida, i que suposo que només es despertaran quan es mori, per si els toca heretar alguna cosa. Li explico al treballador social tot això, i li dic que jo només sóc un conegut del JF, que visc lluny, que l'únic que puc fer és trucar-lo de tant en tant i parlar amb ell si despenja el telèfon. I més de tant en tant passar a veure'l, que aquest és el meu límit d'implicació. Que més no puc fer. Li dic que volia que els serveis socials de l'ajuntament n'estiguessin al cas, i que ara ja ho estan.

Em pregunta si el JF té ja vuitanta anys, i li dic que encara no, que n'hi falten dos, però que per com està és com si en tingués més de noranta, i mal portats. Em diu que l'edat és un problema, perquè és a partir dels vuitanta que es pot demanar l'ajuda per dependència, la qual dóna dret al servei de neteja i al de teleassistència. Li dic que no sé a què té dret el JF, però que al marge dels seus drets si no es fa res potser algun dia els veïns sentiran tanta pudor que es queixaran. I que si es queixen i no obre ningú, potser al final els bombers hauran de forçar la porta, i potser el trobaran mort des de fa dies, envoltat de tota la brutícia d'aquest pis tan degradat. Potser.

Li remarco que més que un problema d'ajudes gratuïtes és un problema de supervisió i de gestió, ja que per sort el JF es pot pagar tant un servei de neteja com el de teleassistència, però que cal que algú s'ocupi de gestionar aquestes coses, fer-ne el seguiment, anar a veure de tant en tant com està ell i com està el pis, coordinar les visites a la metgessa de capçalera, etc.

Ell va prenent notes, em diu que telefonarà als serveis socials del municipi anterior perquè l'informin del cas, ja que diu que haurien d'haver avisat del trasllat de domicili, tenint en compte el que li explico. Em diu que després telefonarà al JF per concertar una visita a casa d'ell (li recordo que no és fàcil que agafi el telèfon, que de vegades cal insistir molt), que l'anirà a veure, i que llavors ja es veurà què es pot fer. Li dic que d'acord, que jo el que faré serà fer fotos del pis del JF, li dic que faré les fotos perquè quedi constància de l'estat lamentable de l'habitatge, per si algun dia cal explicar a algú "com vivia el JF quan vaig avisar als serveis socials". Això ho dic amb un to de veu ben reposat, però ben clar.

Suposo que des dels serveis socials de l'ajuntament faran alguna cosa, tot i que encara que assumeixin el seu cas i en facin un bon seguiment, la vida del JF seguirà sent dolenta, amb la seva solitud irremeiable, amb la seva depressió cronificada, a aquestes alçades segurament també irremeiable...

Però si el que li queda de vida ho pot viure en un entorn com a mínim més net i endreçat, i podent utilitzar si li cal el penjoll de la teleassistència, potser ja serà una gran cosa.

Olla barrejada, continuació

Amb la intenció de desbarrejar una mica els ingredients de l'olla, a partir d'ara els temes relacionats amb la salut mental en principi els posaré a una altra banda, i els religiosos també (1).

Així aquestes pàgines potser s'assemblaran una mica més a com eren al principi, més monotemàtiques. Això, és clar, si no és que em faig embolics, cosa que val a dir que em passa sovint.

Començo avui, pel que fa a la salut mental, amb aquesta "nota necrològica" sobre l'Abel:
https://horitzontal.blogspot.com.es/2017/11/label-sha-mort.html

I pel que fa al tema religiós, amb una cita del canonge Emilio Enciso Viana:
https://holapronobis.blogspot.com.es/2017/11/cilicis-emilio-enciso-viana.html

--
(1) Tal com vaig fer abans segregant els textos sobre l'eutanàsia i el suïcidi, o els relacionats amb la família. Com en aquests casos, quan hi hagi algun text nou d'aquests temes segregats només apareixerà l'avís telegràfic (si no me n'oblido). Pel que fa als escrits sobre salut mental, feia temps que ja els posava duplicats a aquest nou espai, però no de forma sistemàtica (al nou espai no hi són tots, i dels més antics no n'hi ha cap).

Olla barrejada

Records familiars, divagacions relacionades amb la salut mental, o amb la vellesa, escenes sobre espigoladors rurals o rebuscadors urbans, sobre captaires i sensesostre, poesies satíriques o sense sàtira, comentaris a l'entorn de catecismes, pastorals i cardenals, reflexions d'un tipus o d'un altre, heterogènies i heterodoxes, assenyades o forassenyades... Tot barrejat, un dia una cosa i un altre dia una altra, tal com raja segons el moment.

Una barreja més aviat caòtica que suposo que és un limitat reflex de la barreja i el punt de desgavell de la vida real. La meva, la meva vida mental, amb els pensaments un dia entretinguts per una banda, i un altre dia per una altra.

He dit "un limitat reflex" perquè el ventall (meu) d'àmbits mentals encara és més ampli, i més embolicat, de vegades ple de confusions, contradiccions i fins i tot vergonyes. Perquè una cosa és el que parlem (i en alguns casos com el meu també escrivim) i una altra el món dels túnels ocults o les clavegueres de la nostra ment. A dins del pou hi pot haver molta negror, i dissonàncies, i infinites ignoràncies, i variades emocions de mal posar en paraules.

Sovint no en som conscients, d'aquest munt de tels de ceba amb què tots ens vestim i protegim. No en som conscients potser perquè no en volem ser, per deixadesa, o mandra, o por, o el que sigui. En el meu cas, quan estic atent, les poques vegades que ho estic, procuro observar el que passa a dins del cap, i sempre és sorprenent. Bo o dolent, tranquil o alterat, harmoniós o dissonant... Sempre desconcertant i curiós. Estar atent al que passa pel cap és molt millor que anar al cine.

L'olla sempre bull, però totes les ebullicions no es poden explicar, perquè si ho expliquéssim tot esdevindríem vulnerables. Cal autoprotegir-se, tots ho fem, ningú explica tot el que li passa per les golfes, o pels budells. Cap o budells, segons predominin les raons o les emocions. Tots tenim mons interiors inconfessables. Ens quedaríem bocabadats, si sabéssim les estupideses (o grolleries, indecències, etc.) que de manera natural i quotidiana alimenten el cap de les persones que ens envolten. Fins i tot de les més formals i normals. De tothom, i qui digui el contrari menteix (segurament). O està mort.

Doncs això, que tot no es pot compartir, sobretot si no ets de fusta. És a dir, sobretot si ets sensible a la mirada (el gest, la paraula, el silenci) de l'altre. Per sobreviure en societat els secrets són imprescindibles. Per això jo, com tothom, explico el que explico i callo el que callo.

El nas vermell

El nas vermell de pallasso
que t'has posat
t'ha fet somriure
i m'ha fet somriure.

Posar accents

Viure és aprendre a posar bé els accents
en les paraules que et trobes:
segons els posis a un lloc o un altre,
la vida és grisa i feixuga,
o acolorida i força agradable.

Memòries contradictòries

Parlo amb la meva germana d'una amiga de la nostra mare. Li dic que quan érem petits l'amiga vivia a la casa de l'altra costat del carrer. Ella diu que no, que vivia a un altre carrer, lluny. La meva germana té bona memòria, i a més parla sempre amb molta seguretat. De manera que penso que potser sí que aquest cop la meva memòria m'ha fet una mala passada. Sé que la memòria (la meva, la de tothom) de vegades és poc fiable. De vegades molt poc fiable: amb això de la memòria sé que és millor no arriscar-se mai a posar la mà al foc per res, per si de cas.

Uns dies després parlo amb un altre germà, i em diu que aquella amiga de la nostra mare vivia on jo deia. Llavors li explico l'altra versió, i em diu que també és veritat. Que aquella família es va fer una casa nova i van marxar de la vella. Però que això va passar quan nosaltres ja no vivíem allí.

Misteri resolt. Jo recordo la primera casa, la de quan vivíem allí, i la meva germana, més petita, la segona, de quan hi anava amb la nostra mare uns anys més tard, de visita. Jo a la nova no hi vaig anar mail, i ella de la vella no en té records, perquè era petita.

És divertit el món dels records, amb totes les seves múltiples variables, trampes i laberints: els records distorsionats, els records retallats, adornats o ampliats, els records inventats, els records esborrats... I aquests altres records, els que semblen contradictoris i que de fet només són complementaris.

