Entrepà de pernil salat

Em torno a trobar el Domingo. El veig assegut als graons de l'entrada d'una església, mirant amb cara de gos abandonat les poques persones que passen. D'un tros lluny l'observo, fins que ell em veu. Llavors m'hi acosto, fem petar la xerrada una estona, drets al davant de l'església. Ha canviat la seva cara de captaire i ha recuperat la seva cara normal, de persona espavilada i decidida.

Mentre parlem, se li acosta un home i li dóna un entrepà. El Domingo adopta un altre cop la seva cara desvalguda i humil, i li dóna les gràcies. L'home li ha comprat l'entrepà a un forn de la cantonada, perquè el Domingo li havia dit que tenia gana.

L'home marxa i li dic al Domingo que m'hauria d'ensenyar a aconseguir entrepans amb tanta facilitat. Però llavors ell aconsegueix sorprendre'm, em diu que no se'l pensa menjar, "que només faltaria", que ell només es menja els entrepans que es compra ell mateix, que aquell el llençarà. De manera que li dic que si l'ha de llançar que me'l doni, perquè és de pernil salat i té molt bona pinta. I me'l dóna, i estic la mar de content: ja tinc solucionat el dinar.

Seguim parlant. Em diu que dilluns (és dissabte) se'n va a Sevilla, diu que dilluns perquè els dies laborables la rebaixa que li fan al tren amb la targeta de jubilat és més gran. Li pregunto què hi va a fer, a Sevilla, i em diu "que coses seves".

Jo li dic que vaig cap a Banyoles, i ell em diu que també hi ha d'anar, a Banyoles, dilluns o dimarts. Li pregunto si no era a Sevilla, a on volia anar, i em diu que sí, que anirà a Sevilla.

Al cap d'una estona arriba un captaire amb més pinta de captaire, amb el seu carret i unes bosses, barbut, despentinat, bastant brut, i s'asseu a les escales. Li pregunto al Domingo que com ho fan, per repartir-se els espais, i ell em diu que no té problemes, que ell marxarà d'allí però "només perquè vol".

El Domingo no té res a veure amb aquest altre captaire. El Domingo va net, ben pelat, bastant ben afaitat, sense bosses ni carrets. Els seus recursos són el posat una mica estrafet (no sempre), la cara de pena i, sobretot, la llengua. Sobretot la xerrameca. De parlar en sap un munt: si no estigués ocupat fent de captaire (de tant en tant també té altres ocupacions), podria ser "ministre", o ves a saber.

Entre domingos, gitanes, borratxos i altres perfils de personatges, el món dels captaires fixos o eventuals és complicat. Topar-m'hi sempre em genera incomoditat. Voldria no trobar-me amb persones demanant almoina però, és clar, me les trobo. I tot i conèixer el Domingo, tot i que el conec a ell i la seva curiosa història (durant anys vam anar plegats a collir olives i a fer les veremes), els captaires sempre em neguitegen.