"Detrás destos dos venía el diablo del cohecho, y este diablo tenía linda cara y talle, cosa que no vi en otro, y era como un oro, y me parece que le he visto en mil diferentes partes, en unas arrebozado, en otras descubierto, llamándose unas veces niñería, otras regalo, otras presente, otras limosna, otras paga, otras restitución, y nunca le vi con su nombre propio, y me acuerdo de haberle visto llamar herencia, ganancia, barato, patrimonio, reconocimiento y nada; y le he conocido en unas partes dotor, en muchas licenciado, entre mujeres bachiller, entre escribanos derechos, y entre confesores limosna."
Fragment del "Discurso de Todos los Diablos", de Francisco de Quevedo.
A l'edició que fullejo (Celeste Ediciones, 2000), a la presentació, Ernesto Pérez Zúñiga diu:
"Quevedo publicó esta obra en 1627. Poco después fue censurada por el padre Diego Niseno, acaso porque en ella había entrevisto algún conocido suyo o su propia imagen en un espejo entre las llamas."
30 de des. 2018
24 de des. 2018
Bon Nadal
Mussie Zerai és un capellà eritreu, un exemple d'aquestes persones cristianes amb vides absolutament admirables. Per la feina que fan.
Tal com ell diu, "En tots nosaltres conviuen el bé i el mal, i cadascú ha d'escollir cada dia si fa el bé o el mal, és una lluita continua i una elecció personal". (1)
Ell ho fa a través de la seva ajuda a les persones migrants (en perill d'ofegar-se al mar, de morir abandonades al desert, en risc de ser esclavitzades, destinades a la prostitució, al comerç d'òrgans, etc.).
Unes activitats a causa de les quals, a sobre, Mussie Zerai està acusat formalment d'afavorir "migracions il.legals". És el que els passa sovint a les persones que s'atreveixen a "molestar" a aquells que tenen el poder (estatal, de les màfies, etc.).
Tal com dic de tant en tant (per exemple, quan vaig parlar de les diferents parròquies que cedeixen els seus locals per a diferents iniciatives socials, com ara als grups d'Alcohòlics Anònims), a l'Església hi ha de tot.
La del capellà Mussie Zerai és una manera de ser-hi. Com la de tantes altres persones, també pertanyents a l'Església, amb vides sovint del tot anònimes però amb compromisos igual de ferms amb els més desfavorits.
El fet que jo no cregui en cap deu (i per tant encara menys en cap església) no m'impedeix en absolut admirar aquestes persones. Perquè una cosa són les creences sobrenaturals i, una altra diferent, la fe en les persones. (2)
Bon Nadal.
--
(1) La Vanguardia, La Contra, 28/07/2018.
(2) De la mateixa manera que l'existència d'aquestes persones admirables no m'impedeix alhora rebutjar, i si s'escau criticar, tot allò que em fa picor i m'indigna de l'Església (persones, grups, iniciatives, doctrines, etc.). Però avui no cal que posi exemples d'aquests, ja ho faig prou altres vegades.
Tal com ell diu, "En tots nosaltres conviuen el bé i el mal, i cadascú ha d'escollir cada dia si fa el bé o el mal, és una lluita continua i una elecció personal". (1)
Ell ho fa a través de la seva ajuda a les persones migrants (en perill d'ofegar-se al mar, de morir abandonades al desert, en risc de ser esclavitzades, destinades a la prostitució, al comerç d'òrgans, etc.).
Unes activitats a causa de les quals, a sobre, Mussie Zerai està acusat formalment d'afavorir "migracions il.legals". És el que els passa sovint a les persones que s'atreveixen a "molestar" a aquells que tenen el poder (estatal, de les màfies, etc.).
Tal com dic de tant en tant (per exemple, quan vaig parlar de les diferents parròquies que cedeixen els seus locals per a diferents iniciatives socials, com ara als grups d'Alcohòlics Anònims), a l'Església hi ha de tot.
La del capellà Mussie Zerai és una manera de ser-hi. Com la de tantes altres persones, també pertanyents a l'Església, amb vides sovint del tot anònimes però amb compromisos igual de ferms amb els més desfavorits.
El fet que jo no cregui en cap deu (i per tant encara menys en cap església) no m'impedeix en absolut admirar aquestes persones. Perquè una cosa són les creences sobrenaturals i, una altra diferent, la fe en les persones. (2)
Bon Nadal.
--
(1) La Vanguardia, La Contra, 28/07/2018.
(2) De la mateixa manera que l'existència d'aquestes persones admirables no m'impedeix alhora rebutjar, i si s'escau criticar, tot allò que em fa picor i m'indigna de l'Església (persones, grups, iniciatives, doctrines, etc.). Però avui no cal que posi exemples d'aquests, ja ho faig prou altres vegades.
20 de des. 2018
El Jonàs
Vaig a veure el Jonàs i, quan arribo al psiquiàtric, la secretària de l'entrada em diu que no puc entrar, que no surto en el registre de persones autoritzades per veure el Jonàs.
Li demano que parli amb algú, perquè al Jonàs fa anys que el vinc a veure, i fins ara mai no m'havien posat cap pega. Telefona a no sé qui i després em torna a dir que no, que si no surto al registre no puc entrar.
Insisteixo, li dic que he fet més de dues hores de viatge per veure el Jonàs (és cert), i que a més, pel que sé, al Jonàs no el va a veure ningú (també és cert, descomptat un germà que hi va quan se'n recorda, cada uns quants mesos).
Li dic que en aquestes circumstàncies em sembla més important la persona, el Jonàs, que el registre, que ja entenc que ella segueix un protocol, però que per favor truqui a algú que estigui pel damunt d'ella i de la persona a qui ha trucat fa un moment.
Em diu que no pot ser, que no hi ha ningú que pugui autoritzar que entri, que a la tarda els responsables no hi són. I jo, ja una mica tip, li dic que no m'ho crec, que a la tarda no hi hagi ningú qualificat per poder avaluar la meva petició, sobretot tenint en compte les moltes vegades que he vingut, que el Jonàs em coneix i ho pot confirmar, que hi ha altres interns que també em coneixen, etc.
Aquesta situació desagradable i absurda s'allarga una mica i, al final, com que veig que no aconseguiré travessar aquesta barrera de la secretària-portera, decideixo canviar d'estratègia. Surto i me'n vaig cap a l'altra punta del recinte, a un lloc que en comptes de paret hi ha una reixa, des de la qual es pot veure un dels patis. M'hi acosto, i veig no gaire lluny un parell d'interns, sense fer res, avorrits, amb cares ensopides.
Els faig un crit: "Coneixeu el Jonàs?" I un s'acosta i em diu que sí; sembla que està content que algú li digui alguna cosa. Li pregunto si em pot fer un favor, i em diu que sí. I llavors li demano si pot anar a avisar el Jonàs, a dir-li que estic aquí, a fora, perquè no em deixen entrar per la porta. I li dic també que l'avisi amb discreció, que sobretot cap treballador del centre no s'adoni de la gestió que li encomano. I em diu que ho farà així, i m'ho diu amb una cara resplendent, content de tenir aquesta feina "delicada i confidencial" per fer.
Al cap d'una estona arriba el Jonàs. Em diu que què passa, que com és que no em deixen entrar, i li ho explico. Fa cara de relativa sorpresa, i alhora de fatalitat; suposo que ja està molt curtit, després de tants anys aquí dins. Parlem una mica, poc perquè em fa por que ens pesquin, no pel que em puguin dir a mi, sinó a ell... no sigui que se la carregui. Li dic que procuraré tornar aviat havent intentat resoldre abans la història aquesta del registre de persones autoritzades.
Durant les dues hores del viatge de tornada penso en la tristesa de la vida en els psiquiàtrics, marginada i sense al.licients, i a sobre de vegades amb protocols que en moments de discrepància prioritzen el respecte de la norma pel damunt del respecte de l'interès de la persona.
L'interès de la persona, en funció del qual en teoria s'hauria d'organitzar tot...
Li demano que parli amb algú, perquè al Jonàs fa anys que el vinc a veure, i fins ara mai no m'havien posat cap pega. Telefona a no sé qui i després em torna a dir que no, que si no surto al registre no puc entrar.
Insisteixo, li dic que he fet més de dues hores de viatge per veure el Jonàs (és cert), i que a més, pel que sé, al Jonàs no el va a veure ningú (també és cert, descomptat un germà que hi va quan se'n recorda, cada uns quants mesos).
Li dic que en aquestes circumstàncies em sembla més important la persona, el Jonàs, que el registre, que ja entenc que ella segueix un protocol, però que per favor truqui a algú que estigui pel damunt d'ella i de la persona a qui ha trucat fa un moment.
Em diu que no pot ser, que no hi ha ningú que pugui autoritzar que entri, que a la tarda els responsables no hi són. I jo, ja una mica tip, li dic que no m'ho crec, que a la tarda no hi hagi ningú qualificat per poder avaluar la meva petició, sobretot tenint en compte les moltes vegades que he vingut, que el Jonàs em coneix i ho pot confirmar, que hi ha altres interns que també em coneixen, etc.
Aquesta situació desagradable i absurda s'allarga una mica i, al final, com que veig que no aconseguiré travessar aquesta barrera de la secretària-portera, decideixo canviar d'estratègia. Surto i me'n vaig cap a l'altra punta del recinte, a un lloc que en comptes de paret hi ha una reixa, des de la qual es pot veure un dels patis. M'hi acosto, i veig no gaire lluny un parell d'interns, sense fer res, avorrits, amb cares ensopides.
Els faig un crit: "Coneixeu el Jonàs?" I un s'acosta i em diu que sí; sembla que està content que algú li digui alguna cosa. Li pregunto si em pot fer un favor, i em diu que sí. I llavors li demano si pot anar a avisar el Jonàs, a dir-li que estic aquí, a fora, perquè no em deixen entrar per la porta. I li dic també que l'avisi amb discreció, que sobretot cap treballador del centre no s'adoni de la gestió que li encomano. I em diu que ho farà així, i m'ho diu amb una cara resplendent, content de tenir aquesta feina "delicada i confidencial" per fer.
Al cap d'una estona arriba el Jonàs. Em diu que què passa, que com és que no em deixen entrar, i li ho explico. Fa cara de relativa sorpresa, i alhora de fatalitat; suposo que ja està molt curtit, després de tants anys aquí dins. Parlem una mica, poc perquè em fa por que ens pesquin, no pel que em puguin dir a mi, sinó a ell... no sigui que se la carregui. Li dic que procuraré tornar aviat havent intentat resoldre abans la història aquesta del registre de persones autoritzades.
Durant les dues hores del viatge de tornada penso en la tristesa de la vida en els psiquiàtrics, marginada i sense al.licients, i a sobre de vegades amb protocols que en moments de discrepància prioritzen el respecte de la norma pel damunt del respecte de l'interès de la persona.
L'interès de la persona, en funció del qual en teoria s'hauria d'organitzar tot...
18 de des. 2018
15 de des. 2018
Un altre cop el Domingo - 2
Després d'haver fet petar la xerrada una estona amb el Domingo, parlant d'entrepans, dinars de forquilla i ganivet i diners de Suïssa, reprenc la meva ruta de passavolant urbà. I al cap d'una estona em trobo un entrepà de pernil salat, ben embolicat, en perfectes condicions.
Una mica més enllà em trobo dues llaunes de "Tónica Schweppes", i després, en un punt de reciclatge, el llibre "Aprendizaje dinámico con PNL" (programació neurolingüística), un tema que m'interessa, escrit per Robert B. Dilts (un referent de la PNL) junt amb Tood A. Epstein.
Prometo que és veritat, aquesta successió de troballes en un mateix dia (en lloc de prometre-ho també ho podria jurar "amb una mà damunt la Bíblia i l'altra sobre la Constitució", però com que sóc doblement ateu, no tindria gaire valor...).
Llavors, com que entre una cosa i l'altra se m'ha fet ja l'hora de dinar, m'assec en un banc, i faig un dinar esplèndid amb l'entrepà de pernil i una de les llaunes de tònica, mentre començo a fullejar el llibre sobre la PNL. Millor impossible.
L'endemà (i torno a prometre que és veritat, que no m'ho invento) abans del migdia em torno a trobar un altre entrepà de pernil, també en perfectes condicions. Aquesta vegada un moment abans he comprat un parell de plàtans i algunes mandarines, pensant que seria el meu dinar. Al final, amb l'entrepà, un plàtan i dues mandarines faig un altre gran àpat, aquest cop assegut al banc de l'estació, mentre espero el tren.
I com a lectura (agafat en préstec de la biblioteca) "Las cartas terapéuticas. Una técnica narrativa en terapia familiar", de J.L. Linares, M.J. Pubill i R. Ramos (Herder, 2005). Comença així:
"No cabe duda de la importancia de la comunicación en el campo de la salud mental: el sentido común dice que la comunicación humana es el principal vínculo de bienestar y de sufrimiento, así como el más potente instrumento para modificar los estados mentales individuales y las relaciones interpersonales."
Una mica més enllà em trobo dues llaunes de "Tónica Schweppes", i després, en un punt de reciclatge, el llibre "Aprendizaje dinámico con PNL" (programació neurolingüística), un tema que m'interessa, escrit per Robert B. Dilts (un referent de la PNL) junt amb Tood A. Epstein.
Prometo que és veritat, aquesta successió de troballes en un mateix dia (en lloc de prometre-ho també ho podria jurar "amb una mà damunt la Bíblia i l'altra sobre la Constitució", però com que sóc doblement ateu, no tindria gaire valor...).
Llavors, com que entre una cosa i l'altra se m'ha fet ja l'hora de dinar, m'assec en un banc, i faig un dinar esplèndid amb l'entrepà de pernil i una de les llaunes de tònica, mentre començo a fullejar el llibre sobre la PNL. Millor impossible.
L'endemà (i torno a prometre que és veritat, que no m'ho invento) abans del migdia em torno a trobar un altre entrepà de pernil, també en perfectes condicions. Aquesta vegada un moment abans he comprat un parell de plàtans i algunes mandarines, pensant que seria el meu dinar. Al final, amb l'entrepà, un plàtan i dues mandarines faig un altre gran àpat, aquest cop assegut al banc de l'estació, mentre espero el tren.
I com a lectura (agafat en préstec de la biblioteca) "Las cartas terapéuticas. Una técnica narrativa en terapia familiar", de J.L. Linares, M.J. Pubill i R. Ramos (Herder, 2005). Comença així:
"No cabe duda de la importancia de la comunicación en el campo de la salud mental: el sentido común dice que la comunicación humana es el principal vínculo de bienestar y de sufrimiento, así como el más potente instrumento para modificar los estados mentales individuales y las relaciones interpersonales."
14 de des. 2018
Un altre cop el Domingo
Me'l torno a trobar. Aquesta vegada ben lluny de l'anterior, ara al costat de l'Hospital de Sant Pau. Com que mira cap a una altra banda, arribo fins al seu costat sense que se n'adoni, fins al punt que gairebé fa un bot quan em veu. En un instant passa de la cara de pena de captaire a la d'espantat perquè l'he pescat "in fraganti" (no sap què fer amb el got que estava allargant als passants), i després passa a la cara d'alegria, al veure que jo ric i pensar ell (suposo), que encara que hagi d'interrompre "la feina" una estona, a canvi podrà fer petar la xerrada una mica amb mi.
I és el que fem. M'assec al seu costat, al pedrís on ell està assegut, i m'imagino que qui passi, veient-nos als dos, jo amb la meva pinta potser més de captaire que la seva, pensarà això, que som dos captaires o sense sostre que passen l'estona al pedrís.
Parlem d'una cosa i una altra, em diu que ja te gairebé prou euros per anar a dinar al migdia, que només n'hi falten un parell. I jo li dic (no sé per què, perquè no serveix de res), que si en lloc de gastar-s'ho tot entaulant-se per dinar anés a un super o es comprés un entrepà, potser podria acumular prou diners per no haver de dormir després al carrer. I també com altres vegades, ell em diu que no menja entrepans, que són uns desgraciats els que en mengen, que ell vol menjar de forquilla i ganivet. I jo li dic que, mira que bé!
També li dic (com altres vegades) que jo no em puc permetre dinar als restaurants, i ell em diu que és perquè vull, perquè jo tinc milions a Suïssa, que un que ho sap li ho ha dit. També em diu que no em dirà qui li ho ha dit, però que aquesta persona "ho sap bé".
I jo li dic que ho investigui, ja que segons ell diu l'han informat bé, i que després anirem els dos a Suïssa a buscar aquests diners, i com que ell m'haurà ajudat a localitzar-los, ens els repartirem a parts iguals.
Les trobades amb el Domingo sempre són divertides.
A més, el curiós d'aquesta història dels diners a Suïssa és que coincideix amb una hipòtesi o mite familiar, segons el qual el meu pare tenia un compte o caixa forta secrets a Suïssa, tot i que quan va morir, els fills no en vam trobar cap indici, ni al testament ni a cap dels seus papers.
Per descomptat, d'aquesta història al Domingo mai n'hi he explicat ni mitja paraula. Ves quines coincidències o misteris...
12 de des. 2018
"Material desinfectado"
TITET - Apa, apa; vinga! Aném á arreglá'l mon.
CEBRIA - Me heu sentit á dir moltas vegadas que mentres se digui, aixó es teu y aixó es meu, lo mon, no pot anar bé.
GRABAT - De cap manera.
CEBRIA - Donchs, per evitar aixó, hi há un medi molt senzill: Primerament; mataría á tots els homes de las donas ricas.
TITET - ¡Recristo, quina 'acatomba'!
GALLARDA - ¡Ave María Purissima!
CEBRIA - Sens pecat fou concebida.
NEN - A mi no 'm tocaria, perque soch pobre y solter.
GRABAT - Ni a mi tampoch.
CEBRIA - Després, mataría á totas las donas dels homes pobres.
GALLARDA - ¡Jesús María y Joseph!
NEN - Digueu que tirariau mitj mon á can Pistraus.
TITET - Y dresprés de tant estermini, ja quedaria tot llest y arreglat?
CEBRIA - Vaya: alashoras, viudas las donas ricas y viudos los homes pobres, tocaría una dona rica per cada home pobre, y 'tutti contenti'.
GALLARDA - Je, je, je!... Vaya un arreglo!
GRABAT - Estaría bé, batualisto!... A mí no se 'm hauria acudit may.
És un fragment de l'Escena IX de "El carro del vi / Quadro de costums vilatanas", de R. Ramon y Vidales. L'obra es va estrenar "ab gran éxit en lo Teatre Catalá (Romea) la nit del 10 de Setembre de 1903". El llibret, amb el text de l'obra i la informació sobre l'estrena, es va imprimir a "VENDRELL / Imprempta Ramon germans y nebot, Teatro, 18 / 1903".
És una obra curta, el llibret té només 34 pàgines. L'exemplar que tinc (que m'he trobat) es veu que es va fer servir molt, està gastat i ple d'anotacions. Per tal d'evitar el seu deteriorament, el van "enquadernar" amb un paper gruixut (una partitura musical reciclada), relligat amb un cordillet prim.
A la portada hi ha un paper enganxat que n'identifica l'ús i el propietari: "Gran Compañia de Alta Comedia Catalana y Castellana / PUJOL - ARQUER / Dirigida por el primer actor y director / Bartolomé Pujol". I també a la portada, i a la tercera pàgina, hi ha el tampó amb el nom "Bartolome Pujol" (tot i que també hi ha una nota a llàpis, se suposa que posterior, que diu "Propietat de Visens Victoria").
A la portada també hi ha un altre tampó. Va ser el que sobretot em va cridar l'atenció quan em vaig trobar el llibret. Amb lletres grans, diu:
"MATERIAL DESINFECTADO"
CEBRIA - Me heu sentit á dir moltas vegadas que mentres se digui, aixó es teu y aixó es meu, lo mon, no pot anar bé.
