Ni una mica,
ni una molla,
ni una gota,
ni una engruna,
ni un poc,
ni un polset,
ni un bocí,
ni un xic,
ni un pessic.
Res de res.
(perquè "no res
de no res"
és molt carregós)
30 de nov. 2014
14 de nov. 2014
Els milicians
Era un nen de cinc anys. Contemplant l'escena: al davant del casalot aïllat on la família passava els estius, hi havia el seu pare, el seu avi i dos tios materns. Un al costat de l'altre, tensos. Al davant d'ells, un escamot de milicians armats amb escopetes i apuntant-los. Des de la finestra del primer pis, espantada, muda, la mare d'aquell nen també mirava l'escena: el seu marit, el seu pare i els seus dos germans estaven a punt de morir.
Al final no els van matar. Els quatre eren industrials del ram del tèxtil. Un dels milicians era un treballador de la fàbrica d'un dels amenaçats. No eren mals amos. Dos, a més, eren d'idees republicanes, i catalanistes. El cas és que aquell treballador reconvertit en milicià va advocar a favor seu, va convèncer els altres i no va passar res. Van marxar.
Aquells dies la vida d'una persona valia molt poc. Aquells mateixos dies, dos germans de l'àvia paterna d'aquell nen i un germà de l'avi patern van morir assassinats. Eren els primers dies de la Guerra Civil.
Aquell nen ara té vuitanta-tres anys. M'explica l'escena, una explicació que no és el primer cop que sento. I que no és cap anècdota aïllada: a la seva família, d'amenaces de mort, fugides per la teulada i d'altres moments angoixants, sobretot durant aquelles primeres setmanes de la guerra, n'hi va haver més.
Aquell nen és el meu tio. Si haguessin matat el seu pare, la germana petita de la meva mare no hauria nascut, i les meves cosines no existirien. Jo segurament tampoc, perquè la mort del meu avi sens dubte hauria alterat el curs de la vida de la meva mare.
De fet, qui hauria d'escriure això seria el meu tio. Escriure li agrada, però li fa mandra. Potser ho acabarà fent. Per si de cas, de moment jo ho recullo, perquè penso que algun dia, a algun nebot o renebot seu, potser li agradarà llegir-ho (si és que abans aquests textos no es perden en aquesta immensa nebulosa d'internet...).
Al final no els van matar. Els quatre eren industrials del ram del tèxtil. Un dels milicians era un treballador de la fàbrica d'un dels amenaçats. No eren mals amos. Dos, a més, eren d'idees republicanes, i catalanistes. El cas és que aquell treballador reconvertit en milicià va advocar a favor seu, va convèncer els altres i no va passar res. Van marxar.
Aquells dies la vida d'una persona valia molt poc. Aquells mateixos dies, dos germans de l'àvia paterna d'aquell nen i un germà de l'avi patern van morir assassinats. Eren els primers dies de la Guerra Civil.
Aquell nen ara té vuitanta-tres anys. M'explica l'escena, una explicació que no és el primer cop que sento. I que no és cap anècdota aïllada: a la seva família, d'amenaces de mort, fugides per la teulada i d'altres moments angoixants, sobretot durant aquelles primeres setmanes de la guerra, n'hi va haver més.
Aquell nen és el meu tio. Si haguessin matat el seu pare, la germana petita de la meva mare no hauria nascut, i les meves cosines no existirien. Jo segurament tampoc, perquè la mort del meu avi sens dubte hauria alterat el curs de la vida de la meva mare.
De fet, qui hauria d'escriure això seria el meu tio. Escriure li agrada, però li fa mandra. Potser ho acabarà fent. Per si de cas, de moment jo ho recullo, perquè penso que algun dia, a algun nebot o renebot seu, potser li agradarà llegir-ho (si és que abans aquests textos no es perden en aquesta immensa nebulosa d'internet...).
13 de nov. 2014
El pa
El pa m'agrada sempre, sigui com sigui: del dia, de fa dies i mig sec, o completament sec... I de tota mena, des dels pans integrals amb llevat mare fins els pans de motllo més industrials, passant per tot el ventall de pans més o menys rústics o convencionals, de forn o supermercat, de massa congelada o no, sense precoure o precuits, fets amb farina de blat o del que sigui...
Fins i tot m'agrada (això no ho puc explicar gaire, i a segons qui, menys), el que alguna vegada em trobo fent de passavolant, com fa uns dies, que vaig tenir la sort d'arreplegar del carrer una bossa amb un assortit variat de pans, potser de sis menes diferents. És clar, ja no eren del dia... però és igual, perquè ja he dit que el pa sec també m'agrada molt.
