Pòtol de barraca

Si portes roba una mica vella i desgastada, que a més potser et va una mica baldera o petita, potser fins i tot ornamentada amb alguna llàntia (perquè penses que una llàntia no és exactament brutícia i no justifica la despesa i la molèstia de treure-la expressament i a corre-cuita), i a sobre no vas ben afaitat... Vaja, si sembles el que la meva àvia en deia un pòtol de barraca (1), i per acabar-ho d'adobar, i això ja és el pitjor de tot i perillosíssim, estàs en el lloc equivocat, és a dir, en un espai en el que aquesta mena de pinta s'associa automàticament amb indigent o malfactor (o les dues coses alhora, i en qualsevol cas les dues indesitjables), llavors tens tots els números de la rifa per a tenir "algun problema". Em va passar fa tres dies, a l'anar a casa d'un parent que viu a un barri molt benestant, a un edifici de gent molt benestant i tibada...

Al marxar vaig tenir la mala sort d'ensopegar-me a l'escala amb un veí que, suposo, es va sentir no només autoritzat, sinó fins i tot fermament obligat, a aclarir què feia jo, amb aquella pinta de trinxeraire, sortint d'aquell edifici de gent tan planxada, clenxinada i pinturera... Ja se sap, el sentit del deure, empès per la por, els prejudicis o la sobergueria, de vegades pot provocar veritables estralls, o com a mínim causar moltes molèsties innecessàries.

A l'arribar havia aconseguit entrar sense incidents. Com que era festa, m'havia pogut estalviar el filtre del porter, que en aquesta mena de cases sempre tens el dubte de quin és el motiu pel qual són tan antipàtics amb la gent que no encaixa amb el patró de visitants previsibles: si ho són per pròpia vocació o perquè s'hi veuen obligats a causa del que d'ells n'esperen els veïns que els han contractat.

De fet, no és cap excepció ni res de l'altre món, és el mateix que passa si amb una pinta així entres a un supermercat: el vigilant de seguretat, tan bon punt et guipa, ja no et deixa de petja, intentant enxampar-te en el moment, que ell considera inevitable i imminent, en què intentaràs furtar, amb total premeditació i traïdoria, una llauna de sardines, de calamars o de favada asturiana.


(1) La meva àvia estava desesperada pel fet de tenir un net amb aquella pinta. Estava carregada de prejudicis, la preocupaven molt les aparences i "el que pugui dir la gent". Però com que sobretot era una molt bona persona, i a més era la meva àvia, la veritat és que fins i tot em feia molta gràcia quan em deia que semblava un trinxeraire, o un pòtol de barraca... L'afegit "de barraca" no sé si era de collita pròpia, per tal de ser més contundent i descriptiva, o si és que era una expressió viva a Igualada, on ella vivia.

Sabons i detergents

Quina és la despesa o petjada ecològica d'anar cada dia amb tota la roba en perfecte estat de revista, impecablement neta, acabada de sortir de la rentadora, amb la corresponent olor (intensa, perfumada, aquesta aroma que ara s'associa amb "bona olor" i netedat) del suavitzant? I amb el cos en semblants condicions, gairebé en estat d'esterilització, ensabonat, rabejat i finalment, sovint, untat amb els productes corresponents per tal que la pell no pateixi massa els efectes de l'agressió provocada per tanta aigua calenta i tant sabó. Quina és la despesa d'energia, aigua, xampú, detergents i sabons de tota mena que tot això implica? És sostenible? Què passaria si tota la humanitat, tota, cada dia volgués viure segons aquests costums? Hi ha tants recursos disponibles? Els rius i els oceans poden assimilar aquestes ingents quantitats de tota mena de sabons, detergents, suavitzants, cremes, olis i altres potingues?

¿Podria ser que, paradoxalment, la obsessió per la higiene i el consegüent ús generalitzat i a dojo de sabons i detergents acabés generant una greu crisi mediambiental als sistemes fluvials i marítims, un col.lapse ecològic que, fins i tot, poses en perill la supervivència de la humanitat? Potser caldria fer els estudis pertinents...

D'altra banda, la creuada a favor de la roba impecable i la pinta d'aparador impulsada per la gent com cal i la societat com cal sovint provoca, com totes les creuades, "efectes col.laterals" sobre les persones que no compleixen les normes de la bona pinta i la bona presència. Però això ja és una altra història, de la qual ja n'hem parlat algunes vegades i de la que en seguirem parlant alguna altra estona.

