Límits literaris i familiars
https://442m.blogspot.com/2018/07/limits-literaris-i-familiars.html
Carta a la meva mare
https://442m.blogspot.com/2018/07/carta-la-meva-mare.html
28 de jul. 2018
24 de jul. 2018
Tretze anys després
(temes familiars, els escrits de la meva mare)
https://442m.blogspot.com/2018/07/tretze-anys-despres.html
https://442m.blogspot.com/2018/07/tretze-anys-despres.html
19 de jul. 2018
Escriure per conservar els records
Ho faig de vegades: després d'un episodi que pel motiu que sigui no vull que se m'oblidi o distorsioni, sense deixar passar el temps (com més aviat millor) faig una nota sobre aquest episodi (sistema analògic, llapis i paper).
Per descomptat les meves notes són subjectives, perquè cadascú viu un mateix fet de manera diferent, i encara més si aquest fet està envoltat de tensió, discrepàncies o malestars. De manera que les meves notes al capdavall l'únic que em garanteixen és que la meva versió inicial no se'm deformi (és a dir, no la deformi jo mateix reinterpretant-la cada vegada que la torno a recordar).
Conscient sempre del pes inevitable de la subjectivitat i de la fragilitat de la memòria (sovint sembla que l'especialitat dels records és fer-nos males jugades), com més escric i més intento detallar aquest tipus de notes, després em sento una mica més segur (només una mica) pel que fa a la fiabilitat de les meves versions del passat. (1)
En posaré un exemple concret. Fa uns mesos em van demanar si volia anar a declarar a un tribunal eclesiàstic, i vaig dir que sí (ves quines coses de fer, jo, un ateu declarat i a sobre anticlerical!). El tema en concret no ve al cas, sobretot perquè esmentant-lo potser podria incomodar la persona que em va demanar si volia anar a declarar (tot i que no vam pactar cap "clàusula de confidencialitat").
Durant gairebé dues hores vaig estar a la seu d'aquest tribunal, dues hores durant les quals van passar moltes coses, algunes esperpèntiques o ridícules (amb mostres de mala educació incloses). I altres, indicadores d'una falta de rigor i coherència "judicial" sorprenents.
Va ser tan estrany i desagradable el que va passar (i tan desmesurat), que quan vaig sortir vaig seure al primer banc que vaig trobar, i allí mateix vaig fer una llista de tot el que havia passat, per tal d'assegurar-me que no se m'oblidés.
La llista que vaig escriure aquell dia és una d'aquestes notes que dic que guardo. Potser algun dia en parlaré, d'aquesta història concreta. O potser no en parlaré mai, per respecte, tal com he dit, a la persona que em va demanar la meva assistència (i que no és en absolut responsable del que va passar).
En qualsevol cas, si algun dia en volgués parlar, la nota (ara ben guardada) em seria una bona ajuda.
--
(1) De vegades, si repasso una nota d'aquestes quan al cap dels anys potser rememoro segons quins fets amb els coprotagonistes d'aquests fets, passa una cosa curiosa. I és que m'adono (de vegades) que les discrepàncies del present potser són d'una naturalesa diferent de les del passat. És a dir, dura el desacord, però el contingut del desacord (misteriosament) s'ha transmutat.
Per descomptat les meves notes són subjectives, perquè cadascú viu un mateix fet de manera diferent, i encara més si aquest fet està envoltat de tensió, discrepàncies o malestars. De manera que les meves notes al capdavall l'únic que em garanteixen és que la meva versió inicial no se'm deformi (és a dir, no la deformi jo mateix reinterpretant-la cada vegada que la torno a recordar).
Conscient sempre del pes inevitable de la subjectivitat i de la fragilitat de la memòria (sovint sembla que l'especialitat dels records és fer-nos males jugades), com més escric i més intento detallar aquest tipus de notes, després em sento una mica més segur (només una mica) pel que fa a la fiabilitat de les meves versions del passat. (1)
En posaré un exemple concret. Fa uns mesos em van demanar si volia anar a declarar a un tribunal eclesiàstic, i vaig dir que sí (ves quines coses de fer, jo, un ateu declarat i a sobre anticlerical!). El tema en concret no ve al cas, sobretot perquè esmentant-lo potser podria incomodar la persona que em va demanar si volia anar a declarar (tot i que no vam pactar cap "clàusula de confidencialitat").
Durant gairebé dues hores vaig estar a la seu d'aquest tribunal, dues hores durant les quals van passar moltes coses, algunes esperpèntiques o ridícules (amb mostres de mala educació incloses). I altres, indicadores d'una falta de rigor i coherència "judicial" sorprenents.