I ahir, en lloc de pa, em vaig trobar una bossa de pastes encara per encetar, i una mica més enllà, sobresortint d'una paperera, un exemplar de El Periódico del dia abans. I em vaig asseure a un banc i, mentre llegia el diari, vaig fer un bon berenar, acompanyat d'algun traguinyol d'aigua d'una font que tenia a la vora. Una meravella.
Fins i tot m'agrada (això no ho puc explicar gaire, i a segons qui, menys), el que alguna vegada em trobo fent de passavolant, com fa uns dies, que vaig tenir la sort d'arreplegar del carrer una bossa amb un assortit variat de pans, potser de sis menes diferents. És clar, ja no eren del dia... però és igual, perquè ja he dit que el pa sec també m'agrada molt.
I ahir, en lloc de pa, em vaig trobar una bossa de pastes encara per encetar, i una mica més enllà, sobresortint d'una paperera, un exemplar de El Periódico del dia abans. I em vaig asseure a un banc i, mentre llegia el diari, vaig fer un bon berenar, acompanyat d'algun traguinyol d'aigua d'una font que tenia a la vora. Una meravella.
11 de nov. 2014
Captaires
Al davant de l'església dos pidolaires, un amb pinta d'autòcton i l'altre d'immigrant, s'amenacen i s'insulten:
-Desgraciat, ves-te'n al teu país!
-Faig el que vull, marxa tu d'aquí!
-Gandul!
-Paràsit!
-Avisaré la policia!
-Au, avisa-la, no em penso moure!
Etc.
És un dia feiner, de pocs feligresos i per tant de poques almoines. I es veu que no les volen compartir: volen l'espai en exclusiva, suposo que cadascun dels dos deu pensar que hi té més dret. Un, potser perquè és del país i l'altre no, l'altre, potser perquè ha ocupat el lloc primer. Els motius podrien ser aquests, o ves a saber... Els dos estan enfurismats, l'escena és trista, decebedora: dos homes, d'uns quaranta anys, barallant-se pel dret a captar en exclusiva a la porta de l'esgésia, escridassant-se...
Fa anys, a primera hora del matí la meva mare anava cada dia a missa a aquesta església. Després, durant l'esmorzar, sovint m'explicava alguna anècdota relacionada amb els captaires de torn, ja que sempre n'hi havia algun. O més d'un, llavors es veu que estaven més ben avinguts.
Recordo que un dia, a un captaire ja habitual i que es veu que li havia dit que era un manetes, ella li va preguntar si seria capaç d'ajustar les portes d'uns armaris que no tancaven bé, i ell li va dir que sí. Van quedar que el dia següent aniria a fer la reparació i, a petició d'ell, la meva mare li va avançar cinc mil pessetes.
L'endemà no es va presentar a fer el bricolatge, i tampoc va aparèixer durant un temps per la porta de l'església. Un dia, però, el va tornar a trobar allí i li va preguntar què havia passat. I ell li va contestar "que la vida era molt complicada", i així va quedar la cosa: no van tornar a parlar de les cinc mil pessetes ni de les portes que s'havien d'ajustar.
-Desgraciat, ves-te'n al teu país!
-Faig el que vull, marxa tu d'aquí!
-Gandul!
-Paràsit!
-Avisaré la policia!
-Au, avisa-la, no em penso moure!
Etc.
És un dia feiner, de pocs feligresos i per tant de poques almoines. I es veu que no les volen compartir: volen l'espai en exclusiva, suposo que cadascun dels dos deu pensar que hi té més dret. Un, potser perquè és del país i l'altre no, l'altre, potser perquè ha ocupat el lloc primer. Els motius podrien ser aquests, o ves a saber... Els dos estan enfurismats, l'escena és trista, decebedora: dos homes, d'uns quaranta anys, barallant-se pel dret a captar en exclusiva a la porta de l'esgésia, escridassant-se...
Fa anys, a primera hora del matí la meva mare anava cada dia a missa a aquesta església. Després, durant l'esmorzar, sovint m'explicava alguna anècdota relacionada amb els captaires de torn, ja que sempre n'hi havia algun. O més d'un, llavors es veu que estaven més ben avinguts.
Recordo que un dia, a un captaire ja habitual i que es veu que li havia dit que era un manetes, ella li va preguntar si seria capaç d'ajustar les portes d'uns armaris que no tancaven bé, i ell li va dir que sí. Van quedar que el dia següent aniria a fer la reparació i, a petició d'ell, la meva mare li va avançar cinc mil pessetes.
