El guarda de seguretat

Torno cap a casa i com que no hi ha tren directe haig de fer canvi a mig camí. Mentre espero el segon tren m'assec a un banc de l'andana de l'estació de Sant Vicenç. Hi toca el sol, i aprofito per descalçar-me, treure'm els mitjons i airejar una mica els peus, cansats d'estar empresonats. És un plaer sibarita i gratis que procuro assaborir sempre que puc, quan el temps, el moment i el lloc hi conviden. Fa un aire fresc, agradable. Tot és una delícia.

A l'andana hi ha molt poca gent. Al cap d'una estona veig que un guarda de seguretat em mira de forma insistent. És un home jove, cepat, panxut, amb ulleres negres de mafiós, amb un gruixut cinturó del que hi pengen una porra, unes manilles, un bon grapat de claus per a obrir ves a saber quin munt de panys. També en penja alguna ferramenta més que no acabo d'identificar ni de saber-ne la utilitat. Està desenfeinat, mala cosa. Al final se m'acosta, i alhora educadament i prepotent (una combinació d'allò més perillosa), em convida a posar-me els mitjons i les espardenyes.

Li pregunto si hi ha alguna normativa que impedeixi descalçar-se. No em contesta, i comença a fer-me un llarg discurs, una tirallonga de divagacions sobre la falta de respecte, la convivència, la decència... Li faig veure que fins i tot assumint els seus arguments resulta que al banc on estic assegut no hi ha ningú més, ni tan sols als bancs del voltant. De fet, a l'andana no hi ha gairebé ningú (a la vora només hi és ell, i perquè se m'ha acostat). Li dic també que a aquella estació al bo de l'estiu hi ha molta gent que va descalça, sense samarreta, en calçotets.

Ell (com sovint fem tots), s'escolta però no escolta, com més parla més consolida els seus arguments, es veu que està decidit a representar com cal el seu paper d'agent de l'autoritat. De fet, és comprensible la seva actitud. Li han posat un uniforme, i això imprimeix caràcter. I el que és pitjor, l'uniforme reglamentari inclou unes botes feixugues, de sola gruixuda, lligades amb cordons i sivelles fins més amunt dels turmells, i a sobre negres, de manera que fan de condensador del sol. Deu tenir els peus literalment fregits, i així hores i hores, durant tota la seva jornada laboral.

És clar, que algú es prengui la llibertat de descalçar-se davant seu li deu semblar un insult personal, del tot intolerable. És comprensible. I el veig tan pinxo que al final em fa una mica de por, no sigui que passant-se de prepotent em faci perdre el tren. No en tinc cap més, de tren, és al darrer i al vespre m'esperen a casa. Així que, no sé ben bé com, fem una mena de pacte: jo recullo els mitjons i els fico a la motxilla... però no em calço. Ell remuga una mica, però suposo que també es deu adonar que es pot complicar la vida, i aprofita aquesta petita victòria dels mitjons per considerar que ja ha complert amb el seu deure, i es gira i se'n va tot tibat.

És un alleujament (sempre és incòmode, tenir aquesta mena de discrepàncies amb els agents de l'autoritat). Per sort, en aquest cas, a més de respirar tranquil puc seguir amb els peus ventilats una estona més, fins que arriba el tren. Mentrestant, aprofito l'estona, a més de gaudir del privilegi i el benestar dels peus alliberats, per reflexionar sobre els peus descalços, les botes feixugues, els agents de l'autoritat... per recordar-me també la sensatesa d'intentar assaborir, quan es pot, mentre es pot, els petits plaers que la vida ens posa a l'abast (si pot ser amb discreció, passant desapercebut, no sigui que a algú li empipi que no estem empipats), perquè tot és efímer, i la felicitat sovint és subtil, fràgil i fugissera.