Quan vaig a veure el Jonàs de la Leocàdia al psiquiàtric, el guió sempre és força semblant. Vaig tombant pel recinte fins que el trobo, i llavors anem directament al bar, on ell demana una cocacola sense cafeïna. Al bar no hi ha cocacoles normals, ni cafès normals, ni res d'alcohol, i aquesta "llei seca" (del tot justificada tenint en compte les patologies i els fràgils equilibris de molts dels ingressats) provoca que alguns dels interns se les empesquin per tal de poder aconseguir d'estranquis, de vegades, alguna d'aquestes begudes prohibides. Arriscant-se als càstigs que comporten aquestes transgressions, si són descoberts: "el pijama", és a dir, anar tot el dia vestit així i per tant no poder sortir del propi pavelló mentre dura la sanció.
El Jonàs tot ho fa de pressa, i tan bon punt en un tres i no res s'ha begut la cocacola ja vol sortir del bar. Mentre passa la porta enceta un dels paquets de tabac que li he dut, encén un cigarret amb uns gestos que semblen els d'un artista de cine dels anys cinquanta (quan a les pelis tothom fumava sense parar) i alhora comença a repartir negatives al núvol de gent que se li acosta pidolant-li cigarrets.
Camina a grans gambades, ràpid. No és que vagi a cap lloc determinat, però la seva manera de passejar és aquesta, "a pas de legionari", que diu un altre conegut meu. No té marxes intermitges: o està parat o va amb la directa. Mentre ell travessa els grans patis a aquesta velocitat de creuer, jo procuro no quedar-me endarrerit, alhora que intento enfilar alguna conversa. No m'és fàcil, em costa trobar tema. Parlar de la seva família és delicat, perquè no és precisament gent que se n'ocupi gaire i més val no furgar-hi. I la vida a dins del psiquiàtric és molt monòtona: la majoria del temps el Jonàs no fa res d'específic, a banda de tombar pels patis.
Al llarg dels dies, de les setmanes, la seva principal preocupació és assegurar-se el subministrament de tabac, barrinar com aconseguir-ne. A dins dels psiquiàtrics el tabac és "una moneda sòlida", sovint és la base de moltes transaccions, sempre desfavorables per a aquell qui en aquell moment determinat no en té: comprar tabac a la menuda a un company surt molt car. Com en tots els negocis, hi ha els espavilats, que aconsegueixen gestionar amb habilitat el seu capital i treure'n bones rendabilitats, i aquells altres que sempre estan en números vermells i atemorits per les reclamacions dels seus deutes. El Jonàs és dels primers, i se'n vanta: tal com diu sovint ell mateix, "estem bojos, però no som rucs". Els negocis són els negocis.
Quan el vaig a veure no sé si ell està del tot còmode; al marge de l'alegria inicial (suposo) de la novetat de la visita, quan ja l'he convidat al bar i li he passat el parell de paquets de tabac que normalment li duc, de vegades tinc la sensació que li faig nosa. D'una banda, veig que llavors per a ell la primera prioritat és amagar un dels dos paquets de tabac de manera que ningú el vegi, cosa per a la que necessita estar sol (els enterra a algun racó dels patis, que són immensos, i diu que mai n'hi han pescat cap). I d'altra banda, potser està tant acostumat a les seves rutines que no sap com acabar de gestionar la meva visita. Una altra cosa seria que jo fos familiar seu, que el podés treure del centre una estona, per exemple dur-lo a dinar a fora, això suposo que sí que donaria més de joc, però aconseguir una autorització d'aquest tipus seria molt complicat, potser impossible.
Quan marxo, sempre ho faig en un estat ambivalent, amb una mena de sensació de fracàs pel fet de no haver estat més hàbil compartint i allargant aquella estona amb ell, i alhora amb una sensació d'alleujament, tant pel fet d'haver acomplert el propòsit de saludar-lo com pel fet de ser ja fora un altre cop d'aquest magatzem (ignorat per la majoria de la gent, de la societat) de persones amb malalties mentals...
