Dubta més,
calla més,
escolta més.
Sovint m'ho dic.
Sovint m'ho haig de repetir.
Ai, sóc tant desmemoriat...
I me n'oblido:
i no dubto, ni callo, ni escolto.
Quina calamitat!
21 de maig 2012
7 de maig 2012
La Gloria Fuertes deia...
La Gloria Fuertes deia que
"hi ha tres classes de persones:
les que suen,
les que estosseguen
i les que són felices."
Jo de vegades suo,
de vegades estossego
i de vegades sóc feliç.
I de vegades les tres coses alhora.
--
"Hay tres clases de personas: / Las que sudan / las que tosen / y las que son felices."
"hi ha tres classes de persones:
les que suen,
les que estosseguen
i les que són felices."
Jo de vegades suo,
de vegades estossego
i de vegades sóc feliç.
I de vegades les tres coses alhora.
--
"Hay tres clases de personas: / Las que sudan / las que tosen / y las que son felices."
6 de maig 2012
Parents remots: el Bartomeu
Vaig a collir bledes de la vora del camí que passa pel costat de la casa de la Marisol. Aprofito que sóc allí i truco a casa seva, cosa que feia temps que volia fer. M'obre el seu marit, el Salvador, i em diu que ella no hi és. Li dic que m'han explicat que la Marisol, fa anys, va cuidar la Victorina, la dona del Bartomeu, i que tinc curiositat per saber alguna cosa d'aquesta família, perquè amb el Bartomeu (que havia mort anys abans que la seva dona), érem una mica família. Quan li dic això arrufa el nas i es posa a la defensiva. No es tranquil.litza fins que li explico que aquest parentiu amb el Bartomeu era d'allò més aigualit i llunyà, a més d'hipotètic: en el cas de ser cert es remuntaria a més de dos-cents anys (segons les investigacions d'un germà meu aficionat a aquestes coses de la genealogia familiar).
Jo també m'he sobtat de la seva reacció, i com que veig que parla d'herències, de seguida desfaig l'embolic, li dic que el meu interès pel Bartomeu és només curiositat, que no té res a veure amb el fet que la Victorina, al morir, agraïda amb la Marisol, li hagués deixat tot el que tenia, inclosa la casa on vivia. L'espant del Salvador és del tot infundat, tenint en compte que l'eventual parentiu meu era només amb el Bartomeu, no amb la Victorina, que a més havien passat un munt d'anys des de la mort de la Victorina, i que per acabar-ho de reblar l'herència a favor de la Marisol era ben explícita (a més d'absolutament justificada per la dedicació de la Marisol). Però en sentir la paraula "parent" al Salvador se li han encés les alarmes. Ell se'm justifica comentant que quan va morir la Victorina un altre veí del poble ja va embolicar una mica la troca, amb l'argument que era parent de la difunta, sense que això, tanmateix, al final alterés el més mínim les disposicions del testament.
Un cop aclarides les coses i ell ja tranquil, parlem de les vegades que fa anys havíem coincidit a la mateixa colla durant el temps d'arreplegar les olives, de la crisi, dels seus fills i nets, d'això i d'allò altre... Del Bartomeu, en canvi, en conserva pocs records, perquè quan la Marisol va començar a fer de cuidadora de la Victorina ell ja era mort.
M'explica també que les bledes de la vora del camí que de tant en tant vaig a collir són descendents de les que ell i la Marisol sembraven quan, fa anys, a l'altra banda de camí, s'encarregaven de la granja de porcs que llavors hi havia allí (posteriorment els amos la van tancar i enderrocar, i ara hi ha un camp d'oliveres). I em contextualitza el tema: m'explica que els porcs, com les persones, també poden anar restrets, i les bledes són força efectives, com a component preventiu en la dieta habitual o com a desembussador d'emergència.
Quan jo vaig arribar per primer cop al poble el Bartomeu ja estava mort i enterrat. Dic també que enterrat perquè així va ser com el vaig conèixer, en veure la làpida del seu nínxol, un dia que jo exercia d'enterramorts eventual. Aquest dia ajudava el Segú, el paleta pel qual alguns dies feia de manobre a alguna obra o de jornaler al camp. Amb motiu d'una altra defunció, el vaig acompanyar al cementiri, primer a preparar el nínxol del difunt i, després, un cop la caixa a dins, a col.locar la làpida. La meva feina es limitava a traginar els estris necessaris, la senalla del ciment ràpid, la gaveta, la paleta, la maceta, l'escarpra i la galleda d'aigua, i quan ell em demanava alguna cosa, apropar-la-hi.
