Contra el divorci - 2 (el Creus)

Segueixo amb el tema encetat a partir de la pel.lícula "Hasta que el matrimonio nos separe". En una altra ocasió ja vaig parlar del cas del Joan i la Maria, que no es van atrevir a inscriure la seva filla al registre civil durant molts anys, de la por que tenien que a causa de la seva condició d'adúlters o "amancebados" (ell anteriorment havia estat casat amb una altra dona), inscriure la filla els compliqués la vida. Perquè llavors l'adulteri era un delicte que podia ser penat. I de fet ells no van inscriure la filla fins que es va despenalitzar l'adulteri, quan ella ja tenia quinze anys. Quinze anys sense existir civilment a causa de la por a aquelles lleis franquistes casposes i esperpèntiques, defensades de manera entusiasta per l'Església, vigents per a tothom, fossis creient o no.

Un altre cas, el del Creus, un treballador de la fàbrica del meu avi. El Creus, a diferència del Joan i la Maria, era una persona molt creient, i li hauria agradat ser també més practicant. Però els diumenges, quan anava a missa, no podia entrar a l'església, perquè ho tenia prohibit. S'havia de quedar a la porta, i des d'allí seguia la missa, fins que s'acabava. No podia entrar "perquè vivia en pecat", amb una dona que no era amb la que s'havia casat.

Amb la dona que s'havia casat les coses no els havien anat bé, tot havia sigut molt complicat. I va arribar un punt que es van separar (em sembla que no van arribar a tenir fills). Després, ell es va ajuntar amb la dona que va ser la seva parella a partir de llavors. Amb ella van tenir una bona vida, van tenir fills, van ser uns bons pares... Bé, he dit bona vida i suposo que només ho devia ser a mitges, ja que conviure amb aquesta contradicció, la de ser catòlic i per tant sentir-se obligat per la indissolubilitat del matrimoni, i alhora haver format una família amb una altra dona, ha de pesar molt. Sobretot si s'és una persona sensible, i ell ho era.

El Creus era una persona que inspirava confiança i que es feia estimar. Malgrat la seva "irregular" situació familiar, no va tenir complicacions amb la gent que l'envoltava. Els meus avis l'apreciaven molt, i tot i ser (els meus avis) gent socialment i religiosament convencionals, sempre van confiar en ell. I en la mesura que van poder el van afavorir, a ell i a la seva família. Per exemple, quan el meu avi va morir, es va descobrir que feia uns anys que estava pagant la meitat del lloguer del pis en el qual vivia el Creus i la seva família.

El Creus sempre va viure amb dues espines clavades, la de no poder divorciar-se i casar-se amb la mare dels seus fills, i la de tenir prohibida l'entrada a l'església. Les dues espines li feien mal. Suposo que ja havia mort feia anys, quan es va aprovar la llei del divorci el 1981, però poder-se'n beneficiar tampoc l'hauria alliberat de tot el pes que arrossegava. Perquè ell era catòlic i, per tant, encara que (eventualment) hagues aconseguit el divorci civil, davant dels ulls de l'Església (i dels seus propis ulls) hauria seguit sent un adúlter. (1) (2) (3)

--
(1) Per a una persona de la seva condició social i en aquella època era inimaginable pensar en una eventual anulació del matrimoni per part de l'Església (llavors l'única possibilitat de poder-se casar amb una altra dona, segons el Dret Canònic i aquestes històries).
(2) Guardo també bastantes cartes de la meva mare (publicades a diferents diaris), d'anys posteriors a l'aprovació de la llei del divorci, en què denuncia tots els mals familiars, socials i religiosos que ha provocat el divorci, i em sembla recordar també alguna carta en què reivindica alguna forma de matrimoni indissoluble, "si més no per a aquelles persones que ho vulguin".
(3) Uns quants anys més tard, els meus pares es van trobar "en la seva pròpia família" aquesta mena de problemes, quan algun fill es va "amancebar" (com en deien durant el franquisme) amb parelles ja casades (o no casades, però amb les quals no es van casar). Llavors els meus pares no s'ho van passar gens bé, i de vegades, suposo que desbordats, tampoc ho van gestionar gaire bé, però aquesta ja és una altra història.