GRABAT - De cap manera.
CEBRIA - Donchs, per evitar aixó, hi há un medi molt senzill: Primerament; mataría á tots els homes de las donas ricas.
TITET - ¡Recristo, quina 'acatomba'!
GALLARDA - ¡Ave María Purissima!
CEBRIA - Sens pecat fou concebida.
NEN - A mi no 'm tocaria, perque soch pobre y solter.
GRABAT - Ni a mi tampoch.
CEBRIA - Després, mataría á totas las donas dels homes pobres.
GALLARDA - ¡Jesús María y Joseph!
NEN - Digueu que tirariau mitj mon á can Pistraus.
TITET - Y dresprés de tant estermini, ja quedaria tot llest y arreglat?
CEBRIA - Vaya: alashoras, viudas las donas ricas y viudos los homes pobres, tocaría una dona rica per cada home pobre, y 'tutti contenti'.
GALLARDA - Je, je, je!... Vaya un arreglo!
GRABAT - Estaría bé, batualisto!... A mí no se 'm hauria acudit may.
És un fragment de l'Escena IX de "El carro del vi / Quadro de costums vilatanas", de R. Ramon y Vidales. L'obra es va estrenar "ab gran éxit en lo Teatre Catalá (Romea) la nit del 10 de Setembre de 1903". El llibret, amb el text de l'obra i la informació sobre l'estrena, es va imprimir a "VENDRELL / Imprempta Ramon germans y nebot, Teatro, 18 / 1903".
És una obra curta, el llibret té només 34 pàgines. L'exemplar que tinc (que m'he trobat) es veu que es va fer servir molt, està gastat i ple d'anotacions. Per tal d'evitar el seu deteriorament, el van "enquadernar" amb un paper gruixut (una partitura musical reciclada), relligat amb un cordillet prim.
A la portada hi ha un paper enganxat que n'identifica l'ús i el propietari: "Gran Compañia de Alta Comedia Catalana y Castellana / PUJOL - ARQUER / Dirigida por el primer actor y director / Bartolomé Pujol". I també a la portada, i a la tercera pàgina, hi ha el tampó amb el nom "Bartolome Pujol" (tot i que també hi ha una nota a llàpis, se suposa que posterior, que diu "Propietat de Visens Victoria").
A la portada també hi ha un altre tampó. Va ser el que sobretot em va cridar l'atenció quan em vaig trobar el llibret. Amb lletres grans, diu:
"MATERIAL DESINFECTADO"
10 de des. 2018
El nacionalcatolicisme explicat a la meva filla - 2
Vaig parlar de la condició de la dona segons la "Enciclopedia de Segundo Grado" de l'Editorial Luis Vives. Per descomptat, la condició de la dona no és l'únic tema que tracta l'enciclopèdia. Per exemple, a la secció de geografia, ens diu:
"Cuando España, el día del Pilar de 1492, aborda en las playas de San Salvador, no sabe (...) que la antropofagía, la sodomía, los sacrificios humanos, son las grandes lacras de Aztecas y Pieles Rojas, Caribes y Guaraníes, Quechuas, Araucanos y Diaguita. No importa: España tiene el ideal a la altura de su pensamiento cristiano (...) España fué un Estado misionero antes que conquistador. Si utilizó la espada fué para que, sin violencia, pasara triunfante la cruz." (p. 207)
I per deixar-ho ben lligat, a la part d'Història d'Espanya, diu:
"Así, pues, Colón fué el instrumento de que se valió la Providencia para dar a nuestra Patria el destino sumamente glorioso de descubrir el Nuevo Mundo y hacerle partícipe de nuestra cristiana civilización." (p. 234)
"España ha de volver a cumplir la misión de propagar por el mundo la civilización cristiana. Le incumbe la misión más alta que puede darse en la Historia." (p. 243)
Barrejat amb les pàgines d'aritmètica, ciències naturals, llengua, geometria, i aritmètica ("división es la operación que tiene por objeto partir un número, llamado dividendo, en tantas partes iguales como unidades tiene otro número, llamado divisor", p. 105), l'enciclopèdia exposa quin ha de ser el paper de la dona (casolana i submisa), exalta la religió, recorda "el destí imperial d'Espanya"... i per descomptat, ens parla de "Francisco Franco".
Per exemple, a l'apartat "Gramática Española", a la lliço sobre els "Verbos transitivos, reflexivos, recíprocos e intransitivos", proposa analitzar els verbs d'aquesta poesia (p. 76):
LA FLOTILLA MILAGROSA
Ha muerto la tarde.
Ya del cielo en la bóveda malva
titilan algunos luceros de plata.
(...)
¿Qué magnética brújula marca
a las Naos audaces de Franco
los rumbos de España?
(...)
De repente, tronar de cañones desgarra
los sutiles cendales del viento
con cuchillos de fuego y metralla.
Y Franco, el caudillo que altivo atalaya
(...)
al sentir los siniestros bramidos
de los viles navíos piratas,
entornando los ojos, y abriendo
las agudas pupilas del alma,
rasgó la penumbra de la noche,
y allá en la lontananza
vislumbró la figura radiante, sin mancha,
de la Virgen que, a guisa de escudo, rodela o coraza,
protegía a los barcos impares de España.
Los barcos bermejos de sangre y de infamia
se alejan vencidos
(...)
¡Amanece en los cielos de España!
--
(*) "Voy pobre y con poco equipaje, pero instruidito"; és el subtítol de la portada del llibre. A la imatge, un noiet assegut al port, se suposa que esperant per poder-se embarcar, per tal d'anar a cercar fortuna... Als anys 40 la vida, sobretot per als pobres (per no parlar dels "desafectos"), era molt dura.
8 de des. 2018
El nacionalcatolicisme explicat a la meva filla
Hi ha moltes maneres d'explicar la història. Una és a través de la revisió dels llibres escolars de les diferents èpoques. En posaré un exemple, a partir dels textos de l'enciclopèdia de l'Editorial Luis Vives dels anys 40 o principis dels 50 ("Enciclopedia, Segundo Grado"; no sé l'any exacte perquè a l'exemplar que tinc li falten les primeres pàgines).
A l'apartat titulat "Derecho", a la "Lección 2ª, Derecho Civil. Las personas", diu:
"11. Causas modificadoras de la capacidad jurídica. Las principales causas modificadoras de la capacidad jurídica (la de tener derechos) son:
El sexo. Así, la mujer casada queda supeditada al marido; no puede, verbigracia, contratar sin el consentimiento del marido. (...) También limitan la capacidad jurídica la sordomudez, la imbecilidad, la prodigalidad, la interdicción civil." (p. 298)
I a la "Lección 4ª - Patria potestad. Adopción. Tutela", diu:
"19. Patria potestad. - Se entiende por patria potestad el poder concedido al padre, y en su defecto a la madre, sobre sus hijos no emancipados." (p. 300)
Abans, a la "Lección 1ª, Preliminares", diu:
"6. Relación del derecho con la Religión. - El Derecho procede de Dios, Criador del hombre y de la sociedad; Él es el que ordena todo lo existente. El Derecho, por lo tanto, se relaciona con la Religión." (p. 297)
És a dir, que entre l'Església i l'Estat, avalant-se mútuament, la condició de la dona era la que era...
A l'enciclopèdia també diu això:
"Al tratar de resolver un problema debemos, ante todo, discurrir sobre el paso que se nos propone." (p. 98)
El veritable problema era que, durant el nacionalcatolicisme, si realment se t'acudia "discurrir", te la jugaves... Això si eres un home: si eres una dona, que se t'acudis "discurrir" era del tot inconcebible.
A l'apartat titulat "Derecho", a la "Lección 2ª, Derecho Civil. Las personas", diu:
"11. Causas modificadoras de la capacidad jurídica. Las principales causas modificadoras de la capacidad jurídica (la de tener derechos) son:
El sexo. Así, la mujer casada queda supeditada al marido; no puede, verbigracia, contratar sin el consentimiento del marido. (...) También limitan la capacidad jurídica la sordomudez, la imbecilidad, la prodigalidad, la interdicción civil." (p. 298)
I a la "Lección 4ª - Patria potestad. Adopción. Tutela", diu:
"19. Patria potestad. - Se entiende por patria potestad el poder concedido al padre, y en su defecto a la madre, sobre sus hijos no emancipados." (p. 300)
Abans, a la "Lección 1ª, Preliminares", diu:
"6. Relación del derecho con la Religión. - El Derecho procede de Dios, Criador del hombre y de la sociedad; Él es el que ordena todo lo existente. El Derecho, por lo tanto, se relaciona con la Religión." (p. 297)
És a dir, que entre l'Església i l'Estat, avalant-se mútuament, la condició de la dona era la que era...
A l'enciclopèdia també diu això:
"Al tratar de resolver un problema debemos, ante todo, discurrir sobre el paso que se nos propone." (p. 98)
El veritable problema era que, durant el nacionalcatolicisme, si realment se t'acudia "discurrir", te la jugaves... Això si eres un home: si eres una dona, que se t'acudis "discurrir" era del tot inconcebible.
3 de des. 2018
Plovineja i fa fred (el Domingo)
Arribo a l'estació a quarts de set del matí, encara fosc, i com que falta una mica pel meu tren, m'assec al vestíbul. Al carrer fa fred i plovineja. Al cap d'una estona veig que entra un home encongit, caminant encarcarat. Veig que em mira, i d'entrada no el reconec, fins que m'adono que és el Domingo.
Se m'acosta i em saluda, té dificultats per parlar, la cara li tremola. El seu somriure habitual aquest cop és forçat, cansat: està congelat i moll. Li dic que sembla que ha passat una mala nit, i llavors ell despista, com si no m'hagués sentit, i després em diu si el convido a un cafè.
Ja em coneix i no m'ho demana mai, però avui ell ha fet una excepció i jo també la faig, i li dic que sí. En aquest instant no és el Domingo caradura, sinó un Domingo congelat i desvalgut.
Com que el bar de l'estació ja està obert, i com que a ell gairebé no se l'entén de tantes tremolors, li demano jo un cafè amb llet, i llavors em diu si també pot demanar una pasta, i la demanem.
Li dic que és curiós, perquè li pago el que jo no m'he pagat mai. Li dic que no he entrat mai sol a un bar per prendre'm un cafè o qualsevol altra cosa (i és veritat, si vaig a algun bar i em bec un cafè és sempre acompanyat, perquè el cafè és només l'excusa per a la vida social). Mentre xarrupa amb delit i avidesa el cafè amb llet i mossega la pasta, em mira de cua d'ull (com si fos un animalet), i suposo que pensa que sóc molt estrany.
M'acomiado d'ell, perquè ja falta poc pel meu tren i haig de baixar a l'andana. Suposo que amb el cafè amb llet el Domingo es refarà una mica, i llavors, ja més animat, estarà en condicions de començar a captar. I al migdia segurament ja tindrà diners per anar a fer un bon dinar, i potser també un bon sopar: quan pot, menysprea els entrepans i s'entaula. I com que viu no al dia, sinó "a l'instant", potser al vespre es tornarà a trobar escurat i a la intempèrie, ves a saber.
D'altra banda, aquests dies si estigués al poble (el conec d'allí) podria anar a jornal, collint olives. Tindria el menjar assegurat i podria dormir a cobert a casa del seu nebot. De fet, va començar la collita, però com tantes altres vegades, li va agafar el rampell i va marxar.
Després de tants anys, ara ja l'entenc, ell és així, no hi pot fer res. Ni vol. I ves quines coses, tot i la seva despreocupació i caradura (a parts iguals), em cau molt bé.
Se m'acosta i em saluda, té dificultats per parlar, la cara li tremola. El seu somriure habitual aquest cop és forçat, cansat: està congelat i moll. Li dic que sembla que ha passat una mala nit, i llavors ell despista, com si no m'hagués sentit, i després em diu si el convido a un cafè.
Ja em coneix i no m'ho demana mai, però avui ell ha fet una excepció i jo també la faig, i li dic que sí. En aquest instant no és el Domingo caradura, sinó un Domingo congelat i desvalgut.
Com que el bar de l'estació ja està obert, i com que a ell gairebé no se l'entén de tantes tremolors, li demano jo un cafè amb llet, i llavors em diu si també pot demanar una pasta, i la demanem.
Li dic que és curiós, perquè li pago el que jo no m'he pagat mai. Li dic que no he entrat mai sol a un bar per prendre'm un cafè o qualsevol altra cosa (i és veritat, si vaig a algun bar i em bec un cafè és sempre acompanyat, perquè el cafè és només l'excusa per a la vida social). Mentre xarrupa amb delit i avidesa el cafè amb llet i mossega la pasta, em mira de cua d'ull (com si fos un animalet), i suposo que pensa que sóc molt estrany.
M'acomiado d'ell, perquè ja falta poc pel meu tren i haig de baixar a l'andana. Suposo que amb el cafè amb llet el Domingo es refarà una mica, i llavors, ja més animat, estarà en condicions de començar a captar. I al migdia segurament ja tindrà diners per anar a fer un bon dinar, i potser també un bon sopar: quan pot, menysprea els entrepans i s'entaula. I com que viu no al dia, sinó "a l'instant", potser al vespre es tornarà a trobar escurat i a la intempèrie, ves a saber.
D'altra banda, aquests dies si estigués al poble (el conec d'allí) podria anar a jornal, collint olives. Tindria el menjar assegurat i podria dormir a cobert a casa del seu nebot. De fet, va començar la collita, però com tantes altres vegades, li va agafar el rampell i va marxar.
Després de tants anys, ara ja l'entenc, ell és així, no hi pot fer res. Ni vol. I ves quines coses, tot i la seva despreocupació i caradura (a parts iguals), em cau molt bé.
29 de nov. 2018
Estimada Elisabet
Un cop a la setmana amb la meva companya anem a veure la seva germana, l'Elisabet. A l'Elisabet la vaig conèixer quan estava a la residència anterior, quan em vaig començar a afegir (algunes vegades) a aquestes visites setmanals.
Ara les visites per a mi s'han convertit en una rutina, i si alguna setmana pel que sigui no hi puc anar, trobo a faltar aquesta estona amb ella.
L'Elisabet està contenta quan l'anem a veure, i nosaltres també. A banda d'aquesta sensació agradable (i alhora trista, a causa de la seva vida complicada), pot semblar un tòpic si també dic que a mi ella m'ha ensenyat moltes coses, però és així. Me les ha ensenyat o m'ha facilitat aprendre-les, tant se val: es digui com es digui, l'aprenentatge és el resultat de la relació, de les estones compartides, dels cafès compartits, de les preocupacions compartides, de les bromes compartides...
L'Elisabet té la meva edat. Ella viu en una residència psiquiàtrica i jo no. De vegades penso que hi ha molt d'atzar en el fet que ella estigui "a dins" d'un lloc així i jo no.
És un misteri, vas caminant per la vida, arribes a cruïlles, has de triar cap a quina banda et decantes... i llavors potser en lloc de triar un camí segur (o menys insegur), potser tries un camí incert, perillós.
I resulta que el perill és gran, amb amenaces i monstres reals. I tens mala sort i ensopegues, i un monstre et devora. En el seu cas el monstre van ser les amfetamines, i poc després la psicosi.
De vegades també penso que ella va ser "devorada", però que també hauria pogut ser "rescatada". Hi penso sovint, igual que també penso sovint què a la residència de l'Elisabet hi ha massa gent, gent que potser, segons com, podria no estar-hi.
Amuntegar les persones en residències psiquiàtriques és una opció, una forma de gestió vinculada a una forma de mirar. Perquè la realitat és complexa, pot ser mirada des de diferents angles, i davant de la complexitat, de la multiplicitat de perspectives possibles, sovint simplifiquem (per comoditat, mandra, por, el que sigui). I la simplificació té repercussions.
D'altra banda, una cosa és la comprensió i una altra la implicació. Jo si penso en l'Elisabet em sento interpel.lat, i en parlo, però sé quins són els meus límits. Ho sé perquè els he establert jo mateix. He decidit que arribo fins on arribo: en aquest cas, fins a aquestes petites visites setmanals.
Més enllà d'això, sóc gelós "de la meva vida". De manera que sé que puc parlar "només fins a un cert punt".
Ara les visites per a mi s'han convertit en una rutina, i si alguna setmana pel que sigui no hi puc anar, trobo a faltar aquesta estona amb ella.
L'Elisabet està contenta quan l'anem a veure, i nosaltres també. A banda d'aquesta sensació agradable (i alhora trista, a causa de la seva vida complicada), pot semblar un tòpic si també dic que a mi ella m'ha ensenyat moltes coses, però és així. Me les ha ensenyat o m'ha facilitat aprendre-les, tant se val: es digui com es digui, l'aprenentatge és el resultat de la relació, de les estones compartides, dels cafès compartits, de les preocupacions compartides, de les bromes compartides...
L'Elisabet té la meva edat. Ella viu en una residència psiquiàtrica i jo no. De vegades penso que hi ha molt d'atzar en el fet que ella estigui "a dins" d'un lloc així i jo no.
És un misteri, vas caminant per la vida, arribes a cruïlles, has de triar cap a quina banda et decantes... i llavors potser en lloc de triar un camí segur (o menys insegur), potser tries un camí incert, perillós.
I resulta que el perill és gran, amb amenaces i monstres reals. I tens mala sort i ensopegues, i un monstre et devora. En el seu cas el monstre van ser les amfetamines, i poc després la psicosi.
De vegades també penso que ella va ser "devorada", però que també hauria pogut ser "rescatada". Hi penso sovint, igual que també penso sovint què a la residència de l'Elisabet hi ha massa gent, gent que potser, segons com, podria no estar-hi.
Amuntegar les persones en residències psiquiàtriques és una opció, una forma de gestió vinculada a una forma de mirar. Perquè la realitat és complexa, pot ser mirada des de diferents angles, i davant de la complexitat, de la multiplicitat de perspectives possibles, sovint simplifiquem (per comoditat, mandra, por, el que sigui). I la simplificació té repercussions.
D'altra banda, una cosa és la comprensió i una altra la implicació. Jo si penso en l'Elisabet em sento interpel.lat, i en parlo, però sé quins són els meus límits. Ho sé perquè els he establert jo mateix. He decidit que arribo fins on arribo: en aquest cas, fins a aquestes petites visites setmanals.
Més enllà d'això, sóc gelós "de la meva vida". De manera que sé que puc parlar "només fins a un cert punt".
27 de nov. 2018
Mentides
Quan algú t'ha mentit, la recuperació de la confiança no és fàcil. Perquè encara que després hi hagi la voluntat compartida de reparar la relació i amb el temps de mica en mica es vagi tancant la ferida, si pel que sigui apareix algun moment d'incertesa, d'inseguretat, llavors poden emergir un altre cop els dubtes:
-Què està passant? I si m'està mentint una altra vegada?
És com aquella història d'un savi xinès que li va dir a un home que havia esclafat un cuc:
"Molt bé, ja has esclafat el cuc, ara torna a fer el cuc".
Doncs això, quan esclafes la sinceritat, amb temps i esforç la pots anar reconstruint... però deixar-la com si fos nova, sense cap senyal del passat, segurament és tan difícil "com tornar a fer el cuc".
-Què està passant? I si m'està mentint una altra vegada?
És com aquella història d'un savi xinès que li va dir a un home que havia esclafat un cuc:
"Molt bé, ja has esclafat el cuc, ara torna a fer el cuc".
Doncs això, quan esclafes la sinceritat, amb temps i esforç la pots anar reconstruint... però deixar-la com si fos nova, sense cap senyal del passat, segurament és tan difícil "com tornar a fer el cuc".