L'endemà no es va presentar a fer el bricolatge, i tampoc va aparèixer durant un temps per la porta de l'església. Un dia, però, el va tornar a trobar allí i li va preguntar què havia passat. I ell li va contestar "que la vida era molt complicada", i així va quedar la cosa: no van tornar a parlar de les cinc mil pessetes ni de les portes que s'havien d'ajustar.
10 de nov. 2014
31 d’oct. 2014
Piulades
De manera regular, un conegut piula alguna cosa al seu compte de twitter, tot i que no té cap seguidor, ningú que llegeixi el que escriu. Tanmateix, ell persevera, continua amb les seves piulades, convençut que està fent alguna cosa important. És una persona molt interessada en els esdeveniments polítics actuals, i totes les seves piulades són sobre aquest tema: el que li agrada del que passa, el que no li agrada (la majoria de coses), el que s'hauria de fer (perquè segons ell tot ho fan malament), etc.
A mi m'entendreix la seva dedicació. I alhora em diverteix, perquè m'hi veig reflectit: vaig escrivint coses que ningú o gairebé ningú llegeix, perquè ningú sap que les escric, i els comptats que ho saben altra feina tenen, coses més interessants per llegir o fer. Però jo, malgrat tot, segueixo escrivint.
Crec que l'únic que em diferencia d'aquest conegut és que jo sóc conscient que el que faig és del tot irrellevant. I per què m'entretinc fent coses irrellevants quan n'hi ha tantes de rellevants que estaria molt bé fer-les? D'acord, alguna estona m'hauré d'aclarir...
O potser no cal ser tan autoexigent i assumir que, tant en el cas d'aquest conegut com en el meu, a segons quines edats entretenir-te una mica amb algunes foteses, i autoenganyar-te una altra mica amb alguna fantasia, no està tan malament, sinó que fins i tot té un sentit o una justificació: aquests entreteniments contribueixen a alimentar una autosatisfacció positiva, bona per a l'equilibri emocional.
Que tot és irrellevant? D'acord, però estar una mica a gust amb un mateix no ho és, d'irrellevant. I si el preu és aquesta falta d'autocrítica o d'autoexigència, suposo que no és tan greu.
A mi m'entendreix la seva dedicació. I alhora em diverteix, perquè m'hi veig reflectit: vaig escrivint coses que ningú o gairebé ningú llegeix, perquè ningú sap que les escric, i els comptats que ho saben altra feina tenen, coses més interessants per llegir o fer. Però jo, malgrat tot, segueixo escrivint.
Crec que l'únic que em diferencia d'aquest conegut és que jo sóc conscient que el que faig és del tot irrellevant. I per què m'entretinc fent coses irrellevants quan n'hi ha tantes de rellevants que estaria molt bé fer-les? D'acord, alguna estona m'hauré d'aclarir...
O potser no cal ser tan autoexigent i assumir que, tant en el cas d'aquest conegut com en el meu, a segons quines edats entretenir-te una mica amb algunes foteses, i autoenganyar-te una altra mica amb alguna fantasia, no està tan malament, sinó que fins i tot té un sentit o una justificació: aquests entreteniments contribueixen a alimentar una autosatisfacció positiva, bona per a l'equilibri emocional.
Que tot és irrellevant? D'acord, però estar una mica a gust amb un mateix no ho és, d'irrellevant. I si el preu és aquesta falta d'autocrítica o d'autoexigència, suposo que no és tan greu.
30 d’oct. 2014
Tot alhora no pot ser
Tot alhora no pot ser:
No ens podem compadir i riure'ns de nosaltres mateixos.
Què triem?
No ens podem compadir i riure'ns de nosaltres mateixos.
Què triem?
29 d’oct. 2014
Llàgrimes
Rabindranath Tagore va escriure que "Si plores perque no pots veure el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles."
Però això altre també és veritat: Només amb els ulls rentats per les llàgrimes pots veure coses que abans t'eren invisibles.
Però això altre també és veritat: Només amb els ulls rentats per les llàgrimes pots veure coses que abans t'eren invisibles.
28 de set. 2014
Còpies d'inseguretat
En lloc de còpies de seguretat,
potser hauríem de fer còpies d'inseguretat.
I així, amb una mica de sort,
podríem perdre accidentalment
el que hem anat fent,
el que hem anat acumulant,
tot el nostre historial
(molta palla, molta pols,
més aviat poc gra).
I llavors, alliberats d'aquest llast,
amb el cap més ventilat
anar una mica més lleugers per la vida.
potser hauríem de fer còpies d'inseguretat.
I així, amb una mica de sort,
podríem perdre accidentalment
el que hem anat fent,
el que hem anat acumulant,
tot el nostre historial
(molta palla, molta pols,
més aviat poc gra).