Caquis i restrenyiments

Vaig més d'un dia a collir caquis a casa d'una coneguda. Té un arbre al jardí de casa seva que cada any en fa molts. Amb aquestes provisions, durant uns dies menjo munts de caquis, fins el punt que de vegades faig algun àpat amb aquest únic ingredient. Al final, malgrat que per sort tinc un bon sistema digestiu que en general s'ho empassa i processa tot sense problemes, els budells comencen a notar els efectes restringents i persistents dels caquis (hi ha qui diu que els caquis són laxants, i conec algun cas de diarrea provocada per caquis; també hi ha qui diu que depèn de les varietats, del punts de maduresa... en el meu cas són sempre d'efectes neutres o restringents).

Com que no reacciono al primer avís i segueixo menjant caquis, la situació digestiva se'm complica. Fins que m'adono que haig fe fer alguna cosa. Feia poc m'havien donat tres llibres vells de filosofia, "El secreto de la filosofía", d'Eugeni d'Ors, "Los filósofos presocráticos", de G.S. Kirk i J.E. Raven, i "Filosofía medieval", de Martin Grabmann. Sobretot els dos primers uns bons patracols, gruixuts. Decideixo fer-ne un ús immediat i l'un al damunt de l'altre els faig servir de plataforma per tal d'elevar la posició dels peus quan vaig al vàter.

Assegut a la tassa, amb l'ajuda d'aquesta plataforma les cames queden més amunt, i aquesta elevació, combinada alhora amb el cos tirat endavant, fa que la posició general sigui més semblant a la d'aclofar-te al mig del bosc quan vols anar de ventre. O a la que adoptes amb el mateix objectiu a aquests vàters que són com un plat de dutxa amb un forat gran al mig i dues petites plataformes a banda i banda pels peus (crec que a França hi ha qui els fa servir, crec que a Turquia també, i suposo que a altres llocs).

D'aquesta manera adoptes una posició que afavoreix més l'evacuació, sobretot quan tens problemes de restrenyiment. Sense anar a França o al bosc també la pots aconseguir posant els peus al damunt de la vora del vàter, però enfilar-s'hi i mantenir-hi l'equilibri requereix una agilitat i una flexibilitat que jo ja no tinc.

Després d'aquestes reflexions sobre postures i costums geogràfics, torno a la meva autobiografia gastronòmica i digestiva. El resultat és que amb la reducció del volum de caquis ingerits i amb l'ajuda de la plataforma filosòfica aconsegueixo reconduir les meves dificultats evacuatives.

He dit que redueixo el consum de caquis, perquè el cas és que d'entrada no hi renuncio del tot: en tinc un munt, els vull aprofitar i a més m'agraden molt. Tot i que arriba un punt que com que veig que el nou ritme de consum de caquis, més lent, provocarà que uns quants se'm facin malbé (tot i repartir-ne entre alguns coneguts), decideixo fer-ne confitura.

Dit i fet. M'arremango, separo la polpa de les pells, omplo una olla i la poso a bullir. Sense afegir-hi gens de sucre, perquè els caquis ja són prou dolços. Per anar bé cal remenar molta estona, perquè vagin perdent aigua i es vagi concentrant la dolçor. Però em canso de remenar aviat, perquè per mica que em despisti surten disparades gotes de confitura bullenta i em cremen. I perquè a la cuina tinc poca paciència: no m'importa cuinar, però m'agrada fer-ho sense complicar-me la vida ni dedicar-hi un temps excessiu.

El resultat és un entremig entre confitura i compota, potser més compota que confitura. Això sí, l'anomeni com l'anomeni, de gust boníssim. El cas és que passo a la segona fase i començo a omplir els pots, els tapo, i dono per temporalment acabats els experiments amb els caquis. Els pots no els poso al bany maria, perquè amb la mateixa escalfor de la confitura bullenta, un cop tapats ja es fa el buit, s'autoesterilitzen i normalment es conserven bé (es tracta d'omplir els pots quan la confitura encara està ben bullenta, i un cop els pots estan ben tapats s'han de posar cap per avall, fins que es refreden, o si més no jo ho faig així).

Un últim apunt: els caquis han d'estar ben madurs, perquè només que se'n despisti algun que no ho estigui del tot, l'aspror característica que tenen en aquests casos s'encomana i et pot desgraciar tota la cassolada.

Mosques

Diuen en castellà que "En boca cerrada no entran moscas".

Una possible traducció seria aquesta: Si conserves la boca tancada no t'hi entraran capgrossos, cotorres ni estornells.

En canvi, una traducció que sobretot tingués com a objectiu recollir la intenció de l'original suposo que s'hauria d'assemblar més a aquesta altra traducció: Si mantens la boca tancada no se t'escaparan tonteries ni inconveniències.

Cada moment és segons com es mira. Per a alguns el d'ara és un moment àlgid i d'adrenalina. Un moment de mites, de consignes, trompetes i banderes. Cadascú les del seu color (les del Huns i les dels Altres, que crec que deia Unamuno).

Per a d'altres (amb minúscula), el d'ara en canvi és un moment de mosques. I caldria mantenir la boca tancada. Caldria, i ves per on jo ara l'he obert una mica, la boca, i potser ja m'hi ha entrat (o n'ha sortit) alguna mosca, muricec o estornell.

Que no es quedi embarassada

La Neli, la filla de la Carmina, vol tenir un fill. Està convençuda que un fill li resoldrà tots els seus problemes i que serà una gran mare. El vol tenir però resulta que no es pot "ni tenir ella mateixa".

La Neli té vint-i-dos anys, un trastorn de la personalitat greu, amb descontrols de diferents tipus, alimentaris, sexuals, amb atacs d'ira i d'agressivitat periòdics, amb fases de consums de diferents substàncies, amb episodis d'autolesions, amb pensaments i conductes suïcides... No ha tingut mai cap parella estable, només relacions amb persones canviants que s'aprofiten d'ella o que estan tan malament com ella. Per descomptat, econòmicament és del tot dependent.

Tal com estan les coses el millor seria que la Neli acceptés posar-se un implant subcutani, sobretot perquè els efectes anticonceptius duren tres anys. D'altra banda, si la Neli acceptés posar-se l'implant no seria tampoc cap garantia. Després si volgués se'l podria fer treure, o encara pitjor, en un atac de fúria i descontrol arrancar-se'l ella mateixa, de mala manera, potser amb un ganivet, fent-se una carnisseria.

Alhora, al marge de l'eficàcia de l'implant, la Neli pot agafar la sida o el que sigui, amb el tipus de relacions que té. A la Carmina li fa pànic tant un eventual embaràs de la Neli com moltes altres coses que li puguin passar o que pugui fer la Neli.

Si la Neli acaba tenint un fill, la vida de la Neli encara serà més caòtica i descontrolada del que ja ho és ara. I és clar, també ho serà la de la Carmina, que ja viu al límit de les seves capacitats de resistència. Fa molts anys que dura aquesta situació tan difícil. I sobretot, aquest és el problema més gran, si la Neli té un fill la vida d'aquest fill, amb la mare que li haurà tocat, serà terriblement complicada.

Per això la Carmina s'obsessiona amb els anticonceptius. No perquè cregui que hagi de ser la solució de la vida de la Neli, ni de bon tros, sinó només perquè és una mesura que pot servir per tal que la vida de la Neli no sigui encara més difícil i més desmanegada del que ja ho és ara.

La realitat és que la Neli quan li sembla segueix tenint relacions sexuals, i fer-li el sermó sobre que hauria de vigilar, abstenir-se de les relacions si no són amb garanties, etc., és inútil. Totalment inútil. Se l'hauria de tancar, en un manicomi o una presó, envoltada només de dones. Si no és capaç de controlar un afartament, una agressió en un moment d'ira o un intent de suïcidi, quin sentit té esperar que tingui unes relacions sexuals controlades i sensates? O pretendre que no en tingui?

Es pot plantejar que cal pressionar la Neli per tal que accepti posar-se l'implant? És éticament inadmissible una pressió d'aquest tipus? Tota explicació és una pressió i tota pressió és una amenaça?

La realitat és la que és. De vegades invivible. Inimaginable per a algú que no conegui casos com el de la Neli. Com s'ha d'abordar la situació?

