Tots tenim les nostres limitacions i deficiències. Jo, per exemple, crec que tinc l'àrea del cervell on es processen les creences religioses una mica deteriorada, cosa que de vegades m'ha provocat algun problema, sobretot familiar. No obstant, malgrat aquesta deficiència congènita que fa que sigui més aviat descregut i escèptic (en principi crec que no en tinc la culpa, sembla que la causa és biològica), de tant en tant m'agrada imaginar-me els meus pares al Cel. És una fantasia que m'atrau perquè quan ells eren vius de vegades en parlaven, era la seva gran il.lusió: poder-hi anar al morir.
Al meu pare m'agrada imaginar-me'l damunt d'uns núvols de cotofluix, assegut en un butacó, de cara al sol, amb el seu barret de lona blanca de quan anava d'excursió, llegint l'ABC o l'Alcázar, amb una tauleta al costat amb el seu café, relaxat, somrient, satisfet de comprovar que al Cel tot està organitzat de forma eficient, amb ordre, disciplina, seriositat, formalitat i horaris puntuals.
No cal ni dir-ho, m'agrada imaginar-me'l amb tota la seva lucidesa, sense cap indici del seu darrer deteriorament, del gran desgavell que va acabar convertint en un mal son el final de la seva vida.
A la meva mare, quan me la imagino al Cel, me la imagino tal com era ella, fent unes quantes coses alhora. Me la imagino a la cuina, contenta de comprovar que és una cuina molt ben equipada, amb el rebost ben assortit i olles i cassoles de tota mena. Allí, mentre amb una mà potser enforna algun pastís (qui sap si de cabell d'àngel), amb l'altra va escrivint una carta a l'Abat de Montserrat, o potser a l'Observatore Romano o al Julio Anguita, ves a saber a qui... Tot això, mentre segueix els diàlegs (potser del Colombo o l'Ironside) de la sèrie que estan fent per la tele, o mentre intenta parlar per telèfon amb algun fill o filla, per convidar-lo a dinar (en aquest cas sense sort, perquè de moment encara no hi ha línia directa entre el Cel i la Terra).
M'imagino la meva mare activa, ocupada, però alhora tranquil.la, sense atabalar-se, contenta. Allunyada tant de les eufòries desbordades i devastadores com dels profunds estats depressius, d'aquells oscil.lacions que van convertir la seva vida en "una nit en un mal hostal", tal com deia la seva admirada Santa Teresa.
M'agrada imaginar-los així, els dos sense la pressió de les obligacions, contents, amb bona salut, fent les coses que els agradaven...
16 de març 2009
7 de març 2009
El meu pare
Els darrers anys de la seva vida el meu pare va tenir la desgràcia de davallar pel pendent de l'Alzheimer, patint un progressiu deteriorament que el va anar aïllant mentalment, que físicament al final el va immobilitzar al llit, habitant un cos que ja no l'obeïa. Fins que es va apagar, fins que es va poder alliberar de la vida i deixar de patir.
En aquelles circumstàncies, en aquella etapa final, els seus pensaments i sentiments eren impossibles d'imaginar, en general semblava del tot desconnectat del món. Però de vegades, en alguna ocasió, tenia uns esguards colpidors, com d'una extrema lucidesa, o d'una profunda tristesa. I llavors t'encongia terriblement el cor, veient-lo d'aquella manera, desvalgut, impotent, sofrent.
Abans d'arribar a aquell estat, com alguns altres malalts d'Alzheimer, durant una fase de la seva malaltia entremig de l'inici i del gran esfonframent mental i físic posterior, es va desinhibir molt, descobrint un aspecte seu desconegut, una simpatia i una proximitat força sorprenents. Aquesta simpatia la manifestava amb qualsevol persona, no només amb la família.
Quan encara feia passejades pel carrer, si trobava algú que s'hi avenia li agradava aturar-se i fer-hi petar la xerrada. Recordo molt un indigent, un home brut i malgirbat, arrossegant sempre un cotxet de nen petit, amb una gran caixa de plàstic lligada al damunt, a dins de la qual hi portava les andròmines que anava arreplegant dels contenidors d'escombraries. Aquell home gairebé sempre estava de mal humor, parlant sol o, més que parlant, cridant sol. Alguna vegada, poques, dirigia la seva fúria verbal contra algun dels transeünts.
Aquell home, quan es trobava amb el meu pare, s'amansia. I llavors es produïa una situació pintoresca. Molt educadament, amb una veu reposada, els dos es posaven a parlar, engegant cadascú el seu discurs, dirigint-se a l'altre però sense fer cap mena de cas del que l'altre deia. La durada d'aquella conversa atípica, d'aquells monòlegs compartits, era imprevisible, de vegades s'acabava quan el cotxet de l'indigent, a causa del pendent del carrer, se li escapava avall, cosa que l'obligava a empaitar-lo, reiniciant llavors els seus reguitzells de crits i renecs. El meu pare, per la seva banda, sense fer-ne cap cas es girava i seguia al seu aire, amb aquell somriure bondadós i especial que llavors el caracteritzava.
En aquelles circumstàncies, en aquella etapa final, els seus pensaments i sentiments eren impossibles d'imaginar, en general semblava del tot desconnectat del món. Però de vegades, en alguna ocasió, tenia uns esguards colpidors, com d'una extrema lucidesa, o d'una profunda tristesa. I llavors t'encongia terriblement el cor, veient-lo d'aquella manera, desvalgut, impotent, sofrent.
Abans d'arribar a aquell estat, com alguns altres malalts d'Alzheimer, durant una fase de la seva malaltia entremig de l'inici i del gran esfonframent mental i físic posterior, es va desinhibir molt, descobrint un aspecte seu desconegut, una simpatia i una proximitat força sorprenents. Aquesta simpatia la manifestava amb qualsevol persona, no només amb la família.
Quan encara feia passejades pel carrer, si trobava algú que s'hi avenia li agradava aturar-se i fer-hi petar la xerrada. Recordo molt un indigent, un home brut i malgirbat, arrossegant sempre un cotxet de nen petit, amb una gran caixa de plàstic lligada al damunt, a dins de la qual hi portava les andròmines que anava arreplegant dels contenidors d'escombraries. Aquell home gairebé sempre estava de mal humor, parlant sol o, més que parlant, cridant sol. Alguna vegada, poques, dirigia la seva fúria verbal contra algun dels transeünts.
Aquell home, quan es trobava amb el meu pare, s'amansia. I llavors es produïa una situació pintoresca. Molt educadament, amb una veu reposada, els dos es posaven a parlar, engegant cadascú el seu discurs, dirigint-se a l'altre però sense fer cap mena de cas del que l'altre deia. La durada d'aquella conversa atípica, d'aquells monòlegs compartits, era imprevisible, de vegades s'acabava quan el cotxet de l'indigent, a causa del pendent del carrer, se li escapava avall, cosa que l'obligava a empaitar-lo, reiniciant llavors els seus reguitzells de crits i renecs. El meu pare, per la seva banda, sense fer-ne cap cas es girava i seguia al seu aire, amb aquell somriure bondadós i especial que llavors el caracteritzava.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
