Un cop a la setmana amb la meva companya anem a veure la seva germana, l'Elisabet. A l'Elisabet la vaig conèixer quan estava a la residència anterior, quan em vaig començar a afegir (algunes vegades) a aquestes visites setmanals.
Ara les visites per a mi s'han convertit en una rutina, i si alguna setmana pel que sigui no hi puc anar, trobo a faltar aquesta estona amb ella.
L'Elisabet està contenta quan l'anem a veure, i nosaltres també. A banda d'aquesta sensació agradable (i alhora trista, a causa de la seva vida complicada), pot semblar un tòpic si també dic que a mi ella m'ha ensenyat moltes coses, però és així. Me les ha ensenyat o m'ha facilitat aprendre-les, tant se val: es digui com es digui, l'aprenentatge és el resultat de la relació, de les estones compartides, dels cafès compartits, de les preocupacions compartides, de les bromes compartides...
L'Elisabet té la meva edat. Ella viu en una residència psiquiàtrica i jo no. De vegades penso que hi ha molt d'atzar en el fet que ella estigui "a dins" d'un lloc així i jo no.
És un misteri, vas caminant per la vida, arribes a cruïlles, has de triar cap a quina banda et decantes... i llavors potser en lloc de triar un camí segur (o menys insegur), potser tries un camí incert, perillós.
I resulta que el perill és gran, amb amenaces i monstres reals. I tens mala sort i ensopegues, i un monstre et devora. En el seu cas el monstre van ser les amfetamines, i poc després la psicosi.
De vegades també penso que ella va ser "devorada", però que també hauria pogut ser "rescatada". Hi penso sovint, igual que també penso sovint què a la residència de l'Elisabet hi ha massa gent, gent que potser, segons com, podria no estar-hi.
Amuntegar les persones en residències psiquiàtriques és una opció, una forma de gestió vinculada a una forma de mirar. Perquè la realitat és complexa, pot ser mirada des de diferents angles, i davant de la complexitat, de la multiplicitat de perspectives possibles, sovint simplifiquem (per comoditat, mandra, por, el que sigui). I la simplificació té repercussions.
D'altra banda, una cosa és la comprensió i una altra la implicació. Jo si penso en l'Elisabet em sento interpel.lat, i en parlo, però sé quins són els meus límits. Ho sé perquè els he establert jo mateix. He decidit que arribo fins on arribo: en aquest cas, fins a aquestes petites visites setmanals.
Més enllà d'això, sóc gelós "de la meva vida". De manera que sé que puc parlar "només fins a un cert punt".
29 de nov. 2018
27 de nov. 2018
Mentides
Quan algú t'ha mentit, la recuperació de la confiança no és fàcil. Perquè encara que després hi hagi la voluntat compartida de reparar la relació i amb el temps de mica en mica es vagi tancant la ferida, si pel que sigui apareix algun moment d'incertesa, d'inseguretat, llavors poden emergir un altre cop els dubtes:
-Què està passant? I si m'està mentint una altra vegada?
És com aquella història d'un savi xinès que li va dir a un home que havia esclafat un cuc:
"Molt bé, ja has esclafat el cuc, ara torna a fer el cuc".
Doncs això, quan esclafes la sinceritat, amb temps i esforç la pots anar reconstruint... però deixar-la com si fos nova, sense cap senyal del passat, segurament és tan difícil "com tornar a fer el cuc".
-Què està passant? I si m'està mentint una altra vegada?
És com aquella història d'un savi xinès que li va dir a un home que havia esclafat un cuc:
"Molt bé, ja has esclafat el cuc, ara torna a fer el cuc".
Doncs això, quan esclafes la sinceritat, amb temps i esforç la pots anar reconstruint... però deixar-la com si fos nova, sense cap senyal del passat, segurament és tan difícil "com tornar a fer el cuc".
23 de nov. 2018
20 de nov. 2018
19 de nov. 2018
Dos milions de persones
Des de la terrassa de l'àtic de la part alta de Barcelona, mirant la ciutat que s'estén fins al mar, el Jordi li diu a la Consol:
-Mira, dos milions de persones intentant ser felices!
16 de nov. 2018
Bon dia, mandra - 2
Vaig parlar de les misèries empresarials que la Corinne Maier descriu a "Bon dia, mandra", traslladant-les jo al món de les ONGs. Ara explicaré una estratègia personal de supervivència dins d'una ONG, quan és el cas que l'entitat (amb els seus protocols, normes, jerarquies, etc.) no afavoreix gaire el treball creatiu i àgil.