Va ser tan estrany i desagradable el que va passar (i tan desmesurat), que quan vaig sortir vaig seure al primer banc que vaig trobar, i allí mateix vaig fer una llista de tot el que havia passat, per tal d'assegurar-me que no se m'oblidés.
La llista que vaig escriure aquell dia és una d'aquestes notes que dic que guardo. Potser algun dia en parlaré, d'aquesta història concreta. O potser no en parlaré mai, per respecte, tal com he dit, a la persona que em va demanar la meva assistència (i que no és en absolut responsable del que va passar).
En qualsevol cas, si algun dia en volgués parlar, la nota (ara ben guardada) em seria una bona ajuda.
--
(1) De vegades, si repasso una nota d'aquestes quan al cap dels anys potser rememoro segons quins fets amb els coprotagonistes d'aquests fets, passa una cosa curiosa. I és que m'adono (de vegades) que les discrepàncies del present potser són d'una naturalesa diferent de les del passat. És a dir, dura el desacord, però el contingut del desacord (misteriosament) s'ha transmutat.
17 de jul. 2018
Solitud, desordre i brutícia
Vaig amb l'Aureli cap a casa seva. Viu en un edifici "senyorial", en un dels barris amb el metro quadrat més car de la ciutat. L'entrada enlluerna de tan neta, amb marbres i llums que semblen patenes. Una esplèndida catifa (tot i que estem a l'estiu) va des de la porta del carrer fins a la porta de l'ascensor.
L'ascensor és antic, espaiós, de fusta, amb un gran mirall. Pugem fins a dalt de tot, perquè l'Aureli viu a l'àtic. Sortim de l'ascensor, i quan ell obre la porta del pis, rebo una bufetada. O més ben dit, dues bufetades, una olfactiva, densa, intensa, confitada, de falta de ventilació, de suor, de pols. I la segona visual, quan d'una llambregada m'adono de l'escenari caòtic i brut en el qual em disposo a entrar.
L'Aureli es disculpa, i li dic que no es preocupi, que hi estic acostumat, que no és el primer cop que entro en un pis com el seu. I ell es torna a disculpar, i jo torno a insistir que no es preocupi.
És un pis immens. Hi viu sol des que fa uns anys la seva mare va morir. Pel mig del llarg passadís hi ha com un petit caminet, no tan brut com la resta, mentre que per les vores s'hi acumula la brutícia de forma progressiva: com més cap a les parets, la capa és més densa, més gruixuda, fins a tapar completament les rajoles de sota. En segons quins trams, la brutícia té una altra consistència, enganxosa: llavors, quan camines, les soles de les sabates s'adhereixen a terra, i fan un soroll estrany, com quan arrenques les cintes adhesives d'un embalatge.
A la cuina no hi ha ni mig pam buit on poder-hi deixar, si volguessis, un saler. Els plats, els gots, les paelles, les cassoles, els coberts, papers, plàstics i pots, inunden la cuina. O més ben dit, és com si fa temps l'haguessin inundat, i així es van quedar, ves a saber quan temps fa, bruts, amb restes de menjar que primer es devien anar podrint, després assecant, conformant aquest escenari de brutícia fossilitzada.
Els fogons, negres, acumulen restes de menjar carbonitzades, unes restes que s'han anat superposant, han anat fent gruix i en algun punt superen els fogons, un parell dels quals han desaparegut, literalment, sota aquesta "marea negra".
Per sort, el lavabo i el vàter no els veig, dic per sort perquè per experiència ja sé que en aquests casos és la part de la casa més immunda, més terrorífica.
En totes les habitacions hi ha el mateix desordre de llibres, papers, plàstics, robes. Tot escampat damunt les taules, les cadires, els radiadors, els llits. O caigut pel terra. En conjunt una gran estesa polsegosa i bruta, en el millor dels casos apartada cap a les vores, per tal de no trepitjar res al passar.
No li dic cap mentida quan li dic a l'Aureli que no és el primer cop que veig un pis com el seu. Però em torna a impressionar, veure un abandonament i un desgavell d'aquestes dimensions. Sobretot, al pensar "que algú hi viu". (1)
No li faig cap sermó (seria absurd) però li dic, amb suavitat, que "potser" estaria bé buscar algú que de tant en tant li netegés una mica el pis, perquè "potser", amb el pis una mica més net i endreçat, ell hi estaria més a gust. I no insisteixo, només li dono un parell de referències concretes, "per si vol buscar algú", i canvio de tema.
