El meu pare

Els darrers anys de la seva vida el meu pare va tenir la desgràcia de davallar pel pendent de l'Alzheimer, patint un progressiu deteriorament que el va anar aïllant mentalment, que físicament al final el va immobilitzar al llit, habitant un cos que ja no l'obeïa. Fins que es va apagar, fins que es va poder alliberar de la vida i deixar de patir.

En aquelles circumstàncies, en aquella etapa final, els seus pensaments i sentiments eren impossibles d'imaginar, en general semblava del tot desconnectat del món. Però de vegades, en alguna ocasió, tenia uns esguards colpidors, com d'una extrema lucidesa, o d'una profunda tristesa. I llavors t'encongia terriblement el cor, veient-lo d'aquella manera, desvalgut, impotent, sofrent.

Abans d'arribar a aquell estat, com alguns altres malalts d'Alzheimer, durant una fase de la seva malaltia entremig de l'inici i del gran esfonframent mental i físic posterior, es va desinhibir molt, descobrint un aspecte seu desconegut, una simpatia i una proximitat força sorprenents. Aquesta simpatia la manifestava amb qualsevol persona, no només amb la família.

Quan encara feia passejades pel carrer, si trobava algú que s'hi avenia li agradava aturar-se i fer-hi petar la xerrada. Recordo molt un indigent, un home brut i malgirbat, arrossegant sempre un cotxet de nen petit, amb una gran caixa de plàstic lligada al damunt, a dins de la qual hi portava les andròmines que anava arreplegant dels contenidors d'escombraries. Aquell home gairebé sempre estava de mal humor, parlant sol o, més que parlant, cridant sol. Alguna vegada, poques, dirigia la seva fúria verbal contra algun dels transeünts.

Aquell home, quan es trobava amb el meu pare, s'amansia. I llavors es produïa una situació pintoresca. Molt educadament, amb una veu reposada, els dos es posaven a parlar, engegant cadascú el seu discurs, dirigint-se a l'altre però sense fer cap mena de cas del que l'altre deia. La durada d'aquella conversa atípica, d'aquells monòlegs compartits, era imprevisible, de vegades s'acabava quan el cotxet de l'indigent, a causa del pendent del carrer, se li escapava avall, cosa que l'obligava a empaitar-lo, reiniciant llavors els seus reguitzells de crits i renecs. El meu pare, per la seva banda, sense fer-ne cap cas es girava i seguia al seu aire, amb aquell somriure bondadós i especial que llavors el caracteritzava.