En lloc de fer el que la Corinne Maier diu, "no fotre res", cosa que no té sentit si col.labores com a voluntari en una entitat (per no fer res és millor plegar, ja que no tens cap sou que et retingui), en aquests casos una alternativa és, mirant de fer poc soroll i passar desapercebut, procurar generar un petit espai aïllat, des del qual poder organitzar i desenvolupar la feina que creus que realment té sentit i és efectiva. Que "tu ho creus", diguin el que diguin els plans d'acció oficials, els objectius estratègics, les prioritats organitzatives i totes aquestes coses que és imprescindible que les entitats tinguin... però que no sempre ajuden a tirar endavant iniciatives que potser són molt sensates (i que l'únic que requereixen, més que recursos, és que no se'ls posin impediments).
Per descomptat, aquesta opció que apunto no és una estratègia generalitzable, ja que la seva viabilitat depèn precisament de què sigui una activitat minoritària i discreta dins de l'entitat. És a dir, poc detectable. Aquest, alhora, és un punt fort seu, ja que aquesta vocació de minoria i discreció no és atractiva per a molta gent. De manera que mentre la resta alimenta "la norma", amb una mica de sort tu pots crear i fer fructífera "l'excepció".
En lloc de fer el que la Corinne Maier diu, "no fotre res", cosa que no té sentit si col.labores com a voluntari en una entitat (per no fer res és millor plegar, ja que no tens cap sou que et retingui), en aquests casos una alternativa és, mirant de fer poc soroll i passar desapercebut, procurar generar un petit espai aïllat, des del qual poder organitzar i desenvolupar la feina que creus que realment té sentit i és efectiva. Que "tu ho creus", diguin el que diguin els plans d'acció oficials, els objectius estratègics, les prioritats organitzatives i totes aquestes coses que és imprescindible que les entitats tinguin... però que no sempre ajuden a tirar endavant iniciatives que potser són molt sensates (i que l'únic que requereixen, més que recursos, és que no se'ls posin impediments).
Per descomptat, aquesta opció que apunto no és una estratègia generalitzable, ja que la seva viabilitat depèn precisament de què sigui una activitat minoritària i discreta dins de l'entitat. És a dir, poc detectable. Aquest, alhora, és un punt fort seu, ja que aquesta vocació de minoria i discreció no és atractiva per a molta gent. De manera que mentre la resta alimenta "la norma", amb una mica de sort tu pots crear i fer fructífera "l'excepció".
15 de nov. 2018
Bon dia, mandra
"Qui s'atreveixi a treure la careta a la ficció compartida, o a la crença instaurada, serà el pitjor dels traïdors. Que es prepari per al dit acusador." Albert Lladó (1)
Durant anys he anat veient als prestatges de les llibreries (de nou i de vell), i als de les biblioteques, el llibre "Bon dia, mandra", de la Corinne Maier. Malgrat un títol tan suggestiu mai no m'havia decidit a agafar-lo, tot i que no sé explicar-ne el motiu.
Fa unes setmanes me'n vaig trobar un exemplar pel carrer, i el vaig arreplegar. I el vaig afegir a la pila de llibres pendents, també aquesta vegada sense acabar-me de decidir a llegir-lo.
Fins que finalment m'he decidit. D'entrada, he tingut una sensació de rebuig a causa del to i l'extremisme, però després m'hi he anat acostumant, i n'he anat gaudint sobretot algunes frases molt enginyoses (en conjunt, crec que el millor del llibre són aquestes frases brillants que de tant en tant van apareixent).
Però quan l'he començat a assaborir més ha sigut quan en lloc de pensar, mentre el llegia, en el món laboral en general, he començat a pensar en el món de les ONGs.
Amb aquest canvi d'enfocament m'hi he començat a sentir més a gust, perquè malgrat les exageracions i les caricatures (o potser gràcies a elles) he vist ben reflectides situacions, dinàmiques i actituds del món de les ONGs que, malauradament, conec bé.
A més, això que dic (aquest núvol o teranyina d'absurditats, ridiculeses i incompetències), en les ONGs a grans trets afecta igual a les persones contractades com a les voluntàries. Cosa que d'altra banda suposo que hauria de sorprendre poc, ja que anem a on anem, i fem el que fem (cobrant o de franc), sempre ho fem arrossegant les nostres limitacions i misèries.
El llibre de la Corinne Maier és un pamflet, una generalització, una trivialització, i per tant cal llegir-lo amb aquest benentès. El que jo he dit de les ONGs potser també una mica. Perquè a tot arreu hi ha de tot. I a les ONGs (i a les empreses) també hi ha gent molt valuosa, rigorosa i honesta. De fet, aquestes són les persones que, amb la seva eficàcia i lucidesa, maquillen la ineficàcia i la incompetència de les altres.