29 d’abr. 2011
28 d’abr. 2011
El Josep Ignasi
Capsigrany. Buscant-ne una altra trobo aquesta paraula al diccionari, i de manera automàtica em ve el record del Josep Ignasi, fa gairebé quaranta anys, quan estudiàvem a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (la facultat d'ara). El Josep Ignasi era de Calaf i parlava un català amb un vocabulari que m'era proper, molt semblant al d'Igualada, d'on eren els meus pares. Capsigrany: m'ho deia sovint, afectuosament, quan li semblava que jo responia alguna cosa amb algun estirabot o dient qualsevol beneiteria. Ell era el més gran del curs, i jo el més jove. Teníem un tracte cordial, de confiança, que crec que no arribava a amistat per la diferència d'edat i de manera de pensar, ell una mica encarcarat i antiquat i jo en plena efervescència adolescent i contestatària, tot i que de vegades ni sabia ben bé "el que contestava"...
Era, i segueix sent (si més no fins fa un parell d'anys), germà de la Salle. Havia crescut en una família molt religiosa; em sembla que tots els germans es van fer religiosos d'una o altre orde, crec que eren quatre. A ell li agradava dibuixar i pintar i llavors ja donava classes de dibuix al col.legi en el que alhora vivia i treballava. Havia anat a l'Escola de Belles Arts per a treure's el títol (no com jo, que no sabia gaire què hi feia), per tal de tenir els papers en regla. Però hi havia algun professor que l'hi tenia botada i li feia la vida impossible. No sé si el que els molestava més d'ell era que fos gran (devia tenir uns quaranta anys), que fos religiós, o que no fos gaire traçut amb els pinzells. El cas és que hi havia també dues dones de la seva edat que traçudes tampoc eren gaire, i en canvi a elles ningú no els complicaven la vida. Ja es deu sobreentendre: quan parlo de professors és que tots eren exactament això, professors, homes.
En recordo un però que el tractava amb més respecte, en Muxart. No era l'únic, però sí dels pocs que tenia amb ell una actitud més amable. I ves per on, crec que era el més artista i creatiu de tots. Entre els altres n'hi havia alguns força creguts, als que els sobraven fums, i potser empipats per haver-se de dedicar a la docència i no poder viure de la pintura, de vegades s'esbravaven amb el més feble, el Josep Ignasi.
A més del Josep Ignasi, al nostre curs hi havia un marista, un escolapi, un altre de no sé quina orde i una monja (de la que tampoc recordo la congregació). Tots bona gent. Un percentatge, per cert, molt elevat, tenint en compte que no arribàvem als quaranta, la gent d'aquell curs.
--
(1) Mentre embasto aquesta nota de casualitat veig al diari una notícia sobre en Muxart. Té 89 anys i segueix amb el cap clar i pintant, i a Martorell, on va néixer, li han dedicat una casa-museu.
Era, i segueix sent (si més no fins fa un parell d'anys), germà de la Salle. Havia crescut en una família molt religiosa; em sembla que tots els germans es van fer religiosos d'una o altre orde, crec que eren quatre. A ell li agradava dibuixar i pintar i llavors ja donava classes de dibuix al col.legi en el que alhora vivia i treballava. Havia anat a l'Escola de Belles Arts per a treure's el títol (no com jo, que no sabia gaire què hi feia), per tal de tenir els papers en regla. Però hi havia algun professor que l'hi tenia botada i li feia la vida impossible. No sé si el que els molestava més d'ell era que fos gran (devia tenir uns quaranta anys), que fos religiós, o que no fos gaire traçut amb els pinzells. El cas és que hi havia també dues dones de la seva edat que traçudes tampoc eren gaire, i en canvi a elles ningú no els complicaven la vida. Ja es deu sobreentendre: quan parlo de professors és que tots eren exactament això, professors, homes.
En recordo un però que el tractava amb més respecte, en Muxart. No era l'únic, però sí dels pocs que tenia amb ell una actitud més amable. I ves per on, crec que era el més artista i creatiu de tots. Entre els altres n'hi havia alguns força creguts, als que els sobraven fums, i potser empipats per haver-se de dedicar a la docència i no poder viure de la pintura, de vegades s'esbravaven amb el més feble, el Josep Ignasi.
A més del Josep Ignasi, al nostre curs hi havia un marista, un escolapi, un altre de no sé quina orde i una monja (de la que tampoc recordo la congregació). Tots bona gent. Un percentatge, per cert, molt elevat, tenint en compte que no arribàvem als quaranta, la gent d'aquell curs.
--
(1) Mentre embasto aquesta nota de casualitat veig al diari una notícia sobre en Muxart. Té 89 anys i segueix amb el cap clar i pintant, i a Martorell, on va néixer, li han dedicat una casa-museu.
