Al principi de tot el Pato Donald va fer una croqueta vegana de mill, xampinyons i ceba. Un cop feta, hi va espolsar pel damunt pebre negre i bitxo coent. Llavors, a causa de les espècies picants, la croqueta va fer un descomunal i còsmic esternut, i aquell gegantí esternut va fer que la croqueta s'expandís formant l'Univers infinit, amb totes les galàxies, totes les estrelles, tots els planetes i tots els deus: Osiris, Zeus, Pachamama, Brahma, Yahvé, Al.là, Superman...
Com que els deus se sentien sols, llavors el Pato Donald va crear les papallones, les orenetes, les marietes, els elefants, els dofins, els unicorns, les sardines, els babuïns i tots els animals aeris, terrestres, subterranis i marítims. Tot això ho va crear a la Terra, perquè era el planeta preferit del Pato Donald.
Però els deus seguien ensopits, amb un malestar indefinit, com si els faltés alguna cosa. I llavors el Pato Donald, compadint-se dels deus, va tenir una altra idea. Va agafar un ximpanzé intersexual, el va adormir, i mentre dormia li va treure dues costelles intercostals. A continuació, amb una de les costelles va formar la dona Eva, i amb l'altra l'home Adam. I els va formar luxuriosos, i els dos de seguida es van posar a copular frenèticament, sense parar. I van tenir molts fills, també luxuriosos furiosos, i els seus descendents es van escampar per tota la Terra.
A l'escampar-se, els descendents d'Eva i Adam van anar descobrint els diferents deus, els van conèixer i van veure que eren deus fiables. I van creure en ells.
Però després es van alfabetitzar, van estudiar lògica, retòrica i teologia, i llavors es van adonar que no tots els deus podien ser veritables, tots alhora no. Van reflexionar, i al final es van adonar, van veure amb tota claredat, que l'únic deu veritable era el seu deu. El seu, el de cadascú. Van descobrir que tots els altres deus eren falsos deus. I van pensar que havien de difondre la bona nova, i exultants van començar a fer apostolat.
Al principi l'apostolat el feien amb la paraula, per les bones. Però es van adonar que no tothom volia escoltar la paraula, i llavors en lloc de la paraula van començar a fer servir l'espasa, perquè era més expeditiva. Si el seu deu era el deu autèntic i els altres eren falsos, com era que els que tenien deus falsos no ho volien reconèixer? I van començar les batusses.
Els deus, des del Cel, mentre menjaven pastissets de cabell d'àngel i bevien didalets de mistela, contemplaven el que passava a la Terra com si fos un joc de rol. Eren deus espavilats, sabien que ells eren reals perquè existien, i també sabien que existien perquè els havia creat el Pato Donald, al qual estaven molt agraïts. I ja no s'avorrien mai, perquè estaven ben entretinguts mirant les batusses dels humans.
Mentrestant, el Pato Donals també anava contemplant la seva obra. I va pensar que ja estava acabada, o com a mínim encarrilada durant uns milers d'anys. I va començar a pensar en una altra recepta de croqueta, per tal de fer un altre experiment.
30 de jul. 2017
28 de jul. 2017
El sant i l'amant
Mentre el sant es mortifica
l'amant fa l'amor
amb la seva estimada.
Un vol arribar al cel,
l'altre hi arriba.
l'amant fa l'amor
amb la seva estimada.
Un vol arribar al cel,
l'altre hi arriba.
26 de jul. 2017
Contra el divorci - 2 (el Creus)
Segueixo amb el tema encetat a partir de la pel.lícula "Hasta que el matrimonio nos separe". En una altra ocasió ja vaig parlar del cas del Joan i la Maria, que no es van atrevir a inscriure la seva filla al registre civil durant molts anys, de la por que tenien que a causa de la seva condició d'adúlters o "amancebados" (ell anteriorment havia estat casat amb una altra dona), inscriure la filla els compliqués la vida. Perquè llavors l'adulteri era un delicte que podia ser penat. I de fet ells no van inscriure la filla fins que es va despenalitzar l'adulteri, quan ella ja tenia quinze anys. Quinze anys sense existir civilment a causa de la por a aquelles lleis franquistes casposes i esperpèntiques, defensades de manera entusiasta per l'Església, vigents per a tothom, fossis creient o no.
Un altre cas, el del Creus, un treballador de la fàbrica del meu avi. El Creus, a diferència del Joan i la Maria, era una persona molt creient, i li hauria agradat ser també més practicant. Però els diumenges, quan anava a missa, no podia entrar a l'església, perquè ho tenia prohibit. S'havia de quedar a la porta, i des d'allí seguia la missa, fins que s'acabava. No podia entrar "perquè vivia en pecat", amb una dona que no era amb la que s'havia casat.
Amb la dona que s'havia casat les coses no els havien anat bé, tot havia sigut molt complicat. I va arribar un punt que es van separar (em sembla que no van arribar a tenir fills). Després, ell es va ajuntar amb la dona que va ser la seva parella a partir de llavors. Amb ella van tenir una bona vida, van tenir fills, van ser uns bons pares... Bé, he dit bona vida i suposo que només ho devia ser a mitges, ja que conviure amb aquesta contradicció, la de ser catòlic i per tant sentir-se obligat per la indissolubilitat del matrimoni, i alhora haver format una família amb una altra dona, ha de pesar molt. Sobretot si s'és una persona sensible, i ell ho era.
El Creus era una persona que inspirava confiança i que es feia estimar. Malgrat la seva "irregular" situació familiar, no va tenir complicacions amb la gent que l'envoltava. Els meus avis l'apreciaven molt, i tot i ser (els meus avis) gent socialment i religiosament convencionals, sempre van confiar en ell. I en la mesura que van poder el van afavorir, a ell i a la seva família. Per exemple, quan el meu avi va morir, es va descobrir que feia uns anys que estava pagant la meitat del lloguer del pis en el qual vivia el Creus i la seva família.