--
(1) Culturas, La Vangardia, 11/08/2018
Durant anys he anat veient als prestatges de les llibreries (de nou i de vell), i als de les biblioteques, el llibre "Bon dia, mandra", de la Corinne Maier. Malgrat un títol tan suggestiu mai no m'havia decidit a agafar-lo, tot i que no sé explicar-ne el motiu.
Fa unes setmanes me'n vaig trobar un exemplar pel carrer, i el vaig arreplegar. I el vaig afegir a la pila de llibres pendents, també aquesta vegada sense acabar-me de decidir a llegir-lo.
Fins que finalment m'he decidit. D'entrada, he tingut una sensació de rebuig a causa del to i l'extremisme, però després m'hi he anat acostumant, i n'he anat gaudint sobretot algunes frases molt enginyoses (en conjunt, crec que el millor del llibre són aquestes frases brillants que de tant en tant van apareixent).
Però quan l'he començat a assaborir més ha sigut quan en lloc de pensar, mentre el llegia, en el món laboral en general, he començat a pensar en el món de les ONGs.
Amb aquest canvi d'enfocament m'hi he començat a sentir més a gust, perquè malgrat les exageracions i les caricatures (o potser gràcies a elles) he vist ben reflectides situacions, dinàmiques i actituds del món de les ONGs que, malauradament, conec bé.
A més, això que dic (aquest núvol o teranyina d'absurditats, ridiculeses i incompetències), en les ONGs a grans trets afecta igual a les persones contractades com a les voluntàries. Cosa que d'altra banda suposo que hauria de sorprendre poc, ja que anem a on anem, i fem el que fem (cobrant o de franc), sempre ho fem arrossegant les nostres limitacions i misèries.
El llibre de la Corinne Maier és un pamflet, una generalització, una trivialització, i per tant cal llegir-lo amb aquest benentès. El que jo he dit de les ONGs potser també una mica. Perquè a tot arreu hi ha de tot. I a les ONGs (i a les empreses) també hi ha gent molt valuosa, rigorosa i honesta. De fet, aquestes són les persones que, amb la seva eficàcia i lucidesa, maquillen la ineficàcia i la incompetència de les altres.
--
(1) Culturas, La Vangardia, 11/08/2018
13 de nov. 2018
De vegades parlo massa fort
De vegades me n'adono jo, de vegades m'ho diu la meva companya: que de vegades parlo massa fort, amb massa intensitat, i a sobre insistint de forma exagerada en el que estic dient.
Sé que és un defecte. No m'agrada, em complica la vida i la complico als altres. Haig d'aprendre a no fer-ho. També sé que hi ha persones amb les quals no em passa mai.
No em passa amb aquelles persones en relació a les quals tinc assumit que haig d'estar atent, de manera especial i constant, per tal que tot sigui el més fàcil possible. Persones amb les quals, de fet, la relació no és d'igualtat, de llibertat despreocupada. Amb aquestes persones tinc interioritzat que haig d'estar sempre atent tant pel que fa als continguts com pel que fa a les formes. I a més no em costa fer-ho, al contrari, tinc la sensació de profit, i de satisfacció, quan tracto amb aquestes persones.
En canvi, en les relacions més igualitàries de vegades em despisto. Pel que fa a les formes, o pel que fa als continguts, o pel que fa a tot plegat. No m'ho justifico, em sembla inadequat. Sobretot si em passa que, tot i dir el que em sembla que és oportú dir, o que cal dir (o que m'han demanat explícitament que digui), ho dic en un to, amb una intensitat, amb una insistència, que no toca. Ho repeteixo, sé que és una assignatura meva pendent.
De vegades he resolt problemes d'aquests "reubicant" les relacions, és a dir, traspassant una relació del grup de les relacions igualitàries a l'altre grup. Això em permet solucionar aquell cas, però no em soluciona "el problema general". Però vaja, solucionar un sol cas ja és molt. Per descomptat, a aquestes persones no els puc parlar d'aquesta "reubicació", ja que se sentirien menysvalorades (quan de fet l'objectiu meu no és "valoratiu", sinó només permetre que la relació es mantingui).
De vegades aquesta estratègia reubicadora no és total, i el que faig és "desplaçar" una mica una relació de l'òrbita d'un grup a l'altre. De fet, pensant-hi bé, en realitat hi ha tota una gradació d'ubicacions, potser hi ha poques relacions que estiguin del tot en un extrem o l'altre.
Sé que és un defecte. No m'agrada, em complica la vida i la complico als altres. Haig d'aprendre a no fer-ho. També sé que hi ha persones amb les quals no em passa mai.
