Quan ja no hi sigui

Quan ja no hi sigui,
m'agradaria contemplar
la meva absència
per un foradet.
Per riure'm de mi mateix,
veient com la pols i l'oblit
amaguen qualsevol rastre
de la meva vida.
Per riure'm
dels meus esforços
per a deixar les meves
empremtes.

Tots tenim vergonyes amagades

Tots tenim vergonyes amagades.
De coses que hem fet,
que ens han fet,
que hem vist.
Que voldríem no haver patit,
o fet, o contemplat.
Però van passar,
i no les podem oblidar.
Són records que ens pesen.
Fins que un dia potser ens n'alliberem.
Perquè n'hem pogut parlar.
Perquè ens han perdonat o hem perdonat.
O perquè amb el pas del temps,
amb els anys,
aquell record s'ha afeblit,
o s'ha transformat.
Potser perquè algú s'ha mort.
O perquè s'ha mort
el pes feixuc del record.

La vida és un revoltí

La vida és un revoltí de fets inesperats i d'emocions descontrolades. A l'ull del revoltí, protegits per la nostra ignorància, il.lusos, somniem poder mantenir un mínim d'estabilitat i racionalitat. Però és un anhel infantil. Perquè més aviat o més tard pot passar el que més por ens fa, o el que ni tan sols hem estat capaços d'imaginar que en pogués passar. De cop, el temporal es desferma, i se'ns fa palesa la realitat de la nostra extrema fragilitat: l'esbufec del bufarut, turbulent, ens arrossega i ens sentim centrifugats, capgirats i desvertebrats.

M'agradaria escriure més clar

M'agradaria escriure més clar, més concret, més curt. Potser no sempre, perquè de vegades també m'agrada fer algunes ramanxoles i capitombes, només pel goig de sentir la cantarella de les paraules, la dringadissa dels accents. Pel goig de gaudir les breus o més accentuades pauses de la puntuació. De tot plegat, d'escriure més clar i curt (i alguna vegada, com a excepció, una mica florit, virolat i entretingut), potser ja n'aprendré... tal vegada... ves a saber...

Agafo el tren i el jovent em sorprèn

Agafo el tren i el jovent em sorprèn.
Noies i nois amb posats cansats,
espaterrats pels seients,
amb les seves bosses i motxilles
escampades pels seients dels costats.
Ja se sap, la vida d'estudiant
és molt feixuga i estressant.
I quan els dic, llavors,
(sí, tal vegada amb un posat
una mica empipat,
cansat de tanta barra i tanta insolidaritat),
que facin el favor, si no els fa res,
de treure els peus o les bosses del seient,
em miren com aquell qui no t'entén,
amb cara de profunda sorpresa,
bocabadats de que els hagi interromput.
Em guaiten fastiguejats,
tan insólita els sembla la meva petició,
Amb el seu posat sembla que em diguin:
-que no ho veus, que estem parlant?
-que no ho veus, que estem escoltant música?
O fins i tot:
-que no ho veus, "que estem estudiant"?
Tanmateix, remugant,
acaben enretirant els peus o l'equipatge,
com si fossin víctimes d'una gran injustícia,
o com si em fessin un favor molt gran.
El pitjor, és clar, és que seient allí
sé que estic condemnat
a fer tot el viatge al seu costat,
assegut a tocar de tan poc grata companyia.
Santa paciència...

El Domingo - 4

Feia temps que no me'l trobava. I aquest cop és ell el que em veu primer i em saluda. A una ma hi du una capsa de puros de fusta, que fa servir de plateret per a recollir les almoines. No porta cap més bossa ni motxilla; de fet, sempre va igual, lleuger, sense cap mena d'equipatge.

M'explica que ve de dinar, m'anomena el restaurant. I em diu que se'n torna a captar, perquè la darrera nit ha dormit a un caixer i no li ha agradat. És estrany, perquè normalment no en parla, de les nits que dorm a un caixer, o de qualsevol altre contratemps que li toqui patir a causa de la seva mena de vida. Perquè fent-ho tot sobre la marxa, anant d'aquí cap allà amb les mans a la butxaca i sovint sense ni un ral al damunt, és normal que de tant en tant es quedi penjat.

L'habitual és que només parli dels aspectes positius, de la facilitat amb què aconsegueix diners quan capta, dels restaurants en els que es gasta el que recull, dels seus viatges cap aquí i cap allà... de la seva vida atípica, original, captant i aprofitant-se de la bona fe de les persones que li donen diners, o d'altres recursos, com ara roba i calçat quan n'hi cal. Del fred i la gana que deu passar moltes vegades, no en diu res.

Aquest dia, fa una altra cosa que em sobta. De cop, es treu el gec. I a continuació del gec es treu el gersei, i llavors la camisa, i llavors s'arremanga fins el coll la samarreta. Tot això a finals de gener, un dia de fred, al mig del Passeig de Gràcia, amb un munt de turistes i gent de tota mena passant amunt i avall. Algú se'l mira com dient, "què fa, aquest guillat?" Jo també m'ho pregunto, perquè aquest cop ha aconseguit sorprendre'm; em té acostumat a molts detalls pintorescos, però aquest és nou.