27 d’abr. 2011
Fer-se gran
Fer-se gran és fer anys.
Fer-se vell, deteriorar-se.
Quan sigui gran,
si pot ser,
m'agradaria no ser gaire vell.
I si no pot ser,
preferiria no ser res,
ni gran, ni vell, ni viu.
Fer-se vell, deteriorar-se.
Quan sigui gran,
si pot ser,
m'agradaria no ser gaire vell.
I si no pot ser,
preferiria no ser res,
ni gran, ni vell, ni viu.
26 d’abr. 2011
Groc, verd, vermell
Després de la pluja, el groc viu d'un camp de colza florida llueix exuberant entre els verds intensos dels sembrats de cereals que l'envolten. Pels marges, aquí i allà, les petites taques vermelles d'algunes roselles.
12 d’abr. 2011
Un llibre el pots llegir per diferents motius
L'altre dia em referia al llibre de la Rosa Calafat "Per a un ús ètic del llenguatge" (Angle Editorial, 2010). Podria dir que el vaig llegir per equivocació. El vaig veure a un expositor de la biblioteca i em va cridar l'atenció el títol. El vaig demanar en préstec i, ja a casa, en començar-ne la lectura, vaig veure que el contingut no era el que em pensava.
Crec que el títol, "Per a un ús ètic del llenguatge", no és el més adequat, crec que hauria de referir-se a la llengua i no al llenguatge. A més crec que seria més clar i descriptiu si, a continuació de "llengua", digués "catalana". I ja que hi som, crec també que la paraula "ètic" no és la més escaient, però ara tampoc se m'acudeix una eventual alternativa. Bé, faig aquesta petita dissertació sobre el títol per justificar la meva confusió (ves, aquesta mania que tenim de justificar-nos sempre...).
Tanmateix, amb la mica que ja n'havia llegit quan vaig arribar a les anteriors conclusions, va passar que m'havia seduit el continent, i pleret a pleret em vaig empassolar el llibre sencer, només pel plaer de gaudir (i potser aprendre) alguna cosa de com està escrit. Fins i tot el fet que d'unes quantes paraules n'ignorés el sentit (i em fes mandra aclarir-lo a cop de consulta de diccionari, cosa que em passa sovint), no em va desincentivar gens la lectura, i vaig seguir endavant, fins a la darrera plana, prescindint del que no entenia (o d'algunes idees que no compartia, o que no m'interessaven; d'altres les vaig trobar força suggerents). Haig de dir però que crec que el vocabulari que fa servir la Rosa Calafat és l'adequat, és a dir, les meves dificultats amb part del vocabulari del llibre considero que són només problema meu.
M'agrada llegir coses ben escrites. I m'agradaria escriure bé, per exemple com la Rosa Calafat. De fet, m'agradaria tenir algú a la vora que de tant en tant em fes algun suggeriment sobre aquests escrits que m'empesco, sobretot pel que fa "al continent", ja que sovint tinc més dubtes que certeses sobre com s'ha d'escriure. Per exemple, tot i tenir ja uns quants anys, he estat del tot incapaç d'aprendre'm això tan elemental dels accents oberts o tancats, i de vegades més que posar-los d'una manera o una altra els esquitxo força a l'atzar... I com això dels accents, més coses, i de més envergadura, o més ambicioses, com algunes de les que comenta, precisament, la Rosa Calafat.
Ara el que em passa és que, quan escric, si tinc un dubte, d'entrada hi rumio un moment, però si m'encallo gaire llavors de seguida busco una opció alternativa que no em plantegi cap dubte (fent meva la definició de sinònim que vaig llegir no sé on: "paraula que escrius quan no saps com s'escriu la que volies escriure"), i si tampoc trobo aquesta opció alternativa, llavors tiro pel dret i me'n despreocupo, au, que quedi com quedi. I "alabat sia Deu" (que deia la meva àvia), si no està del tot bé!!!
Crec que el títol, "Per a un ús ètic del llenguatge", no és el més adequat, crec que hauria de referir-se a la llengua i no al llenguatge. A més crec que seria més clar i descriptiu si, a continuació de "llengua", digués "catalana". I ja que hi som, crec també que la paraula "ètic" no és la més escaient, però ara tampoc se m'acudeix una eventual alternativa. Bé, faig aquesta petita dissertació sobre el títol per justificar la meva confusió (ves, aquesta mania que tenim de justificar-nos sempre...).
