Que no es quedi embarassada

La Neli, la filla de la Carmina, vol tenir un fill. Està convençuda que un fill li resoldrà tots els seus problemes i que serà una gran mare. El vol tenir però resulta que no es pot "ni tenir ella mateixa".

La Neli té vint-i-dos anys, un trastorn de la personalitat greu, amb descontrols de diferents tipus, alimentaris, sexuals, amb atacs d'ira i d'agressivitat periòdics, amb fases de consums de diferents substàncies, amb episodis d'autolesions, amb pensaments i conductes suïcides... No ha tingut mai cap parella estable, només relacions amb persones canviants que s'aprofiten d'ella o que estan tan malament com ella. Per descomptat, econòmicament és del tot dependent.

Tal com estan les coses el millor seria que la Neli acceptés posar-se un implant subcutani, sobretot perquè els efectes anticonceptius duren tres anys. D'altra banda, si la Neli acceptés posar-se l'implant no seria tampoc cap garantia. Després si volgués se'l podria fer treure, o encara pitjor, en un atac de fúria i descontrol arrancar-se'l ella mateixa, de mala manera, potser amb un ganivet, fent-se una carnisseria.

Alhora, al marge de l'eficàcia de l'implant, la Neli pot agafar la sida o el que sigui, amb el tipus de relacions que té. A la Carmina li fa pànic tant un eventual embaràs de la Neli com moltes altres coses que li puguin passar o que pugui fer la Neli.

Si la Neli acaba tenint un fill, la vida de la Neli encara serà més caòtica i descontrolada del que ja ho és ara. I és clar, també ho serà la de la Carmina, que ja viu al límit de les seves capacitats de resistència. Fa molts anys que dura aquesta situació tan difícil. I sobretot, aquest és el problema més gran, si la Neli té un fill la vida d'aquest fill, amb la mare que li haurà tocat, serà terriblement complicada.

Per això la Carmina s'obsessiona amb els anticonceptius. No perquè cregui que hagi de ser la solució de la vida de la Neli, ni de bon tros, sinó només perquè és una mesura que pot servir per tal que la vida de la Neli no sigui encara més difícil i més desmanegada del que ja ho és ara.

La realitat és que la Neli quan li sembla segueix tenint relacions sexuals, i fer-li el sermó sobre que hauria de vigilar, abstenir-se de les relacions si no són amb garanties, etc., és inútil. Totalment inútil. Se l'hauria de tancar, en un manicomi o una presó, envoltada només de dones. Si no és capaç de controlar un afartament, una agressió en un moment d'ira o un intent de suïcidi, quin sentit té esperar que tingui unes relacions sexuals controlades i sensates? O pretendre que no en tingui?

Es pot plantejar que cal pressionar la Neli per tal que accepti posar-se l'implant? És éticament inadmissible una pressió d'aquest tipus? Tota explicació és una pressió i tota pressió és una amenaça?

La realitat és la que és. De vegades invivible. Inimaginable per a algú que no conegui casos com el de la Neli. Com s'ha d'abordar la situació?

En aquests casos el que està clar és que sense posar límits tot és impossible. Els límits (alguns límits, ben rumiats) són imprescindibles. En relació a aquest tema tan delicat i potencialment explosiu dels eventuals embarassos, a la Neli se li hauria de dir que és veritat que és major d'edat, que és veritat que no està judicialment incapacitada, que és veritat que en principi pot fer el que vulgui amb la seva vida. Fins i tot quedar-se embarassada.

Explicar-li això i alhora seguir el raonament. Dir-li que pot fer el que vulgui "com tothom". I que per tant, si ella demana (la Neli sempre demana, sovint molt, sovint malament, sovint amb retrets i agressivitat), els altres poden accedir o denegar. De manera que si ella demana i vol que els altres atenguin les seves demandes, ha de tenir present que li cal aprendre a pactar.

Per exemple, ara, amb la fantasia de tenir un fill i el tema dels anticonceptius. O assumir que si contra l'opinió de tothom segueix encaparrant-se en tenir un fill potser no podrà demanar ajuda a la família. I per tant haurà de buscar altres ajudes, potser s'haurà de refiar dels serveis socials, per tal de tirar endavant aquest fill.

Perquè la Carmina (que és qui sempre s'ocupa de la Neli) ja no pot assumir més coses. La Carmina no és una mala mare, en absolut, però a banda de la seva opinió sobre la dubtosa capacitat de la Neli de fer de mare, també té clar que ella, la Carmina, en aquestes circumstàncies no es veu amb forces per fer d'àvia. Encara que "en teoria" li pogués fer il.lusió tenir un net. Perquè a partir d'una edat fer d'àvia pot ser cansat, però ho pot compensar la il.lusió de la criatura. Mentre que fer d'àvia amb la "interferència permanent" d'una filla com la Neli la Carmina sap que seria una agonia.

De manera que precisament perquè la Neli és com és, encara amb més motiu la Carmina sap que no se li pot dir sempre que sí. Sap que està bé, que és necessari, establir alguns límits clars. I tenir un fill no és cap broma, i en les condicions de la Neli seria una tragèdia.

La Carmina no cau en la temptació de pensar que potser sí, que un fill podria ajudar la Neli a normalitzar la seva vida. Sap que seria el contrari, que un fill augmentaria la inseguretat de la Neli, que augmentaria encara més la seva ansietat (a causa de la seva incapacitat d'atendre adequadament la criatura). I amb la ansietat disparada encara serien més grans les seves crisis i els seus descontrols i desgavells. Amb l'agreujant que llavors no només en pagaria les conseqüències la Neli (i la Carmina), sinó també la criatura, indefensa del tot, del tot vulnerable.

En casos com el de la Neli quan neix una criatura és fàcil que l'evolució sigui aquesta. Dolenta. Si hi ha excepcions són això, excepcions. Els fills nascuts en aquestes condicions tenen molts números d'acabar anant a parar a sota de l'òrbita dels serveis socials, de vegades entrant en processos més llargs o curts d'acollida en d'altres famílies, o en processos d'adopcions definitives, unes adopcions que no sempre són fàcils. Perquè les mares biològiques d'aquestes criatures potser tenien un trastorn mental, o eren alcohòliques o consumidores d'altres substàncies, o vivien en un entorn molt conflictiu que va marcar les primeres setmanes, mesos o anys de la criatura... o tot plegat alhora. Són fills que quan són adoptats arriben amb una motxilla molt complicada (una motxilla de la qual de vegades les famílies adoptants no en saben res).

Però aquesta ja és una altra història, en relació a la qual si de cas només en faré un apunt: a les associacions de familiars de persones amb problemes mentals el percentatge de famílies amb fills adoptats és més elevat (molt més elevat) del que estadísticament correspondria.