23 de nov. 2018
20 de nov. 2018
19 de nov. 2018
Dos milions de persones
Des de la terrassa de l'àtic de la part alta de Barcelona, mirant la ciutat que s'estén fins al mar, el Jordi li diu a la Consol:
-Mira, dos milions de persones intentant ser felices!
16 de nov. 2018
Bon dia, mandra - 2
Vaig parlar de les misèries empresarials que la Corinne Maier descriu a "Bon dia, mandra", traslladant-les jo al món de les ONGs. Ara explicaré una estratègia personal de supervivència dins d'una ONG, quan és el cas que l'entitat (amb els seus protocols, normes, jerarquies, etc.) no afavoreix gaire el treball creatiu i àgil.
En lloc de fer el que la Corinne Maier diu, "no fotre res", cosa que no té sentit si col.labores com a voluntari en una entitat (per no fer res és millor plegar, ja que no tens cap sou que et retingui), en aquests casos una alternativa és, mirant de fer poc soroll i passar desapercebut, procurar generar un petit espai aïllat, des del qual poder organitzar i desenvolupar la feina que creus que realment té sentit i és efectiva. Que "tu ho creus", diguin el que diguin els plans d'acció oficials, els objectius estratègics, les prioritats organitzatives i totes aquestes coses que és imprescindible que les entitats tinguin... però que no sempre ajuden a tirar endavant iniciatives que potser són molt sensates (i que l'únic que requereixen, més que recursos, és que no se'ls posin impediments).
Per descomptat, aquesta opció que apunto no és una estratègia generalitzable, ja que la seva viabilitat depèn precisament de què sigui una activitat minoritària i discreta dins de l'entitat. És a dir, poc detectable. Aquest, alhora, és un punt fort seu, ja que aquesta vocació de minoria i discreció no és atractiva per a molta gent. De manera que mentre la resta alimenta "la norma", amb una mica de sort tu pots crear i fer fructífera "l'excepció".
En lloc de fer el que la Corinne Maier diu, "no fotre res", cosa que no té sentit si col.labores com a voluntari en una entitat (per no fer res és millor plegar, ja que no tens cap sou que et retingui), en aquests casos una alternativa és, mirant de fer poc soroll i passar desapercebut, procurar generar un petit espai aïllat, des del qual poder organitzar i desenvolupar la feina que creus que realment té sentit i és efectiva. Que "tu ho creus", diguin el que diguin els plans d'acció oficials, els objectius estratègics, les prioritats organitzatives i totes aquestes coses que és imprescindible que les entitats tinguin... però que no sempre ajuden a tirar endavant iniciatives que potser són molt sensates (i que l'únic que requereixen, més que recursos, és que no se'ls posin impediments).
Per descomptat, aquesta opció que apunto no és una estratègia generalitzable, ja que la seva viabilitat depèn precisament de què sigui una activitat minoritària i discreta dins de l'entitat. És a dir, poc detectable. Aquest, alhora, és un punt fort seu, ja que aquesta vocació de minoria i discreció no és atractiva per a molta gent. De manera que mentre la resta alimenta "la norma", amb una mica de sort tu pots crear i fer fructífera "l'excepció".
15 de nov. 2018
Bon dia, mandra
"Qui s'atreveixi a treure la careta a la ficció compartida, o a la crença instaurada, serà el pitjor dels traïdors. Que es prepari per al dit acusador." Albert Lladó (1)
Durant anys he anat veient als prestatges de les llibreries (de nou i de vell), i als de les biblioteques, el llibre "Bon dia, mandra", de la Corinne Maier. Malgrat un títol tan suggestiu mai no m'havia decidit a agafar-lo, tot i que no sé explicar-ne el motiu.
Fa unes setmanes me'n vaig trobar un exemplar pel carrer, i el vaig arreplegar. I el vaig afegir a la pila de llibres pendents, també aquesta vegada sense acabar-me de decidir a llegir-lo.
Fins que finalment m'he decidit. D'entrada, he tingut una sensació de rebuig a causa del to i l'extremisme, però després m'hi he anat acostumant, i n'he anat gaudint sobretot algunes frases molt enginyoses (en conjunt, crec que el millor del llibre són aquestes frases brillants que de tant en tant van apareixent).
Però quan l'he començat a assaborir més ha sigut quan en lloc de pensar, mentre el llegia, en el món laboral en general, he començat a pensar en el món de les ONGs.
Amb aquest canvi d'enfocament m'hi he començat a sentir més a gust, perquè malgrat les exageracions i les caricatures (o potser gràcies a elles) he vist ben reflectides situacions, dinàmiques i actituds del món de les ONGs que, malauradament, conec bé.
A més, això que dic (aquest núvol o teranyina d'absurditats, ridiculeses i incompetències), en les ONGs a grans trets afecta igual a les persones contractades com a les voluntàries. Cosa que d'altra banda suposo que hauria de sorprendre poc, ja que anem a on anem, i fem el que fem (cobrant o de franc), sempre ho fem arrossegant les nostres limitacions i misèries.
El llibre de la Corinne Maier és un pamflet, una generalització, una trivialització, i per tant cal llegir-lo amb aquest benentès. El que jo he dit de les ONGs potser també una mica. Perquè a tot arreu hi ha de tot. I a les ONGs (i a les empreses) també hi ha gent molt valuosa, rigorosa i honesta. De fet, aquestes són les persones que, amb la seva eficàcia i lucidesa, maquillen la ineficàcia i la incompetència de les altres.
--
(1) Culturas, La Vangardia, 11/08/2018
Durant anys he anat veient als prestatges de les llibreries (de nou i de vell), i als de les biblioteques, el llibre "Bon dia, mandra", de la Corinne Maier. Malgrat un títol tan suggestiu mai no m'havia decidit a agafar-lo, tot i que no sé explicar-ne el motiu.
Fa unes setmanes me'n vaig trobar un exemplar pel carrer, i el vaig arreplegar. I el vaig afegir a la pila de llibres pendents, també aquesta vegada sense acabar-me de decidir a llegir-lo.
Fins que finalment m'he decidit. D'entrada, he tingut una sensació de rebuig a causa del to i l'extremisme, però després m'hi he anat acostumant, i n'he anat gaudint sobretot algunes frases molt enginyoses (en conjunt, crec que el millor del llibre són aquestes frases brillants que de tant en tant van apareixent).
Però quan l'he començat a assaborir més ha sigut quan en lloc de pensar, mentre el llegia, en el món laboral en general, he començat a pensar en el món de les ONGs.
Amb aquest canvi d'enfocament m'hi he començat a sentir més a gust, perquè malgrat les exageracions i les caricatures (o potser gràcies a elles) he vist ben reflectides situacions, dinàmiques i actituds del món de les ONGs que, malauradament, conec bé.
A més, això que dic (aquest núvol o teranyina d'absurditats, ridiculeses i incompetències), en les ONGs a grans trets afecta igual a les persones contractades com a les voluntàries. Cosa que d'altra banda suposo que hauria de sorprendre poc, ja que anem a on anem, i fem el que fem (cobrant o de franc), sempre ho fem arrossegant les nostres limitacions i misèries.
El llibre de la Corinne Maier és un pamflet, una generalització, una trivialització, i per tant cal llegir-lo amb aquest benentès. El que jo he dit de les ONGs potser també una mica. Perquè a tot arreu hi ha de tot. I a les ONGs (i a les empreses) també hi ha gent molt valuosa, rigorosa i honesta. De fet, aquestes són les persones que, amb la seva eficàcia i lucidesa, maquillen la ineficàcia i la incompetència de les altres.
--
(1) Culturas, La Vangardia, 11/08/2018
13 de nov. 2018
De vegades parlo massa fort
De vegades me n'adono jo, de vegades m'ho diu la meva companya: que de vegades parlo massa fort, amb massa intensitat, i a sobre insistint de forma exagerada en el que estic dient.
Sé que és un defecte. No m'agrada, em complica la vida i la complico als altres. Haig d'aprendre a no fer-ho. També sé que hi ha persones amb les quals no em passa mai.
No em passa amb aquelles persones en relació a les quals tinc assumit que haig d'estar atent, de manera especial i constant, per tal que tot sigui el més fàcil possible. Persones amb les quals, de fet, la relació no és d'igualtat, de llibertat despreocupada. Amb aquestes persones tinc interioritzat que haig d'estar sempre atent tant pel que fa als continguts com pel que fa a les formes. I a més no em costa fer-ho, al contrari, tinc la sensació de profit, i de satisfacció, quan tracto amb aquestes persones.
En canvi, en les relacions més igualitàries de vegades em despisto. Pel que fa a les formes, o pel que fa als continguts, o pel que fa a tot plegat. No m'ho justifico, em sembla inadequat. Sobretot si em passa que, tot i dir el que em sembla que és oportú dir, o que cal dir (o que m'han demanat explícitament que digui), ho dic en un to, amb una intensitat, amb una insistència, que no toca. Ho repeteixo, sé que és una assignatura meva pendent.
De vegades he resolt problemes d'aquests "reubicant" les relacions, és a dir, traspassant una relació del grup de les relacions igualitàries a l'altre grup. Això em permet solucionar aquell cas, però no em soluciona "el problema general". Però vaja, solucionar un sol cas ja és molt. Per descomptat, a aquestes persones no els puc parlar d'aquesta "reubicació", ja que se sentirien menysvalorades (quan de fet l'objectiu meu no és "valoratiu", sinó només permetre que la relació es mantingui).
De vegades aquesta estratègia reubicadora no és total, i el que faig és "desplaçar" una mica una relació de l'òrbita d'un grup a l'altre. De fet, pensant-hi bé, en realitat hi ha tota una gradació d'ubicacions, potser hi ha poques relacions que estiguin del tot en un extrem o l'altre.
Sé que és un defecte. No m'agrada, em complica la vida i la complico als altres. Haig d'aprendre a no fer-ho. També sé que hi ha persones amb les quals no em passa mai.
No em passa amb aquelles persones en relació a les quals tinc assumit que haig d'estar atent, de manera especial i constant, per tal que tot sigui el més fàcil possible. Persones amb les quals, de fet, la relació no és d'igualtat, de llibertat despreocupada. Amb aquestes persones tinc interioritzat que haig d'estar sempre atent tant pel que fa als continguts com pel que fa a les formes. I a més no em costa fer-ho, al contrari, tinc la sensació de profit, i de satisfacció, quan tracto amb aquestes persones.
En canvi, en les relacions més igualitàries de vegades em despisto. Pel que fa a les formes, o pel que fa als continguts, o pel que fa a tot plegat. No m'ho justifico, em sembla inadequat. Sobretot si em passa que, tot i dir el que em sembla que és oportú dir, o que cal dir (o que m'han demanat explícitament que digui), ho dic en un to, amb una intensitat, amb una insistència, que no toca. Ho repeteixo, sé que és una assignatura meva pendent.
De vegades he resolt problemes d'aquests "reubicant" les relacions, és a dir, traspassant una relació del grup de les relacions igualitàries a l'altre grup. Això em permet solucionar aquell cas, però no em soluciona "el problema general". Però vaja, solucionar un sol cas ja és molt. Per descomptat, a aquestes persones no els puc parlar d'aquesta "reubicació", ja que se sentirien menysvalorades (quan de fet l'objectiu meu no és "valoratiu", sinó només permetre que la relació es mantingui).
De vegades aquesta estratègia reubicadora no és total, i el que faig és "desplaçar" una mica una relació de l'òrbita d'un grup a l'altre. De fet, pensant-hi bé, en realitat hi ha tota una gradació d'ubicacions, potser hi ha poques relacions que estiguin del tot en un extrem o l'altre.
11 de nov. 2018
Salut mental
No és ell, és la malaltia
http://horitzontal.blogspot.com/2018/11/no-es-ell-es-la-malaltia.html
Leopoldo María Panero
http://horitzontal.blogspot.com/2018/11/leopoldo-maria-panero.html
Literatura sobre manicomis
http://horitzontal.blogspot.com/2018/11/literatura-sobre-manicomis.html
Llegir sobre un tema per entendre'n altres - 2
http://horitzontal.blogspot.com/2018/11/llegir-sobre-un-tema-per-entendren.html
http://horitzontal.blogspot.com/2018/11/no-es-ell-es-la-malaltia.html
Leopoldo María Panero
http://horitzontal.blogspot.com/2018/11/leopoldo-maria-panero.html
Literatura sobre manicomis
http://horitzontal.blogspot.com/2018/11/literatura-sobre-manicomis.html
Llegir sobre un tema per entendre'n altres - 2
http://horitzontal.blogspot.com/2018/11/llegir-sobre-un-tema-per-entendren.html
9 de nov. 2018
Fragilitat
Que fràgils que som!
Una crítica,
una frustració,
un mal de panxa...
Una bufada,
i ja no valem per a res.
Una crítica,
una frustració,
un mal de panxa...
Una bufada,
i ja no valem per a res.
7 de nov. 2018
3 de nov. 2018
Gimnàstica
Encara que sembli estrany,
ni ensems ni aimada
no tenen res a veure
amb ensaïmada.
Al capdavall, potser només es tracta de mantenir-se en forma. En aquest sentit, l'ús d'aquesta llibreta digital és com una mena de gimnàstica: l'obro i, a cops de tecla, faig flexions de frases, estiraments de paraules, relaxacions gramaticals i altres exercicis literaris.
Amb algun segon propòsit? De vegades potser ho sembla, però en el fons (o en la superfície) potser només és el resultat de la necessitat "de fer alguna cosa perquè cal fer alguna cosa".
Perquè estar sempre sense fer res és cansat i difícil.
Tombarella, figuereta, capitomba, cucavel.la, cambuleta...
ni ensems ni aimada
no tenen res a veure
amb ensaïmada.
Al capdavall, potser només es tracta de mantenir-se en forma. En aquest sentit, l'ús d'aquesta llibreta digital és com una mena de gimnàstica: l'obro i, a cops de tecla, faig flexions de frases, estiraments de paraules, relaxacions gramaticals i altres exercicis literaris.
Amb algun segon propòsit? De vegades potser ho sembla, però en el fons (o en la superfície) potser només és el resultat de la necessitat "de fer alguna cosa perquè cal fer alguna cosa".
Perquè estar sempre sense fer res és cansat i difícil.
Tombarella, figuereta, capitomba, cucavel.la, cambuleta...
1 de nov. 2018
Sobre vulnerabilitats i coartades
(temes de salut mental i familiars)
https://442m.blogspot.com/2018/11/sobre-vulnerabilitats-i-coartades.html
https://442m.blogspot.com/2018/11/sobre-vulnerabilitats-i-coartades.html
30 d’oct. 2018
Logoteràpia religiosa
(temes familiars i religiosos)
https://442m.blogspot.com/2018/10/logoterapia-religiosa.html
https://442m.blogspot.com/2018/10/logoterapia-religiosa.html
27 d’oct. 2018
24 d’oct. 2018
Sobre les mirades
He quedat amb el Romà. Li ho havia proposat jo, amb l'objectiu de parlar amb ell sobre quina és la forma adequada de mirar les persones que ens trobem pel carrer (o on sigui) amb deformitats físiques evidents, per exemple amb malformacions de la cara (de naixement, o a causa d'un accident o malaltia), amb paràlisi cerebral, nanisme, geperudes, desmesuradament obeses o esquelètiques, amb seqüeles de la pòlio, sense un braç o una cama, etc.
És a dir, persones que a causa de la seva deformitat és fàcil que ens cridin l'atenció, i que potser poden sentir-se molestes per la forma com les mirem. O només pel fet de ser mirades, en la mesura que potser voldrien passar desapercebudes.
He fet la proposta al Romà perquè no conec cap altra persona més adequada: afectat per una paràlisi cerebral, des de petit té una mobilitat limitada que, tanmateix, no li impedeix caminar i ser autònom. Això sí, amb dificultats i alguna eventual esclatarada de tant en tant a causa de la seva poca estabilitat, però sense que aquests límits i incidents l'arrauleixin.
Quan parla el Romà ho fa amb dificultat, però si estàs atent i t'hi vas acostumant, no és difícil entendre'l. Només cal adaptar-te al seu ritme lent i treballós.
A banda d'aquestes característiques físiques, el Romà té un cap prodigiós, brillant, inquisitiu, i un dels temes que l'interessen és precisament aquest. Li interessa com a persona afectada, com a persona curiosa, i com a persona amb una llarga trajectòria laboral en projectes relacionats amb les persones amb discapacitats.
En resum, que pel que fa a aquest tema el Romà és un interlocutor ideal.
Em diu que és un tema complicat, i que la seva experiència és que "no hi ha una resposta", ja que aquesta interacció cadascú la pot viure diferent, tant el fet de ser mirat o no (no ser mirat també es pot percebre com una discriminació, una forma d'exclusió), com la forma. I que a més cal tenir en compte que la intenció de qui mira, d'un determinat tipus, pot ser percebuda, interpretada, de forma diferent per una persona o una altra, en funció de la seva biografia, les seves idees i expectatives, l'estat d'humor d'aquell dia, etc.
El Romà diu que, es faci el que es faci, per a ell l'important és l'actitud amb què es fa, i que si l'actitud és respectuosa, natural, afectuosa, a ell no el molesta, i que creu que aquest és un criteri bastant generalitzable, malgrat les excepcions que es puguin produir (pels motius que sigui).
Pel que fa a l'actitud, remarca també que el llenguatge corporal és determinant. De fet, diu que si ja ho és sempre (i fa referència als estudis que diuen que sobretot comuniquem a través d'aquest llenguatge, molt més que a través de les paraules que diem), en aquest cas encara més, en la mesura que són interaccions delicades.
El Romà és especial en molts sentits. Per exemple, té un gran sentit de l'humor i riu molt. Parlar amb ell és divertit i estimulant. Ell s'accepta com és, relativitza els seus condicionants i té la capacitat de no amargar-se la vida a causa d'alguna mirada o reacció poc adequada. Diu que de vegades d'entrada la gent que no el coneix associa les seves peculiaritats físiques i la seva dificultat per moure's i parlar amb una deficiència psíquica, i llavors el tracten amb aquest prejudici. Fins que es desfà el malentès. (1)
El resum de la conversa amb el Romà és que em quedo bastant com estava, llevat del reforç de la importància de mirar o relacionar-nos amb aquestes persones des del respecte, des de la calidesa, amb atenció, per tal de trobar, en cada ocasió, la millor manera d'actuar.
Sense oblidar, alhora, que fem el que fem, la percepció o resposta de l'altre pot no estar en sintonia amb la nostra intenció. Sobretot perquè no tothom és com el Romà, no tothom té la seva vitalitat, lucidesa, empatia i sentit de l'humor que té ell.
Hi ha gent que porta la càrrega de les seves limitacions amb moltes més dificultats, i aquestes dificultats "d'elles amb la seva vida", poden contaminar la seva relació amb els altres. En aquests casos, per molta bona voluntat que tu hi posis, les coses no seran fàcils. Però aquesta ja és una altra història.
--
(1) Hi ha gent que creu equivocadament (ho he constatat diferents vegades parlant del tema amb altres persones) que la paràlisi cerebral, sobretot quan els efectes són greus, va sempre associada a discapacitat mental.
És a dir, persones que a causa de la seva deformitat és fàcil que ens cridin l'atenció, i que potser poden sentir-se molestes per la forma com les mirem. O només pel fet de ser mirades, en la mesura que potser voldrien passar desapercebudes.
He fet la proposta al Romà perquè no conec cap altra persona més adequada: afectat per una paràlisi cerebral, des de petit té una mobilitat limitada que, tanmateix, no li impedeix caminar i ser autònom. Això sí, amb dificultats i alguna eventual esclatarada de tant en tant a causa de la seva poca estabilitat, però sense que aquests límits i incidents l'arrauleixin.