En aquests casos el que està clar és que sense posar límits tot és impossible. Els límits (alguns límits, ben rumiats) són imprescindibles. En relació a aquest tema tan delicat i potencialment explosiu dels eventuals embarassos, a la Neli se li hauria de dir que és veritat que és major d'edat, que és veritat que no està judicialment incapacitada, que és veritat que en principi pot fer el que vulgui amb la seva vida. Fins i tot quedar-se embarassada.

Explicar-li això i alhora seguir el raonament. Dir-li que pot fer el que vulgui "com tothom". I que per tant, si ella demana (la Neli sempre demana, sovint molt, sovint malament, sovint amb retrets i agressivitat), els altres poden accedir o denegar. De manera que si ella demana i vol que els altres atenguin les seves demandes, ha de tenir present que li cal aprendre a pactar.

Per exemple, ara, amb la fantasia de tenir un fill i el tema dels anticonceptius. O assumir que si contra l'opinió de tothom segueix encaparrant-se en tenir un fill potser no podrà demanar ajuda a la família. I per tant haurà de buscar altres ajudes, potser s'haurà de refiar dels serveis socials, per tal de tirar endavant aquest fill.

Perquè la Carmina (que és qui sempre s'ocupa de la Neli) ja no pot assumir més coses. La Carmina no és una mala mare, en absolut, però a banda de la seva opinió sobre la dubtosa capacitat de la Neli de fer de mare, també té clar que ella, la Carmina, en aquestes circumstàncies no es veu amb forces per fer d'àvia. Encara que "en teoria" li pogués fer il.lusió tenir un net. Perquè a partir d'una edat fer d'àvia pot ser cansat, però ho pot compensar la il.lusió de la criatura. Mentre que fer d'àvia amb la "interferència permanent" d'una filla com la Neli la Carmina sap que seria una agonia.

De manera que precisament perquè la Neli és com és, encara amb més motiu la Carmina sap que no se li pot dir sempre que sí. Sap que està bé, que és necessari, establir alguns límits clars. I tenir un fill no és cap broma, i en les condicions de la Neli seria una tragèdia.

La Carmina no cau en la temptació de pensar que potser sí, que un fill podria ajudar la Neli a normalitzar la seva vida. Sap que seria el contrari, que un fill augmentaria la inseguretat de la Neli, que augmentaria encara més la seva ansietat (a causa de la seva incapacitat d'atendre adequadament la criatura). I amb la ansietat disparada encara serien més grans les seves crisis i els seus descontrols i desgavells. Amb l'agreujant que llavors no només en pagaria les conseqüències la Neli (i la Carmina), sinó també la criatura, indefensa del tot, del tot vulnerable.

En casos com el de la Neli quan neix una criatura és fàcil que l'evolució sigui aquesta. Dolenta. Si hi ha excepcions són això, excepcions. Els fills nascuts en aquestes condicions tenen molts números d'acabar anant a parar a sota de l'òrbita dels serveis socials, de vegades entrant en processos més llargs o curts d'acollida en d'altres famílies, o en processos d'adopcions definitives, unes adopcions que no sempre són fàcils. Perquè les mares biològiques d'aquestes criatures potser tenien un trastorn mental, o eren alcohòliques o consumidores d'altres substàncies, o vivien en un entorn molt conflictiu que va marcar les primeres setmanes, mesos o anys de la criatura... o tot plegat alhora. Són fills que quan són adoptats arriben amb una motxilla molt complicada (una motxilla de la qual de vegades les famílies adoptants no en saben res).

Però aquesta ja és una altra història, en relació a la qual si de cas només en faré un apunt: a les associacions de familiars de persones amb problemes mentals el percentatge de famílies amb fills adoptats és més elevat (molt més elevat) del que estadísticament correspondria.

Independentisme terapèutic

L'Anna fa anys que està atrapada en una situació complicada de baixa autoestima, ansietat crònica, compulsions amb el menjar, desinterès pels estudis i incapacitat per treballar. I solitud, molta solitud. Té vint-i-quatre anys, i des dels dotze la seva vida és complicada, tancada, encongida i dolorosa.

Ara feia mesos que estava sempre malhumorada, amb els horaris capgirats, passant-se les nits mirant sèries per internet i bona part del dia dormint. Un desgavell. Però aquestes últimes setmanes ha fet un canvi. El seu cap ha fet un clic i de manera sorprenent s'ha començat a interessar per la situació política. Segueix les notícies, va a les manifestacions, parla amb els seus pares del tema, es relaciona amb més gent...

Els pares de l'Anna estan sorpresos i encantats. A més, l'Anna s'ha interessat per la mateixa opció política que ells, tot i que a aquestes alçades això els preocupa ben poc. El que valoren és la seva "mobilització", després de tants anys de veure-la patir, i de patir també ells.

No tenen cap seguretat de res, però pensen que d'aquest moviment en pot venir un altre, que aquest interès pot portar a altres interessos, que aquesta mobilització pot portar a un inici de normalització de la seva vida social.

És diferent passar-te el dia pensant en tu mateix (amb les teves obsessions i manies) que ser capaç d'ocupar el cap amb alguna altra cosa. Per exemple, l'Anna sovint s'obsessiona amb el teu aspecte, amb si té o no té pels a les cames, o uns quilos de més que li semblen intolerables, o uns malucs que troben massa amples, o una alçada que segons ella és insuficient. I la llista de les seves obsessions no s'acaba aquí, inclou també el dubte sobre les seves capacitats intel.lectuals, o la manera com ella interpreta que és mirada pels altres, els retrets que fa als seus pares pel que segons ella "haurien d'haver fet i no van fer", etc. En els pitjors moments, el cap de l'Anna és un terrible instrument d'autotortura.

Els pares de l'Anna saben de sobres que els problemes de base d'ella no es poden resoldre només gràcies a un estímul potent com el d'ara. Saben que a l'Anna li cal fer una feina seriosa, d'autoconeixement, d'autoacceptació, de desculpabilització, que li cal fer un procés de reordenació de la seva escala de valors i dels seus objectius. Saben que li cal aprendre a tolerar la frustració, saben que li cap aprendre moltes coses, i que aquests aprenentatges no són fàcils de fer. Però pensen que ara, si més no és una mica més fàcil que, "si segueix movent-se", pugui anar fent aquest camí.

L'Anna s'ha començat a moure, i aquesta és una gran notícia. Poc s'ho poden imaginar, els senyors Rajoy i Puigdemont, que les seves trifulgues territorials i polítiques podrien servir perquè l'Anna sortís del seu estat de postració!

Parlar amb algú

"Si en un dels moments de malestar greus truqués a la meva mare i li digués que tinc pensaments suïcides, ella s'esveraria molt, i voldria fer alguna cosa, segur que voldria venir immediatament a casa meva. I si la convencés perquè no ho fes, perquè no vingués, es passaria la nit sense dormir i patint molt. I seria ben normal la seva reacció, perquè sentir que el teu fill et diu que té pensaments suïcides ha de ser espantós. Si passés això, que la truqués i li ho expliqués, ella s'ho passaria fatal, i alhora a mi parlar amb ella no em serviria de res.

"En canvi, si estant així de malament truco algun company del grup de Narcòtics Anònims, i puc parlar amb ell una estona, i explicar-li què em passa, com em sento, sí que m'és útil. Em serveix que m'escolti, perquè sé que ell sap de què parlo, perquè de vegades li ha passat o li passa el mateix. I parlant amb ell el meu malestar i la meva ansietat van minvant, de mica en mica tot es va asserenant, tot es va fent més controlable. I llavors també es van esvaint els pensaments suïcides.

"Quan estic així de malament haig de parlar del que em passa, haig de parlar amb algú, perquè si no el cap m'acabaria explotant, i potser sí que el risc de suïcidi acabaria sent alarmant. O la recaiguda en els consums, l'altra forma desadaptativa d'enfrontar l'insuportable malestar. Però no em serveix parlar amb qualsevol persona, haig de parlar amb algú que em pugui entendre. Perquè si parlo amb algú que no m'entén encara és pitjor, ja que amb la seva incomprensió (per exemple donat-me consells ben intencionats però inútils) encara pot créixer més el meu malestar, la meva ràbia, la meva desesperació i el meu descontrol mental.