Tanmateix, amb la mica que ja n'havia llegit quan vaig arribar a les anteriors conclusions, va passar que m'havia seduit el continent, i pleret a pleret em vaig empassolar el llibre sencer, només pel plaer de gaudir (i potser aprendre) alguna cosa de com està escrit. Fins i tot el fet que d'unes quantes paraules n'ignorés el sentit (i em fes mandra aclarir-lo a cop de consulta de diccionari, cosa que em passa sovint), no em va desincentivar gens la lectura, i vaig seguir endavant, fins a la darrera plana, prescindint del que no entenia (o d'algunes idees que no compartia, o que no m'interessaven; d'altres les vaig trobar força suggerents). Haig de dir però que crec que el vocabulari que fa servir la Rosa Calafat és l'adequat, és a dir, les meves dificultats amb part del vocabulari del llibre considero que són només problema meu.
M'agrada llegir coses ben escrites. I m'agradaria escriure bé, per exemple com la Rosa Calafat. De fet, m'agradaria tenir algú a la vora que de tant en tant em fes algun suggeriment sobre aquests escrits que m'empesco, sobretot pel que fa "al continent", ja que sovint tinc més dubtes que certeses sobre com s'ha d'escriure. Per exemple, tot i tenir ja uns quants anys, he estat del tot incapaç d'aprendre'm això tan elemental dels accents oberts o tancats, i de vegades més que posar-los d'una manera o una altra els esquitxo força a l'atzar... I com això dels accents, més coses, i de més envergadura, o més ambicioses, com algunes de les que comenta, precisament, la Rosa Calafat.
Ara el que em passa és que, quan escric, si tinc un dubte, d'entrada hi rumio un moment, però si m'encallo gaire llavors de seguida busco una opció alternativa que no em plantegi cap dubte (fent meva la definició de sinònim que vaig llegir no sé on: "paraula que escrius quan no saps com s'escriu la que volies escriure"), i si tampoc trobo aquesta opció alternativa, llavors tiro pel dret i me'n despreocupo, au, que quedi com quedi. I "alabat sia Deu" (que deia la meva àvia), si no està del tot bé!!!
11 d’abr. 2011
Si fóssim com les bèsties
Si fóssim com les bèsties
que no són persones
seríem com les bèsties
que no són persones.
Però som persones.
que no són persones
seríem com les bèsties
que no són persones.
Però som persones.
8 d’abr. 2011
"Home e homenet e macarrí."
Fa temps, parlant del Pep Onclet, recordava una de les seves dites més habituals: "Hi ha homes, homenets i moniatos" (1). Aquests dies, llegint l'assaig "Per a un ús ètic del llenguatge", de la Rosa Calafat (Angle Editorial, 2010), trobo una cita de l'Anselm Turmeda que suposo que és l'origen llunyà de la cita del Pep Onclet: "Tres maneres hi ha d'hòmens: home e homenet e macarrí". La Rosa Calafat explica que macarrí vol dir "que no arriba a la mida normal, migrat", en sentit entenc que més aviat físic, i per tant diferent del sentit de "moniato" en la dita del Pep Onclet: "migrat d'enteniment", inútil, capsigrany...
Per descomptat, el Pep Onclet no llegia l'Anselm Turmeda, segurament no llegia ni els titulars de la portada del diari que voltava pel bar, que visitava tot sovint. El Pep Onclet estava prou enfeinat fent fumejar el seu etern i pudent caliquenyo i rumiant quina en podria dir si algú n'hi deia alguna a ell, un joc que seguia amb alguns veïns del poble.
El Pep Onclet t'entendria: més aviat macarrí de mida (però generós d'amplada), una mica moniato... però bon jan. Sovint fent-se el milhomes (una altra paraula que sempre tenia a punt), fatxendejant i baladrejant, suposo que més que res per tal de protegir la seva fragilitat...
--
(1) http://passavolant.blogspot.com/2008/11/lonclet-2.html
Per descomptat, el Pep Onclet no llegia l'Anselm Turmeda, segurament no llegia ni els titulars de la portada del diari que voltava pel bar, que visitava tot sovint. El Pep Onclet estava prou enfeinat fent fumejar el seu etern i pudent caliquenyo i rumiant quina en podria dir si algú n'hi deia alguna a ell, un joc que seguia amb alguns veïns del poble.