Quan parla el Romà ho fa amb dificultat, però si estàs atent i t'hi vas acostumant, no és difícil entendre'l. Només cal adaptar-te al seu ritme lent i treballós.
A banda d'aquestes característiques físiques, el Romà té un cap prodigiós, brillant, inquisitiu, i un dels temes que l'interessen és precisament aquest. Li interessa com a persona afectada, com a persona curiosa, i com a persona amb una llarga trajectòria laboral en projectes relacionats amb les persones amb discapacitats.
En resum, que pel que fa a aquest tema el Romà és un interlocutor ideal.
Em diu que és un tema complicat, i que la seva experiència és que "no hi ha una resposta", ja que aquesta interacció cadascú la pot viure diferent, tant el fet de ser mirat o no (no ser mirat també es pot percebre com una discriminació, una forma d'exclusió), com la forma. I que a més cal tenir en compte que la intenció de qui mira, d'un determinat tipus, pot ser percebuda, interpretada, de forma diferent per una persona o una altra, en funció de la seva biografia, les seves idees i expectatives, l'estat d'humor d'aquell dia, etc.
El Romà diu que, es faci el que es faci, per a ell l'important és l'actitud amb què es fa, i que si l'actitud és respectuosa, natural, afectuosa, a ell no el molesta, i que creu que aquest és un criteri bastant generalitzable, malgrat les excepcions que es puguin produir (pels motius que sigui).
Pel que fa a l'actitud, remarca també que el llenguatge corporal és determinant. De fet, diu que si ja ho és sempre (i fa referència als estudis que diuen que sobretot comuniquem a través d'aquest llenguatge, molt més que a través de les paraules que diem), en aquest cas encara més, en la mesura que són interaccions delicades.
El Romà és especial en molts sentits. Per exemple, té un gran sentit de l'humor i riu molt. Parlar amb ell és divertit i estimulant. Ell s'accepta com és, relativitza els seus condicionants i té la capacitat de no amargar-se la vida a causa d'alguna mirada o reacció poc adequada. Diu que de vegades d'entrada la gent que no el coneix associa les seves peculiaritats físiques i la seva dificultat per moure's i parlar amb una deficiència psíquica, i llavors el tracten amb aquest prejudici. Fins que es desfà el malentès. (1)
El resum de la conversa amb el Romà és que em quedo bastant com estava, llevat del reforç de la importància de mirar o relacionar-nos amb aquestes persones des del respecte, des de la calidesa, amb atenció, per tal de trobar, en cada ocasió, la millor manera d'actuar.
Sense oblidar, alhora, que fem el que fem, la percepció o resposta de l'altre pot no estar en sintonia amb la nostra intenció. Sobretot perquè no tothom és com el Romà, no tothom té la seva vitalitat, lucidesa, empatia i sentit de l'humor que té ell.
Hi ha gent que porta la càrrega de les seves limitacions amb moltes més dificultats, i aquestes dificultats "d'elles amb la seva vida", poden contaminar la seva relació amb els altres. En aquests casos, per molta bona voluntat que tu hi posis, les coses no seran fàcils. Però aquesta ja és una altra història.
--
(1) Hi ha gent que creu equivocadament (ho he constatat diferents vegades parlant del tema amb altres persones) que la paràlisi cerebral, sobretot quan els efectes són greus, va sempre associada a discapacitat mental.
23 d’oct. 2018
20 d’oct. 2018
És tot tan estrany
És tot tan estrany!
L'alegria, la bondat,
el dolor, la tristesa, la crueltat...
Existir, respirar, fantasiejar,
anhelar, sentir-te frustrat.
Si hi penses,
tot és complicat i esmunyedís.
És millor pensar-hi poc.
L'alegria, la bondat,
el dolor, la tristesa, la crueltat...
Existir, respirar, fantasiejar,
anhelar, sentir-te frustrat.
Si hi penses,
tot és complicat i esmunyedís.
És millor pensar-hi poc.
19 d’oct. 2018
Ser un perdedor
Quan interioritzes que ets un perdedor
la vida es torna més lleugera.
Per què esforçar-te intentant guanyar?
Si saps que no és possible, ja no et cal lluitar.
I llavors et relaxes, i potser fins i tot somrius.
I mires tranquil i somrient els altres,
perdedors o guanyadors, és igual
(al final tots perdedors).
la vida es torna més lleugera.
Per què esforçar-te intentant guanyar?
Si saps que no és possible, ja no et cal lluitar.
I llavors et relaxes, i potser fins i tot somrius.
I mires tranquil i somrient els altres,
perdedors o guanyadors, és igual
(al final tots perdedors).
14 d’oct. 2018
Ètica i moral
Viure moralment és viure disciplinadament.
Viure èticament és fer de funambulista.
La moral són normes, l'ètica moments excepcionals.
Quan es viuen amb atenció, tots els moments són excepcionals.
L'ètica és això, atenció, i amb una mica de sort,
una ocasió, un espai per a la compassió.
Tots necessitem uns automatismes, alguna moral.
Perquè sense algunes rutines viure és molt difícil.
Però sense ètica, sense dubtes, sense llibertat d'elecció,
"sense l'obligació d'arriscar-se a escollir",
la vida només és obediència.
Només és vida d'autòmat i no vida autònoma.
Viure èticament és fer de funambulista.
La moral són normes, l'ètica moments excepcionals.
Quan es viuen amb atenció, tots els moments són excepcionals.
L'ètica és això, atenció, i amb una mica de sort,
una ocasió, un espai per a la compassió.
Tots necessitem uns automatismes, alguna moral.
Perquè sense algunes rutines viure és molt difícil.
Però sense ètica, sense dubtes, sense llibertat d'elecció,
"sense l'obligació d'arriscar-se a escollir",
la vida només és obediència.
Només és vida d'autòmat i no vida autònoma.
12 d’oct. 2018
Fills homicides
(salut mental)
Fills homicides
https://horitzontal.blogspot.com/2018/10/fills-homicides.html
Fills homicides - 2
https://horitzontal.blogspot.com/2018/10/fills-homicides-2.html
Fills homicides
https://horitzontal.blogspot.com/2018/10/fills-homicides.html
Fills homicides - 2
https://horitzontal.blogspot.com/2018/10/fills-homicides-2.html
11 d’oct. 2018
Mira que bé!
Dos ulls que poden mirar.
Mira que bé!
Dues orelles que poden escoltar.
Mira que bé!
Un nas que pot respirar i olorar.
Mira que bé!
Una boca que pot assaborir i parlar.
Mira que bé!
Una pell que pot sentir.
Mira que bé!
Un cap que pot pensar.
Mira que bé!
Unes cames que poden caminar.
Mira que bé!
Unes mans que poden...
agafar, fer carícies, abraçades
i tantes coses més.
Mira que bé!
Et sembla poc? Què més vols?
Mira que bé!
Dues orelles que poden escoltar.
Mira que bé!
Un nas que pot respirar i olorar.
Mira que bé!
Una boca que pot assaborir i parlar.
Mira que bé!
Una pell que pot sentir.
Mira que bé!
Un cap que pot pensar.
Mira que bé!
Unes cames que poden caminar.
Mira que bé!
Unes mans que poden...
agafar, fer carícies, abraçades
i tantes coses més.
Mira que bé!
Et sembla poc? Què més vols?
9 d’oct. 2018
Trens pintats
Una hipòtesi: a aquests nois joves afectats pel "trastorn de l'esprai compulsiu", a causa del qual no es poden dominar i pinten de manera descontrolada els vagons dels trens, potser els ajudaria, en el seu procés de recuperació terapèutic, veure que els responsables dels transports públics, per exemple els dels Ferrocarrils de la Generalitat (o de TMB), no fan el mateix que ells.
Perquè el cas és que de moment els donen mal exemple, en la mesura que posen films publicitaris que de vegades cobreixen la totalitat de les finestres.
Seria un detall que, tant els uns com els altres, si volen tunejar vagons (amb pintures o films), com a mínim respectin les finestres. Perquè a alguns usuaris resulta que (ves quines coses) quan anem d'aquí cap allà ens agrada poder mirar per la finestra.
--
Nota posterior (22/10/2018)
El text anterior és una revisió del publicat el 9 d'octubre passat. La meva companya em va dir que era embolicat, i vaig pensar que tenia raó. Pel que fa al contingut considero que és un text irrellevant (de manera que en definitiva era bastant igual que estigués ben o mal escrit), però així i tot al final vaig decidir corregir-lo, ja que en el fons corregir un text, per tal d'aconseguir que sigui més fàcil de llegir, és una de les parts que m'agrada d'aquesta història d'escriure: de vegades em pot passar el temps volant, mentre busco de manera obsessiva el redactat adequat de, potser, una única frase (una altra cosa és que en aquests casos al final en quedi content... o fracassi).
El text original era el següent:
Una hipòtesi: a aquests nois joves afectats pel "trastorn de l'esprai compulsiu", a causa del qual no es poden dominar i pinten de manera descontrolada els vagons dels trens, potser els ajudaria, en el seu procés de recuperació terapèutic, veure que els responsables dels transports públics, per exemple els dels Ferrocarrils de la Generalitat (o de TMB), deixen de fer el mateix amb els seus films publicitaris que de vegades cobreixen la totalitat de les finestres. Mentrestant, mentre això no sigui possible, seria d'agrair que, tant els uns com els altres, si volen tunejar vagons (amb pintures o films) com a mínim respectin les finestres. Perquè a alguns usuaris resulta que ens agrada fer-les servir, ens agrada poder mirar per la finestra quan anem d'aquí cap allà.
Perquè el cas és que de moment els donen mal exemple, en la mesura que posen films publicitaris que de vegades cobreixen la totalitat de les finestres.
Seria un detall que, tant els uns com els altres, si volen tunejar vagons (amb pintures o films), com a mínim respectin les finestres. Perquè a alguns usuaris resulta que (ves quines coses) quan anem d'aquí cap allà ens agrada poder mirar per la finestra.
--
Nota posterior (22/10/2018)
El text anterior és una revisió del publicat el 9 d'octubre passat. La meva companya em va dir que era embolicat, i vaig pensar que tenia raó. Pel que fa al contingut considero que és un text irrellevant (de manera que en definitiva era bastant igual que estigués ben o mal escrit), però així i tot al final vaig decidir corregir-lo, ja que en el fons corregir un text, per tal d'aconseguir que sigui més fàcil de llegir, és una de les parts que m'agrada d'aquesta història d'escriure: de vegades em pot passar el temps volant, mentre busco de manera obsessiva el redactat adequat de, potser, una única frase (una altra cosa és que en aquests casos al final en quedi content... o fracassi).
El text original era el següent:
Una hipòtesi: a aquests nois joves afectats pel "trastorn de l'esprai compulsiu", a causa del qual no es poden dominar i pinten de manera descontrolada els vagons dels trens, potser els ajudaria, en el seu procés de recuperació terapèutic, veure que els responsables dels transports públics, per exemple els dels Ferrocarrils de la Generalitat (o de TMB), deixen de fer el mateix amb els seus films publicitaris que de vegades cobreixen la totalitat de les finestres. Mentrestant, mentre això no sigui possible, seria d'agrair que, tant els uns com els altres, si volen tunejar vagons (amb pintures o films) com a mínim respectin les finestres. Perquè a alguns usuaris resulta que ens agrada fer-les servir, ens agrada poder mirar per la finestra quan anem d'aquí cap allà.
4 d’oct. 2018
3 d’oct. 2018
2 d’oct. 2018
Si fóssim cadires o taules
Si fóssim cadires o taules no patiríem mai. No tindríem ni fred ni calor. Ni gana ni set. Ni por ni ansietat. Ni tristeses ni remordiments.
Ara bé, tampoc sabríem què és l'amistat. No sabríem que és l'empatia. Ni l'alegria. Tampoc tindríem il.lusions. Ens perdríem moltes coses. Per exemple, ens perdríem la possibilitat de gaudir l'espectacle d'una posta de sol, o el cant d'un rossinyol, o el vol d'un estel.
No ser una cadira, una taula, una pedra, un clot, és ser sensibles. I ser sensibles ens permet riure i plorar. Ens exposa a patir, però també ens permet celebrar el fet d'existir. És així: si volem gaudir hem de viure, i si volem viure hem d'assumir que dins del paquet de la vida també hi ha molèsties i patiments.
Si tot això ho tenim clar i no ens hi capfiquem, les incomoditats es fan més petites. I el plaer d'existir es pot expandir. I llavors podem anar assaborint els petits regals que la vida quotidiana ens va fent. Començant pels més immediats, com per exemple el goig de poder beure un got d'aigua quan tenim set, el d'abrigar-nos quan tenim fred, el de poder-nos ficar al llit quan tenim són. O el de riure quan ens ve de gust, compartint un somriure, una abraçada, una cançó.
D'altra banda, les coses són com són. No som una cadira. Ni una taula, ni una figura de guix. No ho som. I encara que vulguem tampoc podem ser "mitja cadira": és a dir, no podem viure sempre rient, alegrement, sense que mai ens toqui el dolor o la tristesa. No és possible agafar de la vida només el que ens és plaent. Però sí que és possible aprendre que els moments dolents no són eterns, i que si estem atents, la vida és plena de petits prodigis i regals.
Anar aprenent aquestes lliçons és fer-nos una mica més savis, i per tant tenir la possibilitat de poder ser una mica més feliços. Perquè no som cadires: som persones. Complexes, irrepetibles, sorprenents.
Ara bé, tampoc sabríem què és l'amistat. No sabríem que és l'empatia. Ni l'alegria. Tampoc tindríem il.lusions. Ens perdríem moltes coses. Per exemple, ens perdríem la possibilitat de gaudir l'espectacle d'una posta de sol, o el cant d'un rossinyol, o el vol d'un estel.
No ser una cadira, una taula, una pedra, un clot, és ser sensibles. I ser sensibles ens permet riure i plorar. Ens exposa a patir, però també ens permet celebrar el fet d'existir. És així: si volem gaudir hem de viure, i si volem viure hem d'assumir que dins del paquet de la vida també hi ha molèsties i patiments.
Si tot això ho tenim clar i no ens hi capfiquem, les incomoditats es fan més petites. I el plaer d'existir es pot expandir. I llavors podem anar assaborint els petits regals que la vida quotidiana ens va fent. Començant pels més immediats, com per exemple el goig de poder beure un got d'aigua quan tenim set, el d'abrigar-nos quan tenim fred, el de poder-nos ficar al llit quan tenim són. O el de riure quan ens ve de gust, compartint un somriure, una abraçada, una cançó.
D'altra banda, les coses són com són. No som una cadira. Ni una taula, ni una figura de guix. No ho som. I encara que vulguem tampoc podem ser "mitja cadira": és a dir, no podem viure sempre rient, alegrement, sense que mai ens toqui el dolor o la tristesa. No és possible agafar de la vida només el que ens és plaent. Però sí que és possible aprendre que els moments dolents no són eterns, i que si estem atents, la vida és plena de petits prodigis i regals.
Anar aprenent aquestes lliçons és fer-nos una mica més savis, i per tant tenir la possibilitat de poder ser una mica més feliços. Perquè no som cadires: som persones. Complexes, irrepetibles, sorprenents.
29 de set. 2018
Tot és estrany
Hi som. Ja no hi som.
Entremig, inventem.
Per exemple, que la vida té un sentit.
I així suportem millor el tràmit d'existir,
tan feliços amb la nostra invenció
(i si no feliços, conformats,
tampoc cal exagerar).
Tot és efímer, i gairebé tot estèril.
Llevat, potser, d'algun somriure.
Entremig, inventem.
Per exemple, que la vida té un sentit.
I així suportem millor el tràmit d'existir,
tan feliços amb la nostra invenció
(i si no feliços, conformats,
tampoc cal exagerar).
Tot és efímer, i gairebé tot estèril.
Llevat, potser, d'algun somriure.
28 de set. 2018
Pena de teleescombraries
El primer dia el policia
el va enxampar llegint a Plató.
I li va fer una primera amonestació.
El segon el va enxampar llegint a Kant,
el tercer llegint a Wittgenstein,
el quart a Derrida, el cinquè a Hobbes...
Després de moltes amonestacions,
com que era un lector reincident
al final el policia el va detenir.
El fiscal el va acusar:
amb el seu mal exemple
podia pervertir el jovent!
I el jutge el va condemnar
a una multa de tres mil euros.
I a la pena suplementària de veure,
cada dia, durant tres anys,
tres hores de teleescombraries.
el va enxampar llegint a Plató.
I li va fer una primera amonestació.
El segon el va enxampar llegint a Kant,
el tercer llegint a Wittgenstein,
el quart a Derrida, el cinquè a Hobbes...
Després de moltes amonestacions,
com que era un lector reincident
al final el policia el va detenir.
El fiscal el va acusar:
amb el seu mal exemple
podia pervertir el jovent!
I el jutge el va condemnar
a una multa de tres mil euros.
I a la pena suplementària de veure,
cada dia, durant tres anys,
tres hores de teleescombraries.
25 de set. 2018
22 de set. 2018
Retrat d'una dona
Al carrer, al costat d'uns contenidors, hi ha una pila de mobles mig desballestats, junt amb unes quantes andròmines heterogènies i bosses amb roba, algunes rebentades. Entremig, ben visible, la foto d'una dona, un retrat gran, de dos pams d'alt per un d'ample, molt ben emmarcat i amb vidre.
És una dona bonica, de potser vint-i-cinc anys. La foto és potser dels anys cinquanta, o d'abans. Si tingués algun aparell per fer-ne una foto (però no és el cas), la faria, del retrat i el seu context, amb els contenidors i la pila caòtica de mobles, andròmines i robes.
M'imagino que l'arribada del retrat i les andròmines al costat dels contenidors és el resultat de la reforma o buidatge d'un pis, potser heretat o comprat: als nous usuaris o propietaris tot això els feia nosa, i se n'han desfet d'aquesta manera.
Segurament (tot són suposicions) el retrat d'aquesta dona deu haver estat penjat a alguna paret durant dècades. I ara potser un fill o filla, o net o neta (o els compradors del pis) se n'han desfet.
Torno a la foto que no faig perquè no puc fer perquè no tinc cap aparell per fer-la. Si la fes, seria lliure, llavors, de fer-ne el que volgués? Per exemple, publicar-la aquí. O això seria una vulneració del dret a la intimitat de la dona fotografiada, o dels seus eventuals descendents?
A la mateixa pila hi trobo un llibre, amb una dedicatòria, tant amb el nom de qui dedica com el de a qui va dedicat. I dins del llibre una postal, firmada per qui l'envia i amb l'adreça de la destinatària. Puc parlar públicament d'aquesta informació? Puc esmentar els noms que apareixen en aquests papers?
De vegades, en piles semblants, he trobat quaderns escolars amb redaccions, cartes personals, cartes comercials amb els noms dels implicats, extractes bancaris... Papers de tota mena, amb tota mena d'informacions. És una informació que està al carrer, "a la via pública", abandonada. Qui l'ha abandonat òbviament no s'ha pres la molèstia de passar els papers per una trituradora, ni tan sols la molèstia més petita de llençar-los a dins d'un contenidor.
De vegades, papers d'aquests que m'han cridat l'atenció per alguna cosa, els he trobat a algun abocador, oficial o espontani. La informació que trobem a un abocador (fotos, cartes, escrits, llibres dedicats...) la podem fer servir públicament? De qui és la informació que hi ha als abocadors? Quin ús se'n pot fer?
Suposo que hi ha lleis que regulen aquests temes, i és probable que també hi hagi jurisprudències contradictòries. Desconec aquest món, i de moment no em passa pel cap investigar en aquesta direcció. En quedo en aquest nivell més elemental, el del que a mi (de manera subjectiva) em sembla normal (més subjectivitat) i permissible (encara més subjectivitat) fer amb aquesta mena de papers.