D'això deu fer uns vint-i-set anys. Llavors la Victorina encara vivia, però no la recordo, potser no la vaig ni arribar a veure mai. Del Bartomeu (de la seva placa al cementiri amb el meu mateix cognom), gairebé me n'havia oblidat. Fins que, després d'anys de no posar-hi els peus, fa uns dies vaig tornar al cementiri i vaig veure el seu nínxol reformat, amb un marbre nou, un marc d'acer inoxidable i una porta de vidre, suposo que encarregats per la Marisol i el Salvador amb motiu de la mort de la Victorina. Encuriosit, vaig començar a preguntar, i estirant algun fil vaig anar ordenant aquesta història del Bartomeu, la Victorina, la Marisol i el Salvador.
La Victorina era filla del poble, mentre que el Bartomeu era fill d'Alió. Diuen que els dos eren una mica justos, no gaire espavilats... en qualsevol cas, la Victorina va ser realment justa també en un altre sentit, ja que a la persona que la va cuidar els darrers anys de la seva vida li va agrair les atencions, tot i no tenir-hi cap parentiu, deixant-li en herència tot el que tenia.
Jo també m'he sobtat de la seva reacció, i com que veig que parla d'herències, de seguida desfaig l'embolic, li dic que el meu interès pel Bartomeu és només curiositat, que no té res a veure amb el fet que la Victorina, al morir, agraïda amb la Marisol, li hagués deixat tot el que tenia, inclosa la casa on vivia. L'espant del Salvador és del tot infundat, tenint en compte que l'eventual parentiu meu era només amb el Bartomeu, no amb la Victorina, que a més havien passat un munt d'anys des de la mort de la Victorina, i que per acabar-ho de reblar l'herència a favor de la Marisol era ben explícita (a més d'absolutament justificada per la dedicació de la Marisol). Però en sentir la paraula "parent" al Salvador se li han encés les alarmes. Ell se'm justifica comentant que quan va morir la Victorina un altre veí del poble ja va embolicar una mica la troca, amb l'argument que era parent de la difunta, sense que això, tanmateix, al final alterés el més mínim les disposicions del testament.
Un cop aclarides les coses i ell ja tranquil, parlem de les vegades que fa anys havíem coincidit a la mateixa colla durant el temps d'arreplegar les olives, de la crisi, dels seus fills i nets, d'això i d'allò altre... Del Bartomeu, en canvi, en conserva pocs records, perquè quan la Marisol va començar a fer de cuidadora de la Victorina ell ja era mort.
M'explica també que les bledes de la vora del camí que de tant en tant vaig a collir són descendents de les que ell i la Marisol sembraven quan, fa anys, a l'altra banda de camí, s'encarregaven de la granja de porcs que llavors hi havia allí (posteriorment els amos la van tancar i enderrocar, i ara hi ha un camp d'oliveres). I em contextualitza el tema: m'explica que els porcs, com les persones, també poden anar restrets, i les bledes són força efectives, com a component preventiu en la dieta habitual o com a desembussador d'emergència.
Quan jo vaig arribar per primer cop al poble el Bartomeu ja estava mort i enterrat. Dic també que enterrat perquè així va ser com el vaig conèixer, en veure la làpida del seu nínxol, un dia que jo exercia d'enterramorts eventual. Aquest dia ajudava el Segú, el paleta pel qual alguns dies feia de manobre a alguna obra o de jornaler al camp. Amb motiu d'una altra defunció, el vaig acompanyar al cementiri, primer a preparar el nínxol del difunt i, després, un cop la caixa a dins, a col.locar la làpida. La meva feina es limitava a traginar els estris necessaris, la senalla del ciment ràpid, la gaveta, la paleta, la maceta, l'escarpra i la galleda d'aigua, i quan ell em demanava alguna cosa, apropar-la-hi.
D'això deu fer uns vint-i-set anys. Llavors la Victorina encara vivia, però no la recordo, potser no la vaig ni arribar a veure mai. Del Bartomeu (de la seva placa al cementiri amb el meu mateix cognom), gairebé me n'havia oblidat. Fins que, després d'anys de no posar-hi els peus, fa uns dies vaig tornar al cementiri i vaig veure el seu nínxol reformat, amb un marbre nou, un marc d'acer inoxidable i una porta de vidre, suposo que encarregats per la Marisol i el Salvador amb motiu de la mort de la Victorina. Encuriosit, vaig començar a preguntar, i estirant algun fil vaig anar ordenant aquesta història del Bartomeu, la Victorina, la Marisol i el Salvador.
La Victorina era filla del poble, mentre que el Bartomeu era fill d'Alió. Diuen que els dos eren una mica justos, no gaire espavilats... en qualsevol cas, la Victorina va ser realment justa també en un altre sentit, ja que a la persona que la va cuidar els darrers anys de la seva vida li va agrair les atencions, tot i no tenir-hi cap parentiu, deixant-li en herència tot el que tenia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