El Creus sempre va viure amb dues espines clavades, la de no poder divorciar-se i casar-se amb la mare dels seus fills, i la de tenir prohibida l'entrada a l'església. Les dues espines li feien mal. Suposo que ja havia mort feia anys, quan es va aprovar la llei del divorci el 1981, però poder-se'n beneficiar tampoc l'hauria alliberat de tot el pes que arrossegava. Perquè ell era catòlic i, per tant, encara que (eventualment) hagues aconseguit el divorci civil, davant dels ulls de l'Església (i dels seus propis ulls) hauria seguit sent un adúlter. (1) (2) (3)
--
(1) Per a una persona de la seva condició social i en aquella època era inimaginable pensar en una eventual anulació del matrimoni per part de l'Església (llavors l'única possibilitat de poder-se casar amb una altra dona, segons el Dret Canònic i aquestes històries).
(2) Guardo també bastantes cartes de la meva mare (publicades a diferents diaris), d'anys posteriors a l'aprovació de la llei del divorci, en què denuncia tots els mals familiars, socials i religiosos que ha provocat el divorci, i em sembla recordar també alguna carta en què reivindica alguna forma de matrimoni indissoluble, "si més no per a aquelles persones que ho vulguin".
(3) Uns quants anys més tard, els meus pares es van trobar "en la seva pròpia família" aquesta mena de problemes, quan algun fill es va "amancebar" (com en deien durant el franquisme) amb parelles ja casades (o no casades, però amb les quals no es van casar). Llavors els meus pares no s'ho van passar gens bé, i de vegades, suposo que desbordats, tampoc ho van gestionar gaire bé, però aquesta ja és una altra història.
25 de jul. 2017
Contra el divorci
Veig "Hasta que el matrimonio nos separe" (Pedro Lazaga, 1976). La pel.lícula tracta de la indissolubilitat del matrimoni durant el franquisme (la llei del divorci no es va aprovar fins el 1981, quatre anys després de les primeres eleccions democràtiques el 1977). Aquest és el tema: tots els drames, injustícies, absurditats, hipocresies, trampes, mentides i sofriments que provocava aquella situació. (1)
Potser no és una gran pel.lícula des del punt de vista "del seu valor cinematogràfic" (d'això no hi entenc), però és interessant pel tema que tracta i per com ho fa. En clau d'humor (i s'agraeix que sigui així), van sortint els diferents elements dramàtics i alhora esperpèntics d'aquell rebuig estatal i religiós a la possibilitat que le persones es poguessin divorciar. Imperava allò de "casats fins que la mort us separi" (i si us heu equivocat i teniu una vida infernal, doncs us aguanteu).
Faig un incís: és evident que els divorcis també poden provocar dolor i sofriment, però quan és així són dolors i sofriments resultat de la pròpia llibertat, i no fruit de la falta de llibertat. Ara bé, aquesta "petita diferència" sembla que a algunes persones els costa apreciar-la.
Torno als anys setanta. Aquest era l'escenari: una atmosfera asfixiant, una realitat de dictadura legal i moral exercida per les institucions (Estat i Església) que, cal remarcar-ho, era compartida per una part (important) de la societat, cosa que a la pel.lícula queda reflectida amb alguns dels amics i familiars del protagonista. Uns amics i familiars que sovint són la seva principal causa de mortificació, en la mesura que es dediquen a alimentar la seva inseguretat i el seu sentiment de culpabilitat.
Per sort, fa un munt de temps, d'aquell estat de coses, de la vigència de les lleis franquistes. Dels anys setanta guardo revistes, quadernets i llibres en contra de l'aprovació de la llei del divorci, amb les opinions de algunes persones de l'Opus, del Papa, de bisbes, de la Conferència Episcopal, etc. (2)
M'agrada conservar aquests llibres i revistes. Perquè els records són fràgils, però els llibres i els papers, si no els destrueixes, encara que passin els anys segueixen dient el mateix que deien quan es van escriure o publicar.
--
(1) De la pel.lícula només me'n sobra una cosa, les escenes de "destape" (com se'n deia llavors), que en aquest cas no aporten res al relat, ja que són només una concessió a la demanda de "cuixa i teta" d'aquella societat no només reprimida políticament, sinó també sexualment. Però bé, si aquestes escenes van contribuir a l'èxit de la pel.lícula (ho va ser, un èxit), benvingut el peatge. I no és que estigui en contra dels nusos i el sexe en les pel.lícules, però si aquestes escenes "sobren", doncs això, em sobren.
(2) Els havia comprat la meva mare i jo me'ls vaig quedar quan ella va morir.
Potser no és una gran pel.lícula des del punt de vista "del seu valor cinematogràfic" (d'això no hi entenc), però és interessant pel tema que tracta i per com ho fa. En clau d'humor (i s'agraeix que sigui així), van sortint els diferents elements dramàtics i alhora esperpèntics d'aquell rebuig estatal i religiós a la possibilitat que le persones es poguessin divorciar. Imperava allò de "casats fins que la mort us separi" (i si us heu equivocat i teniu una vida infernal, doncs us aguanteu).
Faig un incís: és evident que els divorcis també poden provocar dolor i sofriment, però quan és així són dolors i sofriments resultat de la pròpia llibertat, i no fruit de la falta de llibertat. Ara bé, aquesta "petita diferència" sembla que a algunes persones els costa apreciar-la.
Torno als anys setanta. Aquest era l'escenari: una atmosfera asfixiant, una realitat de dictadura legal i moral exercida per les institucions (Estat i Església) que, cal remarcar-ho, era compartida per una part (important) de la societat, cosa que a la pel.lícula queda reflectida amb alguns dels amics i familiars del protagonista. Uns amics i familiars que sovint són la seva principal causa de mortificació, en la mesura que es dediquen a alimentar la seva inseguretat i el seu sentiment de culpabilitat.
Per sort, fa un munt de temps, d'aquell estat de coses, de la vigència de les lleis franquistes. Dels anys setanta guardo revistes, quadernets i llibres en contra de l'aprovació de la llei del divorci, amb les opinions de algunes persones de l'Opus, del Papa, de bisbes, de la Conferència Episcopal, etc. (2)
M'agrada conservar aquests llibres i revistes. Perquè els records són fràgils, però els llibres i els papers, si no els destrueixes, encara que passin els anys segueixen dient el mateix que deien quan es van escriure o publicar.
