Eulàlia C.

Després de quinze anys de viure de lloguer vaig comprar la casa en la que havia estat vivint. El mateix dia d'anar a firmar a cal notari em vaig assabentar que la persona que al principi me l'havia llogat, i que fins que va morir, al cap d'uns tres o quatre anys, em va anar cobrant el lloguer, no n'era la propietària.

Només llavors la propietària de debò em va començar a cobrant els lloguers, però assegurant-me que aquella casa quan me la van llogar ja era seva. Tanmateix, no sé per quin motiu, durant tots aquells anys no em va ensenyar mai les escriptures que ho demostraven, i sempre vaig pensar que el que em deia no era veritat.

A mi m'havien dit que no era mala persona, però que era una dona una mica estranya i embolicaire. I m'ho vaig ben creure, no ho vaig qüestionar, perquè em mereixien tota la confiança les persones que m'ho deien. Així van anar passant els anys, i fins a darrera hora, el dia del notari, no vaig descobrir que les persones estranyes i embolicaires de debò eren precisament aquelles que m'havien posat en dubte la sinceritat d'aquella dona. Familiars seus que es veu que havien tingut alguna desavinença a causa d'una herència, quines coses...

Ella, de fet, era una persona senzilla, de bona mena, de molt bona mena, que no volia embolics. Fins i tot no malparlava dels parents que li havien fet aquella mala jugada. Però com que jo sempre havia pensat, a causa del que m'havien explicat, que no s'havia portat honestament, a l'hora de comprar la casa vaig regatejar tant com vaig poder. Posteriorment, quan vaig reaccionar, em vaig disculpar, i ho vaig compensar una mica, perquè també es cert que en aquell moment les meves possibilitats econòmiques eren molt restringides.

És un record que sempre m'ha incomodat. Ella no sé si encara és viva, llavors estava delicada de salut. Li vaig perdre la pista. No era del poble, vivia lluny. Es deia Eulàlia.