I llavors, alliberats d'aquest llast,
amb el cap més ventilat
anar una mica més lleugers per la vida.
19 de set. 2014
18 de set. 2014
15 de set. 2014
Més ratolins
Em trobo pel carrer la meva veïna, aquest cop aturada a una cantonada, xerrant amb l'amiga seva que fa uns dies li va aconsellar que li posés formatge al ratolí, "perquè així vindria i es menjaria el verí". Fent broma, li dic que ja està bé, que no li doni mals consells a la meva veïna, perquè se la creu, en fa cas i al final s'atabala. I ella, rient ja abans de començar a parlar m'explica que si li poses una bola de formatge al ratolí, llavors ve, i cada dia en va rosegant una mica, fins que se l'acaba, i que "això és com el glaucoma, que asseca el nervi i et quedes cec".
Em quedo bocabadat amb l'explicació, i li pregunto si l'objectiu és matar el ratolí provocant-li glaucoma i que, així, cec, ja no trobi el menjar i es mori. I llavors ella em pregunta si els ratolins pugen escales, i li dic que les pugen i les baixen, i ella em diu que el seu fill ha vist el ratolí que tenen a casa seva al pis de dalt, o que ves a saber, potser és un altre ratolí, no és el del pati.
El cas és que embolicats amb les boles de formatge, el glaucoma, les escales i les famílies de ratolins no aclarim res. Fins que la meva veïna hi fica cullerada dient: "No t'hi esforcis, no l'atraparàs mai". I veig que és cert, que més val que m'aconformi amb les rialles i renunciï a aclarir res.
Amb més de vuitanta anys les dues, l'amiga té una vitalitat desbordant, parla com una metralladora, enfilant una explicació estrambòtica rere l'altra. Té el cap molt ben endreçat, és molt llesta, i també ens explica el motiu de tot plegat, que d'altra banda no és cap novetat, perquè ella sempre és així: "Ho veieu? Ja ens hem fet un tip de riure, és la millor manera de començar el dia!"
I riure val a dir que riem. I alhora jo em quedo sense aclarir "si al seu ratolí també li posa formatge, perquè vingui a menjar-se el verí" (tal com li aconsellava a la meva veïna). L'única pista que aconsegueixo és aquesta: em diu que el seu fill "també li diu el mateix que jo li he dit". Però després de tants desvariejos ja no sé de què parla, ni el que jo li he dit exactament, o el que ella es pensa que li he dit... O potser ho sap tot molt bé, i s'ho ha passat encara més bé prenent-me el pel i fent-nos riure a tots (és el més probable). Rient ella per partida doble, conscient que alhora ens deixa amb la incertesa de com gestiona el ratolí "que fa setmanes que tomba per casa seva".
Em quedo bocabadat amb l'explicació, i li pregunto si l'objectiu és matar el ratolí provocant-li glaucoma i que, així, cec, ja no trobi el menjar i es mori. I llavors ella em pregunta si els ratolins pugen escales, i li dic que les pugen i les baixen, i ella em diu que el seu fill ha vist el ratolí que tenen a casa seva al pis de dalt, o que ves a saber, potser és un altre ratolí, no és el del pati.
El cas és que embolicats amb les boles de formatge, el glaucoma, les escales i les famílies de ratolins no aclarim res. Fins que la meva veïna hi fica cullerada dient: "No t'hi esforcis, no l'atraparàs mai". I veig que és cert, que més val que m'aconformi amb les rialles i renunciï a aclarir res.
Amb més de vuitanta anys les dues, l'amiga té una vitalitat desbordant, parla com una metralladora, enfilant una explicació estrambòtica rere l'altra. Té el cap molt ben endreçat, és molt llesta, i també ens explica el motiu de tot plegat, que d'altra banda no és cap novetat, perquè ella sempre és així: "Ho veieu? Ja ens hem fet un tip de riure, és la millor manera de començar el dia!"
I riure val a dir que riem. I alhora jo em quedo sense aclarir "si al seu ratolí també li posa formatge, perquè vingui a menjar-se el verí" (tal com li aconsellava a la meva veïna). L'única pista que aconsegueixo és aquesta: em diu que el seu fill "també li diu el mateix que jo li he dit". Però després de tants desvariejos ja no sé de què parla, ni el que jo li he dit exactament, o el que ella es pensa que li he dit... O potser ho sap tot molt bé, i s'ho ha passat encara més bé prenent-me el pel i fent-nos riure a tots (és el més probable). Rient ella per partida doble, conscient que alhora ens deixa amb la incertesa de com gestiona el ratolí "que fa setmanes que tomba per casa seva".