Torno al retrat: si jo hagués pogut fer la foto que he dit, sense cap escrúpol l'hauria publicat acompanyant aquest text, potser fins i tot indicant la cantonada concreta on la vaig trobar.
El que no sé és si la foto que hauria reproduït hauria sigut la que he dit, amb aquesta dona situada "en el seu últim context", o redignificada: una foto ben feta només del retrat, ben centrada, alliberada de deixalles i contenidors. De manera que permetés imaginar més fàcilment la foto encara penjada a la paret d'una l'habitació.
Probablement, la foto que triaria seria aquesta segona foto.
És una dona bonica, de potser vint-i-cinc anys. La foto és potser dels anys cinquanta, o d'abans. Si tingués algun aparell per fer-ne una foto (però no és el cas), la faria, del retrat i el seu context, amb els contenidors i la pila caòtica de mobles, andròmines i robes.
M'imagino que l'arribada del retrat i les andròmines al costat dels contenidors és el resultat de la reforma o buidatge d'un pis, potser heretat o comprat: als nous usuaris o propietaris tot això els feia nosa, i se n'han desfet d'aquesta manera.
Segurament (tot són suposicions) el retrat d'aquesta dona deu haver estat penjat a alguna paret durant dècades. I ara potser un fill o filla, o net o neta (o els compradors del pis) se n'han desfet.
Torno a la foto que no faig perquè no puc fer perquè no tinc cap aparell per fer-la. Si la fes, seria lliure, llavors, de fer-ne el que volgués? Per exemple, publicar-la aquí. O això seria una vulneració del dret a la intimitat de la dona fotografiada, o dels seus eventuals descendents?
A la mateixa pila hi trobo un llibre, amb una dedicatòria, tant amb el nom de qui dedica com el de a qui va dedicat. I dins del llibre una postal, firmada per qui l'envia i amb l'adreça de la destinatària. Puc parlar públicament d'aquesta informació? Puc esmentar els noms que apareixen en aquests papers?
De vegades, en piles semblants, he trobat quaderns escolars amb redaccions, cartes personals, cartes comercials amb els noms dels implicats, extractes bancaris... Papers de tota mena, amb tota mena d'informacions. És una informació que està al carrer, "a la via pública", abandonada. Qui l'ha abandonat òbviament no s'ha pres la molèstia de passar els papers per una trituradora, ni tan sols la molèstia més petita de llençar-los a dins d'un contenidor.
De vegades, papers d'aquests que m'han cridat l'atenció per alguna cosa, els he trobat a algun abocador, oficial o espontani. La informació que trobem a un abocador (fotos, cartes, escrits, llibres dedicats...) la podem fer servir públicament? De qui és la informació que hi ha als abocadors? Quin ús se'n pot fer?
Suposo que hi ha lleis que regulen aquests temes, i és probable que també hi hagi jurisprudències contradictòries. Desconec aquest món, i de moment no em passa pel cap investigar en aquesta direcció. En quedo en aquest nivell més elemental, el del que a mi (de manera subjectiva) em sembla normal (més subjectivitat) i permissible (encara més subjectivitat) fer amb aquesta mena de papers.
Torno al retrat: si jo hagués pogut fer la foto que he dit, sense cap escrúpol l'hauria publicat acompanyant aquest text, potser fins i tot indicant la cantonada concreta on la vaig trobar.
El que no sé és si la foto que hauria reproduït hauria sigut la que he dit, amb aquesta dona situada "en el seu últim context", o redignificada: una foto ben feta només del retrat, ben centrada, alliberada de deixalles i contenidors. De manera que permetés imaginar més fàcilment la foto encara penjada a la paret d'una l'habitació.
Probablement, la foto que triaria seria aquesta segona foto.
19 de set. 2018
Contra la distorsió dels records, escriure
"Quan escrius, llavors recordes millor." Eliud Kipchoge (1)
Com que la memòria és fràgil, escriure de vegades pot servir per minimitzar la fragilitat dels records provocada pel pas del temps. Si quan passen coses escrivim (les escrivim), com a mínim sabem que "la visió subjectiva" del moment dels fets, convertida en un text, romandrà inalterable.
Després, "aquella memòria escrita" (si hem conservat el text), ens pot servir perquè més endavant el record dels fets no sigui substituït (o no ho sigui tan fàcilment) per uns nous records, forjats amb reinterpretacions de la subjectivitat inicial.
Sabem que el text no ens pot dir "exactament el que va passar" (cadascú mira amb ulls diferents un mateix fet), però ens pot recordar la nostra percepció (i l'eventual valoració) del primer moment. Potser no és molt, però ja és alguna cosa: minimitza el risc que, amb la successió de reinterpretacions (el que en alguna mesura fa sempre el nostre cervell cada cop que recordem), al final allò que recordem tingui poca relació "amb la percepció inicial".
Quan algú ens explica allò que un altre li ha explicat, que a la vegada ho ha sentit d'un tercer, i aquest d'un quart... és obvi que al final la versió que ens arriba és poc fiable.
Doncs encara que sembli estrany, passa una cosa semblant cada vegada que recordem un fet: el que fem és "explicar-nos a nosaltres mateixos" la darrera explicació que ens hem fet (això diuen els que hi entenen). De manera que, segurament, com més vegades recordem el mateix fet, allò recordat és més susceptible de ser distorsionat.
I al final, per exemple, una petita larva de mosquit potser s'acaba convertint en una gran balena. O al revés, un elefant en una mosca (tan greu és la distorsió que maximitza com la que minimitza). De vegades aquestes coses passen: només cal llegir els diaris, o alguns llibres d'història, o alguns relats familiars...
D'acord, per molt que ens protegim i estem alerta, mai no evitarem que de vegades ens seguim fent embolics amb els elefants, les balenes, les mosques i els mosquits. Però si prenem algunes precaucions, de vegades els embolics potser seran una mica més petits. (2)
--
(1) La Vanguardia, 17/09/2018. Eliud Kipchoge havia batut el rècord del món de la marató el dia abans, i el periodista diu d'ell que és "un home que passa el temps en algun racó, prenent notes a la llibreta". Això quan no corre, és clar...
(2) Escrit relacionat: "Escriure per conservar els records" (19/07/2018)
Com que la memòria és fràgil, escriure de vegades pot servir per minimitzar la fragilitat dels records provocada pel pas del temps. Si quan passen coses escrivim (les escrivim), com a mínim sabem que "la visió subjectiva" del moment dels fets, convertida en un text, romandrà inalterable.
Després, "aquella memòria escrita" (si hem conservat el text), ens pot servir perquè més endavant el record dels fets no sigui substituït (o no ho sigui tan fàcilment) per uns nous records, forjats amb reinterpretacions de la subjectivitat inicial.
Sabem que el text no ens pot dir "exactament el que va passar" (cadascú mira amb ulls diferents un mateix fet), però ens pot recordar la nostra percepció (i l'eventual valoració) del primer moment. Potser no és molt, però ja és alguna cosa: minimitza el risc que, amb la successió de reinterpretacions (el que en alguna mesura fa sempre el nostre cervell cada cop que recordem), al final allò que recordem tingui poca relació "amb la percepció inicial".
Quan algú ens explica allò que un altre li ha explicat, que a la vegada ho ha sentit d'un tercer, i aquest d'un quart... és obvi que al final la versió que ens arriba és poc fiable.
Doncs encara que sembli estrany, passa una cosa semblant cada vegada que recordem un fet: el que fem és "explicar-nos a nosaltres mateixos" la darrera explicació que ens hem fet (això diuen els que hi entenen). De manera que, segurament, com més vegades recordem el mateix fet, allò recordat és més susceptible de ser distorsionat.
I al final, per exemple, una petita larva de mosquit potser s'acaba convertint en una gran balena. O al revés, un elefant en una mosca (tan greu és la distorsió que maximitza com la que minimitza). De vegades aquestes coses passen: només cal llegir els diaris, o alguns llibres d'història, o alguns relats familiars...
D'acord, per molt que ens protegim i estem alerta, mai no evitarem que de vegades ens seguim fent embolics amb els elefants, les balenes, les mosques i els mosquits. Però si prenem algunes precaucions, de vegades els embolics potser seran una mica més petits. (2)
--
(1) La Vanguardia, 17/09/2018. Eliud Kipchoge havia batut el rècord del món de la marató el dia abans, i el periodista diu d'ell que és "un home que passa el temps en algun racó, prenent notes a la llibreta". Això quan no corre, és clar...
(2) Escrit relacionat: "Escriure per conservar els records" (19/07/2018)
18 de set. 2018
Fragments de cartes
Temes familiars; un text de 1979 o 1980, revisat ara:
http://442m.blogspot.com/p/fragments-de-cartes.html
http://442m.blogspot.com/p/fragments-de-cartes.html
17 de set. 2018
13 de set. 2018
Corcs i arnes - 2
Amb una altra bossa de flocs corcats segueixo un procediment diferent del que ja vaig explicar.
Primer els estenc damunt d'una safata, i la poso al sol. Al cap de ben poc els corcs comencen a treure el cap i se'n van amb presses cap a la vora de la safata. Cada vegada més corcs, com si fossin formigues d'un formiguer. De tant en tant remeno una mica els flocs, per tal d'afavorir que els més mandrosos s'espavilin i també marxin. Uns s'amaguen a sota de la safata, uns altres se'n van taula enllà. Si es queden per la terrassa, és probable que més tard algun dragonet que tomba per aquí se'ls cruspeixi.
A continuació, fico els flocs en un pot, ben tancat. Aquests me'ls menjaré sense coure, només posant-los en remull, afegint-hi alguna pansa. Aquest sistema de posar al sol els cereals, per tal de netejar-lo dels corcs, el recordava d'uns amics de fa molts anys. Els ho havia vist fer més d'una vegada.
En canvi, netejar la farina colonitzada per les arnes (papallones) és més complicat, perquè els cucs, abans de converir-se en arnes, fan un embolic de teranyines que després no hi ha manera de separar la farina dels cucs (les arnes marxen soles, te'n pots trobar per tota la casa).
Com que la separació de la farina dels cucs és complicada, en aquest cas si vols aprofitar la farina l'única alternativa és fer-ne farinetes. Per cert, he mirat per Internet les propietats dels corcs del blat i dels cucs de la farina, i són molt nutritius. De fet, els cucs de la farina hi ha gent que els cultiva, per tal de donar-los d'aliment als seus peixos, granotes, tritons i altres "animals de companyia" semblants.
Primer els estenc damunt d'una safata, i la poso al sol. Al cap de ben poc els corcs comencen a treure el cap i se'n van amb presses cap a la vora de la safata. Cada vegada més corcs, com si fossin formigues d'un formiguer. De tant en tant remeno una mica els flocs, per tal d'afavorir que els més mandrosos s'espavilin i també marxin. Uns s'amaguen a sota de la safata, uns altres se'n van taula enllà. Si es queden per la terrassa, és probable que més tard algun dragonet que tomba per aquí se'ls cruspeixi.
A continuació, fico els flocs en un pot, ben tancat. Aquests me'ls menjaré sense coure, només posant-los en remull, afegint-hi alguna pansa. Aquest sistema de posar al sol els cereals, per tal de netejar-lo dels corcs, el recordava d'uns amics de fa molts anys. Els ho havia vist fer més d'una vegada.
En canvi, netejar la farina colonitzada per les arnes (papallones) és més complicat, perquè els cucs, abans de converir-se en arnes, fan un embolic de teranyines que després no hi ha manera de separar la farina dels cucs (les arnes marxen soles, te'n pots trobar per tota la casa).
Com que la separació de la farina dels cucs és complicada, en aquest cas si vols aprofitar la farina l'única alternativa és fer-ne farinetes. Per cert, he mirat per Internet les propietats dels corcs del blat i dels cucs de la farina, i són molt nutritius. De fet, els cucs de la farina hi ha gent que els cultiva, per tal de donar-los d'aliment als seus peixos, granotes, tritons i altres "animals de companyia" semblants.
12 de set. 2018
Corcs i arnes
A causa de la calor de l'estiu i de la foscor de l'armari, una bossa de flocs de civada se m'ha omplert de corcs del blat (Sitophilus granarius), i una altra bossa amb farina de cigró, se m'ha omplert d'arnes de la farina (Plodia interpunctella).
No sabien on es ficaven i han pagat car el seu atreviment: quan me n'he adonat ho he bullit tot en una gran olla, i "el producte resultant", ben nutritiu, enriquit amb les proteïnes dels corcs i les arnes, ara me'l vaig menjant: un plat per esmorzar, un altre per dinar i un altre per sopar. Fins que s'acabi.
Amb un pessic de sal, un altre pessic de comí i un raig d'oli. La mar de bo.
No sabien on es ficaven i han pagat car el seu atreviment: quan me n'he adonat ho he bullit tot en una gran olla, i "el producte resultant", ben nutritiu, enriquit amb les proteïnes dels corcs i les arnes, ara me'l vaig menjant: un plat per esmorzar, un altre per dinar i un altre per sopar. Fins que s'acabi.
Amb un pessic de sal, un altre pessic de comí i un raig d'oli. La mar de bo.
11 de set. 2018
Pluja de llibres
Des de la terrassa de l'àtic, de nit, veig la ciutat il.luminada. Les llums de les finestres, la resplendor dels carrers. Al cel, bastants núvols. Han dit que plouria. I llavors m'imagino que, en lloc de gotes, comencen a ploure llibres, cada cop més llibres, sense parar, tants que, de mica en mica van omplint els carrers, van tapant les cases, les teulades, les xemeneies. Fins que la ciutat desapareix, del tot. Només es veu un mar de llibres.
L'endemà, quan em llevo, mentre el sol comença a sortir miro per la finestra, i llavors m'imagino un altre cop aquell munt de llibres tapant la ciutat. Però ara en lloc de com un mar ho veig com un desert de dunes. En lloc de sorra i pedres, llibres i més llibres. Alguns llibres han caigut oberts, i amb el vent van passant les fulles.
L'endemà, quan em llevo, mentre el sol comença a sortir miro per la finestra, i llavors m'imagino un altre cop aquell munt de llibres tapant la ciutat. Però ara en lloc de com un mar ho veig com un desert de dunes. En lloc de sorra i pedres, llibres i més llibres. Alguns llibres han caigut oberts, i amb el vent van passant les fulles.
9 de set. 2018
8 de set. 2018
Àdhuc
Àdhuc! Llur! Adesiara! Ensems!
-va bramular el Capità Haddock.
Para compte amb les paraules.
Llevat (i ara no va de llevadores,
ni de la fermentació del pa)
que el teu hipotètic lector
tingui, com a mínim,
el nivell C de català.
Nogensmenys! Òmnium! Manxiula!
-va tornar a bramular el Capità Haddock.
-va bramular el Capità Haddock.
Para compte amb les paraules.
Llevat (i ara no va de llevadores,
ni de la fermentació del pa)
que el teu hipotètic lector
tingui, com a mínim,
el nivell C de català.
Nogensmenys! Òmnium! Manxiula!
-va tornar a bramular el Capità Haddock.
5 de set. 2018
4 de set. 2018
28 d’ag. 2018
El Revolt de les Monges - 4
Cronologia de les flitades d'esprai:
El monòlit, abans dels llaços grocs, però ja "intervingut" per algun aprenent de grafiter amb la flitada negra a la creu (1):
Segona "intervenció":
Tercera (i de moment última) "intervenció":
És probable que abans d'aquestes pintades ja n'hi hagués hagut altres, perquè per sota de les actuals es veu una pintura gris, del color de la pedra, presumiblement feta per tal de tapar pintades anteriors (a les fotos aquesta pintada grisa no es nota, però quan ets allí es veu clarament). (2)
[P.D. 04/09/2018: Abans d'ahir, diumenge, havien tornat a passar els dels llaços grocs i havien restablert "la seva normalitat". A la vista que al Revolt de les Monges l'energumenisme no minva, aquest és l'últim cop que me'n faig ressò; deixo el corresponent testimoni gràfic i (en principi) plego]
--
(1) Origen de la foto:
es.wikiloc.com/rutas-senderismo/baixador-de-vallvidrera-masia-de-can-borrell-20447724
(2) La segona i tercera foto són meves, feta cada una amb un aparell diferent, els dos dolents, cosa que es nota prou amb la poca qualitat del color. [l'última, afegida posteriorment, també és meva]
El monòlit, abans dels llaços grocs, però ja "intervingut" per algun aprenent de grafiter amb la flitada negra a la creu (1):
Segona "intervenció":
Tercera (i de moment última) "intervenció":
És probable que abans d'aquestes pintades ja n'hi hagués hagut altres, perquè per sota de les actuals es veu una pintura gris, del color de la pedra, presumiblement feta per tal de tapar pintades anteriors (a les fotos aquesta pintada grisa no es nota, però quan ets allí es veu clarament). (2)
[P.D. 04/09/2018: Abans d'ahir, diumenge, havien tornat a passar els dels llaços grocs i havien restablert "la seva normalitat". A la vista que al Revolt de les Monges l'energumenisme no minva, aquest és l'últim cop que me'n faig ressò; deixo el corresponent testimoni gràfic i (en principi) plego]
--
(1) Origen de la foto:
es.wikiloc.com/rutas-senderismo/baixador-de-vallvidrera-masia-de-can-borrell-20447724
(2) La segona i tercera foto són meves, feta cada una amb un aparell diferent, els dos dolents, cosa que es nota prou amb la poca qualitat del color. [l'última, afegida posteriorment, també és meva]
27 d’ag. 2018
El Revolt de les Monges - 3
He tornat a passar pel Revolt de les Monges i he vist que, al monòlit que recorda les monges assassinades, hi ha novetats. Després del pas "dels del llaç groc", ara hi han fet la seva "intervenció" els energúmens de la competència: hi han afegit les seves pinzellades vermelles. Contra la barbàrie, més barbàrie.
25 d’ag. 2018
22 d’ag. 2018
21 d’ag. 2018
Sobre el gènere biogràfic
Llegeixo un article del Jordi Amat sobre l'origen del gènere biogràfic i la seva evolució fins avui. Explica que des de Plutarc, el primer referent històric, i fins fa ben poc, l'objectiu dels autors era l'exemplaritat, de manera que els textos biogràfics sempre estaven subordinats a aquest propòsit educatiu. (1)
Diu que el punt d'inflexió (o de diversificació) es produeix a mitjans del segle divuit, amb l'anglès James Boswell, i més tard amb Lytton Strackey, dos autors dels quals, a causa de la meva gran incultura literària, haig de reconèixer que no en sé res (ni tan sols em sonaven).
Jordi Amat avança ràpidament fins a arribar a exemples actuals o recents, com ara Javier Cercas i la seva aproximació a Enric Marco (l'home que es feia passar per ex-pres dels camps nazis), o Hannah Arendt i el seu assaig sobre Eichman.
Les antigues biografies educatives, en general laudatòries i parcials, donen pas a relats més complexos i rics, que el que busquen és la persona, de manera global, amb les seves peculiaritats, contradiccions, etc.
Fins aquí el Jordi Amat, ara segueixo jo. Aquest nou format biogràfic no substitueix l'anterior, sinó que es desenvolupa en paral.lel. És a dir, la producció de biografies tendencioses i exemplaritzants (laiques o religioses) segueix gaudint de molt bona salut, sobretot a causa de la nostra necessitat de mites i líders. Les pàgines i pantalles dels mitjans de comunicació són una constatació d'aquesta realitat. (2)
El biaix "hagiogràfic" (religiós o laic) pot ser de dos tipus: d'origen inconscient o conscient. És a dir, qui escriu (o rememora parlant) pot distorsionar la realitat de manera no intencionada, a causa de veritable ignorància. O a causa "d'un prejudici positiu" tan ferm en relació a la persona biografiada que, encara que qui escriu "en teoria tingui a l'abast la informació", de manera inconscient descarta qualsevol pista que no conflueixi amb el propòsit laudatori i exemplaritzant.