El Pep Onclet t'entendria: més aviat macarrí de mida (però generós d'amplada), una mica moniato... però bon jan. Sovint fent-se el milhomes (una altra paraula que sempre tenia a punt), fatxendejant i baladrejant, suposo que més que res per tal de protegir la seva fragilitat...
--
(1) http://passavolant.blogspot.com/2008/11/lonclet-2.html
7 d’abr. 2011
Pràctiques de caure a l'aigua
A Sort, dino al riu, amb els peus a tocar de l'aigua adelerada en aquest tram de la Noguera Pallaresa. Un dinar "de supermercat": un pot de cigrons cuits, una barra de pa i una taronja. Total: un euro i mig, i encara em sobren cigrons i pa pel sopar. Dino mentre assaboreixo aquests tres privilegis: poder dinar (m'agrada no oblidar que no tothom ho té fàcil), en un lloc tan privilegiat i mentre fa un dia esplèndid.
Més avall, un grup de nois fan pràctiques "de caure a l'aigua". Ho fan força bé, hi tenen traça. Amb els seus vestits de neoprè, ara un ara un altre "cauen" des d'una roca, i una mica mé avall un company els ha de rescatar. Veig que practiquen dues modalitats de caiguda: fent-se el mort o no. És a dir, de vegades s'esforcen per a agafar-se al seu rescatador i d'altres es deixen endur pel corrent. Un dels que es fa el mort ho fa molt bé, però té la mala sort que el seu rescatador no està prou al cas, de manera que el que va a la deriva sobrepassa el punt de rescat i li han de començar a fer xiulets perquè es posi "a fer el viu", perquè sinó igual no pararia fins el pantà de Sant Antoni, uns quaranta quilòmetres més avall. Això de caure a l'aigua suposo que deu ser la primera lliçó del curset que deuen estar fent d'aprendre a anar en piragua, canoa o com se n'hagi de dir d'aquesta mena de ginys aquàtics que ara sembla que per aquests tombants estan de moda entre la gent desenfeinada i delerosa d'emocions.
Fa unes setmanes, al mateix lloc, un dia més solitari, sense l'aldarull de les lliçons de caure a l'aigua, vaig veure per primer cop a la vida una llúdriga; es va estar una estona per aquell tram de riu, desapareixent i tornant a aparèixer aquí o allà, ara traient el cap, o la cua, o ensenyant el llom...
Més avall, un grup de nois fan pràctiques "de caure a l'aigua". Ho fan força bé, hi tenen traça. Amb els seus vestits de neoprè, ara un ara un altre "cauen" des d'una roca, i una mica mé avall un company els ha de rescatar. Veig que practiquen dues modalitats de caiguda: fent-se el mort o no. És a dir, de vegades s'esforcen per a agafar-se al seu rescatador i d'altres es deixen endur pel corrent. Un dels que es fa el mort ho fa molt bé, però té la mala sort que el seu rescatador no està prou al cas, de manera que el que va a la deriva sobrepassa el punt de rescat i li han de començar a fer xiulets perquè es posi "a fer el viu", perquè sinó igual no pararia fins el pantà de Sant Antoni, uns quaranta quilòmetres més avall. Això de caure a l'aigua suposo que deu ser la primera lliçó del curset que deuen estar fent d'aprendre a anar en piragua, canoa o com se n'hagi de dir d'aquesta mena de ginys aquàtics que ara sembla que per aquests tombants estan de moda entre la gent desenfeinada i delerosa d'emocions.
Fa unes setmanes, al mateix lloc, un dia més solitari, sense l'aldarull de les lliçons de caure a l'aigua, vaig veure per primer cop a la vida una llúdriga; es va estar una estona per aquell tram de riu, desapareixent i tornant a aparèixer aquí o allà, ara traient el cap, o la cua, o ensenyant el llom...
4 d’abr. 2011
La carretera tallada
La carretera està tallada. A cada banda del punt tallat, una llarga filera de cotxes i camions aturats. Els seus ocupants esperen amb més impaciència que paciència. Vivim en el món de les presses; potser no sabem massa bé cap on anem, però en qualsevol cas hi volem anar ràpid, "no podem perdre el temps"...