6 de set. 2014
5 de set. 2014
Tot el que he escrit és una tonteria
Tot el que he escrit és una tonteria.
També tot el que he dibuixat,
pensat, dit o fet.
Em sembla tot irrellevant,
com les petjades d'un anònim escarabat
damunt d'un terra empolsegat.
No estic deprimit,
crec que és només serena lucidesa.
També tot el que he dibuixat,
pensat, dit o fet.
Em sembla tot irrellevant,
com les petjades d'un anònim escarabat
damunt d'un terra empolsegat.
No estic deprimit,
crec que és només serena lucidesa.
4 de set. 2014
Explicar anècdotes
Per l'Avinguda del Tibidabo puja una limusina llarguíssima. Sense aparcar, s'atura i en baixen dues noies, amb unes minifaldilles que amb prou feines els tapen les calces. Se les baixen, les calces, i ajupides es posen a pixar al mig de la vorera, indiferents a la poca gent que passa. Quan acaben, tranquil.lament, es pugen les calces, s'estiren una mica la minifaldilla i tornen a la limusina.
S'espatlla el tren a una isolada estació. Ve un autobús a recollir els passatgers; és l'estiu, primera hora de la tarda, i fa calor de valent. L'aire condicionat de l'autobús no funciona. Més ben dit, funciona al revés: en lloc de refrigerar escalfa. Diu el conductor que no es pot aturar, perquè si l'atura l'autobús no funciona. És un autobús molt modern, i naturalment no té finestres. L'alternativa és ficar-se a dins d'aquell forn o quedar-se a l'estació solitària i incomunicada. El trajecte dura mitja hora, de sauna, mareig i mal de cap. Gràcies al sofisticat sistema informàtic desgavellat del moderníssim autocar sense finestres.
Estic al poble. Al sortir de casa em trobo la veïna. Viu sola, és una dona gran amb la que tinc molt bona relació. Fem petar la xerrada. M'explica que a la cuina hi té un ratolí i que, tot i haver-li posat verí, no es mor. Li dic que amb tres dies de verí el ratolí hauria de quedar fregit, i ella em diu que ja en fa vuit. Entrem a casa seva, anem a la cuina i m'ensenya l'armari per on es passeja el ratolí. Allí, junt amb el verí, i tot envoltat de cagallons, hi ha també mig tomàquet i un paquet rosegat de pa ratllat. Desconcertat, li pregunto què hi fa, aquell mejar, i em diu que una altra veïna, que també té ratolins, li ha dit que ho posés, perquè així el ratolí vindria i es menjaria el verí.
Tots tenim anècdotes per explicar. Però a qui li interessen? A la majoria de gent el que li interessa no és llegir o escoltar anècdotes dels altres, sinó explicar les pròpies.
Quins embolics...
S'espatlla el tren a una isolada estació. Ve un autobús a recollir els passatgers; és l'estiu, primera hora de la tarda, i fa calor de valent. L'aire condicionat de l'autobús no funciona. Més ben dit, funciona al revés: en lloc de refrigerar escalfa. Diu el conductor que no es pot aturar, perquè si l'atura l'autobús no funciona. És un autobús molt modern, i naturalment no té finestres. L'alternativa és ficar-se a dins d'aquell forn o quedar-se a l'estació solitària i incomunicada. El trajecte dura mitja hora, de sauna, mareig i mal de cap. Gràcies al sofisticat sistema informàtic desgavellat del moderníssim autocar sense finestres.
Estic al poble. Al sortir de casa em trobo la veïna. Viu sola, és una dona gran amb la que tinc molt bona relació. Fem petar la xerrada. M'explica que a la cuina hi té un ratolí i que, tot i haver-li posat verí, no es mor. Li dic que amb tres dies de verí el ratolí hauria de quedar fregit, i ella em diu que ja en fa vuit. Entrem a casa seva, anem a la cuina i m'ensenya l'armari per on es passeja el ratolí. Allí, junt amb el verí, i tot envoltat de cagallons, hi ha també mig tomàquet i un paquet rosegat de pa ratllat. Desconcertat, li pregunto què hi fa, aquell mejar, i em diu que una altra veïna, que també té ratolins, li ha dit que ho posés, perquè així el ratolí vindria i es menjaria el verí.
Tots tenim anècdotes per explicar. Però a qui li interessen? A la majoria de gent el que li interessa no és llegir o escoltar anècdotes dels altres, sinó explicar les pròpies.
Quins embolics...
29 d’ag. 2014
Lao-Tso deia
Lao-Tso deia:
"Sense abandonar la meva casa,
conec l'univers sencer."
