Monges

(històries familiars)

Una monja efímera
https://442m.blogspot.com/2023/07/una-monja-efimera.html

Dues monges més
https://442m.blogspot.com/2023/07/dues-monges-mes.html

La Clara, continuació
https://442m.blogspot.com/2023/07/la-clara-continuacio.html

L'agulla i el paller

Abans de començar a buscar
una agulla a dins d'un paller,
s'ha de saber, de tots els pallers, 
en quin paller cal buscar-la.
A més, cal que sigui cert,
que l'agulla està en un paller.
I si en lloc d'estar en un paller
està al fons d'una bassa?
I encara més important:
Realment existeix, l'agulla que busquem?
I si resulta que és una agulla
que no ha existit mai?
D'altra banda, i en qualsevol cas,
també és cert que buscar
una agulla en un paller,
fins i tot si no hi ha ni agulla ni paller,
pot omplir de sentit tota una vida.

Ella

(temes familiars)

https://442m.blogspot.com/2023/07/ella.html

Anar a plegar caramels

Quan al poble es bateja una criatura, després de la cerimònia a l'església hi ha famílies que conserven el costum de, des de la finestra de casa seva, llençar caramels al carrer, perquè la mainada que ja s'hi ha congregat els arreplegui.

La Marta fa uns dies va anar a un bateig, i després també va anar a arreplegar caramels, i en va recollir uns quants. Ara, però, està tota escruixida, adolorida, abatuda a la butaca de casa seva, sense moure's, perquè li fan mal les cames i l'esquena. I és que la Marta no és cap criatura, té ja noranta-tres anys... És normal, amb aquesta motxilla d'anys, que tant ajupir-se per arreplegar caramels, disputant-los a la mainada, li hagi passat factura.

M'ho explica el seu fill, i també em diu que ara la seva mare s'entreté molt llegint, perquè és una gran lectora. Em diu que fa poc va acabar un llibre "molt gruixut", i que ara n'està llegint un altre "d'encara més gruixut".

Li pregunto quin llibre és, el que ara llegeix la seva mare, i em diu que no ho sap. Però que va mirar les pàgines que té, "i en té més de mil!" I m'ho repeteix, posant-hi molt d'èmfasi, "Més de mil!" I després afegeix, per tal que jo no em confongui: "En canvi, jo no llegeixo res".

Entesos, em queda clar... i li dic que, alguna estona, passaré a saludar la seva mare.

Dues mirades

(família sobrevinguda, l'Elisabet)

https://xocolataimelindros.blogspot.com/2023/07/dues-mirades.html

Trenta quilos de més

Quan arribo a casa de l'Enric la porta està oberta. Saludo des de l'entrada i, com que ningú no diu res, entro. El trobo a la cuina, enfeinat, amb una mà agafat al caminador, i amb l'altra menjant-se un préssec. Al damunt de la taula hi té també un plàtan i un iogurt.

Feia potser sis anys que no el veia (viu molt lluny, i anar-lo a veure és un viatge llarg). D'entrada em costa reconèixer-lo, de tant que s'ha envellit i engreixat. Pel que fa al pes, li sobren com a mínim trenta quilos, i trenta quilos de més són molts. En aquests casos, sempre penso en sacs de guix, ciment o morter: com que jo n'havia remenat molts, sé com és de feixuc traginar-ne un, de vint, o vint-i-cinc, quaranta o cinquanta quilos. De manera que m'imagino qui sigui, que s'ha engreixat molt, tot el dia amb un sac d'aquests al damunt. Espantós.

D'altra banda, no són només els quilos, ja que en el cas de l'Enric a sobre hi ha el parkinson, l'artrosi, el colesterol i algunes coses més. I tot plegat, és clar, li complica encara més la mobilitat i la vida. Si surt al carrer, ara ja l'han de dur en una cadira de rodes. Per dins de casa, el poc que es mou és amb un caminador, arrossegant els peus, que de vegades sembla que els tingui de plom i inarticulats. Necessita ajuda per seure o alçar-se d'una cadira, per vestir-se, per anar al vàter, per estirar-se al llit... Per a tot.

Al cap d'un moment d'arribar jo, arriba la seva dona. Em diu que havia deixat la porta oberta perquè havia anat a casa d'una veïna i sabia que jo estava a punt d'arribar. A ell li diu que falta només mitja hora per dinar, i fica a la nevera el plàtan i el iogurt. 

Li dic a l'Enric que trobo que s'ha engreixat molt, i llavors ell em diu, tan tranquil, que no es veu gras. I jo, és clar, amb la seva resposta em quedo desconcertat. La seva dona em mira i somriu. Ella somriu sovint; a ella també li sobren uns quants quilos, però els seus no li impedeixen anar fent tot el que li calgui fer: és el puntal de la casa, atenta a tot, sense ella no funcionaria res (ha tingut també problemes de salut, però és una dona amb una voluntat de ferro).

Després, al cap de mitja hora, el dinar no és precisament lleuger, al contrari. Primer, una amanida amb formatge i embotits. A continuació, una escudella amb botifarra negra, blanca, altres parts del porc, col i pasta de sopa. Després, llonganissa tendra amb patates fregides. I de postres, préssec amb almívar i flam. Una cosa del tot desmesurada.