"Necessito parlar amb algú per tal que la meva pressió mental es pugui alleugerir, per tal que el meu cap baixi el grau d'ebullició a què ha arribat, per tal que deixi de tenir la sensació que en qualsevol moment em pot explotar. Sí, explotar, això és el que sento, que em pot explotar. Haig de parlar amb algú capaç d'entendre aquesta sensació. Parlant potser no em desapareixerà del tot el malestar, aquest estat de bogeria (perquè això és el que és), però si més no me'n disminuirà la intensitat, se'm farà més suportable, més vivible. I la idea del suïcidi s'anirà esvaint, perquè ja no la necessitaré, perquè la vida ja no em serà invivible. Serà difícil però no insuportable.

"Però tot això la meva mare no ho pot entendre, tot i el molt que m'estima no ho pot arribar a entendre, encara que m'esforcés en explicar-li-ho (si ho intentés, que ja no ho intento). Potser no pot perquè en el fons no vol, perquè seria massa dolorós entendre-ho. O potser perquè no té la capacitat d'arribar a entendre aquest mon tan difícil que és el món del meu cap, dels meus pensaments, de les meves emocions, de les meves ansietats... quan tot se'm descontrola."

M'ho explica el Daniel mentre dinem junts. Intento assimilar tot el que diu. Ho intento, sabent que és molt difícil que ho aconsegueixi, perquè jo no he tingut mai experiències com aquestes. Amb el meu cap tan diferent, tan desconeixedor d'aquestes emocions tan extremes i descontrolades, com és possible que pugui arribar a entendre el que li passa al Daniel en aquests moments tan crítics?

Ell no rebutja les etiquetes, diu que se sent identificat amb la de "patologia dual". És a dir, la conjunció d'un trastorn mental i un problema d'addiccions. Diu que per a ell tenir interioritzada aquesta doble condició, el fet de no rebutjar-la, és un puntal fonamental del seu procés de recuperació de les addiccions. Del control de les addiccions i de la forma d'enfrontar-se al  trastorn de la personalitat que li condiciona la vida, un trastorn obsessiu compulsiu.

M'explica també que el primer motiu de fracassos en els intents de superar les addiccions és el negacionisme. No reconèixer la realitat, l'estat de dependència, la pròpia fragilitat. I pel que fa als trastorns de la personalitat diu el mateix: que si acceptes el que et passa, llavors pots anar aprenent a gestionar els diferents símptomes del trastorn, mentre que en cas contrari segur que segueixes desbordat per la situació. No avances, tot es cronifica.

Diu que el primer pas ha de ser sempre controlar les conductes addictives, deixar els consums, ja que sense aquest control és impossible qualsevol altre objectiu, perquè l'obsessió pel consum ho distorsiona tot. És el pas previ imprescindible, eradicar els consums. I un cop assolida aquesta fita (si és que s'arriba a assolir), és quan llavors es pot iniciar la feina laboriosa i llarga de "reconstrucció" de la personalitat, una feina que és ineludible fer en aquests casos de patologia dual. Tant per limitar els efectes sobre la pròpia vida dels trets disfuncionals del trastorn com per evitar la recaiguda en les conductes addictives. Tot està relacionat.

El Daniel fa gairebé vint anys que va aconseguir deixar els consums, tant de l'alcohol com el d'altres substàncies, i entremig fins i tot ha deixat el tabac. Però sap que en els mals moments les temptacions de consumir reapareixen. No amb la força d'abans (la feina feta evidentment es nota), però de vegades reapareixen. Perquè el record d'aquelles formes ràpides d'alleujament està gravat als circuits neuronals: drogar-te t'alleuja realment el malestar en teoria insuportable. Consumir és una temptació poderosa precisament per això, perquè caure-hi funciona: durant una estona aconsegueixes estar en pau. Després, és clar, ve el que ve, sempre pitjor, però això és "després", és ja una altra història... La història que no has d'oblidar mai per tal de poder resistir la gran pressió dels mals moments.

Em diu que sap, que té perfectament assumit, que tota la vida s'haurà de mantenir vigilant, en guàrdia, perquè el que ha avançat i construït és molt, però que no ho podria conservar sense la feina de manteniment quotidiana que segueix fent. Malgrat els molts anys d'abstinència, segueix vinculat amb els Narcòtics Anònims, en els quals hi troba una doble compensació, tant la possibilitat de rebre ajuda quan la necessita com la de donar-la quan se li demana. Perquè escoltar als altres i poder-los ser útil també li és immensament útil a ell, tant pel que aprèn i reforça en aquests moments com per l'augment de l'autoestima que suposo poder fer aquesta funció. Em diu també que segueix anant de tant en tant a parlar amb la psicòloga que fa anys li fa el seguiment, i que se sent molt ajudat per aquesta relació amb ella.

No té una vida fàcil, però la viu amb il.lusió, amb valentia. Conscient que està viu però que podria estar mort, com tants coneguts seus. Conscient que en conjunt té la vida bastant sota control, però que la podria tenir del tot descontrolada. Conscient que té una considerable autonomia, i que podria no tenir-ne cap. Conscient que podria estar queixant-se tot el dia "de les coses que no té"... i que en canvi celebra les que té, que diu que són moltes, que per a ell són moltes. "Les meves petites coses quotidianes", diu. Petites i tan importants. Diu que se sent molt afortunat. Ho diu amb sinceritat, seré i amb un lleu somriure.

L'he conegut fa poc, he tingut aquesta sort. Ens hem vist dues vegades i han sigut... ara no sé triar l'adjectiu. M'ha ajudat a entendre, em sembla, una mica més coses que fa anys estic intentant entendre.

Depressions i ús dels condicionals

"No es tracta de determinar què pot curar més, si el camí espiritual, els medicaments o la psicoteràpia. Tots tres camins plegats poden ajudar la persona depressiva i contribuir a la seva curació, donant-se suport i reforçant-se mútuament."

En lloc de l'afirmació categòrica, de manera prudent l'autor opta pel condicional, "poden". Ho diu a "Camins a través de la depressió" Anselm Grün, monjo benedictí de Münsterschwarzach (Alemanya). (1)

D'altra banda, en les 150 pàgines del llibre s'hi troba a faltar un aprofundiment en aquest sentit. És a dir, una referència clara als condicionals, sobretot al fet que quan les persones amb problemes depressius busquen ajuda es poden trobar amb bons o mals psiquiatres, amb bons o mals psicòlegs i amb bons o mals directors espirituals.

Faig un incís. Com que no sóc creient, ho remarco: és obvi que per a una persona creient i amb problemes depressius la seva creença i l'orientació d'un bon director espiritual pot ser (reincideixo en el condicional) una gran ajuda.

Continuo. Quan dic bo o dolent (psiquiatre, psicòleg, director espiritual o qualsevol altre referent en alguna mesura "terapèutic") ho dic a partir d'aquesta referència objectivable: que sigui algú capaç o incapaç d'alleujar o ajudar a superar els malestar de les personers víctimes d'estats emocionals depressius. Sense oblidar que, a més dels bons i els dolents, hi ha també "els pitjor que dolents", aquells que no és que no aportin res positiu, sinó que aporten negativitat, de vegades molta. És a dir, aquells que contribueixen a cronificar o empitjorar el malestar que haurien d'intentar alleujar. Siguin psiquiatres, psicòlegs, directors espirituals o qui sigui.

D'aquests, "dels pitjors que dolents", també n'hi ha. I cal estar a l'aguait, per tal de poder-los detectar i apartar-se'n (cosa de vegades complicada, ja que per fer-ho més complicat de vegades una mateixa persona pot ser útil a algú i desaconsellable per a algú altre).

El llibre de Anselm Grün és un llibre curiós, amarat de cap a peus de referències bíbliques. El que més m'ha sorprès és la interpretació que fa dels miracles de Jesús, en els que en tots hi veu malalties depressives (el paralític és un depressiu, el cec també...), les limitacions físiques dels quals segons ell són una manifestació del seu estat depressió ocult.

Una altra cosa que m'ha sorprès, però menys, perquè ja l'he trobat en altres assagistes teòlegs que han tractat el tema de la depressió, és la valoració positiva que quan els convé fan de del sofriment del depressiu. Ara no m'hi embranco, perquè és un tema també complicat (alguna vegada ja l'he comentat, potser una altra estona hi tornaré).

