Agafo el tren i el jovent em sorprèn

Agafo el tren i el jovent em sorprèn.
Noies i nois amb posats cansats,
espaterrats pels seients,
amb les seves bosses i motxilles
escampades pels seients dels costats.
Ja se sap, la vida d'estudiant
és molt feixuga i estressant.
I quan els dic, llavors,
(sí, tal vegada amb un posat
una mica empipat,
cansat de tanta barra i tanta insolidaritat),
que facin el favor, si no els fa res,
de treure els peus o les bosses del seient,
em miren com aquell qui no t'entén,
amb cara de profunda sorpresa,
bocabadats de que els hagi interromput.
Em guaiten fastiguejats,
tan insólita els sembla la meva petició,
Amb el seu posat sembla que em diguin:
-que no ho veus, que estem parlant?
-que no ho veus, que estem escoltant música?
O fins i tot:
-que no ho veus, "que estem estudiant"?
Tanmateix, remugant,
acaben enretirant els peus o l'equipatge,
com si fossin víctimes d'una gran injustícia,
o com si em fessin un favor molt gran.
El pitjor, és clar, és que seient allí
sé que estic condemnat
a fer tot el viatge al seu costat,
assegut a tocar de tan poc grata companyia.
Santa paciència...