--
(1) De la pel.lícula només me'n sobra una cosa, les escenes de "destape" (com se'n deia llavors), que en aquest cas no aporten res al relat, ja que són només una concessió a la demanda de "cuixa i teta" d'aquella societat no només reprimida políticament, sinó també sexualment. Però bé, si aquestes escenes van contribuir a l'èxit de la pel.lícula (ho va ser, un èxit), benvingut el peatge. I no és que estigui en contra dels nusos i el sexe en les pel.lícules, però si aquestes escenes "sobren", doncs això, em sobren.
(2) Els havia comprat la meva mare i jo me'ls vaig quedar quan ella va morir.
23 de jul. 2017
Més Domingo
De vegades passen mesos sense que me'l trobi pidolant, i aquesta vegada fa pocs dies del darrer cop, quan el vaig veure de guàrdia a l'entrada d'una església. Ara me'l trobo a un altre barri, al davant d'un banc, amb un got de plàstic a la mà, dirigint-se a la gent que entra o surt de l'entitat.
Tal com és habitual quan ens trobem, ell interromp "la seva feina" i content es posa a xerrar amb mi. Sobre els canvis de lloc per captar, em diu que no se sap mai "on t'espera la sort". Com a exemple em diu que una vegada un home que sortia d'un restaurant va anar a un caixer i li va donar cent euros.
Li dic que em sembla que em pren el pél, i em respon que ell no diu mentides. I jo li dic que de mentides sí que en diu, i que de vegades són de l'alçada d'una catedral. Llavors fa una rialleta de conill i diu que "de tota manera", allò dels cent euros és veritat. I hi afegeix que d'altres vegades li han donat "encara més diners". Vés a saber, potser sí, perquè d'engalipar la gent en sap una estona, en sap un munt, d'estovar el cor i la butxaca de la persona a qui es dirigeix.
Normalment no parla de quan té dies dolents. Aquest cop, com que jo vaig preguntant, m'acaba dient que la nit passada, en lloc de a una fonda o a un alberg (que és el que d'entrada intenta), ha acabat dormint al carrer amb uns cartrons. Però que no passa res, que hi ha dormit la mar de bé.
No ho puc evitar, el Domingo em cau bé. De fet, fins i tot l'admiro, per la vida "fora de la roda" que s'ha inventat. Això sí, alhora em sap greu el que fa, en la mesura que les persones com ell, els captaries barruts, rebaixen el grau de credibilitat de la gent que demana almoina per necessitat.
Doncs això, les dues coses, que em cau bé i alhora veig que és un barrut. Per a ell captar és una opció escollida. Per exemple, em diu que a finals d'agost tornarà al poble, per començar la temporada de les veremes. Si hi tornés abans, de feina segurament també en tindria, perquè és un bon treballador. Però arriba un punt que se'n cansa i ha de tocar el dos, ha d'anar a airejar-se.
Tal com és habitual quan ens trobem, ell interromp "la seva feina" i content es posa a xerrar amb mi. Sobre els canvis de lloc per captar, em diu que no se sap mai "on t'espera la sort". Com a exemple em diu que una vegada un home que sortia d'un restaurant va anar a un caixer i li va donar cent euros.
Li dic que em sembla que em pren el pél, i em respon que ell no diu mentides. I jo li dic que de mentides sí que en diu, i que de vegades són de l'alçada d'una catedral. Llavors fa una rialleta de conill i diu que "de tota manera", allò dels cent euros és veritat. I hi afegeix que d'altres vegades li han donat "encara més diners". Vés a saber, potser sí, perquè d'engalipar la gent en sap una estona, en sap un munt, d'estovar el cor i la butxaca de la persona a qui es dirigeix.
Normalment no parla de quan té dies dolents. Aquest cop, com que jo vaig preguntant, m'acaba dient que la nit passada, en lloc de a una fonda o a un alberg (que és el que d'entrada intenta), ha acabat dormint al carrer amb uns cartrons. Però que no passa res, que hi ha dormit la mar de bé.
No ho puc evitar, el Domingo em cau bé. De fet, fins i tot l'admiro, per la vida "fora de la roda" que s'ha inventat. Això sí, alhora em sap greu el que fa, en la mesura que les persones com ell, els captaries barruts, rebaixen el grau de credibilitat de la gent que demana almoina per necessitat.
Doncs això, les dues coses, que em cau bé i alhora veig que és un barrut. Per a ell captar és una opció escollida. Per exemple, em diu que a finals d'agost tornarà al poble, per començar la temporada de les veremes. Si hi tornés abans, de feina segurament també en tindria, perquè és un bon treballador. Però arriba un punt que se'n cansa i ha de tocar el dos, ha d'anar a airejar-se.
20 de jul. 2017
A partir de sis mesos
Aquests dies de vegades, a l'hora d'esmorzar o de berenar, em bec un got de llet preparat amb llet en pols, adaptada per a infants "a partir de sis mesos". L'etiqueta diu que té un munt de vitamines i minerals, i com que els sis mesos ja els tinc (des de fa més de seixanta anys), considero que és adequada per a mi.
El pot de llet (cal que ho digui?) me'l vaig trobar al carrer, ben tapat, tot just encetat, gairebé ple: a alguna criatura no li devia agradar el gust "d'aquesta llet", i la seva mare devia anar corrents a comprar una pot de llet en pols d'una altra marca. I aquell pot va acabar al carrer, en una bossa ben neta, penjada al costat d'un contenidor. Esperant-me.
Jo normalment no bec mai llet, però si cal fer una excepció la faig (com en aquest cas). I ben content. Perquè encara que en principi no begui llet, de fet m'agrada. Tota, la llet en pols de les criatures, la llet fresca, pasteuritzada, esterilitzada, condensada, merengada...
També beguda directament del raig de la mamella d'una vaca o cabra. Fa anys, quan s'esqueia de vegades me la bevia així. De la mamella a la boca, a raig, calenteta, boníssima. Llavors ja sabia tot això dels perills de la tuberculosi... però suposo que, com que és cansat viure amb por, no me'n preocupava.