Bé, els Evangelis (igual que l'Antic Testament, que Anselm Grün també cita sovint), són textos que al llarg de la història s'han interpretat de moltes maneres. D'altra banda, Anselm Grün, com a assessor espiritual i psicòleg de persones depressives (segons es dedueix del llibre) suposo que és normal que vegi exemples de depressions en tot el que l'envolta, en els textos bíblics, les vides de sants i la gent amb què conviu o l'envolta. Suposo que això ens passa a tots, que quan tenim un problema o interès determinat és fàcil que acabem només veiem el món a través del filtre distorsionador d'aquest problema o interès.

Anselm Grün té aquesta manera peculiar d'escriure de molta gent d'església i alhora amb estudis d'una determinada matèria (medicina, psicologia...), gent que barreja el seu àmbit de competència particular i laic amb la seva competència teològica o pastoral. I el resultat és que tot acaba sent una mateixa cosa. Una i envitricollada, ja que amb aquestes exposicions no saps "si van o venen", amb els seus esforços, de vegades admirables (però d'incerta eficàcia), per harmonitzar els dos àmbits, ciència i creença. No vull generalitzar, hi ha autors que amb aquesta doble condició professional i religiosa tenen molta cura en no fer aquesta mena de barreges.

Els llibres com aquest de Anselm Grün són de mal avaluar a causa del que acabo de dir, perquè a més entremig d'aquesta mena d'escudella barrejada hi ha també idees molt elementals, sensates i útils.

Per tal que no se'm digui que a aquesta mena d'autors religiosos només els busco les pessigolles (allò que em sembla confonedor, o de vegades clarament contradictori o negatiu), posaré un exemple d'una idea del llibre que m'ha semblat molt interessant, i que crec que és de les vegades que l'he trobat expressada amb més claredat:

"Les persones depressives acostumen a sentir-se exhaustes al començament d'un nou dia. Voldrien quedar-se al llit. Per tant, no té gaire sentit que s'obliguin a llevar-se. Activar la voluntat és una altra cosa. M'adono que no tinc ganes de llevar-me. No ho jutjo. M'ho permeto. Però alhora responc al desgrat i em dic: 'Tot i que no tinc ganes de llevar-me, em llevo. Estic deprimit. Però, amb tot, faré aquest primer pas de sortir del llit. (...)'. No es tracta de reprimir la depressió amb la voluntat, sinó d'entrar en contacte amb la voluntat a través de la depressió. Aleshores, malgrat la malaltia, notaré la força que encara hi ha en la meva voluntat. N'hi ha prou per llevar-me i -només per avui- decidir-me per la vida."

Per a mi aquesta idea té l'interès afegit que em recorda la meva mare, en tant que aquest era un aspecte que ella tenia molt interioritzat i que de vegades ella esmentava com a part de la seva forma d'enfrontar els difícils estats depressius que va haver de viure: l'esforç titànic que feia per assolir unes fites mínimes que ella mateixa s'havia imposat.

D'aquesta cita també em sembla remarcable la penúltima frase, "només per avui". El mateix que diuen els Alcohòlics Anònims, dels quals potser està treta. Perquè pensar en "tota la vida d'esforç" és difícil de suportar, però pensar només en "avui" sens dubte és més assimilable.

Anselm Grün en aquest fragment explica bé aquesta idea "de l'actitud esforçada", aparentment incompatible amb un estat de depressió severa. Després, cadascú ha de trobar quines són les seves possibilitats i els seus límits: potser només llevar-se, potser llevar-se i "també" anar a comprar el pa, potser llevar-se, el pa i un petit tomb... o potser ni llevar-se, només esforçar-se per girar el cap, i així, en lloc d'estar tot el dia al llit i de cara a la paret, ser capaç de mirar cap a la finestra, i així poder veure que es fa de dia, els núvols que passen...

Malgrat la sensació d'embolic que en conjunt em transmet el llibre, només per aquest fragment ja em compensa haver-lo llegit (a banda que hi hagi també altres idees que també m'han agradat).

--
(1) Editorial Claret, 2009 (cites, p. 150 i 23). Anselm Grün, a més de monjo, mossèn i teòleg és "famós per unir l'espiritualitat tradicional cristiana amb la psicologia moderna (...) és reconegut mundialment pels seus escrits sobre espiritualitat, i és l'autor de més de 300 llibres relatius al tema. Més de 14 milions de còpies dels seus llibres s'han venut i s'han traduit a una trentena d'idiomes" (segons la viquipèdia en castellà).

Ball de bastons

Guàrdia Civil,
cop de porra.
Policia Nacional,
cop de porra.
Mossos d'Esquadra,
cop de porra.
Guàrdia Urbana,
cop de porra.
Guàrdia Jurat,
cop de porra.
Porter de discoteca,
cop de porra.
Títol de l'obra:
Memòria històrica.

Sobre l'escriure

Com un alcohòlic, només que en lloc de beure ampolles de vi o cervesa, escric. Però la causa de l'addicció en el fons és la mateixa, aquesta mena de buidor lligada al desconcert d'existir i a la necessitat de dissimular. Cal fer alguna cosa: beure, escriure, resar, jugar a les cartes, furgar-te el nas... La que sigui, al capdavall tot és bastant igual.

L'alcohòlic deixa pixums per les cantonades. Per sort efímers, perquè més aviat o més tard plou i no en queda cap rastre. Qui escriu deixa escrits (papers, o avui també arxius digitals), efímers com els orins: alguns perduren un temps (els escrits), d'altres menys, molts no ens sobreviuen ni a nosaltres mateixos, s'escolen ja pel desaigüe de l'oblit abans de la nostra mort. Tots els escrits de tothom, absolutament tots, acabaran desapareixent, perquè tot acabarà desapareixent, absolutament tot: orins, escrits, humans, escarabats i galàxies.

Viure és això, no només saber que aquí hi estem de pas i que tot és absurd, sinó també sentir-ho, sentir-ho al moll de l'os, a la freixura, al bulb raquidi.

Fer esports d'aventura, mirar partits de futbol, consultar el mòbil, beure orxata o cervesa, resar, llegir novel.les o diaris, escriure el que sigui... D'aquesta mena de conductes rutinàries o compulsives (en el meu cas sobretot escriure), d'aquesta mena de buidor en moviment, només me n'allibera el tracte amb la gent.

Quan s'escau, conversar, i per anar bé sobretot escoltar. Mirar als ulls d'algú, amb afecte. Sentir-m'hi vinculat. Sentint-me una mica a gust perquè em sento una mica útil. Amb aquest sentit de la utilitat: el de que, en aquell instant, no és indiferent existir o no existir. Un misteri. Potser el més gran de tots.

Tampoc en quedarà res, d'aquestes estones d'escoltar, de fer companyia, de sentir-me acompanyat. De compartir amb els altres neguits, calideses, complicitats i misteris. No en quedarà res, però és un no quedar res diferent. Més atractiu. Si més no per a mi.

Potser no sé explicar-ne bé el motiu (o em fa mandra), però m'hi sento més a gust, amb aquest gust, amb aquesta preferència. I tanmateix, malgrat aquest gust segueixo escrivint (és evident). Segueixo fent el passerell. Perquè els dies són llargs, els criteris són fràgils, el llapis és feble, les contradiccions són quotidianes, arrelades i sòlides.

Més difícils d'esbandir, les contradiccions, que la boira quan fa vent, o que els tolls de pixums dels carrers quan plou.

El melic

Em miro el melic.
Penso en el meu melic.
Escric sobre el meu melic.
Miro, penso, escric...
Al capdavall,
tot es redueix a això,
al melic. El meu.

Escriure

Escriure és una malaltia.
S'alleuja escrivint.
I escrivint també s'agreuja.
Es cura del tot morint.

La vista

Cel amunt volen els falciots, i els veig.
Passa un estol de coloms,
passa una gavina,
passa un avió,
apareixen dos núvols...
I ho veig tot .
Quina sort, conservar encara la vista.

La data

Si un dia, quan sigui vell (o més ben dit, "encara més vell"), per exemple un nebot em pregunta, "I tu, l'1 d'octubre de 2017, què vas fer?", potser el decebré. Perquè li hauré de dir que aquell dia tan assenyalat no vaig tenir cap comportament admirable, sinó que me'n vaig anar de manera discreta a espigolar raïms oblidats a les vinyes ja veremades del voltant del poble (vinyes de parellades, aquesta varietat tan utilitzada per fer cava).