No em passa amb aquelles persones en relació a les quals tinc assumit que haig d'estar atent, de manera especial i constant, per tal que tot sigui el més fàcil possible. Persones amb les quals, de fet, la relació no és d'igualtat, de llibertat despreocupada. Amb aquestes persones tinc interioritzat que haig d'estar sempre atent tant pel que fa als continguts com pel que fa a les formes. I a més no em costa fer-ho, al contrari, tinc la sensació de profit, i de satisfacció, quan tracto amb aquestes persones.
En canvi, en les relacions més igualitàries de vegades em despisto. Pel que fa a les formes, o pel que fa als continguts, o pel que fa a tot plegat. No m'ho justifico, em sembla inadequat. Sobretot si em passa que, tot i dir el que em sembla que és oportú dir, o que cal dir (o que m'han demanat explícitament que digui), ho dic en un to, amb una intensitat, amb una insistència, que no toca. Ho repeteixo, sé que és una assignatura meva pendent.
De vegades he resolt problemes d'aquests "reubicant" les relacions, és a dir, traspassant una relació del grup de les relacions igualitàries a l'altre grup. Això em permet solucionar aquell cas, però no em soluciona "el problema general". Però vaja, solucionar un sol cas ja és molt. Per descomptat, a aquestes persones no els puc parlar d'aquesta "reubicació", ja que se sentirien menysvalorades (quan de fet l'objectiu meu no és "valoratiu", sinó només permetre que la relació es mantingui).
De vegades aquesta estratègia reubicadora no és total, i el que faig és "desplaçar" una mica una relació de l'òrbita d'un grup a l'altre. De fet, pensant-hi bé, en realitat hi ha tota una gradació d'ubicacions, potser hi ha poques relacions que estiguin del tot en un extrem o l'altre.
11 de nov. 2018
Salut mental
No és ell, és la malaltia
http://horitzontal.blogspot.com/2018/11/no-es-ell-es-la-malaltia.html
Leopoldo María Panero
http://horitzontal.blogspot.com/2018/11/leopoldo-maria-panero.html
Literatura sobre manicomis
http://horitzontal.blogspot.com/2018/11/literatura-sobre-manicomis.html
Llegir sobre un tema per entendre'n altres - 2
http://horitzontal.blogspot.com/2018/11/llegir-sobre-un-tema-per-entendren.html
http://horitzontal.blogspot.com/2018/11/no-es-ell-es-la-malaltia.html
Leopoldo María Panero
http://horitzontal.blogspot.com/2018/11/leopoldo-maria-panero.html
Literatura sobre manicomis
http://horitzontal.blogspot.com/2018/11/literatura-sobre-manicomis.html
Llegir sobre un tema per entendre'n altres - 2
http://horitzontal.blogspot.com/2018/11/llegir-sobre-un-tema-per-entendren.html
9 de nov. 2018
Fragilitat
Que fràgils que som!
Una crítica,
una frustració,
un mal de panxa...
Una bufada,
i ja no valem per a res.
Una crítica,
una frustració,
un mal de panxa...
Una bufada,
i ja no valem per a res.
7 de nov. 2018
3 de nov. 2018
Gimnàstica
Encara que sembli estrany,
ni ensems ni aimada
no tenen res a veure
amb ensaïmada.
Al capdavall, potser només es tracta de mantenir-se en forma. En aquest sentit, l'ús d'aquesta llibreta digital és com una mena de gimnàstica: l'obro i, a cops de tecla, faig flexions de frases, estiraments de paraules, relaxacions gramaticals i altres exercicis literaris.
Amb algun segon propòsit? De vegades potser ho sembla, però en el fons (o en la superfície) potser només és el resultat de la necessitat "de fer alguna cosa perquè cal fer alguna cosa".
Perquè estar sempre sense fer res és cansat i difícil.
Tombarella, figuereta, capitomba, cucavel.la, cambuleta...
ni ensems ni aimada
no tenen res a veure
amb ensaïmada.
Al capdavall, potser només es tracta de mantenir-se en forma. En aquest sentit, l'ús d'aquesta llibreta digital és com una mena de gimnàstica: l'obro i, a cops de tecla, faig flexions de frases, estiraments de paraules, relaxacions gramaticals i altres exercicis literaris.
Amb algun segon propòsit? De vegades potser ho sembla, però en el fons (o en la superfície) potser només és el resultat de la necessitat "de fer alguna cosa perquè cal fer alguna cosa".
Perquè estar sempre sense fer res és cansat i difícil.
Tombarella, figuereta, capitomba, cucavel.la, cambuleta...
1 de nov. 2018
Sobre vulnerabilitats i coartades
(temes de salut mental i familiars)
https://442m.blogspot.com/2018/11/sobre-vulnerabilitats-i-coartades.html
https://442m.blogspot.com/2018/11/sobre-vulnerabilitats-i-coartades.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