Igual que ara no em preocupa beure'm aquesta llet en pols (o menjar-me les farinetes infantils que hi havia a la mateixa bossa del pot de la llet). Si al final un dia m'intoxico a causa d'haver-me menjat alguna cosa que he arreplegat del carrer, doncs mira, m'hauré intoxicat després d'haver-me passat tota la vida despreocupat d'aquestes preocupacions. I aquesta despreocupació val molt.
A més, al final tots ens hem de morir, no és tampoc tan important que a aquest punt final hi arribem d'una manera o una altra. Més val agafar-s'ho amb filosofia, o amb deseiximent, com els budistes i aquesta mena de gent (al capdavall, no som tan diferents d'un gripau, un llimac o un mosquit, i ells no es capfiquen amb aquestes coses).
Me n'oblidava: avui a la llet hi he pogut afegir flocs de blat de moro, com quan era adolescent a casa dels meus pares. Els flocs, és clar, "els vaig comprar" a la mateixa botiga que la llet en pols, un altre dia, a un altre carrer, al costat d'un altre contenidor.
El pot de llet (cal que ho digui?) me'l vaig trobar al carrer, ben tapat, tot just encetat, gairebé ple: a alguna criatura no li devia agradar el gust "d'aquesta llet", i la seva mare devia anar corrents a comprar una pot de llet en pols d'una altra marca. I aquell pot va acabar al carrer, en una bossa ben neta, penjada al costat d'un contenidor. Esperant-me.
Jo normalment no bec mai llet, però si cal fer una excepció la faig (com en aquest cas). I ben content. Perquè encara que en principi no begui llet, de fet m'agrada. Tota, la llet en pols de les criatures, la llet fresca, pasteuritzada, esterilitzada, condensada, merengada...
També beguda directament del raig de la mamella d'una vaca o cabra. Fa anys, quan s'esqueia de vegades me la bevia així. De la mamella a la boca, a raig, calenteta, boníssima. Llavors ja sabia tot això dels perills de la tuberculosi... però suposo que, com que és cansat viure amb por, no me'n preocupava.
Igual que ara no em preocupa beure'm aquesta llet en pols (o menjar-me les farinetes infantils que hi havia a la mateixa bossa del pot de la llet). Si al final un dia m'intoxico a causa d'haver-me menjat alguna cosa que he arreplegat del carrer, doncs mira, m'hauré intoxicat després d'haver-me passat tota la vida despreocupat d'aquestes preocupacions. I aquesta despreocupació val molt.
A més, al final tots ens hem de morir, no és tampoc tan important que a aquest punt final hi arribem d'una manera o una altra. Més val agafar-s'ho amb filosofia, o amb deseiximent, com els budistes i aquesta mena de gent (al capdavall, no som tan diferents d'un gripau, un llimac o un mosquit, i ells no es capfiquen amb aquestes coses).
Me n'oblidava: avui a la llet hi he pogut afegir flocs de blat de moro, com quan era adolescent a casa dels meus pares. Els flocs, és clar, "els vaig comprar" a la mateixa botiga que la llet en pols, un altre dia, a un altre carrer, al costat d'un altre contenidor.
17 de jul. 2017
Contrastos
Surto de casa a les sis del matí. És diumenge, i al carrer em trobo nois i noies que suposo que s'han passat la nit a alguna de les sales o bars que hi ha al barri. Dues noies s'ajupen i es posen a pixar a la vora d'uns contenidors, els és fàcil perquè aquests dies fa calor i de roba ja en porten poca. L'únic problema el tenen amb els talons, d'un pam, inversemblants, que els compliquen mantenir l'equilibri. Fins el punt que una para, es treu les sabates i després, descalça, torna a la feina de buidar la bufeta. Mentrestant, un noi que les acompanya s'entreté tocant els timbres d'un portal. Riu ell, riuen elles.
A la vora hi ha una petita botiga d'aquestes que no tanquen en tota la nit. El noi que se n'ocupa, un pakistanès (suposo, per la pinta) potser té la mateixa edat que les noies que pixen, que el noi que toca timbres i que els altres que tomben pel carrer i també xerren i criden. De la porta estant, el noi de la botiga mira, seriós, impassible. Ves a saber què pensa. O què desitja.
Més enllà em trobo una dona de no sé quina edat, malgirbada, asseguda a un banc, amb el cos tirat endavant i el cap enfonsat al damunt d'un carret. Immòbil, suposo que dormint. Al costat del carret, unes bosses voluminoses.
I seguint carrer avall primer em trobo un altre sense sostre estirat a l'entrada d'una botiga, i més enllà dos més estirats a l'entrada d'una escola.
Després, ve en direcció contrària a la meva un noi d'uns trenta anys. Puja carrer amunt, corrent, perfectament equipat, amb la seva samarreta de disseny, els pantalons cenyits i unes bambes de les cares. Amb un telèfon a la mà i uns auriculars a les orelles. A bon ritme, suant.
I de moment paro. En resum, que viure és estrany. Molt.
A la vora hi ha una petita botiga d'aquestes que no tanquen en tota la nit. El noi que se n'ocupa, un pakistanès (suposo, per la pinta) potser té la mateixa edat que les noies que pixen, que el noi que toca timbres i que els altres que tomben pel carrer i també xerren i criden. De la porta estant, el noi de la botiga mira, seriós, impassible. Ves a saber què pensa. O què desitja.
Més enllà em trobo una dona de no sé quina edat, malgirbada, asseguda a un banc, amb el cos tirat endavant i el cap enfonsat al damunt d'un carret. Immòbil, suposo que dormint. Al costat del carret, unes bosses voluminoses.
I seguint carrer avall primer em trobo un altre sense sostre estirat a l'entrada d'una botiga, i més enllà dos més estirats a l'entrada d'una escola.
Després, ve en direcció contrària a la meva un noi d'uns trenta anys. Puja carrer amunt, corrent, perfectament equipat, amb la seva samarreta de disseny, els pantalons cenyits i unes bambes de les cares. Amb un telèfon a la mà i uns auriculars a les orelles. A bon ritme, suant.
