La jura de la bandera

Va fer la jura de la bandera a Castillejos el mateix any que jo vaig néixer. De l'estada a Castillejos n'explica algunes anècdotes en un recull de records que està escrivint ara. Aquest capítol de les anècdotes de Castillejos està il.lustrat amb una foto de la portada de La Vanguardia de dos dies després de la jura de la bandera. La fota du aquest text:

"Con la solemnidad acostumbrada se celebró el pasado domingo la jura de bandera de los caballeros aspirantes a oficial de complemento en el Campamento de Milicias Universitarias 'Los Castillejos', donde realizan los correspondientes cursos premilitares los estudiantes del Distrito Universitario de Barcelona."

La foto és la més gran de la portada: hi surten sis soldats i, al mig, ben plantat i amb el fusell a la mà, ell. Li pregunto com és que va acabar sortint a la portada de La Vanguardia. I m'ho explica.

El seu pare era diputat provincial. El dia de la jura de la bandera va agafar un cotxe oficial amb el corresponent conductor, i se'n va anar cap a Castillejos, recollint abans un fotògraf de La Vanguardia. Un cop allí, li va dir al fotógraf: "Aquest és el meu fill". I dos dies després la foto va sortir destacada a la primera pàgina de La Vanguardia.

Li pregunto com és que explica petites anècdotes de Castillejos i, en canvi, d'aquesta, la millor, no en diu res, només reprodueix la foto com si hagués sigut per casualitat que ell hagués sortit a la portada del diari. Em diu que parlar-ne implicaria esmentar el protagonisme polític del seu pare durant aquella època, i que aquest tema no li agrada, que l'incomoda pensar-hi, que de fet hauria preferit tenir un pare amb un altre perfil i trajectòria polítics.

Jo insisteixo, li dic que l'anècdota és curiosa i divertida, que a més d'allò ja fa seixanta anys, que el seu pare també fa gairebé seixanta anys que va morir (dos anys després, de manera sobtada). Però no, ell té clar que no en vol parlar, que de la seva família només en vol comentar les coses que li agraden. Amb els temes extrafamiliars, en canvi, sovint no es mossega la llengua, de vegades s'esplaia amb una gran causticitat, i no precisament de manera equànime (si més no des del meu punt de vista).

Ja n'he parlat diferents vegades, de la poca fiabilitat de les autobiografies, dels llibres de records familiars. Poques vegades tenen com a prioritat ser objectius. Normalment són autocomplaents, sobretot volen donar una bona imatge, justificant quan s'escau segons quins episodis, exaltant-ne uns altres, oblidant detalls, inventant-ne o manipulant-ne algun, etc. De vegades de manera inconscient, i de vegades no. En qualsevol cas, el resultat en general sempre és molt subjectiu i poc fiable.

És curiós. No només volem quedar bé nosaltres com a individus, sinó que també volem que quedin bé "els nostres". És només per simpatia i fidelitat? O també té a veure amb una mena de sentiment o percepció que els errors "dels nostres", encara que nosaltres no hi estem implicats i en siguem del tot innocents, d'alguna manera també ens esquitxen i ens contaminen? Quan actuem així, a qui volem protegir més, a l'altre o a nosaltres mateixos?

Aquell diputat provincial era el meu avi matern, i aquell "caballero aspirante a oficial de complemento" un dels meus tios. L'opció de silenciar l'episodi de la foto és un exemple de distorsió conscient, "per eliminació d'informació", de la crònica familiar. Perquè parlar de la foto implicaria parlar del protagonisme polític del meu avi durant el franquisme. I això al meu tio, un antifranquista visceral de tota la vida, li fa mal de panxa. De manera que s'estima més silenciar-ho.

Be, suposo que en el fons tots som bastant iguals. Tenim vulnerabilitats i vergonyes diferents, però les tenim, i condicionen de manera inevitable els nostres relats. Els meus també, és clar. Estàs avisat.