Bon dia, mandra - 2

Vaig parlar de les misèries empresarials que la Corinne Maier descriu a "Bon dia, mandra", traslladant-les jo al món de les ONGs. Ara explicaré una estratègia personal de supervivència dins d'una ONG, quan és el cas que l'entitat (amb els seus protocols, normes, jerarquies, etc.) no afavoreix gaire el treball creatiu i àgil.

En lloc de fer el que la Corinne Maier diu, "no fotre res", cosa que no té sentit si col.labores com a voluntari en una entitat (per no fer res és millor plegar, ja que no tens cap sou que et retingui), en aquests casos una alternativa és, mirant de fer poc soroll i passar desapercebut, procurar generar un petit espai aïllat, des del qual poder organitzar i desenvolupar la feina que creus que realment té sentit i és efectiva. Que "tu ho creus", diguin el que diguin els plans d'acció oficials, els objectius estratègics, les prioritats organitzatives i totes aquestes coses que és imprescindible que les entitats tinguin... però que no sempre ajuden a tirar endavant iniciatives que potser són molt sensates (i que l'únic que requereixen, més que recursos, és que no se'ls posin impediments).

Per descomptat, aquesta opció que apunto no és una estratègia generalitzable, ja que la seva viabilitat depèn precisament de què sigui una activitat minoritària i discreta dins de l'entitat. És a dir, poc detectable. Aquest, alhora, és un punt fort seu, ja que aquesta vocació de minoria i discreció no és atractiva per a molta gent. De manera que mentre la resta alimenta "la norma", amb una mica de sort tu pots crear i fer fructífera "l'excepció".