I de moment paro. En resum, que viure és estrany. Molt.
14 de jul. 2017
Entrepà de pernil salat
Em torno a trobar el Domingo. El veig assegut als graons de l'entrada d'una església, mirant amb cara de gos abandonat les poques persones que passen. D'un tros lluny l'observo, fins que ell em veu. Llavors m'hi acosto, fem petar la xerrada una estona, drets al davant de l'església. Ha canviat la seva cara de captaire i ha recuperat la seva cara normal, de persona espavilada i decidida.
Mentre parlem, se li acosta un home i li dóna un entrepà. El Domingo adopta un altre cop la seva cara desvalguda i humil, i li dóna les gràcies. L'home li ha comprat l'entrepà a un forn de la cantonada, perquè el Domingo li havia dit que tenia gana.
L'home marxa i li dic al Domingo que m'hauria d'ensenyar a aconseguir entrepans amb tanta facilitat. Però llavors ell aconsegueix sorprendre'm, em diu que no se'l pensa menjar, "que només faltaria", que ell només es menja els entrepans que es compra ell mateix, que aquell el llençarà. De manera que li dic que si l'ha de llançar que me'l doni, perquè és de pernil salat i té molt bona pinta. I me'l dóna, i estic la mar de content: ja tinc solucionat el dinar.
Seguim parlant. Em diu que dilluns (és dissabte) se'n va a Sevilla, diu que dilluns perquè els dies laborables la rebaixa que li fan al tren amb la targeta de jubilat és més gran. Li pregunto què hi va a fer, a Sevilla, i em diu "que coses seves".
Jo li dic que vaig cap a Banyoles, i ell em diu que també hi ha d'anar, a Banyoles, dilluns o dimarts. Li pregunto si no era a Sevilla, a on volia anar, i em diu que sí, que anirà a Sevilla.
Al cap d'una estona arriba un captaire amb més pinta de captaire, amb el seu carret i unes bosses, barbut, despentinat, bastant brut, i s'asseu a les escales. Li pregunto al Domingo que com ho fan, per repartir-se els espais, i ell em diu que no té problemes, que ell marxarà d'allí però "només perquè vol".
El Domingo no té res a veure amb aquest altre captaire. El Domingo va net, ben pelat, bastant ben afaitat, sense bosses ni carrets. Els seus recursos són el posat una mica estrafet (no sempre), la cara de pena i, sobretot, la llengua. Sobretot la xerrameca. De parlar en sap un munt: si no estigués ocupat fent de captaire (de tant en tant també té altres ocupacions), podria ser "ministre", o ves a saber.
Entre domingos, gitanes, borratxos i altres perfils de personatges, el món dels captaires fixos o eventuals és complicat. Topar-m'hi sempre em genera incomoditat. Voldria no trobar-me amb persones demanant almoina però, és clar, me les trobo. I tot i conèixer el Domingo, tot i que el conec a ell i la seva curiosa història (durant anys vam anar plegats a collir olives i a fer les veremes), els captaires sempre em neguitegen.
Mentre parlem, se li acosta un home i li dóna un entrepà. El Domingo adopta un altre cop la seva cara desvalguda i humil, i li dóna les gràcies. L'home li ha comprat l'entrepà a un forn de la cantonada, perquè el Domingo li havia dit que tenia gana.
L'home marxa i li dic al Domingo que m'hauria d'ensenyar a aconseguir entrepans amb tanta facilitat. Però llavors ell aconsegueix sorprendre'm, em diu que no se'l pensa menjar, "que només faltaria", que ell només es menja els entrepans que es compra ell mateix, que aquell el llençarà. De manera que li dic que si l'ha de llançar que me'l doni, perquè és de pernil salat i té molt bona pinta. I me'l dóna, i estic la mar de content: ja tinc solucionat el dinar.
Seguim parlant. Em diu que dilluns (és dissabte) se'n va a Sevilla, diu que dilluns perquè els dies laborables la rebaixa que li fan al tren amb la targeta de jubilat és més gran. Li pregunto què hi va a fer, a Sevilla, i em diu "que coses seves".
Jo li dic que vaig cap a Banyoles, i ell em diu que també hi ha d'anar, a Banyoles, dilluns o dimarts. Li pregunto si no era a Sevilla, a on volia anar, i em diu que sí, que anirà a Sevilla.
Al cap d'una estona arriba un captaire amb més pinta de captaire, amb el seu carret i unes bosses, barbut, despentinat, bastant brut, i s'asseu a les escales. Li pregunto al Domingo que com ho fan, per repartir-se els espais, i ell em diu que no té problemes, que ell marxarà d'allí però "només perquè vol".
El Domingo no té res a veure amb aquest altre captaire. El Domingo va net, ben pelat, bastant ben afaitat, sense bosses ni carrets. Els seus recursos són el posat una mica estrafet (no sempre), la cara de pena i, sobretot, la llengua. Sobretot la xerrameca. De parlar en sap un munt: si no estigués ocupat fent de captaire (de tant en tant també té altres ocupacions), podria ser "ministre", o ves a saber.
Entre domingos, gitanes, borratxos i altres perfils de personatges, el món dels captaires fixos o eventuals és complicat. Topar-m'hi sempre em genera incomoditat. Voldria no trobar-me amb persones demanant almoina però, és clar, me les trobo. I tot i conèixer el Domingo, tot i que el conec a ell i la seva curiosa història (durant anys vam anar plegats a collir olives i a fer les veremes), els captaires sempre em neguitegen.
13 de jul. 2017
La purificació - 2
El més curiós de la història bíblica de la impuresa de les dones pel fet d'haver parit, mantinguda durant segles també per l'Església, és que és el resultat d'elucubracions exclusivament masculines: papes, cardenals, bisbes, capellans, apòstols, profetes... Un munt d'homes parlant en nom d'un Déu naturalment masculí. Sempre "ells", sense que "elles" hi pintessin res.