Abans de pujar al pis havíem estat els dos a un bar, xerrant i prenent un cafè, o més ben dit, jo un cafè i ell quatre. Al bar m'havia explicat que estava intentant aconseguir el bo social perquè li sortís més barata la factura de l'electricitat, i que també estava tramitant la targeta de jubilat, per tenir descomptes amb el tren i l'autobús. I que havia anat a Càritas perquè l'ajudessin a fer algun tràmit.
Parlant així, al bar, d'ajudes i de diners, li havia dit que ell no era pobre, en absolut, sinó bastant ric. Perquè és l'únic propietari del pis on viu, que val una milionada, i que si se'l vengués i anés a un de més modest viuria com un rei la resta de la seva vida. I que de fet no li caldria ni això, perquè també té una altra propietat, i accions de no sé què, i diners al banc.
A la vida de l'Aureli hi ha molts contrastos, els que he explicat només en són una part. Però sens dubte el fet més determinant de la vida de l'Aureli és la seva gran solitud. I és aquesta solitud (en part conseqüència d'alguns episodis biogràfics dissortats) la que, al llarg dels anys, al llarg de dècades, l'ha dut fins a aquesta vida seva d'ara tan estranya.
--
(1) Amb diferents graus d'abandonament i brutícia, són com a mínim cinc els pisos "d'aquestes característiques" pels quals he passat aquests últims anys. D'algun altre cas d'aquests ja n'he parlat, per exemple al parlar del JF. En cap dels casos hi havia una situació de veritable pobresa, però si, sempre, de solitud, i sovint també un estat depressiu.
L'ascensor és antic, espaiós, de fusta, amb un gran mirall. Pugem fins a dalt de tot, perquè l'Aureli viu a l'àtic. Sortim de l'ascensor, i quan ell obre la porta del pis, rebo una bufetada. O més ben dit, dues bufetades, una olfactiva, densa, intensa, confitada, de falta de ventilació, de suor, de pols. I la segona visual, quan d'una llambregada m'adono de l'escenari caòtic i brut en el qual em disposo a entrar.
L'Aureli es disculpa, i li dic que no es preocupi, que hi estic acostumat, que no és el primer cop que entro en un pis com el seu. I ell es torna a disculpar, i jo torno a insistir que no es preocupi.
És un pis immens. Hi viu sol des que fa uns anys la seva mare va morir. Pel mig del llarg passadís hi ha com un petit caminet, no tan brut com la resta, mentre que per les vores s'hi acumula la brutícia de forma progressiva: com més cap a les parets, la capa és més densa, més gruixuda, fins a tapar completament les rajoles de sota. En segons quins trams, la brutícia té una altra consistència, enganxosa: llavors, quan camines, les soles de les sabates s'adhereixen a terra, i fan un soroll estrany, com quan arrenques les cintes adhesives d'un embalatge.
A la cuina no hi ha ni mig pam buit on poder-hi deixar, si volguessis, un saler. Els plats, els gots, les paelles, les cassoles, els coberts, papers, plàstics i pots, inunden la cuina. O més ben dit, és com si fa temps l'haguessin inundat, i així es van quedar, ves a saber quan temps fa, bruts, amb restes de menjar que primer es devien anar podrint, després assecant, conformant aquest escenari de brutícia fossilitzada.
Els fogons, negres, acumulen restes de menjar carbonitzades, unes restes que s'han anat superposant, han anat fent gruix i en algun punt superen els fogons, un parell dels quals han desaparegut, literalment, sota aquesta "marea negra".
Per sort, el lavabo i el vàter no els veig, dic per sort perquè per experiència ja sé que en aquests casos és la part de la casa més immunda, més terrorífica.
En totes les habitacions hi ha el mateix desordre de llibres, papers, plàstics, robes. Tot escampat damunt les taules, les cadires, els radiadors, els llits. O caigut pel terra. En conjunt una gran estesa polsegosa i bruta, en el millor dels casos apartada cap a les vores, per tal de no trepitjar res al passar.
No li dic cap mentida quan li dic a l'Aureli que no és el primer cop que veig un pis com el seu. Però em torna a impressionar, veure un abandonament i un desgavell d'aquestes dimensions. Sobretot, al pensar "que algú hi viu". (1)
No li faig cap sermó (seria absurd) però li dic, amb suavitat, que "potser" estaria bé buscar algú que de tant en tant li netegés una mica el pis, perquè "potser", amb el pis una mica més net i endreçat, ell hi estaria més a gust. I no insisteixo, només li dono un parell de referències concretes, "per si vol buscar algú", i canvio de tema.