Li hauré de dir que això és el que vaig fer l'1 d'octubre.

I si em pregunta que per què vaig anar a espigolar raïms precisament aquell dia em serà fàcil dir-li la meitat dels motius, és a dir, que em venia de gust. I em serà més difícil explicar-li l'altra meitat, perquè l'altra meitat és més complicada. I potser em farà tanta mandra tot plegat que potser no li explicaré aquesta altra meitat, o li diré qualsevol cosa per sortir del pas.

Per exemple, potser li diré que política ho és tot, també menjar llenties o gambes, fer o no fer servir aire condicionat quan fa fred o calor, deixar el vàter net o brut quan l'utilitzes, dir o no dir bon dia al matí, somriure o fer ganyotes... I tantes altres coses, moltes de les quals caldria escriure amb lletres majúscules, en lloc de ser (sovint) notes a peu de pàgina amb lletra menuda. Sí, i tantes altres coses...

I que després hi ha la teologia política, amb els corresponents principis de fe dogmàtics, i que en aquests espais de religiositat laica (i també proselitista) em sento perdut, lluny tant dels uns com dels altres.

Potser li diria coses com aquestes, o altres de semblants, o diferents, ves a saber. Perquè de fet, del cert, no ho sé ni jo. Viure dubtant té aquestes coses, que de vegades (bastantes vegades) no tens respostes clares i fàcils. Una situació estranya agreujada pel fet que ni tan sols tens el desig de ventilar els dubtes, perquè ja t'estan bé les incerteses. Són incòmodes (les incerteses), però al capdavall et semblen més veritables, t'inspiren confiança. O potser això és també una altra explicació inventada. Ens inventem tantes coses...

Ves a saber que li contestaria, a algú que algun dia em preguntés que vaig fer l'1 d'octubre del 2017. Perquè el que vaig fer encara ho recordo bé, però el per què, tal com ja he dit és de mal concretar. Aquest i la majoria. Dels perquès. Si més no, és el que sovint em passa a mi.

Xarop de bastó

Teatre de titelles:
un policia atonyina un vailet.
Segons qui mira la funció,
quan arriba aquesta escena
amb cada cop de porra
riu i aplaudeix.
O s'espanta, plora i protesta.
Segons qui mira la funció.

La banalització del mal

De tant en tant m'equivoco. De vegades en relació a temes irrellevants, algunes vegades importants.

Fa dos dies vaig associar la paraula "psicopàtic" al comportament d'alguns policies l'1 d'octubre. No vaig estar afortunat, perquè aquesta etiqueta correspon a un trastorn de la personalitat, és a dir, a una característica permanent d'algunes persones, incapaces de sentir empatia (i que per tant de vegades poden fer mal, psicològic o físic, sense sentir remordiments).

Que fes servir aquesta etiqueta va ser un error greu, amb més motiu tenint en compte el meu interès i la voluntat de ser curós pel que fa a la forma de parlar en relació a les persones amb problemes mentals.

Podria justificar-me, i seria només això, una justificació, si digués que em referia a "un estat psicopàtic transitori", quan parlava del brutal comportament d'alguns policies. Però seria només això, una justificació tramposa, perquè tal com he dit la psicopatia és un tret permanent d'un determinat tipus de personalitat, no un estat transitori, accidental.

Potser sí que entre tots els policies n'hi havia algun al qual li escauria l'etiqueta clínica de psicòpata, però seria l'excepció, i de cap manera explicaria l'actuació brutal de tants policies. De manera que cal buscar una altra explicació, i segurament aquesta explicació podria estar més relacionada amb la filòsofa Hannah Arendt i la seva idea de "la banalitat del mal".

L'Hannah Arendt va agafar com a base dels seus estudis l'Holocaust, preguntant-se com va poder ser que a l'alemanya nazi tanta gent normal, ni malvada ni perversa, s'acabés comportant com es va comportar, contribuint de forma passiva (sense oposar-s'hi) o activa (participant-hi directament) a l'Holocaust.

La deshumanització de l'altre, la falta d'actitud crítica, l'obediència com a principi moral i l'ambient general coaccionador conformen l'escenari que afavoreix, "dins d'aquesta normalitat peculiar", l'emergència del que Hannah Arendt va definir com la banalització del mal, és a dir, la acceptació de fets i comportaments del tot inimaginables i intolerables fora d'aquest context especial.

Deixant de banda l'Holocaust, les reflexions de l'Hannah Arendt també poden ser útils per acostar-se i mirar d'entendre fets com aquests de diumenge passat. Un grup de policies, que segurament tots ells d'un en un són persones del tot normals, sensibles i afectuoses amb les seves amistats i les seves famílies, en un moment donat, en mig d'unes determinades circumstàncies, es poden transformar en veritables energúmens, sense cap empatia cap a les persones que maltracten i sense cap consciència (aparentment) de la desmesura del seu comportament.

Als policies i als seus comandaments potser els aniria bé llegir a l'Hannah Arendt. I als polítics dels quals depenen els cossos policials també. De moment, però, el que fa va fent el Govern és anar encongint o eliminat dels plans d'estudis les humanitats i l'assignatura de filosofia, i per tant també l'Hannah Arendt. No anem bé.

La caserna de la Travessera

De tant en tant travesso de punta a punta el carrer del Pare Laínez, i per tant passo pel darrera de la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia. Fa uns dies hi vaig tornar a passar. El carrer del Pare Laínez és poc transitat, i normalment a l'alçada de la caserna no s'hi veu mai cap guàrdia civil, perquè la caserna només té una entrada, per la Travessera. Aquest dia, però, vaig veure un guàrdia civil que tombava per allí, mirant amunt i avall. No em vaig quedar e veure què buscava, vaig seguir el meu camí. Era un guàrdia civil jove, no devia tenir més de vint-i-cinc anys, tenia un posat tranquil i feia cara de bona persona.

Pocs dies després, el diumenge dia 1 va passar el que va passar. La Guàrdia Civil i la Policia Nacional es van dedicar a estomacar gent indefensa i en actitud pacífica. I llavors vaig pensar en aquell guàrdia civil amb cara de bona persona. Vaig pensar: i si el diumenge també es va dedicar a repartir llenya? Si penso en ell, la veritat és que amb la seva cara de bona persona em costa imaginar-me'l comportant-se com un energumen, com els seus companys el diumenge.

Però suposo (tot són suposicions) que si el diumenge el van enviar a requisar urnes i li van dir que si per tal d'aconseguir-ho havia de fer servir la força, i que si calia havia de repartir cops de porra (encara que la gent estigués en actitud del tot pacífica), suposo que ho devia fer. Perquè és el que fan els policies quan els donen ordres: complir-les.

Suposo que funciona així, fins i tot quan les ordres rebudes són tan desmesurades com les que sembla que van rebre els policies que el diumenge es van dedicar a estomacar gent. Perquè sempre és més fàcil fer el que et diuen i el que fa la majoria que discrepar. Perquè a més, si discrepes te la carregaràs, hauràs d'assumir les sancions que et puguin imposar.

Desconec si en situacions com la del diumenge hi ha policies que posen objeccions a obeir les ordres que reben. I si hi ha casos d'aquests, naturalment desconec quin tan per cent suposen. El que sí tinc clar és que quan un policia obeeix ordres que l'obliguen a apallissar gent en actitud pacífica "ho fa perquè vol". Perquè ningú l'obliga a ser policia, i si ho és, abans de clavar el primer cop de porra a persones indefenses i pacífiques pot dir que plega. De manera que si no plega és perquè ja li està bé que el paguin per atonyinar gent que es manté en actitud pacífica.

D'acord, trobar feina no és fàcil, però un sou no ho justifica tot.

Sempre que passo a la vora d'aquesta caserna de la Travessera de Gràcia recordo dues amigues, filles de guàrdies civils, que havien viscut a aquesta caserna, fa molts anys, abans de la seva remodelació. Una en té records bons, l'altre dolents. En qualsevol cas, els seus pares guàrdies civils fa anys que estan morts, i els records d'elles associats a la caserna són dels anys de la dictadura. D'aquells anys en què la Policia Nacional i la Guàrdia Civil feien tanta por.

