24 d’oct. 2018

Sobre les mirades

He quedat amb el Romà. Li ho havia proposat jo, amb l'objectiu de parlar amb ell sobre quina és la forma adequada de mirar les persones que ens trobem pel carrer (o on sigui) amb deformitats físiques evidents, per exemple amb malformacions de la cara (de naixement, o a causa d'un accident o malaltia), amb paràlisi cerebral, nanisme, geperudes, desmesuradament obeses o esquelètiques, amb seqüeles de la pòlio, sense un braç o una cama, etc.

És a dir, persones que a causa de la seva deformitat és fàcil que ens cridin l'atenció, i que potser poden sentir-se molestes per la forma com les mirem. O només pel fet de ser mirades, en la mesura que potser voldrien passar desapercebudes.

He fet la proposta al Romà perquè no conec cap altra persona més adequada: afectat per una paràlisi cerebral, des de petit té una mobilitat limitada que, tanmateix, no li impedeix caminar i ser autònom. Això sí, amb dificultats i alguna eventual esclatarada de tant en tant a causa de la seva poca estabilitat, però sense que aquests límits i incidents l'arrauleixin.

Quan parla el Romà ho fa amb dificultat, però si estàs atent i t'hi vas acostumant, no és difícil entendre'l. Només cal adaptar-te al seu ritme lent i treballós.

A banda d'aquestes característiques físiques, el Romà té un cap prodigiós, brillant, inquisitiu, i un dels temes que l'interessen és precisament aquest. Li interessa com a persona afectada, com a persona curiosa, i com a persona amb una llarga trajectòria laboral en projectes relacionats amb les persones amb discapacitats.

En resum, que pel que fa a aquest tema el Romà és un interlocutor ideal.

Em diu que és un tema complicat, i que la seva experiència és que "no hi ha una resposta", ja que aquesta interacció cadascú la pot viure diferent, tant el fet de ser mirat o no (no ser mirat també es pot percebre com una discriminació, una forma d'exclusió), com la forma. I que a més cal tenir en compte que la intenció de qui mira, d'un determinat tipus, pot ser percebuda, interpretada, de forma diferent per una persona o una altra, en funció de la seva biografia, les seves idees i expectatives, l'estat d'humor d'aquell dia, etc.

El Romà diu que, es faci el que es faci, per a ell l'important és l'actitud amb què es fa, i que si l'actitud és respectuosa, natural, afectuosa, a ell no el molesta, i que creu que aquest és un criteri bastant generalitzable, malgrat les excepcions que es puguin produir (pels motius que sigui).

Pel que fa a l'actitud, remarca també que el llenguatge corporal és determinant. De fet, diu que si ja ho és sempre (i fa referència als estudis que diuen que sobretot comuniquem a través d'aquest llenguatge, molt més que a través de les paraules que diem), en aquest cas encara més, en la mesura que són interaccions delicades.

El Romà és especial en molts sentits. Per exemple, té un gran sentit de l'humor i riu molt. Parlar amb ell és divertit i estimulant. Ell s'accepta com és, relativitza els seus condicionants i té la capacitat de no amargar-se la vida a causa d'alguna mirada o reacció poc adequada. Diu que de vegades d'entrada la gent que no el coneix associa les seves peculiaritats físiques i la seva dificultat per moure's i parlar amb una deficiència psíquica, i llavors el tracten amb aquest prejudici. Fins que es desfà el malentès. (1)

El resum de la conversa amb el Romà és que em quedo bastant com estava, llevat del reforç de la importància de mirar o relacionar-nos amb aquestes persones des del respecte, des de la calidesa, amb atenció, per tal de trobar, en cada ocasió, la millor manera d'actuar.

Sense oblidar, alhora, que fem el que fem, la percepció o resposta de l'altre pot no estar en sintonia amb la nostra intenció. Sobretot perquè no tothom és com el Romà, no tothom té la seva vitalitat, lucidesa, empatia i sentit de l'humor que té ell.

Hi ha gent que porta la càrrega de les seves limitacions amb moltes més dificultats, i aquestes dificultats "d'elles amb la seva vida", poden contaminar la seva relació amb els altres. En aquests casos, per molta bona voluntat que tu hi posis, les coses no seran fàcils. Però aquesta ja és una altra història.

--
(1) Hi ha gent que creu equivocadament (ho he constatat diferents vegades parlant del tema amb altres persones) que la paràlisi cerebral, sobretot quan els efectes són greus, va sempre associada a discapacitat mental.