Caramel Xiulet

Gent del barri

Gairebé tota la gent del barri és "gent com cal". Gent amb el seu pis de propietat o de lloguer, gent ben vestida, ben rentada, ben planxada, segura de si mateixa gràcies al seu desodorant i als ingressos del seu treball, de la seva pensió o de les seves rendes.

Compartint el mateix territori urbà, hi ha la corresponent proporció (potser més elevada que en d'altres barris) de gent marginal i més o menys pintoresca, gent de flaires més intenses i robes no tan bugadejades ni planxades, gent que potser ocupa alguna vivenda abandonada, o que dorm als caixers o a algun altra mena d'aixopluc precari.

Uns i altres circulen pels mateixos carrers, viuen en el mateix espai urbà, però en fan un ús diferent. Uns van als supermercats a comprar i els altres hi van a les hores que els establiments llencen els aliments a punt de caducar o ja caducats. Uns omplen els contenidors de deixalles mentre els altres hi rebusquen restes de menjar, peces de roba o ferralla per a revendre a pes. Uns van de dia als bancs, a dur-hi els estalvis o a demanar préstecs, i els altres de nit, a dormir als caixers. Uns van actualitzant el seu mobiliari i els seus electrodomèstics mentre els altres amb els embalatges de cartró de l'activitat consumista dels primers s'improvisen el jaç.

Avui plou i fa fred, és de nit. Obro la porta del petit balcó i deixo que el vent glaçat em tensi la pell de la cara. Una estona. A dins hi tinc el llit, amb les mantes necessàries. Pertanyo al món dels privilegiats. Recordo la meva mare parlant d'aquesta mateixa sensació.

La Triu

La Triu mou les mans
com si fos cada una
una companyia de ballet.

Cada dit una ballarina,
ballant harmoniosament,
amb elegant lleugeresa:
tallant les verdures,
preparant les sopes,
llescant el pa i les coques,
remenant les cassoles,
servint el te.

Amb les seves mans de prestidigitadora
va oferint un espectacle constant
(lleuger, subtil, discret)
per als clients del seu restaurant.

Somrient seductorament
o afirmant contundent
alguna de les seves
contundents afirmacions,
la seva companyia de ballet
dansa sempre enjogassada:
els seus dits ballarins
van representant diligents i contents
la coreografia del dia.

(si aneu a veure la funció,
fixeu-vos sobretot en el dit petit:
es el més ballarí i divertit de tots)

L'Anabel - 2

Viu lluny, de tant en tant la telefono. Parlo una estona amb l'Anabel i aquest cop em transmet la seva indignació pel fet que hi hagi veterinaris dedicats a guarir les malalties de les serps, les iguanes, les tortugues, els conills d'índies, les fures, els esquirols...d'aquesta mena de nous animals de companyia que ara en diuen mascotes. Em diu que ha vist per la tele un programa dedicat a aquest tema i que li sembla una vergonya totes les atencions que hi ha persones que proporcionen a aquests animals: menjars sofisticats, medicacions encara més sofisticades, clíniques especialitzades, operacions en quiròfans dotats de les més modernes tecnologies...

L'Anabel parla acaloradament. Quan s'ha esbravat una mica i afluixa el seu devessall d'indignació, li dic si ella no fa el mateix amb els quatre gossos que té, als que hi dedica totes les atencions i recursos de què disposa.

Quan li dic això salta com una fera, amb una passió desbordada, de forma sorprenent. Em diu que no té res a veure una cosa amb l'altra, que són animals absolutament diferents, que com pot ser que digui el que dic i no m'adoni de l'íntima complicitat que es pot establir amb un gos i, en canvi, la impossibilitat d'establir cap relació remotament semblant amb una tortuga, un conillet d'índies o un esquirol. Mentre l'escolto, tot i reconèixer la part de raó que té, alhora penso meravellat en la particular i inconscient habilitat que tenim la gent quan volem justificar els nostres comportaments...

La relació que té l'Anabel amb els seus gossos és ben curiosa (o relativament curiosa, tenint en compte la relació que té molta gent amb els seus animals de companyia). Sobretot és curiosa la seva relació amb el més atrotinat dels seus quatre gossos: vell, cec, sord, diabètic i amb càncer... un gos fet una absoluta calamitat i que tanmateix no hi ha manera que el deixi morir en pau, obsessionada com està en què visqui. No caldria ni que li fes l'eutanàsia, no caldria que fes res de res: només que un dia no el punxés amb la insulina, el pobre ja s'apagaria del tot i deixaria de patir i de fer patir. Però l'Anabel tot el dia n'està pendent, esclavitzada, medicant-lo, vigilant-lo... Capficada a més, ja en el súmmum dels despropòsits, perquè com que està tan delicat no se'l pot operar del càncer del cul que pateix.