El cas és que, amb la samarreta arremangada fins el coll, m'assenyala uns granets que té al voltant dels pits i em pregunta: "Et sembla que és greu?" Em faig un tip de riure i li pregunto quan temps fa que els té, i em diu que fa un dia. Torno a riure encara més i li dic que no sigui tan ridícul, que no es preocupi per uns granets que li acaben de sortir.

Però de tota la valentia que té, amb la que afronta aquesta vida tan original i de vegades ben difícil que du, sembla que no n'hi queda ni un bri, sembla que el desbordi la ridiculesa d'aquests granets. O picades, pensa ell, d'alguna bestiola, durant la nit passada al caixer. Li pregunto si li fan mal, i em diu que "una mica de picor". I jo no puc estar-me de riure.

Està obsessionat. Insisteix. Es gira i ara s'arremanga la samarreta fins el clatell i em pregunta si a l'esquena també hi té grans. Li dic que no n'hi té cap, i que més val que es vesteixi, perquè o bé li agafarà una galipàndria o l'agafarà la Guàrdia Urbana.

Al final es torna a vestir, i encara fem petar la xerrada una estona. Bé, sobretot parla ell, com és l'habitual en aquests casos, quan ens trobem. Parla d'aquell pagès del poble que té les oliveres molt brutes, perquè no treu els rebotims ni cava les soques, d'aquell altre que no poda bé la vinya, o de l'altre que si que en sap i sempre fa les feines quan toquen, de les xafarderies de la botiga del poble, d'aquell que ja s'ha mort, de l'altre que li falta poc...

I així ens entretenim una mica, jo assegut a un banc del Passeig de Gràcia i ell i dret, parlant fort i gesticulant davant meu. Fins que al cap d'una estona em diu que ha de marxar, que ha d'anar a captar. I amb el seu posat rialler tira amunt, cap el lloc adequat per a fer durant la tarda una bona col.lecta.

El Domingo és tot un personatge. I sé que és un captaire atípic. Constatar la seva barra no em vacuna contra la incomoditat que em genera sempre el fet de trobar-me algú captant. Sempre em venen les cabòries respecte quina deu ser la situació d'aquella persona, el seu grau de precarietat i desempara.

El dinar de l'Assumpta

L'Assumpta té vuitanta-tres anys. A causa de la seva edat té alguns problemes de salut, però no li agrada parlar-ne. Diu que troba molt pesada la gent gran que té com a principal motiu de conversa els seus mals, i evita fer aquest paper: perquè t'expliqui alguna cosa d'aquest tema has d'insistir bastant. I si llavors te n'explica alguna cosa, ho fa sense donar-hi cap importància, rient-se dels seus mals.

L'Assumpta tot sovint té gent a dinar a casa. O a dormir. Malgrat la seva edat, segueix amb la seva vida de sempre, acollint gent més o menys desemparada. Com avui el Jan Clot i l'Iris. I jo, que m'hi he afegit de propina.

El Jan Clot i l'Iris viuen cadascú a una residència psiquiàtrica, i un o dos cops al mes van a dinar a casa de l'Assumpta, que els fa una mica de mare. A ell, perquè aquí no hi té ningú més. A ella, perquè la seva família no en vol saber res. Ell és un tros d'home immens, poc parlador, gras com un bocoi, originari del Camerun, negre com la xocolata. Amb el seu físic i els seus cent-trenta quilos sembla que hauria de fer por, però fa una cara com de gos esporuguit, i als llavis hi té un suau somriure. Ella és baixeta i rodoneta, amb una mirada desperta, plena d'inquietuds. Porta una samarreta en la s'ha fet estampar aquest text: "Urdangarín a la prisión, por bribón". En té tota una col.lecció, de samarretes amb textos de denuncia, que ella s'empesca i es fa estampar. Diu que com que ara ja no va a manifestacions, es manifesta així pel seu compte, per tot arreu, cada dia. El Jan Clot i l'Iris van junts a casa l'Assumpta perquè durant un temps van festejar, ara tenen poca relació, gairebé ni són amics, però segueixen anant junts a aquests dinars.

Pensant en el Jan Clot, l'Assumpta ha cuinat un munt de iuca bullida i plàtans fregits, a més d'una cassola de pollastre amb salsa de cacauet reforçada amb pebres de diferent mena, ben picant. En lloc de pa, "per acompanyar", hi ha una altra cassola d'arròs bullit. El Jan Clot devora un plat rere l'altre de iuca, plàtan, pollastre i arròs, repetint de tot, i més d'una vegada. Em deixa bocabadat el que arriba a endrapar. Menja més del doble que l'Iris, que també fa un bon paper, i el triple o més del que mengem l'Assumpta i jo.

M'impressiona veure menjar el Jan Clot. És una manera característica d'algunes persones amb problemes mentals: amb la mirada concentrada en el plat, absent de l'entorn, sense interrupcions, mastegant de manera voluble, amb un ritme sostingut... Mentre menja, si li fas algun comentari, de vegades sembla que ni et senti, com si fos un animalet, i si et respon, és de manera breu, mínima, per tot seguit submergir-se un altre cop en la seva solemne litúrgia gastronòmica.