Tanta por com diumenge passat.

Pitjor que la brutalitat, la seva justificació

No és ser gens original dir que em va esgarrifar l'actuació policial del dia 1. Tampoc ho és afegir que em van esgarrifar encara més les declaracions dels càrrecs polítics responsables de l'actuació policial: "Ja ho havíem dit, no volíem arribar a aquests extrems". Prepotents, amb sobergueria, desresponsabilitzant-se ells. Justificant l'actuació dels policies que es van dedicar a repartir llenya. Contra gent indefensa. Contra gent que es limitava a oferir una resistència passiva i pacífica. Contra gent que "no anava armada de cap manera", que només intentava posar un paper a dins d'una capsa.

A la vista dels fets, és indubtable que hi ha policies (no generalitzo, dic que n'hi ha) que tenen un perfil psicopàtic, i que quan els ordenen repartir llenya ho fan amb entusiasme. Aquest percentatge de psicòpates uniformats estan manats (o ho estaven si més no el dia 1) per comandaments justificadors de comportaments psicopàtics. I alhora tots ells estaven sota les directrius de polítics amb les mateixes característiques (si més no aquell dia). Dic això només a la vista del fets dels uns i de les declaracions dels altres.

Sembla que se n'han oblidat, i ara no em refereixo als comandaments sinó "a la classe de tropa": l'obediència deguda no és un eximent de culpa en el cas d'atemptats contra la integritat i la dignitat de les persones. Per tant, per exemple, el policia que mentre tenia agafada una dona pels cabells l'arrossegava pel terra, ell, el policia, és directament responsable de la seva actuació (de la seva agressió a una dona que només oferia una resistència passiva, ara no recordo a quin centre electoral). Igual que els policies que colpejaven amb les porres les barreres humanes pacífiques que els impedien el pas a diferents centres electorals: cadascun d'aquells policies és responsable dels cops de porra que va etzibar.

No minimitzo la responsabilitat dels seus comandaments, ni la dels polítics, encapçalats pel Ministre de l'Interior i el President del Govern Central, per permetre, i a sobre justificar, aquestes actuacions. Però cada un dels policies que va clavar cops de porra a gent que mantenia actituds pacífiques és responsable dels cops de porra que va clavar.

En un estat democràtic la policia té el monopoli de la violència, i quan l'exerceix perquè és imprescindible exercir-la, i llavors ho fa de manera proporcionada, la seva feina és tan necessària com digna de reconeixement. Suposo que no cal posar exemples, en tenim de ben recents i dramàtics.

Però atonyinar persones que oposen una resistència pacífica no té cap legitimitat ni proporció. És igual quina sigui la reivindicació de la gent: si la reivindicació és pacífica no es pot silenciar amb cops de porra, gasos lacrimògens o pilotes de goma.

Veure policies actuant amb aquesta violència i amb total impunitat és molt inquietant. Perquè si a més els responsables polítics d'aquestes actuacions policials justifiquen el que ha passat, vol dir que pot tornar a passar. Qualsevol dia. Quan el que caldria, en canvi, seria que a la vista de la desproporció i de la brutalitat desplegades, els polítics implicats dimitissin, que també dimitissin els alts comandaments policials implicats, i que s'expedientessin de manera exemplar, "per la seva responsabilitat personal", tots els policies que es van extralimitar.

Tots els cossos policials corren els mateixos riscos, si no tenen molt clar quins són els seus límits. I tots els polítics en el poder poden tenir les mateixa temptació, de ser tolerants, o directament instigadors, pel que fa a les extralimitacions policials.

Tots els cossos policials, de qualsevol govern. No només la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. Per exemple, només cal recordar el calvari de l'Esther Quintana, a la qual els Mossos d'Esquadra li van buidar un ull amb una pilota de goma el 14N de 2012, i la cadena de mentides a partir de llavors dels Mossos, protegits pels responsables polítics de torn. O el cas del 4F de 2006, amb quatre caps de turc acusats (i torturats), amb la intervenció de la Guàrdia Urbana de Barcelona i els Mossos, un cas del qual encara esperem que algun dia, jutges, policies i polítics implicats ens diguin la veritat, ens la diguin i s'avergonyeixin "de la veritat inventada" que entre tots van fabricar.

Són només dos exemples. Tots els cossos policials tenen el seu historial negre, alimentat de tant en tant amb episodis desafortunats. Cal posar-hi fre, i quan passa, no ocultar-ho ni relativitzar-ho. Aquesta hauria de ser la consigna que els mateixos cossos policials, o si més no els seus membres més lúcids, haurien de reivindicar: "Contra els excessos policials, tolerància zero". I zero vol dir zero, sigui quin sigui el cos policial i el color polític del govern de torn.

Un últim apunt: tots els vídeos que es van filmar i que s'han difós sobre l'1 d'octubre, i que han servit de testimonis incontestables de la brutalitat policial, segons la "llei mordassa" actualment vigent poden ser considerats il.legals i els seus autors i divulgadors perseguibles judicialment. Aquesta llei, malgrat la falta de majoria absoluta actual del Partit Popular, segueix encara vigent, més d'un anys després de l'inici de l'actual legislatura. És una altra "anormalitat" que fa pensar, i que implica molts interlocutors.

El Gènesi

Fa uns dies vaig recollir una història segons la qual el Pato Donald va crear l'Univers. Doncs resulta que em vaig precipitar, perquè no està del tot clar que fos així (una objecció important és que el Pato Donald va néixer el 1934, i sembla que l'origen de l'Univers és més antic). El cas és que hi ha altres relats mítics, per exemple el que reprodueixo a continuació:

El primer dia de la Creació els homes van obrir els ulls i es van sentir molt petits.

El segon dia, els homes, per tal de no sentir-se tan sols, van crear Déu.

El tercer dia els homes van crear el Cel i els àngels.

El quart dia els homes van crear l'Infern i els dimonis.

El cinquè dia els homes es van inventar el relat segons el qual la dona havia estat creada a partir d'una costella de dimoni.

El sisè dia alguns homes es van inventar el celibat com a estat més elevat de perfecció, l'exclusivitat masculina del sacerdoci i la teologia dogmàtica.

El setè dia els homes cèlibes van contemplar la seva obra. I en van estar ben contents.

I llavors, en lloc de descansar, com que els homes cèlibes eren molt diligents, el vuitè dia i els següents mica en mica van anar creant el Vaticà, van anar inventant la infal.libilitat pontifícia, el dogma de la virginitat perpètua de Maria, l'existència del purgatori i els llimbs, el misteri de la transsubstanciació de la missa, el prodigi futur de la resurrecció de la carn...

El bateig del Ramonet

Veig la peli "El señor Esteve", dirigida per Edgar Neville el 1950 i basada en la novel.leta de  Santiago Rusiñol “L'auca del senyor Esteve”, publicada el 1907.

Quan neix l'hereu de l'Estevet i la Tomasa, el Ramonet, a la pel.licula no surt el moment del bateig, però sí la sortida de l'església després del bateig: es veu una tia duent el nadó en braços, el pare, el capellà, l'avi, es veuen familiars, amics, curiosos... però la mare no apareix.

Busco a la novel.la de Rusiñol l'escena:

"Quin raig de sol va entrar en aquella casa en venir aquell infant al món! (...) El bateig va ser com sempre: a Sant Cugat, (...) Al ser a casa i al tornar l'infant a la mare (...)"

A la novel.la, a la part del bateig la Tomasa tampoc no apareix. Només passat el bateig, quan a casa "li tornen l'infant". No es diu, però tant a la novel.la com a la pel.lícula es pot deduir que la Tomasa "estava passant la quarantena". La quarantena religiosa, que no de recuperació física, perquè ni a la pel.lícula ni a la novel.la no hi ha cap referència a un estat delicat de salut o cansament a causa del part. Al contrari, la Tomasa està en plena forma, fenomenal, només preocupada de la bona marxa del negoci.

És només una curiositat, però com que havia estat parlant d'aquest tema de les quarantenes i les purificacions em venia de gust comentar-ho.