La situació de l'Anabel és del tot esperpèntica i incomprensible, si s'observa des d'una perspectiva estrictament racional (cosa d'altra banda ben absurda i inútil, ja que al capdavall ja sabem que el que ens regeix són les emocions). En el cas de l'Anabel, el seu comportament a més té un important agravant afegit: va molt escassa de recursos i, tot el que dedica als seus animals (a més dels gossos té un munt indeterminat de gats), s'ho resta del que s'hauria de dedicar a ella mateixa. De fet, no és cap exageració dir que està pitjor alimentada que els seus gats i gosos, i també pitjor atesa sanitàriement: entre l'edat i el poc que es mima ella mateixa, a l'Anabel se li ha anat deteriorant la salut, de mals diferents en té uns quants, una bona cabassada. I encongeix el cor veure-la en una situació tan estranya i alhora tan absurdament dolorosa, baldada pels seus mals i esclavitzada per les seves emocions traidores...

El Batista - 2 (clavells d'aire)

Al balcó d'un tercer pis de l'altre costat del carrer de la casa on viu el Batista hi ha la mata més gran que jo hagi vist mai de clavells d'aire. Fa uns quants anys, tot parlant amb el Batista, un dia em mirava aquell balcó tan espectacular i li vaig preguntar si en coneixia els veïns. Em va dir que naturalment, mirant-me com si li hagués fet una pregunta fora de lloc, absurda. Li vaig demanar si me'n podria aconseguir un esqueix.

Em va aconseguir l'esqueix. D'ençà d'aleshores, a poc a poc, amb la lentitud que ho fan els clavells d'aire (una lentitud que de vegades exaspera la gent que no n'ha tingut mai), aquell petit esqueix ha anat creixent, però encara no ha florit cap vegada.

Ja tenia dos menes de clavells d'aire diferents, uns floreixen cada any de forma espectacular, amb les seves flors blaugranes, esplèndides, abundants. Unes flors que a més duren molts dies, una veritable festa major visual (si no m'equivoco, és una "tillandsia aeranthos"). L'altre mena de clavell d'aire, del que en desconec l'espècie concreta, es passa anys sense florir, i quan ho fa ho fa de forma mesurada, només unes poques flors, potser només una o dues. Són flors delicades, d'un color blaucel, efímeres, de seguida es marceixen.

Els clavells d'aire són plantes epífites (en els seus llocs d'origen, en general l'Amèrica central, viuen damunt d'altres plantes, però sense parasitar-les), i aquí s'acostumen a penjar d'un filferro. Pertanyen a la família de les bromèlies i s'alimenten de forma exclusiva de l'aire, de la mica de pols que arrossega el vent i de la humitat de l'ambient. Són plantes que em fascinen, per la seva capacitat de viure, literalment, "dels aires del cel".

(1) Tillandsia aeranthos (foto de la wikipèdia):

El Batista

Després de potser dos anys de no veure'l (abans el veia sovint, però he deixat de passar amb regularitat pel seu barri), em trobo el Batista pel carrer. Amb el seu inseparable puro fumejant i la seva cara rodona, somrient, amb un posat d'home feliç. Igual que el darrer cop que el vaig veure, em diu que "ja està a punt per a anar a Suïssa". M'explica que allí hi ha gent preparada, interessant, amb la que podrà treballar conjuntament i desenvolupar les seves idees i inquietuds. Si m'interesso per aquestes idees, em diu que són moltes, i si li pregunto de quin tipus, em diu que molt interessants; ho diu amb els ulls riallers i ben oberts, fent un gest expressiu amb la mà en la que no hi té el puro.

Deu tenir més de seixanta anys. Viu a una porteria d'una casa de pisos d'un carrer petit i tranquil: palplantat a la vorera, o assegut a la seva cadira, és com si formés part del mobiliari urbà. Tinc entès que viu amb els seus pares, però no els he vist mai. Ell tampoc en parla, si més no a mi.

(1) Es veu que això de "puro", segons l'IEC, no es pot dir... sembla que caldria escriure cigar o havà, caldria...