Fa unes setmanes va morir el Patxé. La seva mort va passar gairebé desapercebuda, ni tan sols van tocar a morts (quan mor un home, tres campanades greus, lentes, una pausa, un altre cop les tres campanades, una altra pausa, i així una estona... si és una dona, en lloc de tres només són dues, les campanades, potser per allò de que "els falta una costella"...).
El Patxé era un marroquí una mica misteriós que va arribar al poble quan es va construir la fàbrica de pintures. Primer hi va treballar, i no recordo a partir de quin moment, potser des del principi, li van habilitar un petit espai per a viure-hi, de manera que alhora feia de vigilant. Un cop jubilat, es va quedar en aquell petit apartament, fins el dia que el van trobar mort.
No se li coneixien familiars. Els únics trajectes que feia eren de la fàbrica a la botiga o al bar. La tornada del bar era més lenta, perquè llavors sovint anava amb el cap una mica emboirat. Abans, quan encara no estava tan envellit, també treballava un hort al costat de la fàbrica, en una terra ben adobada... amb tota mena de contaminants, a causa dels vessaments de pintures i dissolvents. Li era igual, això no el preocupava gens. Potser les restes dels residus industrials que ingeria amb les verdures li feien d'antibiòtics, i els pigments i aglutinants li reforçaven els ossos... Diuen que mai va voler anar al metge, ni a la darreria, quan ja estava força apurat.
Devia tenir uns vuitanta anys. Deien que havia estat un dels moros del Franco, però llavors sembla que hauria d'haver tingut uns quants anys més. Ves a saber, potser tot plegat només són suposicions, enraonies... sembla que als pobles, a falta d'altres d'activitats, si la gent no es va inventant i amanint una mica la vida dels altres, els dies són més grisos, monòtons, no tan distrets.
30 de maig 2010
27 de maig 2010
23 de maig 2010
Tema pendent
No vull viure fet una calamitat. Escriure sobre aquest tema era un propòsit que tenia pendent des de feia molts anys. Com que potser és una mica més enrevessat de tractar que les disperses passejades del Passavolant, li he obert una finestra monogràfica a part:
http://miravolant.blogspot.com
http://miravolant.blogspot.com
22 de maig 2010
Eulàlia C.
Després de quinze anys de viure de lloguer vaig comprar la casa en la que havia estat vivint. El mateix dia d'anar a firmar a cal notari em vaig assabentar que la persona que al principi me l'havia llogat, i que fins que va morir, al cap d'uns tres o quatre anys, em va anar cobrant el lloguer, no n'era la propietària.
Només llavors la propietària de debò em va començar a cobrant els lloguers, però assegurant-me que aquella casa quan me la van llogar ja era seva. Tanmateix, no sé per quin motiu, durant tots aquells anys no em va ensenyar mai les escriptures que ho demostraven, i sempre vaig pensar que el que em deia no era veritat.
A mi m'havien dit que no era mala persona, però que era una dona una mica estranya i embolicaire. I m'ho vaig ben creure, no ho vaig qüestionar, perquè em mereixien tota la confiança les persones que m'ho deien. Així van anar passant els anys, i fins a darrera hora, el dia del notari, no vaig descobrir que les persones estranyes i embolicaires de debò eren precisament aquelles que m'havien posat en dubte la sinceritat d'aquella dona. Familiars seus que es veu que havien tingut alguna desavinença a causa d'una herència, quines coses...
Ella, de fet, era una persona senzilla, de bona mena, de molt bona mena, que no volia embolics. Fins i tot no malparlava dels parents que li havien fet aquella mala jugada. Però com que jo sempre havia pensat, a causa del que m'havien explicat, que no s'havia portat honestament, a l'hora de comprar la casa vaig regatejar tant com vaig poder. Posteriorment, quan vaig reaccionar, em vaig disculpar, i ho vaig compensar una mica, perquè també es cert que en aquell moment les meves possibilitats econòmiques eren molt restringides.
És un record que sempre m'ha incomodat. Ella no sé si encara és viva, llavors estava delicada de salut. Li vaig perdre la pista. No era del poble, vivia lluny. Es deia Eulàlia.
Només llavors la propietària de debò em va començar a cobrant els lloguers, però assegurant-me que aquella casa quan me la van llogar ja era seva. Tanmateix, no sé per quin motiu, durant tots aquells anys no em va ensenyar mai les escriptures que ho demostraven, i sempre vaig pensar que el que em deia no era veritat.