L'altra possibilitat és la intenció clara de distorsionar o mentir. Tal com per exemple es feia durant l'estalinisme, eliminant dels relats i dels documents gràfics oficials les persones que havien anat "caient en desgràcia". I tal com segueixen fent avui molts grups i institucions, per tal de fer valdre els seus propòsits: quan convèncer és difícil, sembla que la falsedat ajuda (no em sembla que sigui necessari posar exemples).
La distorsió o mentida intencionada ens torna als temps més remots de la història. Perquè la voluntat educativa sempre s'ha exercit, tant a través de la lloança desmesurada d'una persona o institució, com de la demonització absoluta "dels altres". Santificar algú (religiosament, políticament, etc.) és molt més fàcil quan es poden identificar (o inventar) llucifers. (3)
Entremig d'aquests riscos i embolics, per sort sempre queden autors de biografies (o d'autobiografies) que aposten per la valentia, el rigor i l'honestedat. Potser no són molts, però la seva existència ajuda al fet que llegir pugui ser una activitat molt estimulant.
--
(1) Culturas, La Vanguardia, 21-7-2018
(2) Aquesta convivència de tendències (idealitzar, qüestionar...) es manifesta no només en l'àmbit editorial, en l'esfera pública, sinó en els àmbits més reduïts, com ara els familiars.
(3) Ja sigui un adversari polític, religiós, territorial, comercial, cultural...
Diu que el punt d'inflexió (o de diversificació) es produeix a mitjans del segle divuit, amb l'anglès James Boswell, i més tard amb Lytton Strackey, dos autors dels quals, a causa de la meva gran incultura literària, haig de reconèixer que no en sé res (ni tan sols em sonaven).
Jordi Amat avança ràpidament fins a arribar a exemples actuals o recents, com ara Javier Cercas i la seva aproximació a Enric Marco (l'home que es feia passar per ex-pres dels camps nazis), o Hannah Arendt i el seu assaig sobre Eichman.
Les antigues biografies educatives, en general laudatòries i parcials, donen pas a relats més complexos i rics, que el que busquen és la persona, de manera global, amb les seves peculiaritats, contradiccions, etc.
Fins aquí el Jordi Amat, ara segueixo jo. Aquest nou format biogràfic no substitueix l'anterior, sinó que es desenvolupa en paral.lel. És a dir, la producció de biografies tendencioses i exemplaritzants (laiques o religioses) segueix gaudint de molt bona salut, sobretot a causa de la nostra necessitat de mites i líders. Les pàgines i pantalles dels mitjans de comunicació són una constatació d'aquesta realitat. (2)
El biaix "hagiogràfic" (religiós o laic) pot ser de dos tipus: d'origen inconscient o conscient. És a dir, qui escriu (o rememora parlant) pot distorsionar la realitat de manera no intencionada, a causa de veritable ignorància. O a causa "d'un prejudici positiu" tan ferm en relació a la persona biografiada que, encara que qui escriu "en teoria tingui a l'abast la informació", de manera inconscient descarta qualsevol pista que no conflueixi amb el propòsit laudatori i exemplaritzant.
L'altra possibilitat és la intenció clara de distorsionar o mentir. Tal com per exemple es feia durant l'estalinisme, eliminant dels relats i dels documents gràfics oficials les persones que havien anat "caient en desgràcia". I tal com segueixen fent avui molts grups i institucions, per tal de fer valdre els seus propòsits: quan convèncer és difícil, sembla que la falsedat ajuda (no em sembla que sigui necessari posar exemples).
La distorsió o mentida intencionada ens torna als temps més remots de la història. Perquè la voluntat educativa sempre s'ha exercit, tant a través de la lloança desmesurada d'una persona o institució, com de la demonització absoluta "dels altres". Santificar algú (religiosament, políticament, etc.) és molt més fàcil quan es poden identificar (o inventar) llucifers. (3)
Entremig d'aquests riscos i embolics, per sort sempre queden autors de biografies (o d'autobiografies) que aposten per la valentia, el rigor i l'honestedat. Potser no són molts, però la seva existència ajuda al fet que llegir pugui ser una activitat molt estimulant.
--
(1) Culturas, La Vanguardia, 21-7-2018
(2) Aquesta convivència de tendències (idealitzar, qüestionar...) es manifesta no només en l'àmbit editorial, en l'esfera pública, sinó en els àmbits més reduïts, com ara els familiars.
(3) Ja sigui un adversari polític, religiós, territorial, comercial, cultural...
17 d’ag. 2018
Seitó, tauró, cigró
Diuen:
val més ser cap de seitó
que cua de tauró.
Sovint, però,
només som un cigró.
val més ser cap de seitó
que cua de tauró.
Sovint, però,
només som un cigró.
16 d’ag. 2018
L'Antonio i els anunaquis
A l'Antonio li agrada parlar d'extraterrestres. Ell no s'hi refereix així, en diu "els anunaquis", una paraula que no sé si és que se l'ha inventat ell o forma part de l'argot de la gent interessada en aquests temes.
De vegades m'aturo a parlar una mica amb ell, del temps, la calor, algun cop dels polítics ("se'ls hauria de tallar el coll a tots", diu)... o dels anunaquis, que ell diu "que de moment ens estan observant".
Un dia, amb el seu mòbil, m'ensenya la foto d'un núvol amb forma de plat volador, i em diu que és una prova de la seva "presència". També intenta ensenyar-me un vídeo d'extraterrestres ("Ya los tenemos aquí", diu el títol), però no el deixo. Li dic que amb la calor que fa i mirant aquests vídeos tan estranys, se li estovarà el cervell i se li necrosaran les neurones.
Es posa a riure com una criatura (una criatura de gairebé seixanta anys), i mentre me'n vaig, veig que alhora que segueix rient torna a mirar el mòbil, suposo que el vídeo dels extraterrestres, o algun altre de semblant.
Al vespre li ho comento a la meva companya, i ella em diu que també ha parlat amb l'Antonio, i que ell, tot content, li ha dit que m'ha ensenyat la foto del plat volador i el vídeo dels extraterrestres, i que a mi m'ha interessat molt.
De vegades m'aturo a parlar una mica amb ell, del temps, la calor, algun cop dels polítics ("se'ls hauria de tallar el coll a tots", diu)... o dels anunaquis, que ell diu "que de moment ens estan observant".
Un dia, amb el seu mòbil, m'ensenya la foto d'un núvol amb forma de plat volador, i em diu que és una prova de la seva "presència". També intenta ensenyar-me un vídeo d'extraterrestres ("Ya los tenemos aquí", diu el títol), però no el deixo. Li dic que amb la calor que fa i mirant aquests vídeos tan estranys, se li estovarà el cervell i se li necrosaran les neurones.
Es posa a riure com una criatura (una criatura de gairebé seixanta anys), i mentre me'n vaig, veig que alhora que segueix rient torna a mirar el mòbil, suposo que el vídeo dels extraterrestres, o algun altre de semblant.
Al vespre li ho comento a la meva companya, i ella em diu que també ha parlat amb l'Antonio, i que ell, tot content, li ha dit que m'ha ensenyat la foto del plat volador i el vídeo dels extraterrestres, i que a mi m'ha interessat molt.
15 d’ag. 2018
Llampega
De nit llampega. Cap al darrera de la serralada, lluny, tan lluny que no se senten els trons. Uns dies abans la tempesta era a tocar, els llampecs travessaven el cel de dalt a baix, els trons eren eixordadors i el terra tremolava.
En dies així, fa milers i milers d'anys devien néixer els primers esperits, els avantpassats dels primers deus, en les atemorides ments dels primers homínids.
Després es van anar definint les divinitats: Osiris, Zeus, Zaratustra, Jehovà... I més endavant, la Santíssima Trinitat i la Immaculada Concepció. L'evolució de la complexitat teològica va anar venint sola, amb el pas del temps.
I avui ("Déu és a dins de nosaltres"), cadascú adora el propi perfil a les xarxes socials.
En dies així, fa milers i milers d'anys devien néixer els primers esperits, els avantpassats dels primers deus, en les atemorides ments dels primers homínids.
Després es van anar definint les divinitats: Osiris, Zeus, Zaratustra, Jehovà... I més endavant, la Santíssima Trinitat i la Immaculada Concepció. L'evolució de la complexitat teològica va anar venint sola, amb el pas del temps.
I avui ("Déu és a dins de nosaltres"), cadascú adora el propi perfil a les xarxes socials.
14 d’ag. 2018
Marxa enrere - 2
Vaig explicar el cas del nen que deia que el tren anava marxa enrere. No vaig voler afegir la continuació per no trencar aquell ambient d'innocència infantil. Però ara sí que ho faig.
Després de la pregunta, el nen li va dir a l'avi que no volia anar "marxa enrere", i llavors l'avi es van aixecar i, carregat amb dues bosses voluminoses, va marxar passadís enllà amb el nen, buscant uns seients per seure de cara. I com que el tren anava una mica ple, vaig veure que passaven al següent vagó, de moment sense haver trobat un lloc que li agradés al nen. Pobres avis, com s'han de veure...
El mateix dia. Una mare viatja amb tres criatures, la més petita de potser un any. La mare de tant en tant es treu de la brusa una teta i el nen fa algun xarrup (i de vegades no, perquè amb tanta teta ja està tip). És una mare sens dubte defensora de la lactància materna, i suposo que el fet d'ensenyar la teta tan sovint (encara que el nen no demani res) és una forma de fer campanya. Mentrestant, les altres dues criatures que van també amb ella van menjant galetes de xocolata, i les engrunes untades de xocolata es van escampant pels seients, deixant-ho tot fet un fàstic. Això sí, quan s'atipen de galetes, la mare treu un mocador de paper i els eixuga els morros.
El mateix dia, abans de pujar al tren. Estic a l'andana esperant el que va cap a Girona. A les pantalles de l'andana diu que el pròxim tren va cap a l'Estació de França. Quan arriba el tren, penso que no deu ser el que va a l'Estació de França, sinó el de Girona, tot i el que diuen les pantalles.
Vaig fins a la cabina del conductor, truco al vidre des de l'andana i treu el cap el maquinista. Li pregunto si és el que va a Girona, i em diu que sí. Li dic que a les pantalles diu que va a l'Estació de França, i ell diu que si ho diuen és que estan equivocades. Li dic que és evident, però que si no avisen que està malament, la gent que va a Girona es quedarà a l'andana. I ell em mira amb cara de badoc, i no diu res.
Me'n vaig cap a la primera porta i ho explico a la gent que està indecisa. I llavors pujo, perquè em fa por que tanquin les portes, i no em puc permetre perdre el tren. Abans de pujar, dono un últim cop d'ull a l'andana, a la gent que més enllà veig que dubta. Sense cap aclariment pels altaveus, tanquen les portes i el tren se'n va.
A la tarda, al fer el recorregut invers, a mig camí uns nois, suposo que avorrits, es dediquen a estirar les alarmes i el tren es para. I s'organitza un sidral, i el tren està aturat mitja hora, fins que arriba la policia.
Anant en tren sempre veus i aprens coses.
Després de la pregunta, el nen li va dir a l'avi que no volia anar "marxa enrere", i llavors l'avi es van aixecar i, carregat amb dues bosses voluminoses, va marxar passadís enllà amb el nen, buscant uns seients per seure de cara. I com que el tren anava una mica ple, vaig veure que passaven al següent vagó, de moment sense haver trobat un lloc que li agradés al nen. Pobres avis, com s'han de veure...
El mateix dia. Una mare viatja amb tres criatures, la més petita de potser un any. La mare de tant en tant es treu de la brusa una teta i el nen fa algun xarrup (i de vegades no, perquè amb tanta teta ja està tip). És una mare sens dubte defensora de la lactància materna, i suposo que el fet d'ensenyar la teta tan sovint (encara que el nen no demani res) és una forma de fer campanya. Mentrestant, les altres dues criatures que van també amb ella van menjant galetes de xocolata, i les engrunes untades de xocolata es van escampant pels seients, deixant-ho tot fet un fàstic. Això sí, quan s'atipen de galetes, la mare treu un mocador de paper i els eixuga els morros.
El mateix dia, abans de pujar al tren. Estic a l'andana esperant el que va cap a Girona. A les pantalles de l'andana diu que el pròxim tren va cap a l'Estació de França. Quan arriba el tren, penso que no deu ser el que va a l'Estació de França, sinó el de Girona, tot i el que diuen les pantalles.
Vaig fins a la cabina del conductor, truco al vidre des de l'andana i treu el cap el maquinista. Li pregunto si és el que va a Girona, i em diu que sí. Li dic que a les pantalles diu que va a l'Estació de França, i ell diu que si ho diuen és que estan equivocades. Li dic que és evident, però que si no avisen que està malament, la gent que va a Girona es quedarà a l'andana. I ell em mira amb cara de badoc, i no diu res.
Me'n vaig cap a la primera porta i ho explico a la gent que està indecisa. I llavors pujo, perquè em fa por que tanquin les portes, i no em puc permetre perdre el tren. Abans de pujar, dono un últim cop d'ull a l'andana, a la gent que més enllà veig que dubta. Sense cap aclariment pels altaveus, tanquen les portes i el tren se'n va.
A la tarda, al fer el recorregut invers, a mig camí uns nois, suposo que avorrits, es dediquen a estirar les alarmes i el tren es para. I s'organitza un sidral, i el tren està aturat mitja hora, fins que arriba la policia.
Anant en tren sempre veus i aprens coses.
13 d’ag. 2018
Marxa enrere
Un nen d'uns tres o quatre anys puja al tren amb el seu avi. S'asseuen d'esquena a la marxa del tren, i quan el tren arranca, el nen li diu a l'avi: "Per què va marxa enrere?"
11 d’ag. 2018
Temes religiosos
Vidres trencats i serps verinoses
https://holapronobis.blogspot.com/2018/08/vidres-trencats-i-serps-verinoses.html
Misioneras del Santísimo Sacramento
https://holapronobis.blogspot.com/2018/08/misioneras-del-santisimo-sacramento.html
https://holapronobis.blogspot.com/2018/08/vidres-trencats-i-serps-verinoses.html
Misioneras del Santísimo Sacramento
https://holapronobis.blogspot.com/2018/08/misioneras-del-santisimo-sacramento.html
8 d’ag. 2018
Àpats ocasionals
Avui estic tot el dia fora de casa. Quan s'acosta el migdia començo a pensar en entrar a algun super per comprar alguna cosa (els menús meus fora de casa són de super, per exemple pa i cigrons). Però mentre estic amb aquests pensaments la Divina Providència em posa davant dels ulls, a la vorera, una caixa de fruita plena de plàtans.
Són d'un super que hi ha a la vora, "lletjos", amb la pell tacada a causa de la calor, però encara no s'han estovat. De manera que n'agafo una dotzena. I per dinar, amb una barra de pa que compro, me'n menjo mitja dotzena, i al vespre, per sopar, l'altra mitja. Dolços, la mar de bons.
Abans d'ahir, quan tornava cap a casa, em vaig trobar un tetrabric de llet sense encetar, acabada de caducar. Naturalment, la vaig arreplegar i, per sopar, a casa vaig menjar pa amb llet. Amb un sobret de sucre (recollit de la taula d'un bar).
Unes setmanes abans, tres setmanes després de Sant Joan, em vaig trobar una pila de deu caixes de coques de llardons (no exagero, deu), grans, d'uns dos per tres pams cada coca, cada una amb la seva caixa, totes embolicades amb els seus papers de cel.lofana.
En vaig agafar dues i, els dies següents, aprofitant que la meva companya marxava uns dies, vaig menjar coca de llardons per esmorzar, coca de llardons per dinar i coca de llardons per sopar. Fins que es va acabar.
Crec que en conjunt són règims força equilibrats, perquè si un dia menjo plàtans, un altre coques i un altre pa amb llet, si faig la mitja suposo que no em deu faltar res (ells llardons de les coques els compto com a proteïnes).
També és veritat que de vegades poden passar dies sense troballes (i llavors menjo "normal"). Sense trobar res comestible, però potser trobant altres coses. Com ara llibres. Per exemple, fa unes setmanes vaig trobar "Elogio de la debilitat", d'Alexandre Jollien, i "Novecento", d'Alessandro Baricco. Esmento aquests dos dels que he trobat darrerament perquè m'han agradat de manera especial. (1)
Els llibres, per sort, també alimenten. Alguns molt.
--
(1) El llibre d'Alexandre Jollien és autobiogràfic, i explica les dificultats que ha tingut a causa de la seva paràlisi cerebral. De "Novecento" n'havia vist una adaptació teatral, un fantàstic monòleg interpretat pel Pep Jové, però desconeixia el text original.
Són d'un super que hi ha a la vora, "lletjos", amb la pell tacada a causa de la calor, però encara no s'han estovat. De manera que n'agafo una dotzena. I per dinar, amb una barra de pa que compro, me'n menjo mitja dotzena, i al vespre, per sopar, l'altra mitja. Dolços, la mar de bons.
Abans d'ahir, quan tornava cap a casa, em vaig trobar un tetrabric de llet sense encetar, acabada de caducar. Naturalment, la vaig arreplegar i, per sopar, a casa vaig menjar pa amb llet. Amb un sobret de sucre (recollit de la taula d'un bar).
Unes setmanes abans, tres setmanes després de Sant Joan, em vaig trobar una pila de deu caixes de coques de llardons (no exagero, deu), grans, d'uns dos per tres pams cada coca, cada una amb la seva caixa, totes embolicades amb els seus papers de cel.lofana.
En vaig agafar dues i, els dies següents, aprofitant que la meva companya marxava uns dies, vaig menjar coca de llardons per esmorzar, coca de llardons per dinar i coca de llardons per sopar. Fins que es va acabar.
Crec que en conjunt són règims força equilibrats, perquè si un dia menjo plàtans, un altre coques i un altre pa amb llet, si faig la mitja suposo que no em deu faltar res (ells llardons de les coques els compto com a proteïnes).
També és veritat que de vegades poden passar dies sense troballes (i llavors menjo "normal"). Sense trobar res comestible, però potser trobant altres coses. Com ara llibres. Per exemple, fa unes setmanes vaig trobar "Elogio de la debilitat", d'Alexandre Jollien, i "Novecento", d'Alessandro Baricco. Esmento aquests dos dels que he trobat darrerament perquè m'han agradat de manera especial. (1)
Els llibres, per sort, també alimenten. Alguns molt.
--
(1) El llibre d'Alexandre Jollien és autobiogràfic, i explica les dificultats que ha tingut a causa de la seva paràlisi cerebral. De "Novecento" n'havia vist una adaptació teatral, un fantàstic monòleg interpretat pel Pep Jové, però desconeixia el text original.