Ells decreten la impuresa d'elles i ells s'atorguen la potestat de purificar-la. La "immundícia" de les dones la purifica un sacerdot, naturalment home, que actua amb l'autoritat conferida per Jesucrist, per descomptat també home, i alhora fill del Déu Pare, masculí. Un Déu Pare que a més és bíblicament masclista i misogin (a la Bíblia n'hi ha diferents exemples).
Homes i deus, tots masculins. Tots s'han dedicat a "pensar" com hauria de ser la sexualitat de les dones. I per tal de "perfeccionar" el seu discurs han tingut la brillant idea de proposar a les dones, com a model de dona ideal, una verge, la Verge. És a dir, una dona que va quedar-se embarassada sense tenir relacions sexuals i que després va parir el seu fill de forma miraculosa, sense que hagués de sortir del seu ventre a través de la vagina. Aquest és el model de dona i mare per a totes les dones.
De manera que si en teoria pel que fa a la consideració de la dona el Nou Testament suposa un avanç (en relació a l'Antic Testament), l'Església s'encarrega de "compensar" l'avanç amb aquest model de dona surrealista.
Un model que, per descomptat, segueix conservant la principal característiques que ha de tenir la dona històrica modèlica, és a dir, l'obediència. L'obediència extrema: "Heus aquí l'esclava del senyor" (Evangeli de Sant Lluc, 1:38). Una frase situada en un moment de la història en què l'esclavitud era habitual, en un moment en què els esclaus eren això, literalment esclaus, possessions dels seus amos.
Homes i més homes i més homes, al llarg de la història ordenant la vida de les dones. Uns homes d'altra banda "tan normals" que, a partir de l'invent del cristianisme i de l'Església, s'han dedicat a exaltar el celibat com un estat més elevat de perfecció. Vaja, tot plegat un model esplèndid: una verge que queda embarassada i pareix per art de màgia (i per descomptat sense "la brutícia" de la sang, ni els dolors del part ni res de tot això), i uns homes "selectes" que són millors que la resta perquè no mantenen relacions sexuals. Com Sant Josep, el model de pare de la família exemplar, "La Sagrada Família", tan perfecte ell que no va tenir mai "relacions" amb la seva dona.
I així durant segles. Per exemple, Escrivá de Balaguer el 1939 deia que "El matrimonio es para la clase de tropa y no para el estado mayor de Cristo" (Camino, punt 28). I el 1968, vint-i-nou anys després de la publicació de Camino, explicava aquest punt, per si algú l'havia malinterpretat, i entre altres coses en deia (reblant el concepte): "Por lo demás, conviene recordar que la mayor excelencia del celibato -por motivos espirituales- no es una opinión teológica mía, sino doctrina de fe en la Iglesia." (1)
A aquest senyor el 2002 el papa Joan Pau II el va fer sant, és a dir, el va posar de model (a ell i les seves idees) per a la resta de catòlics. (2)
--
(1) www.opusdei.es/es-es/article/el-matrimonio-es-para-la-clase-de-tropa-y-no-para-el-estado-mayor-de-cristo/
(2) Ja ho sé, com sempre hi haurà algú que em dirà: "Per què parles d'aquestes coses si tu no creus en res? Deixa estar l'Església en Pau!" Però jo vaig ser un nen "preconciliar", educat en la més estricta ortodòxia catòlica, de manera que tot això forma part del meu passat. D'un passat descaradament misogin (entre d'altres coses, però avui el tema era aquest). I només faltaria, que no pogués parlar del meu passat.
Ells decreten la impuresa d'elles i ells s'atorguen la potestat de purificar-la. La "immundícia" de les dones la purifica un sacerdot, naturalment home, que actua amb l'autoritat conferida per Jesucrist, per descomptat també home, i alhora fill del Déu Pare, masculí. Un Déu Pare que a més és bíblicament masclista i misogin (a la Bíblia n'hi ha diferents exemples).
Homes i deus, tots masculins. Tots s'han dedicat a "pensar" com hauria de ser la sexualitat de les dones. I per tal de "perfeccionar" el seu discurs han tingut la brillant idea de proposar a les dones, com a model de dona ideal, una verge, la Verge. És a dir, una dona que va quedar-se embarassada sense tenir relacions sexuals i que després va parir el seu fill de forma miraculosa, sense que hagués de sortir del seu ventre a través de la vagina. Aquest és el model de dona i mare per a totes les dones.
De manera que si en teoria pel que fa a la consideració de la dona el Nou Testament suposa un avanç (en relació a l'Antic Testament), l'Església s'encarrega de "compensar" l'avanç amb aquest model de dona surrealista.
Un model que, per descomptat, segueix conservant la principal característiques que ha de tenir la dona històrica modèlica, és a dir, l'obediència. L'obediència extrema: "Heus aquí l'esclava del senyor" (Evangeli de Sant Lluc, 1:38). Una frase situada en un moment de la història en què l'esclavitud era habitual, en un moment en què els esclaus eren això, literalment esclaus, possessions dels seus amos.
Homes i més homes i més homes, al llarg de la història ordenant la vida de les dones. Uns homes d'altra banda "tan normals" que, a partir de l'invent del cristianisme i de l'Església, s'han dedicat a exaltar el celibat com un estat més elevat de perfecció. Vaja, tot plegat un model esplèndid: una verge que queda embarassada i pareix per art de màgia (i per descomptat sense "la brutícia" de la sang, ni els dolors del part ni res de tot això), i uns homes "selectes" que són millors que la resta perquè no mantenen relacions sexuals. Com Sant Josep, el model de pare de la família exemplar, "La Sagrada Família", tan perfecte ell que no va tenir mai "relacions" amb la seva dona.