El meu univers sencer
és més modest:
el pis, les escales, el porter,
els carrers del voltant i la gent
que hi trobo quan vaig a comprar
fruita i verdura a la cantonada,
o arrós i llegums al supermercat.
Això sí, des de la finestra de casa,
quan enlairo els ulls veig els coloms
i les cotorres volant,
i més amunt els falciots,
i més amunt els avions,
i més amunt... ja no ho sé.
"Sense abandonar la meva casa,
conec l'univers sencer."
El meu univers sencer
és més modest:
el pis, les escales, el porter,
els carrers del voltant i la gent
que hi trobo quan vaig a comprar
fruita i verdura a la cantonada,
o arrós i llegums al supermercat.
Això sí, des de la finestra de casa,
quan enlairo els ulls veig els coloms
i les cotorres volant,
i més amunt els falciots,
i més amunt els avions,
i més amunt... ja no ho sé.
28 d’ag. 2014
Si pedrega i dic que pedrega
Si pedrega i dic que pedrega
només vull dir que pedrega.
Si és de nit i fa fred i em sento desvalgut,
no vol dir que estigui deprimit.
Només vol dir que pedrega,
és de nit, fa fred i em sento desvalgut.
només vull dir que pedrega.
Si és de nit i fa fred i em sento desvalgut,
no vol dir que estigui deprimit.
Només vol dir que pedrega,
és de nit, fa fred i em sento desvalgut.
26 d’ag. 2014
24 de jul. 2014
Plastilina
Què és l'amor?
Què és l'humor?
Totes les paraules importants
són de plastilina,
cadascú els dóna
la forma que vol.
Què és l'humor?
Totes les paraules importants
són de plastilina,
cadascú els dóna
la forma que vol.
22 de jul. 2014
Pre-mort
Pre-mort:
algú que més endavant serà un mort.
Per exemple, jo.
I tu, si estàs llegint això.
El pitjor, però, és ser un pre-viu:
algú que encara no s'ha adonat que està viu.
algú que més endavant serà un mort.
Per exemple, jo.
I tu, si estàs llegint això.
El pitjor, però, és ser un pre-viu:
algú que encara no s'ha adonat que està viu.
1 de maig 2014
Alguna vegada
Alguna vegada,
poques,
molt de tant en tant,
durant un instant,
passa.
De cop tot es diferent.
És un moment
d'extrema clarividència.
Potser són els sons,
o els colors,
o les olors,
o lel vent...
O tot plegat alhora.
O no res de tot això.
Ves a saber...
La resta de la vida...
rutina.
poques,
molt de tant en tant,
durant un instant,
passa.
De cop tot es diferent.
És un moment
d'extrema clarividència.
Potser són els sons,
o els colors,
o les olors,
o lel vent...
O tot plegat alhora.
O no res de tot això.
Ves a saber...
La resta de la vida...
rutina.
23 de març 2014
17 de març 2014
El comiat de la Maria Dolors
No vaig anar a l'enterro de la Maria Dolors. No era al poble, no em vaig assabentar que s'havia mort fins al cap d'uns dies i, a més, normalment no vaig als enterros (si de cas ja n'explicaré els motius una altre estona). Uns dies després em van explicar que una filla de la Maria Dolors, durant la cerimònia, havia llegit una nota molt emotiva. La hi vaig demanar i me la va enviar. L'escrit em va sorprendre, em va agradar molt, sobretot perquè el que explica, en alguns aspectes, és calcat del que va passar a la meva família, a causa de la complicada vida de la meva mare, que també era bipolar, com la Maria Dolors.
Amb alguna petita adaptació (he tret les referències que perden força o sentit sense conèixer el context), adjunto a continuació aquesta nota de la filla de Maria Dolors.
--
"Mare, avui estem aquí per dir-te adéu. Ens sap greu tot el patiment que has viscut. Ens sap greu que gran part de la vida hagis patit una malaltia que t’ha empresonat, que no t’ha deixat ser tu mateixa, que t’ha impedit ser una persona lliure. Una malaltia que no t’ha deixat fer d’esposa com t’hauria agradat, de mare, d’àvia, de germana, de tieta, d’amiga, de companya.
"També tenim records de quan estaves bé: eres una persona dolça, agraïda, respectuosa, que transmeties molta pau.
"Ens dol que no hagis pogut gaudir més moments bons. De ben petits, fa mes de 40 anys, quan anàvem a dormir el Pare ens deia: "Reseu i demaneu a Nostre Senyor que la Mare es posi bona ben aviat". Records com aquests en tenim molts.