7 d’ag. 2018
3 d’ag. 2018
Cossos deshabitats - 2
(sobre el final de la vida)
https://miravolant.blogspot.com/2018/08/cossos-deshabitats-2.html
https://miravolant.blogspot.com/2018/08/cossos-deshabitats-2.html
2 d’ag. 2018
Tres històries
(sobre salut mental)
La samarreta de la Irene
https://horitzontal.blogspot.com/2018/07/la-samarreta-de-la-irene.html
Fer i fer-se mal
https://horitzontal.blogspot.com/2018/08/fer-i-fer-se-mal.html
L'Elisabet i el gitano
https://horitzontal.blogspot.com/2018/08/lelisabet-i-el-gitano.html
La samarreta de la Irene
https://horitzontal.blogspot.com/2018/07/la-samarreta-de-la-irene.html
Fer i fer-se mal
https://horitzontal.blogspot.com/2018/08/fer-i-fer-se-mal.html
L'Elisabet i el gitano
https://horitzontal.blogspot.com/2018/08/lelisabet-i-el-gitano.html
28 de jul. 2018
Tretze anys després (continuació)
Límits literaris i familiars
https://442m.blogspot.com/2018/07/limits-literaris-i-familiars.html
Carta a la meva mare
https://442m.blogspot.com/2018/07/carta-la-meva-mare.html
https://442m.blogspot.com/2018/07/limits-literaris-i-familiars.html
Carta a la meva mare
https://442m.blogspot.com/2018/07/carta-la-meva-mare.html
24 de jul. 2018
Tretze anys després
(temes familiars, els escrits de la meva mare)
https://442m.blogspot.com/2018/07/tretze-anys-despres.html
https://442m.blogspot.com/2018/07/tretze-anys-despres.html
19 de jul. 2018
Escriure per conservar els records
Ho faig de vegades: després d'un episodi que pel motiu que sigui no vull que se m'oblidi o distorsioni, sense deixar passar el temps (com més aviat millor) faig una nota sobre aquest episodi (sistema analògic, llapis i paper).
Per descomptat les meves notes són subjectives, perquè cadascú viu un mateix fet de manera diferent, i encara més si aquest fet està envoltat de tensió, discrepàncies o malestars. De manera que les meves notes al capdavall l'únic que em garanteixen és que la meva versió inicial no se'm deformi (és a dir, no la deformi jo mateix reinterpretant-la cada vegada que la torno a recordar).
Conscient sempre del pes inevitable de la subjectivitat i de la fragilitat de la memòria (sovint sembla que l'especialitat dels records és fer-nos males jugades), com més escric i més intento detallar aquest tipus de notes, després em sento una mica més segur (només una mica) pel que fa a la fiabilitat de les meves versions del passat. (1)
En posaré un exemple concret. Fa uns mesos em van demanar si volia anar a declarar a un tribunal eclesiàstic, i vaig dir que sí (ves quines coses de fer, jo, un ateu declarat i a sobre anticlerical!). El tema en concret no ve al cas, sobretot perquè esmentant-lo potser podria incomodar la persona que em va demanar si volia anar a declarar (tot i que no vam pactar cap "clàusula de confidencialitat").
Durant gairebé dues hores vaig estar a la seu d'aquest tribunal, dues hores durant les quals van passar moltes coses, algunes esperpèntiques o ridícules (amb mostres de mala educació incloses). I altres, indicadores d'una falta de rigor i coherència "judicial" sorprenents.
Va ser tan estrany i desagradable el que va passar (i tan desmesurat), que quan vaig sortir vaig seure al primer banc que vaig trobar, i allí mateix vaig fer una llista de tot el que havia passat, per tal d'assegurar-me que no se m'oblidés.
La llista que vaig escriure aquell dia és una d'aquestes notes que dic que guardo. Potser algun dia en parlaré, d'aquesta història concreta. O potser no en parlaré mai, per respecte, tal com he dit, a la persona que em va demanar la meva assistència (i que no és en absolut responsable del que va passar).
En qualsevol cas, si algun dia en volgués parlar, la nota (ara ben guardada) em seria una bona ajuda.
--
(1) De vegades, si repasso una nota d'aquestes quan al cap dels anys potser rememoro segons quins fets amb els coprotagonistes d'aquests fets, passa una cosa curiosa. I és que m'adono (de vegades) que les discrepàncies del present potser són d'una naturalesa diferent de les del passat. És a dir, dura el desacord, però el contingut del desacord (misteriosament) s'ha transmutat.
Per descomptat les meves notes són subjectives, perquè cadascú viu un mateix fet de manera diferent, i encara més si aquest fet està envoltat de tensió, discrepàncies o malestars. De manera que les meves notes al capdavall l'únic que em garanteixen és que la meva versió inicial no se'm deformi (és a dir, no la deformi jo mateix reinterpretant-la cada vegada que la torno a recordar).
Conscient sempre del pes inevitable de la subjectivitat i de la fragilitat de la memòria (sovint sembla que l'especialitat dels records és fer-nos males jugades), com més escric i més intento detallar aquest tipus de notes, després em sento una mica més segur (només una mica) pel que fa a la fiabilitat de les meves versions del passat. (1)
En posaré un exemple concret. Fa uns mesos em van demanar si volia anar a declarar a un tribunal eclesiàstic, i vaig dir que sí (ves quines coses de fer, jo, un ateu declarat i a sobre anticlerical!). El tema en concret no ve al cas, sobretot perquè esmentant-lo potser podria incomodar la persona que em va demanar si volia anar a declarar (tot i que no vam pactar cap "clàusula de confidencialitat").
Durant gairebé dues hores vaig estar a la seu d'aquest tribunal, dues hores durant les quals van passar moltes coses, algunes esperpèntiques o ridícules (amb mostres de mala educació incloses). I altres, indicadores d'una falta de rigor i coherència "judicial" sorprenents.
Va ser tan estrany i desagradable el que va passar (i tan desmesurat), que quan vaig sortir vaig seure al primer banc que vaig trobar, i allí mateix vaig fer una llista de tot el que havia passat, per tal d'assegurar-me que no se m'oblidés.
La llista que vaig escriure aquell dia és una d'aquestes notes que dic que guardo. Potser algun dia en parlaré, d'aquesta història concreta. O potser no en parlaré mai, per respecte, tal com he dit, a la persona que em va demanar la meva assistència (i que no és en absolut responsable del que va passar).
En qualsevol cas, si algun dia en volgués parlar, la nota (ara ben guardada) em seria una bona ajuda.
--
(1) De vegades, si repasso una nota d'aquestes quan al cap dels anys potser rememoro segons quins fets amb els coprotagonistes d'aquests fets, passa una cosa curiosa. I és que m'adono (de vegades) que les discrepàncies del present potser són d'una naturalesa diferent de les del passat. És a dir, dura el desacord, però el contingut del desacord (misteriosament) s'ha transmutat.
17 de jul. 2018
Solitud, desordre i brutícia
Vaig amb l'Aureli cap a casa seva. Viu en un edifici "senyorial", en un dels barris amb el metro quadrat més car de la ciutat. L'entrada enlluerna de tan neta, amb marbres i llums que semblen patenes. Una esplèndida catifa (tot i que estem a l'estiu) va des de la porta del carrer fins a la porta de l'ascensor.
L'ascensor és antic, espaiós, de fusta, amb un gran mirall. Pugem fins a dalt de tot, perquè l'Aureli viu a l'àtic. Sortim de l'ascensor, i quan ell obre la porta del pis, rebo una bufetada. O més ben dit, dues bufetades, una olfactiva, densa, intensa, confitada, de falta de ventilació, de suor, de pols. I la segona visual, quan d'una llambregada m'adono de l'escenari caòtic i brut en el qual em disposo a entrar.
L'Aureli es disculpa, i li dic que no es preocupi, que hi estic acostumat, que no és el primer cop que entro en un pis com el seu. I ell es torna a disculpar, i jo torno a insistir que no es preocupi.
És un pis immens. Hi viu sol des que fa uns anys la seva mare va morir. Pel mig del llarg passadís hi ha com un petit caminet, no tan brut com la resta, mentre que per les vores s'hi acumula la brutícia de forma progressiva: com més cap a les parets, la capa és més densa, més gruixuda, fins a tapar completament les rajoles de sota. En segons quins trams, la brutícia té una altra consistència, enganxosa: llavors, quan camines, les soles de les sabates s'adhereixen a terra, i fan un soroll estrany, com quan arrenques les cintes adhesives d'un embalatge.
A la cuina no hi ha ni mig pam buit on poder-hi deixar, si volguessis, un saler. Els plats, els gots, les paelles, les cassoles, els coberts, papers, plàstics i pots, inunden la cuina. O més ben dit, és com si fa temps l'haguessin inundat, i així es van quedar, ves a saber quan temps fa, bruts, amb restes de menjar que primer es devien anar podrint, després assecant, conformant aquest escenari de brutícia fossilitzada.
Els fogons, negres, acumulen restes de menjar carbonitzades, unes restes que s'han anat superposant, han anat fent gruix i en algun punt superen els fogons, un parell dels quals han desaparegut, literalment, sota aquesta "marea negra".
Per sort, el lavabo i el vàter no els veig, dic per sort perquè per experiència ja sé que en aquests casos és la part de la casa més immunda, més terrorífica.
En totes les habitacions hi ha el mateix desordre de llibres, papers, plàstics, robes. Tot escampat damunt les taules, les cadires, els radiadors, els llits. O caigut pel terra. En conjunt una gran estesa polsegosa i bruta, en el millor dels casos apartada cap a les vores, per tal de no trepitjar res al passar.
No li dic cap mentida quan li dic a l'Aureli que no és el primer cop que veig un pis com el seu. Però em torna a impressionar, veure un abandonament i un desgavell d'aquestes dimensions. Sobretot, al pensar "que algú hi viu". (1)
No li faig cap sermó (seria absurd) però li dic, amb suavitat, que "potser" estaria bé buscar algú que de tant en tant li netegés una mica el pis, perquè "potser", amb el pis una mica més net i endreçat, ell hi estaria més a gust. I no insisteixo, només li dono un parell de referències concretes, "per si vol buscar algú", i canvio de tema.
Abans de pujar al pis havíem estat els dos a un bar, xerrant i prenent un cafè, o més ben dit, jo un cafè i ell quatre. Al bar m'havia explicat que estava intentant aconseguir el bo social perquè li sortís més barata la factura de l'electricitat, i que també estava tramitant la targeta de jubilat, per tenir descomptes amb el tren i l'autobús. I que havia anat a Càritas perquè l'ajudessin a fer algun tràmit.
Parlant així, al bar, d'ajudes i de diners, li havia dit que ell no era pobre, en absolut, sinó bastant ric. Perquè és l'únic propietari del pis on viu, que val una milionada, i que si se'l vengués i anés a un de més modest viuria com un rei la resta de la seva vida. I que de fet no li caldria ni això, perquè també té una altra propietat, i accions de no sé què, i diners al banc.
A la vida de l'Aureli hi ha molts contrastos, els que he explicat només en són una part. Però sens dubte el fet més determinant de la vida de l'Aureli és la seva gran solitud. I és aquesta solitud (en part conseqüència d'alguns episodis biogràfics dissortats) la que, al llarg dels anys, al llarg de dècades, l'ha dut fins a aquesta vida seva d'ara tan estranya.
--
(1) Amb diferents graus d'abandonament i brutícia, són com a mínim cinc els pisos "d'aquestes característiques" pels quals he passat aquests últims anys. D'algun altre cas d'aquests ja n'he parlat, per exemple al parlar del JF. En cap dels casos hi havia una situació de veritable pobresa, però si, sempre, de solitud, i sovint també un estat depressiu.
L'ascensor és antic, espaiós, de fusta, amb un gran mirall. Pugem fins a dalt de tot, perquè l'Aureli viu a l'àtic. Sortim de l'ascensor, i quan ell obre la porta del pis, rebo una bufetada. O més ben dit, dues bufetades, una olfactiva, densa, intensa, confitada, de falta de ventilació, de suor, de pols. I la segona visual, quan d'una llambregada m'adono de l'escenari caòtic i brut en el qual em disposo a entrar.
L'Aureli es disculpa, i li dic que no es preocupi, que hi estic acostumat, que no és el primer cop que entro en un pis com el seu. I ell es torna a disculpar, i jo torno a insistir que no es preocupi.
És un pis immens. Hi viu sol des que fa uns anys la seva mare va morir. Pel mig del llarg passadís hi ha com un petit caminet, no tan brut com la resta, mentre que per les vores s'hi acumula la brutícia de forma progressiva: com més cap a les parets, la capa és més densa, més gruixuda, fins a tapar completament les rajoles de sota. En segons quins trams, la brutícia té una altra consistència, enganxosa: llavors, quan camines, les soles de les sabates s'adhereixen a terra, i fan un soroll estrany, com quan arrenques les cintes adhesives d'un embalatge.
A la cuina no hi ha ni mig pam buit on poder-hi deixar, si volguessis, un saler. Els plats, els gots, les paelles, les cassoles, els coberts, papers, plàstics i pots, inunden la cuina. O més ben dit, és com si fa temps l'haguessin inundat, i així es van quedar, ves a saber quan temps fa, bruts, amb restes de menjar que primer es devien anar podrint, després assecant, conformant aquest escenari de brutícia fossilitzada.
Els fogons, negres, acumulen restes de menjar carbonitzades, unes restes que s'han anat superposant, han anat fent gruix i en algun punt superen els fogons, un parell dels quals han desaparegut, literalment, sota aquesta "marea negra".
Per sort, el lavabo i el vàter no els veig, dic per sort perquè per experiència ja sé que en aquests casos és la part de la casa més immunda, més terrorífica.
En totes les habitacions hi ha el mateix desordre de llibres, papers, plàstics, robes. Tot escampat damunt les taules, les cadires, els radiadors, els llits. O caigut pel terra. En conjunt una gran estesa polsegosa i bruta, en el millor dels casos apartada cap a les vores, per tal de no trepitjar res al passar.
No li dic cap mentida quan li dic a l'Aureli que no és el primer cop que veig un pis com el seu. Però em torna a impressionar, veure un abandonament i un desgavell d'aquestes dimensions. Sobretot, al pensar "que algú hi viu". (1)
No li faig cap sermó (seria absurd) però li dic, amb suavitat, que "potser" estaria bé buscar algú que de tant en tant li netegés una mica el pis, perquè "potser", amb el pis una mica més net i endreçat, ell hi estaria més a gust. I no insisteixo, només li dono un parell de referències concretes, "per si vol buscar algú", i canvio de tema.
Abans de pujar al pis havíem estat els dos a un bar, xerrant i prenent un cafè, o més ben dit, jo un cafè i ell quatre. Al bar m'havia explicat que estava intentant aconseguir el bo social perquè li sortís més barata la factura de l'electricitat, i que també estava tramitant la targeta de jubilat, per tenir descomptes amb el tren i l'autobús. I que havia anat a Càritas perquè l'ajudessin a fer algun tràmit.
Parlant així, al bar, d'ajudes i de diners, li havia dit que ell no era pobre, en absolut, sinó bastant ric. Perquè és l'únic propietari del pis on viu, que val una milionada, i que si se'l vengués i anés a un de més modest viuria com un rei la resta de la seva vida. I que de fet no li caldria ni això, perquè també té una altra propietat, i accions de no sé què, i diners al banc.
A la vida de l'Aureli hi ha molts contrastos, els que he explicat només en són una part. Però sens dubte el fet més determinant de la vida de l'Aureli és la seva gran solitud. I és aquesta solitud (en part conseqüència d'alguns episodis biogràfics dissortats) la que, al llarg dels anys, al llarg de dècades, l'ha dut fins a aquesta vida seva d'ara tan estranya.
--
(1) Amb diferents graus d'abandonament i brutícia, són com a mínim cinc els pisos "d'aquestes característiques" pels quals he passat aquests últims anys. D'algun altre cas d'aquests ja n'he parlat, per exemple al parlar del JF. En cap dels casos hi havia una situació de veritable pobresa, però si, sempre, de solitud, i sovint també un estat depressiu.
15 de jul. 2018
Cossos deshabitats
(sobre morir malament)
https://miravolant.blogspot.com/2018/07/cossos-deshabitats.html
https://miravolant.blogspot.com/2018/07/cossos-deshabitats.html
14 de jul. 2018
El revolt de les monges - 2
He tornat a anar al Revolt de les Monges. Volia fer una foto del petit monument commemoratiu, i això és el que m'he trobat (se m'acudeixen diferents comentaris, però suposo que, per si de cas, és millor que no en faci cap):
11 de jul. 2018
El Revolt de les Monges
Les primeres vegades que vaig passar pel Revolt de les Monges, aleshores anant en bicicleta, va ser fa més de cinquanta anys. Ara fa poc he sabut d'on li venia el nom: al principi de la Guerra Civil un escamot de milicians hi va matar cinc monges. Ho recorda un petit monument, en el qual fins ara no m'hi havia fixat, o no el suficient com per llegir la inscripció amb el nom de les monges, la congregació a la qual pertanyien i el dia que les van matar.
Després d'haver-me'n assabentat, un dia, parlant amb un parent sobrevingut (casat amb una parenta de sang) em va explicar que una de les monges era parenta d'un altre parent meu també sobrevingut. I un altre dia, parlant amb aquest altre parent, em va dir que tenia present aquesta història, però que no en sabia els detalls, ni tan sols el nom exacte de la monja, probablement una tia-besàvia seva.
De manera que a falta d'informació familiar, la vaig buscar a internet, i vaig tenir sort. Aquest és el resultat, crec que bastant fiable.
Es deia Ramona Fossas i havia nascut a Ripoll el 1881. Pertanyia a les Dominiques de l'Anunciata, i llavors (al començar la Guerra Civil) sembla que es dedicava a l'ensenyament en una petita escola de nenes i noies del carrer Trafalgar de Barcelona (a l'escola ensenyaven doctrina, costura i coses d'aquestes "apropiades per a les noies").
En aquest edifici del carrer Trafalgar és on la van detenir, junt amb quatre monges més de la mateixa congregació, i les van dur en un camió cap a la carretera de Vallvidrera, fins al revolt que ara es diu de les monges. En arribar-hi, a tres les van matar d'un tret al cap, i a les altres dues les van disparar al cos, segons sembla perquè tinguessin una mort més lenta i dolorosa.
He llegit aquests dies "Contra el fanatisme", d'Amos Oz. I he pensat (he tornat a pensar) en el fàcil que és que els fanatismes neixin i s'expandeixin (siguin del color que siguin), i en el difícil que és, quan es desfermen, aturar els seus excessos.
Aquelles cinc monges van ser beatificades el 28 d'octubre de 2007. Formaven part de les 498 víctimes religioses de la Guerra Civil que aquell dia va beatificar el papa Benet XVI. Uns anys més tard, el 13 d'octubre de 2013, a Tarragona van ser beatificades 522 víctimes més de la Guerra Civil. Aquell dia, el papa Francesc, en el seu missatge gravat (no era present a Tarragona), no va fer cap al.lusió al paper "polític" de l'Església espanyola avalant la sublevació militar i la posterior dictadura franquista. Ni cap al.lusió tampoc, per descomptat, al paper també polític de l'Església espanyola "des de sempre", oblidant així que aquell "odi religiós" de la Guerra Civil, del qual tant li agrada parlar a l'Església, a Espanya tenia unes arrels "polítiques" (econòmiques i socials) molt profundes.
Aquestes beatificacions (i aquestes amnèsies) des del meu punt de vista són també formes de fer política, i també formes dissortades de seguir alimentant fanatismes (dels uns i dels altres).
És el que passa sempre que parlem "dels nostres morts" i ens oblidem "dels morts dels altres". O quan ens oblidem, tal com també explica bé Amos Oz, que pot ser només una qüestió d'atzar, de lloc de naixement, d'educació, etc., que nosaltres, en lloc de ser "nosaltres", no siguem "els nostres enemics".
Després d'haver-me'n assabentat, un dia, parlant amb un parent sobrevingut (casat amb una parenta de sang) em va explicar que una de les monges era parenta d'un altre parent meu també sobrevingut. I un altre dia, parlant amb aquest altre parent, em va dir que tenia present aquesta història, però que no en sabia els detalls, ni tan sols el nom exacte de la monja, probablement una tia-besàvia seva.
De manera que a falta d'informació familiar, la vaig buscar a internet, i vaig tenir sort. Aquest és el resultat, crec que bastant fiable.