A mi m'havien dit que no era mala persona, però que era una dona una mica estranya i embolicaire. I m'ho vaig ben creure, no ho vaig qüestionar, perquè em mereixien tota la confiança les persones que m'ho deien. Així van anar passant els anys, i fins a darrera hora, el dia del notari, no vaig descobrir que les persones estranyes i embolicaires de debò eren precisament aquelles que m'havien posat en dubte la sinceritat d'aquella dona. Familiars seus que es veu que havien tingut alguna desavinença a causa d'una herència, quines coses...
Ella, de fet, era una persona senzilla, de bona mena, de molt bona mena, que no volia embolics. Fins i tot no malparlava dels parents que li havien fet aquella mala jugada. Però com que jo sempre havia pensat, a causa del que m'havien explicat, que no s'havia portat honestament, a l'hora de comprar la casa vaig regatejar tant com vaig poder. Posteriorment, quan vaig reaccionar, em vaig disculpar, i ho vaig compensar una mica, perquè també es cert que en aquell moment les meves possibilitats econòmiques eren molt restringides.
És un record que sempre m'ha incomodat. Ella no sé si encara és viva, llavors estava delicada de salut. Li vaig perdre la pista. No era del poble, vivia lluny. Es deia Eulàlia.
21 de maig 2010
Marges de predra seca caiguts
Marges de predra seca caiguts.
Entremig, floreixen els colitxos.
-
Un crostó de pa,
un grapat d'olives i una poma.
Un festí!
-
Buscant el seu sopar,
per l'ampit de la finestra
s'hi passeja un dragó.
(1) Colitxos, colissos, esclafidors, espetegueres, conillets de bancal: Silene Vulgaris
Entremig, floreixen els colitxos.
-
Un crostó de pa,
un grapat d'olives i una poma.
Un festí!
-
Buscant el seu sopar,
per l'ampit de la finestra
s'hi passeja un dragó.
(1) Colitxos, colissos, esclafidors, espetegueres, conillets de bancal: Silene Vulgaris
20 de maig 2010
El guarda de seguretat
Torno cap a casa i com que no hi ha tren directe haig de fer canvi a mig camí. Mentre espero el segon tren m'assec a un banc de l'andana de l'estació de Sant Vicenç. Hi toca el sol, i aprofito per descalçar-me, treure'm els mitjons i airejar una mica els peus, cansats d'estar empresonats. És un plaer sibarita i gratis que procuro assaborir sempre que puc, quan el temps, el moment i el lloc hi conviden. Fa un aire fresc, agradable. Tot és una delícia.
A l'andana hi ha molt poca gent. Al cap d'una estona veig que un guarda de seguretat em mira de forma insistent. És un home jove, cepat, panxut, amb ulleres negres de mafiós, amb un gruixut cinturó del que hi pengen una porra, unes manilles, un bon grapat de claus per a obrir ves a saber quin munt de panys. També en penja alguna ferramenta més que no acabo d'identificar ni de saber-ne la utilitat. Està desenfeinat, mala cosa. Al final se m'acosta, i alhora educadament i prepotent (una combinació d'allò més perillosa), em convida a posar-me els mitjons i les espardenyes.
Li pregunto si hi ha alguna normativa que impedeixi descalçar-se. No em contesta, i comença a fer-me un llarg discurs, una tirallonga de divagacions sobre la falta de respecte, la convivència, la decència... Li faig veure que fins i tot assumint els seus arguments resulta que al banc on estic assegut no hi ha ningú més, ni tan sols als bancs del voltant. De fet, a l'andana no hi ha gairebé ningú (a la vora només hi és ell, i perquè se m'ha acostat). Li dic també que a aquella estació al bo de l'estiu hi ha molta gent que va descalça, sense samarreta, en calçotets.
Ell (com sovint fem tots), s'escolta però no escolta, com més parla més consolida els seus arguments, es veu que està decidit a representar com cal el seu paper d'agent de l'autoritat. De fet, és comprensible la seva actitud. Li han posat un uniforme, i això imprimeix caràcter. I el que és pitjor, l'uniforme reglamentari inclou unes botes feixugues, de sola gruixuda, lligades amb cordons i sivelles fins més amunt dels turmells, i a sobre negres, de manera que fan de condensador del sol. Deu tenir els peus literalment fregits, i així hores i hores, durant tota la seva jornada laboral.