Com que m'ha impressionat veure'l a ell tan gras, i les dificultats que té per moure's, mentre dinem m'atreveixo a dir-los que, potser, el tema del menjar se l'haurien de replantejar una mica. Els dic que abans, fa uns anys, que ell mengés molt no era un problema, perquè després ho cremava tot, feinejant pels corrals, segant i arreplegant l'herba, pasturant el ramat... Però ara, tot el dia sense fer res, tot el que menja es converteix en greix, en quilos. A més, el curiós és que, abans, quan treballava, era una persona molt frugal, no feia mai excessos, amb el menjar.

De tota manera, em vaig adonant que no té sentit dir res. No en té perquè veig que difícilment canviarà res. Perquè per a ell menjar es veu que és l'únic plaer que li queda: tota la seva vida ha sigut treballar, i treballar, i treballar... Malgrat els anys i les malalties, encara ara li agradaria poder seguir treballant, i com que no pot, se sent un inútil, i sentir-se inútil li provoca malestar i ansietat, i llavors menja per apaivagar-la... Un embolic. 

Per part d'ella, encara que s'adoni del que passa, està atrapada en aquesta dinàmica, i no es veu amb cor d'intentar modificar-la. Entre altres coses, perquè a sobre ell li fa poc cas. De vegades, el que és pitjor, fins i tot és desconsiderat o impertinent, amb ella, cosa que ja és un despropòsit total, perquè depèn d'ella absolutament.

Vaja, que el més probable és que seguirà tot igual, ell amb aquest munt de quilos, i afegint-n'hi de nous. I a causa dels quilos i les malalties, cada vegada amb més problemes. I ella, cada vegada amb els braços i l'esquena més adolorits, a causa dels esforços que ha de fer per ajudar-lo a ell. Fins al dia que ella peti, i ja no el pugui ajudar, i llavors sigui ella qui també necessiti ajuda.

La situació de casa seva, d'ells, és com la d'un barco vell i amb el casc esquerdat, cada vegada amb les esquerdes més grans, amb la bodega més plena d'aigua, cada vegada més decantat i amb la línia de flotació més submergida...

Les dues vaques (actualització)

Fa gairebé quatre anys em van explicar una història de dues vaques. Fa unes setmanes, la mateixa persona me la van tornar a explicar. Aquesta vegada la història era una mica diferent. No els elements fonamentals, que seguien sent els mateixos, però sí alguns detalls. Insisteixo, la història seguia sent la mateixa, els canvis eren petits detalls i, sobretot, "del color de l'exposició", les proporcions, els adjectius... El resultat era una història sens dubte més atractiva i divertida que la primera.

Naturalment, podria ser que el meu record de fa uns anys em fallés, al fer la comparació. Però resulta que llavors ho vaig escriure. De manera que la referència que ara, avui, jo tinc, ja no és "el que aquella persona em va dir", sinó el que llavors jo vaig escriure. De la primera vegada, avui el "meu" record ja no són les seves paraules, sinó les meves. 

Tinc clar que si llavors el relat hagués sigut més acolorit, com el d'ara fa uns dies, segur que jo ho hauria reflectit, quan vaig fer-ne una nota fa uns anys. Perquè incorporar-ho hauria anat a favor de l'atractiu de la història explicada. És a dir, que si fa uns anys no ho vaig recollir, segur que va ser perquè, en aquell primer relat, alguns detalls, i aquesta cosa més amanida o espurnejant d'ara, "no hi era". 

Tot això, és clar, no té res a veure amb què va passar exactament, fa una pila d'anys, amb aquelles dues vaques. Aquesta ja és una altra història, ben diferent. Aquí només parlo de "relats", de les versions que es poden originar a partir d'uns fets, de les posteriors cròniques, d'un mateix o diferents cronistes (escrites amb referències de primera mà, segona o la que sigui), de l'exactitud i fiabilitat d'aquests relats, etc. 

Duent-ho a un extrem: de vegades pot passar -i passa- "que dues vaques d'una crònica" en realitat no van existir mai, o potser eren dos conills...

Per acabar. La nota sobre la història de les dues vaques (de contingut més auster) que vaig escriure fa uns anys era aquesta:

https://passavolant.blogspot.com/2019/11/les-dues-vaques.html

El Revolt de les Monges - 9

https://senseseny.blogspot.com/2023/07/el-revolt-de-les-monges-9.html

Pasta de dents

(família sobrevinguda, l'Elisabet)

https://xocolataimelindros.blogspot.com/2023/07/pasta-de-dents.html

Retalles allò que incomoda

Retalles allò que incomoda.
Emblanquines el que fa lleig.
Silencies algunes dissonàncies
i ressaltes les harmonies.
Amplies el que és irrellevant,
per tal de dissimular millor el que ocultes.
Tot ho tens en comptem, tot ho adaptes 
de cara a la coherència del teu relat.
I si llavors algú qüestiona el que dius,
tu ho remates dient 
que cadascú té el seu punt de vista.

La salamandra i el SPSS

(sobre el final de la vida)

https://miravolant.blogspot.com/2023/07/la-salamandra-i-el-spss.html

La visita dels meus pares a A

(temes familiars)

https://442m.blogspot.com/2023/07/la-visita-dels-meus-pares-a.html