Explicar anècdotes

Per l'Avinguda del Tibidabo puja una limusina llarguíssima. Sense aparcar, s'atura i en baixen dues noies, amb unes minifaldilles que amb prou feines els tapen les calces. Se les baixen, les calces, i ajupides es posen a pixar al mig de la vorera, indiferents a la poca gent que passa. Quan acaben, tranquil.lament, es pugen les calces, s'estiren una mica la minifaldilla i tornen a la limusina.

S'espatlla el tren a una isolada estació. Ve un autobús a recollir els passatgers; és l'estiu, primera hora de la tarda, i fa calor de valent. L'aire condicionat de l'autobús no funciona. Més ben dit, funciona al revés: en lloc de refrigerar escalfa. Diu el conductor que no es pot aturar, perquè si  l'atura l'autobús no funciona. És un autobús molt modern, i naturalment no té finestres. L'alternativa és ficar-se a dins d'aquell forn o quedar-se a l'estació solitària i incomunicada. El trajecte dura mitja hora, de sauna, mareig i mal de cap. Gràcies al sofisticat sistema informàtic desgavellat del moderníssim autocar sense finestres.

Estic al poble. Al sortir de casa em trobo la veïna. Viu sola, és una dona gran amb la que tinc molt bona relació. Fem petar la xerrada. M'explica que a la cuina hi té un ratolí i que, tot i haver-li posat verí, no es mor. Li dic que amb tres dies de verí el ratolí hauria de quedar fregit, i ella em diu que ja en fa vuit. Entrem a casa seva, anem a la cuina i m'ensenya l'armari per on es passeja el ratolí. Allí, junt amb el verí, i tot envoltat de cagallons, hi ha també mig tomàquet i un paquet rosegat de pa ratllat. Desconcertat, li pregunto què hi fa, aquell mejar, i em diu que una altra veïna, que també té ratolins, li ha dit que ho posés, perquè així el ratolí vindria i es menjaria el verí.

Tots tenim anècdotes per explicar. Però a qui li interessen? A la majoria de gent el que li interessa no és llegir o escoltar anècdotes dels altres, sinó explicar les pròpies.

Quins embolics...