I així durant segles. Per exemple, Escrivá de Balaguer el 1939 deia que "El matrimonio es para la clase de tropa y no para el estado mayor de Cristo" (Camino, punt 28). I el 1968, vint-i-nou anys després de la publicació de Camino, explicava aquest punt, per si algú l'havia malinterpretat, i entre altres coses en deia (reblant el concepte): "Por lo demás, conviene recordar que la mayor excelencia del celibato -por motivos espirituales- no es una opinión teológica mía, sino doctrina de fe en la Iglesia." (1)
A aquest senyor el 2002 el papa Joan Pau II el va fer sant, és a dir, el va posar de model (a ell i les seves idees) per a la resta de catòlics. (2)
--
(1) www.opusdei.es/es-es/article/el-matrimonio-es-para-la-clase-de-tropa-y-no-para-el-estado-mayor-de-cristo/
(2) Ja ho sé, com sempre hi haurà algú que em dirà: "Per què parles d'aquestes coses si tu no creus en res? Deixa estar l'Església en Pau!" Però jo vaig ser un nen "preconciliar", educat en la més estricta ortodòxia catòlica, de manera que tot això forma part del meu passat. D'un passat descaradament misogin (entre d'altres coses, però avui el tema era aquest). I només faltaria, que no pogués parlar del meu passat.
12 de jul. 2017
La purificació
"Recordo que d'adolescent, em va impressionar molt saber que la meva mare havia hagut d'anar a l'església a purificar-se després d'haver-me parit. Tants segles després de les Lleis de Moisès l'església catòlica continuava fent seva la tradició jueva que considerava les dones impures després d'haver donat a llum." Gemma Lienas (1)
Ho pregunto a algunes dones del poble. A la MP, la MN i la RB. Les tres em diuen el mateix, que no van anar al bateig dels seus fills. Cap de les dones de la seva edat o més grans anava al bateig dels fills que parien. Totes les dones del poble feien el mateix: es quedaven a casa, i era la padrina de la criatura qui la portava a batejar. El motiu és el que explica la Gemma Lienas, que les dones després de parir (pel fet d'haver parit) no podien entrar a l'església perquè eren "impures", havien de passar una quarantena. Passada la quarantena (que elles no recorden si era de quaranta dies o un període més curt) anaven a una missa especial en la qual eren purificades de la impuresa del part. (2) (3)
Em sona, de quan era petit i adolescent, la festa de la Purificació, però no l'associava amb cap contingut concret. Crec que aquest costum o norma de l'Església es va acabar amb el Concili Vaticà II, a mitjans dels anys seixanta. Ara, quan l'Església parla de la festa de la Purificació posa l'accent en "la Presentació" (de Jesús al Temple, i dels nous nats a l'Església) com si fos una mateixa cosa. Però és obvi que no ho és, encara que la festa es faci coincidir en el mateix dia.
Busco més informació sobre aquest tema i trobo diferents explicacions semblants a aquesta:
"La ley de la purificación era la ley de Moisés que obligaba a todas las mujeres a purificarse en el templo después del parto con la obligación de un sacrificio. La Santísima Virgen no estaba obligada a la ley de la purificación porque fue madre por obra del Espíritu Santo, conservando su virginidad." (4)
I en busco l'origen, i veig que tot això ve en concret del Levític (12.2 a 12.7):
"Habló Jehová a Moisés (...) La mujer cuando conciba y dé a luz varón, será inmunda siete días (...) Mas ella permanecerá treinta y tres días purificándose de su sangre; ninguna cosa santa tocará, ni vendrá al santuario, hasta cuando sean cumplidos los días de su purificación. Y si diere a luz hija, será inmunda dos semanas, conforme a su separación, y sesenta y seis días estará purificándose de su sangre. Cuando los días de su purificación fueren cumplidos, por hijo o por hija, traerá un cordero de un año para holocausto, y un palomino o una tórtola para expiación, a la puerta del tabernáculo de reunión, al sacerdote; y él los ofrecerá delante de Jehová, y hará expiación por ella, y será limpia del flujo de su sangre." (5)
Busco també què en deia San Josemaría Escrivá, ja que m'és un personatge proper:
"Cumplido el tiempo de la purificación de la Madre, según la Ley de Moisés (...) —¿Te fijas? Ella —¡la Inmaculada!— se somete a la Ley como si estuviera inmunda." (6)
És a dir, que les dones després de parir "estaven immundes", perquè concebien els fills "perdent la virginitat a a causa de les necessàries relacions sexuals". A diferència de la Verge, que va mantenir la seva virginitat perquè va concebre Jesús "sense haver conegut baró".
Més ben dit, les dones eren "doblement immundes", perquè aquests fills, quan naixien, naixien a través de la vagina. A diferència també de la Verge, ja que Jesús va néixer de forma miraculosa.
I triplement immundes si havien tingut una filla, ja que els duplicaven la quarantena! A diferència també de la Verge, que "naturalment" va tenir un fill i no una filla.
Escric això en passat, però la Festa de la Purificació segueix existint (2 de febrer), una altra cosa és que n'hagin modificat el contingut, però en la mesura que el nom perdura, és obvi que perdura també alguna cosa més. Malauradament.
--
(1) "Rebeldes, ni putas ni sumisas", Ediciones Península, 2005 (p. 102)
(2) Jo i els meus germans vam néixer durant els anys cinquanta i seixanta. Tinc entès que la meva mare no seguia aquell costum (potser perquè ens batejaven a la mateixa clínica on havíem nascut), però tal com diu la Gemma Lienas, que va néixer el 1951 a Barcelona, la seva mare sí que va seguir el precepte o costum. Altres dones també de Barcelona a qui ho he preguntat (a banda de les del poble) m'han dit el mateix, que elles o les seves mares van seguir el costum, i per tant suposo que devia ser un costum que es seguia de manera diferent segons els llocs, segons els criteris dels rectors de les respectives parròquies, fins que es va abandonar de forma generalitzada després del concili.
(3) Per justificar aquest invent de la quarantena i dissimular tot això tan sòrdid de la impuresa hi ha creients que avui remarquen que la quarantena era una mesura protectora per a les dones, per tal que es poguessin recuperar del desgast del part. Però encara que "també" pogués tenir aquest component, el que no té cap explicació protectora és que posteriorment les dones haguessin de ser "purificades".