Abans de pujar al pis havíem estat els dos a un bar, xerrant i prenent un cafè, o més ben dit, jo un cafè i ell quatre. Al bar m'havia explicat que estava intentant aconseguir el bo social perquè li sortís més barata la factura de l'electricitat, i que també estava tramitant la targeta de jubilat, per tenir descomptes amb el tren i l'autobús. I que havia anat a Càritas perquè l'ajudessin a fer algun tràmit.
Parlant així, al bar, d'ajudes i de diners, li havia dit que ell no era pobre, en absolut, sinó bastant ric. Perquè és l'únic propietari del pis on viu, que val una milionada, i que si se'l vengués i anés a un de més modest viuria com un rei la resta de la seva vida. I que de fet no li caldria ni això, perquè també té una altra propietat, i accions de no sé què, i diners al banc.
A la vida de l'Aureli hi ha molts contrastos, els que he explicat només en són una part. Però sens dubte el fet més determinant de la vida de l'Aureli és la seva gran solitud. I és aquesta solitud (en part conseqüència d'alguns episodis biogràfics dissortats) la que, al llarg dels anys, al llarg de dècades, l'ha dut fins a aquesta vida seva d'ara tan estranya.
--
(1) Amb diferents graus d'abandonament i brutícia, són com a mínim cinc els pisos "d'aquestes característiques" pels quals he passat aquests últims anys. D'algun altre cas d'aquests ja n'he parlat, per exemple al parlar del JF. En cap dels casos hi havia una situació de veritable pobresa, però si, sempre, de solitud, i sovint també un estat depressiu.
15 de jul. 2018
Cossos deshabitats
(sobre morir malament)
https://miravolant.blogspot.com/2018/07/cossos-deshabitats.html
https://miravolant.blogspot.com/2018/07/cossos-deshabitats.html
14 de jul. 2018
El revolt de les monges - 2
He tornat a anar al Revolt de les Monges. Volia fer una foto del petit monument commemoratiu, i això és el que m'he trobat (se m'acudeixen diferents comentaris, però suposo que, per si de cas, és millor que no en faci cap):
11 de jul. 2018
El Revolt de les Monges
Les primeres vegades que vaig passar pel Revolt de les Monges, aleshores anant en bicicleta, va ser fa més de cinquanta anys. Ara fa poc he sabut d'on li venia el nom: al principi de la Guerra Civil un escamot de milicians hi va matar cinc monges. Ho recorda un petit monument, en el qual fins ara no m'hi havia fixat, o no el suficient com per llegir la inscripció amb el nom de les monges, la congregació a la qual pertanyien i el dia que les van matar.
Després d'haver-me'n assabentat, un dia, parlant amb un parent sobrevingut (casat amb una parenta de sang) em va explicar que una de les monges era parenta d'un altre parent meu també sobrevingut. I un altre dia, parlant amb aquest altre parent, em va dir que tenia present aquesta història, però que no en sabia els detalls, ni tan sols el nom exacte de la monja, probablement una tia-besàvia seva.
De manera que a falta d'informació familiar, la vaig buscar a internet, i vaig tenir sort. Aquest és el resultat, crec que bastant fiable.
Es deia Ramona Fossas i havia nascut a Ripoll el 1881. Pertanyia a les Dominiques de l'Anunciata, i llavors (al començar la Guerra Civil) sembla que es dedicava a l'ensenyament en una petita escola de nenes i noies del carrer Trafalgar de Barcelona (a l'escola ensenyaven doctrina, costura i coses d'aquestes "apropiades per a les noies").
En aquest edifici del carrer Trafalgar és on la van detenir, junt amb quatre monges més de la mateixa congregació, i les van dur en un camió cap a la carretera de Vallvidrera, fins al revolt que ara es diu de les monges. En arribar-hi, a tres les van matar d'un tret al cap, i a les altres dues les van disparar al cos, segons sembla perquè tinguessin una mort més lenta i dolorosa.
He llegit aquests dies "Contra el fanatisme", d'Amos Oz. I he pensat (he tornat a pensar) en el fàcil que és que els fanatismes neixin i s'expandeixin (siguin del color que siguin), i en el difícil que és, quan es desfermen, aturar els seus excessos.