Estic de sort. Assegut a un autobús situat al principi de la cua, observo amb curiositat i atenció el motiu de la interrupció. Travessant la carretera, pel terra, hi ha un cable de la xarxa elèctrica. A un camp del costat, a baix del terraplè per on passa la carretera, dos operaris amb granotes grogues i guants tiben un extrem del cable, a poc a poc, feixugament, com si fossin esclaus del temps de les piràmides. El tiben en direcció a una torre elèctrica que hi ha uns trenta metres més enllà.
A dalt de la carretera hi ha els seus companys. Sis. Mirant, dient-los alguna cosa de tant en tant. Els deu semblar que no tiben amb prou delit, que no s'afanyen prou. És obvi que no tenen la més mínima intenció de baixar i arremangar-se. A baix, a l'altra punta del camp, un company més, aquest al costat d'un tot terreny. Sembla que podria fer-lo recular, lligar-hi el cable i estirar-lo amb facilitat. Però no, és solidari amb els seus companys de dalt i, amb les mans ben enfundades a les butxaques, contempla immòbil el penós avanç dels dos operaris.
El dos infeliços segueixen amb el seu heroic treball; encara que no els sentis, no et costa imaginar els seus esbufecs. Al final, després d'una bona estona, arriben al peu de la torre elèctrica, empalmen la punta del cable a una mena d'aparell, accionen alguna cosa i, llavors, en un moment, el cable es tensa, s'enlaira i deixa lliure la carretera. Punt i final. S'acaba de la funció i la llarga cua de camions i cotxes es comença a posar en moviment.
L'avantatge de no tenir pressa és que incidents com aquest en lloc de neguitejar-te et fascinen: poder anar pel món badant és un privilegi impagable.
Estic de sort. Assegut a un autobús situat al principi de la cua, observo amb curiositat i atenció el motiu de la interrupció. Travessant la carretera, pel terra, hi ha un cable de la xarxa elèctrica. A un camp del costat, a baix del terraplè per on passa la carretera, dos operaris amb granotes grogues i guants tiben un extrem del cable, a poc a poc, feixugament, com si fossin esclaus del temps de les piràmides. El tiben en direcció a una torre elèctrica que hi ha uns trenta metres més enllà.
A dalt de la carretera hi ha els seus companys. Sis. Mirant, dient-los alguna cosa de tant en tant. Els deu semblar que no tiben amb prou delit, que no s'afanyen prou. És obvi que no tenen la més mínima intenció de baixar i arremangar-se. A baix, a l'altra punta del camp, un company més, aquest al costat d'un tot terreny. Sembla que podria fer-lo recular, lligar-hi el cable i estirar-lo amb facilitat. Però no, és solidari amb els seus companys de dalt i, amb les mans ben enfundades a les butxaques, contempla immòbil el penós avanç dels dos operaris.
El dos infeliços segueixen amb el seu heroic treball; encara que no els sentis, no et costa imaginar els seus esbufecs. Al final, després d'una bona estona, arriben al peu de la torre elèctrica, empalmen la punta del cable a una mena d'aparell, accionen alguna cosa i, llavors, en un moment, el cable es tensa, s'enlaira i deixa lliure la carretera. Punt i final. S'acaba de la funció i la llarga cua de camions i cotxes es comença a posar en moviment.
L'avantatge de no tenir pressa és que incidents com aquest en lloc de neguitejar-te et fascinen: poder anar pel món badant és un privilegi impagable.
2 d’abr. 2011
La senyora Teresa i el senyor Perucho
La senyora Teresa i el senyor Perucho són grans, se'n deuen anar ja cap als vuitanta anys. La senyora Teresa parla cridant al seu marit, el senyor Perucho. Sobretot segons quins dies o moments, fa uns crits que se senten per tota l'escala. Uns crits que li surten a batzegades, semblants als lladrucs cansats d'un Sant Bernat vell. Ell contesta normal, reposat, sense alçar gens la veu; si no ets a la seva vora, ni el sents. Sembla que el sistema els funciona, que s'entenen. O ho fan veure. Ella cridant i ell parlant fluixet. La senyora Teresa és bastant sorda, el senyor Perucho gens.
1 d’abr. 2011
La música més bonica del món
Xiula a la cuina mentre prepara l'esmorzar. Ni m'adono de si afina o no, només sento la seva alegria serena, després d'uns dies força difícils. No hi ha cap música que m'agradi més que aquesta. M'emociona fins un punt impossible de descriure. I li ho dic. Li dic que és la música que més m'agrada del món. Em mira. Somriu. I jo, en aquest instant, sóc profundament feliç.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