(4) infocatolica.com/blog/fidesetratio.php/la_purificacion_de_la_santisima_virgen
(5) www.iglesia.net/biblia/libros/levitico.html#cap12
(6) Para hablar con Diós (crec que és una recopilació d'homilies, en desconec la data de publicació) www.es.josemariaescriva.info/articulo/opus-dei-san-josemaria-purificacion-de-nuestra-senora
Ho pregunto a algunes dones del poble. A la MP, la MN i la RB. Les tres em diuen el mateix, que no van anar al bateig dels seus fills. Cap de les dones de la seva edat o més grans anava al bateig dels fills que parien. Totes les dones del poble feien el mateix: es quedaven a casa, i era la padrina de la criatura qui la portava a batejar. El motiu és el que explica la Gemma Lienas, que les dones després de parir (pel fet d'haver parit) no podien entrar a l'església perquè eren "impures", havien de passar una quarantena. Passada la quarantena (que elles no recorden si era de quaranta dies o un període més curt) anaven a una missa especial en la qual eren purificades de la impuresa del part. (2) (3)
Em sona, de quan era petit i adolescent, la festa de la Purificació, però no l'associava amb cap contingut concret. Crec que aquest costum o norma de l'Església es va acabar amb el Concili Vaticà II, a mitjans dels anys seixanta. Ara, quan l'Església parla de la festa de la Purificació posa l'accent en "la Presentació" (de Jesús al Temple, i dels nous nats a l'Església) com si fos una mateixa cosa. Però és obvi que no ho és, encara que la festa es faci coincidir en el mateix dia.
Busco més informació sobre aquest tema i trobo diferents explicacions semblants a aquesta:
"La ley de la purificación era la ley de Moisés que obligaba a todas las mujeres a purificarse en el templo después del parto con la obligación de un sacrificio. La Santísima Virgen no estaba obligada a la ley de la purificación porque fue madre por obra del Espíritu Santo, conservando su virginidad." (4)
I en busco l'origen, i veig que tot això ve en concret del Levític (12.2 a 12.7):
"Habló Jehová a Moisés (...) La mujer cuando conciba y dé a luz varón, será inmunda siete días (...) Mas ella permanecerá treinta y tres días purificándose de su sangre; ninguna cosa santa tocará, ni vendrá al santuario, hasta cuando sean cumplidos los días de su purificación. Y si diere a luz hija, será inmunda dos semanas, conforme a su separación, y sesenta y seis días estará purificándose de su sangre. Cuando los días de su purificación fueren cumplidos, por hijo o por hija, traerá un cordero de un año para holocausto, y un palomino o una tórtola para expiación, a la puerta del tabernáculo de reunión, al sacerdote; y él los ofrecerá delante de Jehová, y hará expiación por ella, y será limpia del flujo de su sangre." (5)
Busco també què en deia San Josemaría Escrivá, ja que m'és un personatge proper:
"Cumplido el tiempo de la purificación de la Madre, según la Ley de Moisés (...) —¿Te fijas? Ella —¡la Inmaculada!— se somete a la Ley como si estuviera inmunda." (6)
És a dir, que les dones després de parir "estaven immundes", perquè concebien els fills "perdent la virginitat a a causa de les necessàries relacions sexuals". A diferència de la Verge, que va mantenir la seva virginitat perquè va concebre Jesús "sense haver conegut baró".
Més ben dit, les dones eren "doblement immundes", perquè aquests fills, quan naixien, naixien a través de la vagina. A diferència també de la Verge, ja que Jesús va néixer de forma miraculosa.
I triplement immundes si havien tingut una filla, ja que els duplicaven la quarantena! A diferència també de la Verge, que "naturalment" va tenir un fill i no una filla.
Escric això en passat, però la Festa de la Purificació segueix existint (2 de febrer), una altra cosa és que n'hagin modificat el contingut, però en la mesura que el nom perdura, és obvi que perdura també alguna cosa més. Malauradament.
--
(1) "Rebeldes, ni putas ni sumisas", Ediciones Península, 2005 (p. 102)
(2) Jo i els meus germans vam néixer durant els anys cinquanta i seixanta. Tinc entès que la meva mare no seguia aquell costum (potser perquè ens batejaven a la mateixa clínica on havíem nascut), però tal com diu la Gemma Lienas, que va néixer el 1951 a Barcelona, la seva mare sí que va seguir el precepte o costum. Altres dones també de Barcelona a qui ho he preguntat (a banda de les del poble) m'han dit el mateix, que elles o les seves mares van seguir el costum, i per tant suposo que devia ser un costum que es seguia de manera diferent segons els llocs, segons els criteris dels rectors de les respectives parròquies, fins que es va abandonar de forma generalitzada després del concili.
(3) Per justificar aquest invent de la quarantena i dissimular tot això tan sòrdid de la impuresa hi ha creients que avui remarquen que la quarantena era una mesura protectora per a les dones, per tal que es poguessin recuperar del desgast del part. Però encara que "també" pogués tenir aquest component, el que no té cap explicació protectora és que posteriorment les dones haguessin de ser "purificades".
(4) infocatolica.com/blog/fidesetratio.php/la_purificacion_de_la_santisima_virgen
(5) www.iglesia.net/biblia/libros/levitico.html#cap12
(6) Para hablar con Diós (crec que és una recopilació d'homilies, en desconec la data de publicació) www.es.josemariaescriva.info/articulo/opus-dei-san-josemaria-purificacion-de-nuestra-senora
4 de jul. 2017
2 de jul. 2017
Potser
Potser no tinc tota la raó,
Potser només una mica.
O potser ni una engruna, ni un bri.
I ves a saber, potser m'és indiferent.
Potser.
D'altra banda, tu, ell, vosaltres,
que esteu tan segurs de tot
i que parleu de forma tan categòrica,
potser encara teniu menys raó que jo.
I ves a saber, potser també m'és indiferent.
Potser.
Potser només una mica.
O potser ni una engruna, ni un bri.
I ves a saber, potser m'és indiferent.
Potser.
D'altra banda, tu, ell, vosaltres,
que esteu tan segurs de tot
i que parleu de forma tan categòrica,
potser encara teniu menys raó que jo.
I ves a saber, potser també m'és indiferent.
Potser.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