"Pare, gràcies per ser un marit incansable, acompanyant la Mare fins l’últim moment. Primer davant d’aquella malaltia inesperada, desconeguda, buscant un metge, una centre, un tractament que la pogués curar. Buscant sempre les millors alternatives. Fent tot el que calgués per tal que ella estigués el més bé possible. Ha sigut una lluita constant, tota la vida, i ara ha arribat el final. Tu has sigut el seu company, el que mai l’ha abandonat durant els més de cinquanta anys de matrimoni. Moltíssimes gracies.
"Gracies també a vosaltres, tiets i tietes, pel molt que la vau ajudar a ella, en tants i tants moments, amb les vostres paraules i amb la vostra fe. I gràcies per tot el que ens heu ajudat a nosaltres, per haver estat sempre tan aprop nostre. Sense vosaltres, i sense els avis, la nostra infantesa hauria sigut molt més difícil.
"Mare, ara ja has deixat de patir i ets feliç amb la companyia de Déu."
Amb alguna petita adaptació (he tret les referències que perden força o sentit sense conèixer el context), adjunto a continuació aquesta nota de la filla de Maria Dolors.
--
"Mare, avui estem aquí per dir-te adéu. Ens sap greu tot el patiment que has viscut. Ens sap greu que gran part de la vida hagis patit una malaltia que t’ha empresonat, que no t’ha deixat ser tu mateixa, que t’ha impedit ser una persona lliure. Una malaltia que no t’ha deixat fer d’esposa com t’hauria agradat, de mare, d’àvia, de germana, de tieta, d’amiga, de companya.
"També tenim records de quan estaves bé: eres una persona dolça, agraïda, respectuosa, que transmeties molta pau.
"Ens dol que no hagis pogut gaudir més moments bons. De ben petits, fa mes de 40 anys, quan anàvem a dormir el Pare ens deia: "Reseu i demaneu a Nostre Senyor que la Mare es posi bona ben aviat". Records com aquests en tenim molts.
"Pare, gràcies per ser un marit incansable, acompanyant la Mare fins l’últim moment. Primer davant d’aquella malaltia inesperada, desconeguda, buscant un metge, una centre, un tractament que la pogués curar. Buscant sempre les millors alternatives. Fent tot el que calgués per tal que ella estigués el més bé possible. Ha sigut una lluita constant, tota la vida, i ara ha arribat el final. Tu has sigut el seu company, el que mai l’ha abandonat durant els més de cinquanta anys de matrimoni. Moltíssimes gracies.
"Gracies també a vosaltres, tiets i tietes, pel molt que la vau ajudar a ella, en tants i tants moments, amb les vostres paraules i amb la vostra fe. I gràcies per tot el que ens heu ajudat a nosaltres, per haver estat sempre tan aprop nostre. Sense vosaltres, i sense els avis, la nostra infantesa hauria sigut molt més difícil.
"Mare, ara ja has deixat de patir i ets feliç amb la companyia de Déu."
11 de març 2014
El Ramon i l'Albert
El Ramon sempre s'havia rigut de l'Albert perquè s'entretenia espedregant les vinyes. L'Albert treballava poca terra, i en canvi el Ramon molta, de manera que mentre l'un estava pendent dels detalls i l'altre anava per feina. Però no era només qüestió de la terres que duien, era també cosa de tarannàs; de fet, precisament per això, per les maneres de ser, un duia molta terra (la majoria de la qual no era seva, la treballava com a parcer) i l'altre poca.
Ara els dos fa temps que estan jubilats, i els dos també bastant atrotinats. Tanmateix, el Ramon, a diferència de l'Albert, encara conserva l'hort. El Ramon, cada dia, al matí, si fa bo, es passa a l'hort un parell d'hores. Regant les quatre cols i els quatre enciams que hi té, sembrant un grapat d'espinacs o plantant mitja dotzena d'albergínies o tomaqueres, esgarrapant alguna herba... Si es cansa, seu i bada. I quan no té feina de regar, plantar o desherbar i no sap què fer i encara té delit, llavors es dedica a espedregar: de genollons, va omplint senalles i més senalles amb les pedres i pedretes que va arreplegant. Té repartides pel bancal unes quantes senalles, per no haver-les d'arrossegar. I quan les té totes plenes, ha de demanar que algú les hi buidi a un marge, perquè ell ja no pot.
Mentrestant, l'Albert, que havia omplert milers de senalles de pedres, ara si surt de casa és només per fer algun tomb pel poble. I si abans sempre el veies amb les robes de feinejar, velles, arrossinades, ara va sempre ben vestit, fins i tot encorbatat, amb unes corbates d'allò més virolades i sorprenents. Que no sé d'on les treu, perquè a més se les va canviant tot sovint.