Entrar a les esglésies

Ja he explicat en altres ocasions que m'agrada entrar a les esglésies. Sobretot quan estan buides. Seure a un banc al costat de l'entrada i estar-me allí una estona, en silenci. Cada església, segons el cas més austera o més barroca, més petita o més grandiosa, més fosca o amb més vitralls, amb unes olors o unes altres... cada església m'afavoreix un estat d'ànim, unes emocions, unes reflexions.

De vegades hi entro i s'escau que s'està celebrant la missa. En aquests casos, dret al costat de la porta, com més arraconat i invisible millor, em quedo una estona mirant la cerimònia, escoltant les lectures, el mossèn si és l'hora del sermó... m'estic allí, seguint la part de la missa del moment. I tinc una mena de sensació de misteri i meravella potser més gran que els mateixos feligresos, perquè realment m'emociona veure l'oficiant i els assistents, ficats devotament en els seus respectius papers, seguint el ritual.

Com aquesta vegada. Des del fons de l'església segueixo la missa. A l'hora de la comunió veig un conegut que s'acosta a combregar. M'impressiona la devoció amb què ho fa, el seu recolliment i concentració. Després de combregar torna al seu banc, amb un caminar pausat, absent ell de tot el que l'envolta. M'emociona contemplar l'escena. Ell no m'ha vist, i si un dia el veig tampoc n'hi diré res.

Conec persones que viuen així les seves creences religioses. Amb aquesta intensitat, transcendència i seriositat. Algunes d'aquestes persones són familiars. Persones per a les quals la religió, i els seus rituals, són un puntal fonamental de les seves vides.

Sóc conscient que a aquestes persones, quan jo dic o escric alguna cosa crítica, irònica, satírica o càustica sobre la religió, se senten incòmodes, potser fins i tot ofeses. No perquè aquesta mena de coses els les digui a elles (això no ho faig mai), sinó "perquè saben que de vegades les dic".

Però la voluntat d'ofendre no la tinc mai. El que sí tinc és, de vegades, la voluntat de dir el que em sembla oportú i legítim dir. Però pel que fa al sentiment d'ofensa (ja n'he parlat altres vegades),  considero que no hi ha persones que ofenguin, sinó persones que se senten ofeses. És veritat que hi ha persones que de vegades poden dir disbarats, barbaritats, mentides o imbecil.litats, relacionades amb la religió o el que sigui. I és possible que de vegades jo sigui una d'aquestes persones.

Però si algú s'ofèn, per exemple perquè jo em comporto com un presumpte energumen (perquè potser he dit presumptes mentides, presumptes barbaritats, etc.), si algú s'ofèn, insisteixo, no és "perquè jo l'hagi ofès", sinó perquè "ell ha decidit ofendre's".

Els llimbs

"¿Cuál es el primero y el más necesario de todos los sacramentos? - El primero y el más necesario de los sacramentos es el Bautismo, porque Jesucristo ha dicho que sin el Bautismo nadie puede entrar en el reino de Dios." (1)

Quan fa uns dies preguntava a les dones grans que conec sobre la norma o costum de la la purificació després d'haver parit, em vaig adonar d'una altra realitat en la qual fins llavors no havia pensat.

De petit vaig aprendre que els nens que morien sense que se'ls hagués batejat anaven als llimbs. No recordo que fos una idea que em despertés cap curiositat especial. Després, més endavant allò dels llimbs em va semblar més aviat una beneiteria, si és que hi pensava en algun moment. Fins fa com aquell qui diu quatre dies, quan tal com he dit, a través d'aquestes converses amb dones grans m'he adonat del que podia suposar per a elles aquest invent dels llimbs.

Tinc present la tristesa que pot sentir una mare pel fet de patir un avortament (2). Abans, si aquesta dona que tenia un avortament era creient tenia també el motiu de preocupació afegit relacionat "amb la vida eterna" d'aquell fill que havia estat gestant. Perquè com que aquella criatura s'havia mort sense que se l'hagués batejat, no podia anar al cel (tal com s'ensenyava llavors a les criatures quan anaven a catequesi). En lloc de al cel anava als llimbs, a aquell invent estrany de l'Església l'existència del qual "no era dogma de fe", però no se'n discutia l'existència.

Tal com ja he dit, abans això dels llimbs ho veia només com una part del folklore de l'Església, però aquesta nova visió, la visió de les dones catòliques que patien avortaments (o que tenien fills que morien abans d'haver-los batejat, el cas era el mateix), m'ha fet adonar d'un escenari molt més complicat i lleig.

Anar al cel al morir: aquesta és la màxima aspiració per a una persona cristiana, l'anhel que dóna sentit a la seva vida. Anar-hi per tal de poder gaudir eternament de "la contemplació de Déu". Anar-hi ella i, amb ella, també tota la gent que estima. Per això la possibilitat de morir sense que un nen (o un avort) hagués estat batejat era terrible.

Els dies passats, parlant de la purificació amb les dones grans que conec, el tema dels avortaments també va anar sortint. El tema, no aquesta reflexió que estic fent ara. Aquest segon tema l'he començat a comentar posteriorment amb filles d'aquestes mares amb les que havia parlat, i m'ha sobtat que alguna d'aquestes filles em digués que ella ja hi havia pensat. En el pes, la tristesa i el sentit de culpabilitat d'aquelles dones (quan patien avortaments) pel fet de no haver aconseguit que aquells fills seus anessin al cel, a causa de la llosa del pecat original no perdonat. (3)

El 1992 l'Església de manera discreta va fer desaparèixer la referència als llimbs del seu Catecisme oficial. Després, sense presses, el 2007 una Comissió Teològica Internacional del Vaticà, en un document de 41 pàgines que va rebre l'aprovació del papa Benet XVI, va dir que hi havia "serioses bases teològiques i litúrgiques per esperar que els nens sense batejar se salvin". Per tant, l'estat actual de la qüestió és que l'Església ja no parla dels llimbs, però de moment no ha dit encara de manera clara que els llimbs no existeixin. Suposo que per deixar la porta oberta a que si encara queden dones catòliques escrupoloses, si és al cas que pateixen un avortament tinguin la possibilitat de seguir-se anguniejant i entristint. (4)

--
(1) "Catecismo de la doctrina cristiana. Segundo grado". Comisión episcopal de enseñanza, Madrid, 1962 (punt 248). Va ser el meu segon catecisme, crec que quan tenia vuit anys. Abans havia tingut el catecisme de "Primer Grado", i després vaig tenir el de "Tercer grado" (del primer a tercer cada vegada més gruixuts).
(2) En el segon cas, el de l'avortament, també tinc clar que de vegades pot tenir un component alleujador, perquè no és veritat això de que per a les mares, per a totes, tots els fills són una benedicció i són sempre rebuts amb alegria. Moltes vegades la constatació d'un nou embaràs suposa una angoixa descomunal, a causa de tot el que implica la gestació, el part, la criança, de vegades sense els mitjans necessaris, de vegades amb marits insuportables, de vegades en solitud, de vegades en mig de situacions socials conflictives i violentes, de vegades perquè trenca projectes que ja s'havien fet, de vegades senzillament perquè no es vol tenir fills, de vegades... Sigui espontani o buscat, un avortament pot tenir una part trista, pot tenir una part alleujadora... i pot tenir les dues parts barrejades. Això només ho sap cada dona que passa per aquesta experiència.
(3) Jo no sóc creient. Sense ser-ho, em sobta que aquest invent de l'Església dels llimbs hagi durat segles, tenint en compte el que acabo d'explicar. O no em sobta, ja que de fet encaixa amb el menyspreu històric que l'Església ha tingut cap a les dones i els seus sofriments. Parlo només de les dones perquè no és que descartí que els homes es poguessin entristir a causa d'aquestes històries dels fetus no batejats i els llimbs, però em sembla obvi que tot el relacionat amb la maternitat no té punt de comparació en com afecta a les dones i en com afecta als homes.
(4) El títol del document és "L'esperança de salvació per als infants que moren sense el bateig". 41 pàgines de beneiteries vaticanes, farcides de divagacions teològiques enrevessades per tal de al final no arribar a cap conclusió sensata (hauria sigut tan fàcil i curt com dir això: "ho lamentem, ens vam inventar aquesta història dels llimbs i ara veiem que és una tonteria, disculpeu les molèsties").
http://www.vatican.va/roman_curia/congregations/cfaith/cti_documents/rc_con_cfaith_doc_20070419_un-baptised-infants_sp.html