La banalització del mal

De tant en tant m'equivoco. De vegades en relació a temes irrellevants, algunes vegades importants.

Fa dos dies vaig associar la paraula "psicopàtic" al comportament d'alguns policies l'1 d'octubre. No vaig estar afortunat, perquè aquesta etiqueta correspon a un trastorn de la personalitat, és a dir, a una característica permanent d'algunes persones, incapaces de sentir empatia (i que per tant de vegades poden fer mal, psicològic o físic, sense sentir remordiments).

Que fes servir aquesta etiqueta va ser un error greu, amb més motiu tenint en compte el meu interès i la voluntat de ser curós pel que fa a la forma de parlar en relació a les persones amb problemes mentals.

Podria justificar-me, i seria només això, una justificació, si digués que em referia a "un estat psicopàtic transitori", quan parlava del brutal comportament d'alguns policies. Però seria només això, una justificació tramposa, perquè tal com he dit la psicopatia és un tret permanent d'un determinat tipus de personalitat, no un estat transitori, accidental.

Potser sí que entre tots els policies n'hi havia algun al qual li escauria l'etiqueta clínica de psicòpata, però seria l'excepció, i de cap manera explicaria l'actuació brutal de tants policies. De manera que cal buscar una altra explicació, i segurament aquesta explicació podria estar més relacionada amb la filòsofa Hannah Arendt i la seva idea de "la banalitat del mal".

L'Hannah Arendt va agafar com a base dels seus estudis l'Holocaust, preguntant-se com va poder ser que a l'alemanya nazi tanta gent normal, ni malvada ni perversa, s'acabés comportant com es va comportar, contribuint de forma passiva (sense oposar-s'hi) o activa (participant-hi directament) a l'Holocaust.

La deshumanització de l'altre, la falta d'actitud crítica, l'obediència com a principi moral i l'ambient general coaccionador conformen l'escenari que afavoreix, "dins d'aquesta normalitat peculiar", l'emergència del que Hannah Arendt va definir com la banalització del mal, és a dir, la acceptació de fets i comportaments del tot inimaginables i intolerables fora d'aquest context especial.

Deixant de banda l'Holocaust, les reflexions de l'Hannah Arendt també poden ser útils per acostar-se i mirar d'entendre fets com aquests de diumenge passat. Un grup de policies, que segurament tots ells d'un en un són persones del tot normals, sensibles i afectuoses amb les seves amistats i les seves famílies, en un moment donat, en mig d'unes determinades circumstàncies, es poden transformar en veritables energúmens, sense cap empatia cap a les persones que maltracten i sense cap consciència (aparentment) de la desmesura del seu comportament.

Als policies i als seus comandaments potser els aniria bé llegir a l'Hannah Arendt. I als polítics dels quals depenen els cossos policials també. De moment, però, el que fa va fent el Govern és anar encongint o eliminat dels plans d'estudis les humanitats i l'assignatura de filosofia, i per tant també l'Hannah Arendt. No anem bé.