Aquelles cinc monges van ser beatificades el 28 d'octubre de 2007. Formaven part de les 498 víctimes religioses de la Guerra Civil que aquell dia va beatificar el papa Benet XVI. Uns anys més tard, el 13 d'octubre de 2013, a Tarragona van ser beatificades 522 víctimes més de la Guerra Civil. Aquell dia, el papa Francesc, en el seu missatge gravat (no era present a Tarragona), no va fer cap al.lusió al paper "polític" de l'Església espanyola avalant la sublevació militar i la posterior dictadura franquista. Ni cap al.lusió tampoc, per descomptat, al paper també polític de l'Església espanyola "des de sempre", oblidant així que aquell "odi religiós" de la Guerra Civil, del qual tant li agrada parlar a l'Església, a Espanya tenia unes arrels "polítiques" (econòmiques i socials) molt profundes.
Aquestes beatificacions (i aquestes amnèsies) des del meu punt de vista són també formes de fer política, i també formes dissortades de seguir alimentant fanatismes (dels uns i dels altres).
És el que passa sempre que parlem "dels nostres morts" i ens oblidem "dels morts dels altres". O quan ens oblidem, tal com també explica bé Amos Oz, que pot ser només una qüestió d'atzar, de lloc de naixement, d'educació, etc., que nosaltres, en lloc de ser "nosaltres", no siguem "els nostres enemics".
Després d'haver-me'n assabentat, un dia, parlant amb un parent sobrevingut (casat amb una parenta de sang) em va explicar que una de les monges era parenta d'un altre parent meu també sobrevingut. I un altre dia, parlant amb aquest altre parent, em va dir que tenia present aquesta història, però que no en sabia els detalls, ni tan sols el nom exacte de la monja, probablement una tia-besàvia seva.
De manera que a falta d'informació familiar, la vaig buscar a internet, i vaig tenir sort. Aquest és el resultat, crec que bastant fiable.
Es deia Ramona Fossas i havia nascut a Ripoll el 1881. Pertanyia a les Dominiques de l'Anunciata, i llavors (al començar la Guerra Civil) sembla que es dedicava a l'ensenyament en una petita escola de nenes i noies del carrer Trafalgar de Barcelona (a l'escola ensenyaven doctrina, costura i coses d'aquestes "apropiades per a les noies").
En aquest edifici del carrer Trafalgar és on la van detenir, junt amb quatre monges més de la mateixa congregació, i les van dur en un camió cap a la carretera de Vallvidrera, fins al revolt que ara es diu de les monges. En arribar-hi, a tres les van matar d'un tret al cap, i a les altres dues les van disparar al cos, segons sembla perquè tinguessin una mort més lenta i dolorosa.
He llegit aquests dies "Contra el fanatisme", d'Amos Oz. I he pensat (he tornat a pensar) en el fàcil que és que els fanatismes neixin i s'expandeixin (siguin del color que siguin), i en el difícil que és, quan es desfermen, aturar els seus excessos.
Aquelles cinc monges van ser beatificades el 28 d'octubre de 2007. Formaven part de les 498 víctimes religioses de la Guerra Civil que aquell dia va beatificar el papa Benet XVI. Uns anys més tard, el 13 d'octubre de 2013, a Tarragona van ser beatificades 522 víctimes més de la Guerra Civil. Aquell dia, el papa Francesc, en el seu missatge gravat (no era present a Tarragona), no va fer cap al.lusió al paper "polític" de l'Església espanyola avalant la sublevació militar i la posterior dictadura franquista. Ni cap al.lusió tampoc, per descomptat, al paper també polític de l'Església espanyola "des de sempre", oblidant així que aquell "odi religiós" de la Guerra Civil, del qual tant li agrada parlar a l'Església, a Espanya tenia unes arrels "polítiques" (econòmiques i socials) molt profundes.
Aquestes beatificacions (i aquestes amnèsies) des del meu punt de vista són també formes de fer política, i també formes dissortades de seguir alimentant fanatismes (dels uns i dels altres).
És el que passa sempre que parlem "dels nostres morts" i ens oblidem "dels morts dels altres". O quan ens oblidem, tal com també explica bé Amos Oz, que pot ser només una qüestió d'atzar, de lloc de naixement, d'educació, etc., que nosaltres, en lloc de ser "nosaltres", no siguem "els nostres enemics".
Sierva de Dios
M. Ramona Fossas Romans
O.P.
Nació en Ripoll (Gerona) el 1 de noviembre de 1881
Profesó en el Instituto de Dominicas
de la Anunciata el 17 de agosto de 1905
Dio su vida por la Fe, a manos de los enemigos de Cristo,
el 27 de julio de 1936, en Vallvidrera (Barcelona)
6 de jul. 2018
Rere l'honorable façana
(lectures sobre depressions)
https://horitzontal.blogspot.com/2018/07/rere-lhonorable-facana.html
https://horitzontal.blogspot.com/2018/07/rere-lhonorable-facana.html
3 de jul. 2018
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