Es deia Ramona Fossas i havia nascut a Ripoll el 1881. Pertanyia a les Dominiques de l'Anunciata, i llavors (al començar la Guerra Civil) sembla que es dedicava a l'ensenyament en una petita escola de nenes i noies del carrer Trafalgar de Barcelona (a l'escola ensenyaven doctrina, costura i coses d'aquestes "apropiades per a les noies").
En aquest edifici del carrer Trafalgar és on la van detenir, junt amb quatre monges més de la mateixa congregació, i les van dur en un camió cap a la carretera de Vallvidrera, fins al revolt que ara es diu de les monges. En arribar-hi, a tres les van matar d'un tret al cap, i a les altres dues les van disparar al cos, segons sembla perquè tinguessin una mort més lenta i dolorosa.
He llegit aquests dies "Contra el fanatisme", d'Amos Oz. I he pensat (he tornat a pensar) en el fàcil que és que els fanatismes neixin i s'expandeixin (siguin del color que siguin), i en el difícil que és, quan es desfermen, aturar els seus excessos.
Aquelles cinc monges van ser beatificades el 28 d'octubre de 2007. Formaven part de les 498 víctimes religioses de la Guerra Civil que aquell dia va beatificar el papa Benet XVI. Uns anys més tard, el 13 d'octubre de 2013, a Tarragona van ser beatificades 522 víctimes més de la Guerra Civil. Aquell dia, el papa Francesc, en el seu missatge gravat (no era present a Tarragona), no va fer cap al.lusió al paper "polític" de l'Església espanyola avalant la sublevació militar i la posterior dictadura franquista. Ni cap al.lusió tampoc, per descomptat, al paper també polític de l'Església espanyola "des de sempre", oblidant així que aquell "odi religiós" de la Guerra Civil, del qual tant li agrada parlar a l'Església, a Espanya tenia unes arrels "polítiques" (econòmiques i socials) molt profundes.
Aquestes beatificacions (i aquestes amnèsies) des del meu punt de vista són també formes de fer política, i també formes dissortades de seguir alimentant fanatismes (dels uns i dels altres).
És el que passa sempre que parlem "dels nostres morts" i ens oblidem "dels morts dels altres". O quan ens oblidem, tal com també explica bé Amos Oz, que pot ser només una qüestió d'atzar, de lloc de naixement, d'educació, etc., que nosaltres, en lloc de ser "nosaltres", no siguem "els nostres enemics".
Sierva de Dios
M. Ramona Fossas Romans
O.P.
Nació en Ripoll (Gerona) el 1 de noviembre de 1881
Profesó en el Instituto de Dominicas
de la Anunciata el 17 de agosto de 1905
Dio su vida por la Fe, a manos de los enemigos de Cristo,
el 27 de julio de 1936, en Vallvidrera (Barcelona)
6 de jul. 2018
Rere l'honorable façana
(lectures sobre depressions)
https://horitzontal.blogspot.com/2018/07/rere-lhonorable-facana.html
https://horitzontal.blogspot.com/2018/07/rere-lhonorable-facana.html
3 de jul. 2018
29 de juny 2018
28 de juny 2018
Papers d'embolicar
Bombons d'ametlles dolces.
Bombons d'ametlles amargues.
Vigila si estan canviats
els papers d'embolicar.
Bombons d'ametlles amargues.
Vigila si estan canviats
els papers d'embolicar.
22 de juny 2018
Catifes de flors
Xicrandes i acàcies: al carrer, per terra,
munts de flors violetes i grogues
improvisen catifes virolades
que el vent i els dies van redibuixant.
De vegades, amb el morat afegit
de les buganvílies d'algun jardí.
Però ja s'acosta l'escombriaire,
enemic declarat de les catifes de flors.
munts de flors violetes i grogues
improvisen catifes virolades
que el vent i els dies van redibuixant.
De vegades, amb el morat afegit
de les buganvílies d'algun jardí.
Però ja s'acosta l'escombriaire,
enemic declarat de les catifes de flors.
20 de juny 2018
Trens i suïcidis
(dret a morir lliurement i salut mental)
https://miravolant.blogspot.com/2018/06/trens-i-suicidis.html
https://miravolant.blogspot.com/2018/06/trens-i-suicidis.html
19 de juny 2018
Gossos i persones
(dret a morir lliurement)
https://miravolant.blogspot.com/2018/06/gossos-i-persones.html
https://miravolant.blogspot.com/2018/06/gossos-i-persones.html
16 de juny 2018
13 de juny 2018
Història del temps
Llegeixo de tant en tant alguna part de la "Història del temps", de Stephen Hawking (1). No entenc gairebé res, i quan em sembla que entenc alguna cosa, de seguida penso que segurament allò que em sembla que estic entenent ho estic entenent malament. Perquè sóc conscient que el tema és molt complicat, i també sóc conscient que el meu cap té les seves limitacions i només arriba fins on arriba.
Malgrat aquesta sensació d'incomprensió i incapacitat generalitzada, aquests dies, tal com dic, de tant en tant m'agrada llegir alguna pàgina del llibre. Entre les dimensions infinites de la teoria de la relativitat i les infinitesimals de la mecànica quàntica tinc la sensació d'estar llegint una epopeia (els forats negres, els quarks, la curvatura de l'espai-temps, les singularitats, els col.lapses...).
Una epopeia narrada amb un ritme i una musicalitat... que, ves per on, em recorda una obra clàssica. Per exemple l'Odissea. Sí, l'Odissea, o més ben dit, en concret la traducció que en va fer Carles Riba, ho remarco perquè alguna altra traducció de l'Odissea m'ha deixat indiferent. (2)
D'Homer a Stephen Hawking (passant per Carles Riba), quines meravelles... Quina sort que s'hagin escrit aquests llibres. I que algú els hagi traduït (perquè jo de grec i anglès no en sé ni un borrall).
--
(1) Història del temps; del big bang als forats negres. Ed. Crítica, 1988
(2) Editorial Alpha, 1953 (quan era jove Riba ja n'havia fet una primera traducció, el 1919).
Malgrat aquesta sensació d'incomprensió i incapacitat generalitzada, aquests dies, tal com dic, de tant en tant m'agrada llegir alguna pàgina del llibre. Entre les dimensions infinites de la teoria de la relativitat i les infinitesimals de la mecànica quàntica tinc la sensació d'estar llegint una epopeia (els forats negres, els quarks, la curvatura de l'espai-temps, les singularitats, els col.lapses...).
Una epopeia narrada amb un ritme i una musicalitat... que, ves per on, em recorda una obra clàssica. Per exemple l'Odissea. Sí, l'Odissea, o més ben dit, en concret la traducció que en va fer Carles Riba, ho remarco perquè alguna altra traducció de l'Odissea m'ha deixat indiferent. (2)
D'Homer a Stephen Hawking (passant per Carles Riba), quines meravelles... Quina sort que s'hagin escrit aquests llibres. I que algú els hagi traduït (perquè jo de grec i anglès no en sé ni un borrall).
--
(1) Història del temps; del big bang als forats negres. Ed. Crítica, 1988
(2) Editorial Alpha, 1953 (quan era jove Riba ja n'havia fet una primera traducció, el 1919).
12 de juny 2018
11 de juny 2018
4 de juny 2018
29 de maig 2018
Memòria sota sospita
De tant en tant, sobretot quan parlo de temes familiars, em refereixo a la meva desconfiança en relació a la meva memòria (i també en relació a la memòria dels altres).
Procuro tenir sempre present aquesta idea, i sempre que trobo escrits que me la recorden m'agrada llegir-los. Per exemple, els que reprodueixo a continuació:
"Por desgracia, las palabras 'fiable' y 'precisa' rara vez pueden aplicarse a la manera de funcionar del cerebro, sobre todo en lo que a la memoria se refiere." p. 78
"Lejos de formar un registro estático de información o de hechos pasados recogidos cual páginas en un libro, nuestros recuerdos son regularmente objeto de retoques y modificaciones con el propósito de adaptarse a las que el cerebro interpreta en cada momento que son nuestras necesidades." p. 79
"Esto último es clave: creemos de verdad que la versión de los hechos guardada en nuestra memoria es precisa e imparcial. Las modificaciones y retoques aplicados a la misma para imprimir en ella un retrato más favorable de nosotros mismos son, en la mayoría de los casos, totalmente inconscientes." p. 82
"Pero, ¿y si simplemente he ido recordando aquí cosas que confirman mi idea y he ido olvidando las que no? p. 86
Dean Burnet, "El cerebro idiota", Temas de Hoy, 2016.
Procuro tenir sempre present aquesta idea, i sempre que trobo escrits que me la recorden m'agrada llegir-los. Per exemple, els que reprodueixo a continuació:
"Por desgracia, las palabras 'fiable' y 'precisa' rara vez pueden aplicarse a la manera de funcionar del cerebro, sobre todo en lo que a la memoria se refiere." p. 78
"Lejos de formar un registro estático de información o de hechos pasados recogidos cual páginas en un libro, nuestros recuerdos son regularmente objeto de retoques y modificaciones con el propósito de adaptarse a las que el cerebro interpreta en cada momento que son nuestras necesidades." p. 79
"Esto último es clave: creemos de verdad que la versión de los hechos guardada en nuestra memoria es precisa e imparcial. Las modificaciones y retoques aplicados a la misma para imprimir en ella un retrato más favorable de nosotros mismos son, en la mayoría de los casos, totalmente inconscientes." p. 82
"Pero, ¿y si simplemente he ido recordando aquí cosas que confirman mi idea y he ido olvidando las que no? p. 86
Dean Burnet, "El cerebro idiota", Temas de Hoy, 2016.
22 de maig 2018
18 de maig 2018
Sobre salut mental
Una explicació sobre aquests escrits
https://horitzontal.blogspot.com.es/2018/05/una-explicacio-sobre-aquests-escrits.html
Més històries d'abusos
https://horitzontal.blogspot.com.es/2018/05/mes-histories-dabusos.html
https://horitzontal.blogspot.com.es/2018/05/una-explicacio-sobre-aquests-escrits.html
Més històries d'abusos
https://horitzontal.blogspot.com.es/2018/05/mes-histories-dabusos.html
16 de maig 2018
Dret a viure i morir lliurement
Recordatori maig 2018:
https://miravolant.blogspot.com.es/2018/05/recordatori-2018.html
https://miravolant.blogspot.com.es/2018/05/recordatori-2018.html
15 de maig 2018
En Bielet
Quan era petit en Bielet va dir caca, va dir pipí, va dir pet. I quan anava a quart de Primària, jugant a lladres i serenos al pati de l'escola un dia va dir: "Morin els Borbons!" I es va tirar una llufa.
Molts anys més tard un dia es va presentar a unes oposicions, o a unes competicions, o a unes eleccions. I llavors es va descobrir el seu terrible passat, tot el que havia dit quan era petit.
Periodistes, tertulians, polítics, fiscals, jutges, cansaladers, peixateres, tothom van parlar del passat d'en Bielet.
Com si tirar-se un pet fos un pecat (un delicte), i com si després de dècades en Biel fos en Bielet. En resum, tot plegat una ridícula història de pets.
Molts anys més tard un dia es va presentar a unes oposicions, o a unes competicions, o a unes eleccions. I llavors es va descobrir el seu terrible passat, tot el que havia dit quan era petit.
Periodistes, tertulians, polítics, fiscals, jutges, cansaladers, peixateres, tothom van parlar del passat d'en Bielet.
Com si tirar-se un pet fos un pecat (un delicte), i com si després de dècades en Biel fos en Bielet. En resum, tot plegat una ridícula història de pets.
14 de maig 2018
El beat
S'ha rascat un gra.
Ha fet un rot.
S'ha tret un moc.
S'ha tirat un pet.
Amb una gran devoció,
mentre feia apostolat.
Per això, després de mort,
l'han canonitzat.
Ha fet un rot.
S'ha tret un moc.
S'ha tirat un pet.
Amb una gran devoció,
mentre feia apostolat.
Per això, després de mort,
l'han canonitzat.
13 de maig 2018
El ric li diu al pobre
Mentre es menja un rap al forn
i una cuixa de xai amb patates,
el ric li diu al pobre:
-Ho veus? Tots som iguals,
tu tampoc comparteixes
amb els altres pobres més pobres que tu
els ossos de xai i les espines de rap
que reculls de les meves escombraries.
.
i una cuixa de xai amb patates,
el ric li diu al pobre:
-Ho veus? Tots som iguals,
tu tampoc comparteixes
amb els altres pobres més pobres que tu
els ossos de xai i les espines de rap
que reculls de les meves escombraries.
.
8 de maig 2018
El germà del meu avi
(temes familiars)
El germà del meu avi
https://442m.blogspot.com.es/2018/05/el-germa-del-meu-avi.html
El germà del meu avi - 2
https://442m.blogspot.com.es/2018/05/el-germa-del-meu-avi-2.html
El germà del meu avi
https://442m.blogspot.com.es/2018/05/el-germa-del-meu-avi.html
El germà del meu avi - 2
https://442m.blogspot.com.es/2018/05/el-germa-del-meu-avi-2.html
2 de maig 2018
Escric
Escric sovint. Coses que si no les escrivís no passaria res. En general (sempre?) irrellevants, intranscendents, potser bajanades. Però les escric. En part amb un punt de compulsivitat (és difícil estar quiet). En part com aquell que fa gimnàs.
M'entreno. Faig exercicis d'estiraments literaris, flexions literàries, assajos de motricitat literaris... Per tal d'estar preparat, en forma, per si un dia em sembla que val la pena explicar una cosa més important.
Aquests textos sovint no són res més que això, exercicis de gimnàs, preparacions.
Escriure és a mitges gimnàs i a mitges joc. Un joc seductor, divertit, estimulant. Perquè escriure és com fer jocs de malabars amb les paraules. O com un paleta que fa parets, o un pagès que sembra enciams, o un astrònom que busca galàxies (i que potser només troba l'aranya que hi ha a la lent del telescopi).
O com un pintor que pinta sanefes, o com un nen que es furga el nas.
Gimnàs o joc, el cas és que sempre necessitem excuses. Per això alhora dic que escric "per si un dia em cal escriure". Dic que aquest és l'objectiu, que ho faig per tal de ser llavors (si un dia em cal) una mica competent en aquesta matèria (la matèria d'escriure).
Puc dir el que vulgui. Només són excuses, autojustificacions. Ja m'he referit al fet d'escriure com a activitat compulsiva, fins i tot addictiva. Cal remarcar aquesta part. Perquè és difícil resistir aquesta temptació (quan tens aquesta fragilitat). Quan és el cas que en lloc d'estar dominat per l'alcohol, la cocaïna o la marihuana, ho estàs per "la imperiosa temptació" d'escriure.
Dic que són excuses perquè de fet, a més, des d'un punt de vista ampli, els escrits (aquests i tots), i tots nosaltres, i tot l'univers, i els altres universos (si és que n'hi ha)... tot és irrellevant. O més ben dit: nosaltres som irrellevants dins d'aquesta infinitud.
O no. Perquè de vegades un infant plora, un infant desvalgut. Un nen de tres anys, o de seixanta. I llavors pots fer o no fer. I de vegades, alguna vegada, fer (el que sigui, parlar, callar, escriure, entrar, sortir...) pot ser oportú.
En mig de la gran buidor d'existir, les paraules encertades (quan és així, en els moments de més lucidesa o tendresa), aquestes paraules que potser escrivim, que diem (que escoltem, que "mirem", que "abracem"), potser de vegades són una mica útils als altres.
Potser. I si és que sí, llavors també ens salven una mica nosaltres.
M'entreno. Faig exercicis d'estiraments literaris, flexions literàries, assajos de motricitat literaris... Per tal d'estar preparat, en forma, per si un dia em sembla que val la pena explicar una cosa més important.
Aquests textos sovint no són res més que això, exercicis de gimnàs, preparacions.
Escriure és a mitges gimnàs i a mitges joc. Un joc seductor, divertit, estimulant. Perquè escriure és com fer jocs de malabars amb les paraules. O com un paleta que fa parets, o un pagès que sembra enciams, o un astrònom que busca galàxies (i que potser només troba l'aranya que hi ha a la lent del telescopi).
O com un pintor que pinta sanefes, o com un nen que es furga el nas.
Gimnàs o joc, el cas és que sempre necessitem excuses. Per això alhora dic que escric "per si un dia em cal escriure". Dic que aquest és l'objectiu, que ho faig per tal de ser llavors (si un dia em cal) una mica competent en aquesta matèria (la matèria d'escriure).
Puc dir el que vulgui. Només són excuses, autojustificacions. Ja m'he referit al fet d'escriure com a activitat compulsiva, fins i tot addictiva. Cal remarcar aquesta part. Perquè és difícil resistir aquesta temptació (quan tens aquesta fragilitat). Quan és el cas que en lloc d'estar dominat per l'alcohol, la cocaïna o la marihuana, ho estàs per "la imperiosa temptació" d'escriure.
Dic que són excuses perquè de fet, a més, des d'un punt de vista ampli, els escrits (aquests i tots), i tots nosaltres, i tot l'univers, i els altres universos (si és que n'hi ha)... tot és irrellevant. O més ben dit: nosaltres som irrellevants dins d'aquesta infinitud.
O no. Perquè de vegades un infant plora, un infant desvalgut. Un nen de tres anys, o de seixanta. I llavors pots fer o no fer. I de vegades, alguna vegada, fer (el que sigui, parlar, callar, escriure, entrar, sortir...) pot ser oportú.
En mig de la gran buidor d'existir, les paraules encertades (quan és així, en els moments de més lucidesa o tendresa), aquestes paraules que potser escrivim, que diem (que escoltem, que "mirem", que "abracem"), potser de vegades són una mica útils als altres.
Potser. I si és que sí, llavors també ens salven una mica nosaltres.
27 d’abr. 2018
24 d’abr. 2018
Resurreccions
Quan va morir la Vicenteta els familiars i alguns coneguts es van reunir a la casa de la difunta. Durant la nit de la vetlla, mentre estaven al menjador fent un ressopó, de cop van sentir, des de l'habitació on estava de cos present la Vicenteta: "Sisplau, un got d'aigua, que tinc set". I l'enterro de la Vicenteta va haver d'esperar uns anys més.
La Roseta, cosina de la Vicenteta, no va tenir tanta sort. Al cap d'uns anys de morir, quan van obrir el nínxol per tal d'enterrar-hi un altre parent, van trobar que la Roseta estava tota encargolada, i la tapa del taüt tota esgarrapada.
La Vicenteta i la Roseta van morir a principis del segle XX. M'explica la història el Manuel, nét d'una cosina de la Vicenteta. Diu el Manuel que, amb dos casos a la família, aquestes resurreccions deuen tenir algun component genètic. I que la seva mare, per si de cas, ja ha dit que no vol de cap manera que l'enterrin, que vol donar el cos a la ciència, perquè així, "trossejada", segur que no hi podrà haver ensurts.
El Manuel, també per si de cas, ha dit a la seva dona i als seus fills que vol que l'incinerin.
La Roseta, cosina de la Vicenteta, no va tenir tanta sort. Al cap d'uns anys de morir, quan van obrir el nínxol per tal d'enterrar-hi un altre parent, van trobar que la Roseta estava tota encargolada, i la tapa del taüt tota esgarrapada.
La Vicenteta i la Roseta van morir a principis del segle XX. M'explica la història el Manuel, nét d'una cosina de la Vicenteta. Diu el Manuel que, amb dos casos a la família, aquestes resurreccions deuen tenir algun component genètic. I que la seva mare, per si de cas, ja ha dit que no vol de cap manera que l'enterrin, que vol donar el cos a la ciència, perquè així, "trossejada", segur que no hi podrà haver ensurts.
El Manuel, també per si de cas, ha dit a la seva dona i als seus fills que vol que l'incinerin.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