És clar, que algú es prengui la llibertat de descalçar-se davant seu li deu semblar un insult personal, del tot intolerable. És comprensible. I el veig tan pinxo que al final em fa una mica de por, no sigui que passant-se de prepotent em faci perdre el tren. No en tinc cap més, de tren, és al darrer i al vespre m'esperen a casa. Així que, no sé ben bé com, fem una mena de pacte: jo recullo els mitjons i els fico a la motxilla... però no em calço. Ell remuga una mica, però suposo que també es deu adonar que es pot complicar la vida, i aprofita aquesta petita victòria dels mitjons per considerar que ja ha complert amb el seu deure, i es gira i se'n va tot tibat.
És un alleujament (sempre és incòmode, tenir aquesta mena de discrepàncies amb els agents de l'autoritat). Per sort, en aquest cas, a més de respirar tranquil puc seguir amb els peus ventilats una estona més, fins que arriba el tren. Mentrestant, aprofito l'estona, a més de gaudir del privilegi i el benestar dels peus alliberats, per reflexionar sobre els peus descalços, les botes feixugues, els agents de l'autoritat... per recordar-me també la sensatesa d'intentar assaborir, quan es pot, mentre es pot, els petits plaers que la vida ens posa a l'abast (si pot ser amb discreció, passant desapercebut, no sigui que a algú li empipi que no estem empipats), perquè tot és efímer, i la felicitat sovint és subtil, fràgil i fugissera.
A l'andana hi ha molt poca gent. Al cap d'una estona veig que un guarda de seguretat em mira de forma insistent. És un home jove, cepat, panxut, amb ulleres negres de mafiós, amb un gruixut cinturó del que hi pengen una porra, unes manilles, un bon grapat de claus per a obrir ves a saber quin munt de panys. També en penja alguna ferramenta més que no acabo d'identificar ni de saber-ne la utilitat. Està desenfeinat, mala cosa. Al final se m'acosta, i alhora educadament i prepotent (una combinació d'allò més perillosa), em convida a posar-me els mitjons i les espardenyes.
Li pregunto si hi ha alguna normativa que impedeixi descalçar-se. No em contesta, i comença a fer-me un llarg discurs, una tirallonga de divagacions sobre la falta de respecte, la convivència, la decència... Li faig veure que fins i tot assumint els seus arguments resulta que al banc on estic assegut no hi ha ningú més, ni tan sols als bancs del voltant. De fet, a l'andana no hi ha gairebé ningú (a la vora només hi és ell, i perquè se m'ha acostat). Li dic també que a aquella estació al bo de l'estiu hi ha molta gent que va descalça, sense samarreta, en calçotets.
Ell (com sovint fem tots), s'escolta però no escolta, com més parla més consolida els seus arguments, es veu que està decidit a representar com cal el seu paper d'agent de l'autoritat. De fet, és comprensible la seva actitud. Li han posat un uniforme, i això imprimeix caràcter. I el que és pitjor, l'uniforme reglamentari inclou unes botes feixugues, de sola gruixuda, lligades amb cordons i sivelles fins més amunt dels turmells, i a sobre negres, de manera que fan de condensador del sol. Deu tenir els peus literalment fregits, i així hores i hores, durant tota la seva jornada laboral.
És clar, que algú es prengui la llibertat de descalçar-se davant seu li deu semblar un insult personal, del tot intolerable. És comprensible. I el veig tan pinxo que al final em fa una mica de por, no sigui que passant-se de prepotent em faci perdre el tren. No en tinc cap més, de tren, és al darrer i al vespre m'esperen a casa. Així que, no sé ben bé com, fem una mena de pacte: jo recullo els mitjons i els fico a la motxilla... però no em calço. Ell remuga una mica, però suposo que també es deu adonar que es pot complicar la vida, i aprofita aquesta petita victòria dels mitjons per considerar que ja ha complert amb el seu deure, i es gira i se'n va tot tibat.
És un alleujament (sempre és incòmode, tenir aquesta mena de discrepàncies amb els agents de l'autoritat). Per sort, en aquest cas, a més de respirar tranquil puc seguir amb els peus ventilats una estona més, fins que arriba el tren. Mentrestant, aprofito l'estona, a més de gaudir del privilegi i el benestar dels peus alliberats, per reflexionar sobre els peus descalços, les botes feixugues, els agents de l'autoritat... per recordar-me també la sensatesa d'intentar assaborir, quan es pot, mentre es pot, els petits plaers que la vida ens posa a l'abast (si pot ser amb discreció, passant desapercebut, no sigui que a algú li empipi que no estem empipats), perquè tot és efímer, i la felicitat sovint és subtil, fràgil i fugissera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
