Quan arribo a casa de l'Enric la porta està oberta. Saludo des de l'entrada i, com que ningú no diu res, entro. El trobo a la cuina, enfeinat, amb una mà agafat al caminador, i amb l'altra menjant-se un préssec. Al damunt de la taula hi té també un plàtan i un iogurt.
Feia potser sis anys que no el veia (viu molt lluny, i anar-lo a veure és un viatge llarg). D'entrada em costa reconèixer-lo, de tant que s'ha envellit i engreixat. Pel que fa al pes, li sobren com a mínim trenta quilos, i trenta quilos de més són molts. En aquests casos, sempre penso en sacs de guix, ciment o morter: com que jo n'havia remenat molts, sé com és de feixuc traginar-ne un, de vint, o vint-i-cinc, quaranta o cinquanta quilos. De manera que m'imagino qui sigui, que s'ha engreixat molt, tot el dia amb un sac d'aquests al damunt. Espantós.
D'altra banda, no són només els quilos, ja que en el cas de l'Enric a sobre hi ha el parkinson, l'artrosi, el colesterol i algunes coses més. I tot plegat, és clar, li complica encara més la mobilitat i la vida. Si surt al carrer, ara ja l'han de dur en una cadira de rodes. Per dins de casa, el poc que es mou és amb un caminador, arrossegant els peus, que de vegades sembla que els tingui de plom i inarticulats. Necessita ajuda per seure o alçar-se d'una cadira, per vestir-se, per anar al vàter, per estirar-se al llit... Per a tot.
Al cap d'un moment d'arribar jo, arriba la seva dona. Em diu que havia deixat la porta oberta perquè havia anat a casa d'una veïna i sabia que jo estava a punt d'arribar. A ell li diu que falta només mitja hora per dinar, i fica a la nevera el plàtan i el iogurt.
Li dic a l'Enric que trobo que s'ha engreixat molt, i llavors ell em diu, tan tranquil, que no es veu gras. I jo, és clar, amb la seva resposta em quedo desconcertat. La seva dona em mira i somriu. Ella somriu sovint; a ella també li sobren uns quants quilos, però els seus no li impedeixen anar fent tot el que li calgui fer: és el puntal de la casa, atenta a tot, sense ella no funcionaria res (ha tingut també problemes de salut, però és una dona amb una voluntat de ferro).
Després, al cap de mitja hora, el dinar no és precisament lleuger, al contrari. Primer, una amanida amb formatge i embotits. A continuació, una escudella amb botifarra negra, blanca, altres parts del porc, col i pasta de sopa. Després, llonganissa tendra amb patates fregides. I de postres, préssec amb almívar i flam. Una cosa del tot desmesurada.
Com que m'ha impressionat veure'l a ell tan gras, i les dificultats que té per moure's, mentre dinem m'atreveixo a dir-los que, potser, el tema del menjar se l'haurien de replantejar una mica. Els dic que abans, fa uns anys, que ell mengés molt no era un problema, perquè després ho cremava tot, feinejant pels corrals, segant i arreplegant l'herba, pasturant el ramat... Però ara, tot el dia sense fer res, tot el que menja es converteix en greix, en quilos. A més, el curiós és que, abans, quan treballava, era una persona molt frugal, no feia mai excessos, amb el menjar.
De tota manera, em vaig adonant que no té sentit dir res. No en té perquè veig que difícilment canviarà res. Perquè per a ell menjar es veu que és l'únic plaer que li queda: tota la seva vida ha sigut treballar, i treballar, i treballar... Malgrat els anys i les malalties, encara ara li agradaria poder seguir treballant, i com que no pot, se sent un inútil, i sentir-se inútil li provoca malestar i ansietat, i llavors menja per apaivagar-la... Un embolic.
Per part d'ella, encara que s'adoni del que passa, està atrapada en aquesta dinàmica, i no es veu amb cor d'intentar modificar-la. Entre altres coses, perquè a sobre ell li fa poc cas. De vegades, el que és pitjor, fins i tot és desconsiderat o impertinent, amb ella, cosa que ja és un despropòsit total, perquè depèn d'ella absolutament.
Vaja, que el més probable és que seguirà tot igual, ell amb aquest munt de quilos, i afegint-n'hi de nous. I a causa dels quilos i les malalties, cada vegada amb més problemes. I ella, cada vegada amb els braços i l'esquena més adolorits, a causa dels esforços que ha de fer per ajudar-lo a ell. Fins al dia que ella peti, i ja no el pugui ajudar, i llavors sigui ella qui també necessiti ajuda.
La situació de casa seva, d'ells, és com la d'un barco vell i amb el casc esquerdat, cada vegada amb les esquerdes més grans, amb la bodega més plena d'aigua, cada vegada més decantat i amb la línia de flotació més submergida...