Ara els dos fa temps que estan jubilats, i els dos també bastant atrotinats. Tanmateix, el Ramon, a diferència de l'Albert, encara conserva l'hort. El Ramon, cada dia, al matí, si fa bo, es passa a l'hort un parell d'hores. Regant les quatre cols i els quatre enciams que hi té, sembrant un grapat d'espinacs o plantant mitja dotzena d'albergínies o tomaqueres, esgarrapant alguna herba... Si es cansa, seu i bada. I quan no té feina de regar, plantar o desherbar i no sap què fer i encara té delit, llavors es dedica a espedregar: de genollons, va omplint senalles i més senalles amb les pedres i pedretes que va arreplegant. Té repartides pel bancal unes quantes senalles, per no haver-les d'arrossegar. I quan les té totes plenes, ha de demanar que algú les hi buidi a un marge, perquè ell ja no pot.
Mentrestant, l'Albert, que havia omplert milers de senalles de pedres, ara si surt de casa és només per fer algun tomb pel poble. I si abans sempre el veies amb les robes de feinejar, velles, arrossinades, ara va sempre ben vestit, fins i tot encorbatat, amb unes corbates d'allò més virolades i sorprenents. Que no sé d'on les treu, perquè a més se les va canviant tot sovint.
8 de març 2014
17 de febr. 2014
10 de febr. 2014
Massa tard
"Too late", massa tard: és el títol d'un llibret només d'il.lustracions, sense text, de Mar Cerdà, editat per Proteus (2011). Me'l trobo per sorpresa en un punt de reciclatge. M'entendreix, m'emociona. El format és de llibre per a nens petits, només setze pàgines, amb dibuixos molt senzills, esplèndids. Però és una enganyifa, no és per a nens petits. Ni tan sols és per a gent jove, encara atrafegada amb les urgències de la joventut...
Quan te'l mires penses que és per a gent més gran. La que amb el pas inexorable del temps ha vist com desapareixien persones estimades. Com ara els pares. I que quan hi pensen, en aquestes persones que ja no hi són, de vegades senten una mena de recança. De les coses que els hauria agradat dir-los i que, malauradament, quan era el moment no els van dir. Coses tan senzilles, potser, com que els estimaves.
Massa tard... són tantes, també, les paraules, les actituds, els silencis (de complicitat, de tendresa, d'empatia) que m'hauria agradat haver ofert als meus pares els darrers anys de la seva vida...
El temps no el vaig estalviar, però la qualitat del temps (la presència profunda, atenta, emocionalment intensa) sí que penso que hauria pogut ser millor, de vegades molt millor. Tampoc m'hi capfico, sé que el temps és irreversible. I també sé que moltes de les coses només les podem aprendre després d'haver-nos equivocat... i llavors de vegades no tenim una segona oportunitat. Però sense capficar-m'hi, de vegades, com ara mateix, desvetllat per la troballa d'aquest conte, sento aquesta recança de què parlava.
Quan te'l mires penses que és per a gent més gran. La que amb el pas inexorable del temps ha vist com desapareixien persones estimades. Com ara els pares. I que quan hi pensen, en aquestes persones que ja no hi són, de vegades senten una mena de recança. De les coses que els hauria agradat dir-los i que, malauradament, quan era el moment no els van dir. Coses tan senzilles, potser, com que els estimaves.
Massa tard... són tantes, també, les paraules, les actituds, els silencis (de complicitat, de tendresa, d'empatia) que m'hauria agradat haver ofert als meus pares els darrers anys de la seva vida...
El temps no el vaig estalviar, però la qualitat del temps (la presència profunda, atenta, emocionalment intensa) sí que penso que hauria pogut ser millor, de vegades molt millor. Tampoc m'hi capfico, sé que el temps és irreversible. I també sé que moltes de les coses només les podem aprendre després d'haver-nos equivocat... i llavors de vegades no tenim una segona oportunitat. Però sense capficar-m'hi, de vegades, com ara mateix, desvetllat per la troballa d'aquest conte, sento aquesta recança de què parlava.
8 de febr. 2014
Recordo bé que aquell dia feia sol
Recordo bé que aquell dia feia sol.
Tu recordes que estava ennuvolat.
Ell, que ningú va sortir de casa i que,
per tant, no podem saber el dia que feia.
En plural:
nosaltres ho recordem perfectament,
vosaltres us feu un embolic i, ells,
naturalment, no en tenen ni idea.
Tu recordes que estava ennuvolat.
Ell, que ningú va sortir de casa i que,
per tant, no podem saber el dia que feia.
En plural:
nosaltres ho recordem perfectament,
vosaltres us feu un embolic i, ells,
naturalment, no en tenen ni idea.
7 de febr. 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
