Buda i el Petit Príncep

Bressolat per les paraules
de Buda i el Petit Príncep,
el Passavolant anava badant i vivint.

Sidharta Gautama, el Buda, l'Il.luminat, li deia:
"Com més gran sigui el desig i el lligam
més gran serà el sofriment i el dolor;
trenca els lligams, sigues lliure,
allibera't del llast feixuc dels desitjos,
elimina el sofriment."

Però el Petit Príncep, seductor, xiuxiuejava:
"Creem lligams, domestiquem-nos una mica..."

El meu avi matern - 3

Sobre l'afer de la militància falangista del meu avi matern i la voluntat d'ocultar-la per part d'algun dels familiars, se m'acut també una altra reflexió.

Les idees polítiques i morals d'una persona, una societat, un país, no són immutables. Per exemple, fixem-nos en l'ascendència actual d'algunes idees i forces polítiques inquietants, com a Itàlia la colla del Berlusconi, a França els seguidors del Le Pen i, aquí, encara que sigui de moment de forma minoritària, gent com l'Anglada.

Mirant les coses amb perspectiva, no s'ha de descartar que alguns dels detalls que en un moment determinat un cronista elimina de la biografia d'algú perquè els considera "políticament incorrectes" (en la mesura que valora que enfosqueixen la crònica sobre la que treballa i que per tant més val ocultar-los), potser algun dia, més endavant, algun altre historiador els valoraria com a positius, o pel cap baix, enriquidors del context de la situació.

Això, és clar, en el cas que aquest posterior historiador pogués accedir a aquesta informació, cosa ja inviable, al no quedar-ne cap rastre a causa de la poda efectuada pel cronista inicial. I el que val per a la història també val per a les cròniques familiars.

Vull dir que també podria ser que algun dia, algun dels descendents del meu avi es sentís orgullós d'haver tingut un avantpassat falangista. Aquestes coses passen, fins i tot "a les millors famílies"...

--
(1) José Antonio Primo de Rivera, fundador de La Falange. Il.lustració de la Historia de España, Editorial Luis Vives, Zaragoza, 1963.

El meu avi matern - 2

A tots ens agrada donar la millor imatge de nosaltres mateixos, fins i tot semblar millors del que som; suposo que ens pensem que, si semblem millors, en part és com si ho fóssim: si els altres s'ho pensen, "ho som una mica"...

A més, sovint passa que de vegades ens pensem que ens dóna prestigi i credibilitat el presumpte prestigi i credibilitat dels nostres parents: que la biografia dels nostres avantpassats sigui brillant ens sembla que influeix sobre el nostre currículum personal, fent-lo millor.

Ho escric pensant en el meu avi falangista, o amb el carnet de la Falange, que potser no és ben bé el mateix. Va morir fa més de cinquanta anys i a mi, a diferència d'algun altre parent, no em preocupa el que va ser o va fer. Si de cas, el que potser em preocuparia seria que ara, si encara fos viu, seguís sent falangista. O racista, xenòfob, sexista, insolidari, prepotent, violent, estúpid... Això sí que suposo que m'incomodaria una mica, tot i que l'únic responsable de la seva vida òbviament seria ell.

Una altra cosa seria que el falangista fos jo, aquesta possibilitat sí que se m'entravessa més ("Sabem el que som, però no el que podem arribar a ser", deia William Shakespeare). O que sense ser-ho, per alguna mena de feblesa o d'interès, col.laborés amb un moviment d'aquest tipus...

Si ens preocupa el que va fer algun avantpassat nostre (o el que potser vam fer nosaltres mateixos algun dia), segurament més val que, en lloc d'alimentar aquesta mena de cabòries, intentem ser una mica efectius. I que en lloc de preocupar-nos (a causa d'alguns fets del passat) intentem "ocupar-nos amb el present", si de cas procurant no repetir els eventuals errors dels nostres predecessors (o els nostres propis errors). Perquè les reflexions sobre el passat només són útils (tenen un sentit productiu, no són estèrils), si ens serveixen per a viure, crear i compartir un present millor.

El passat es pot manipular, fins i tot molt, però és inalterable. Podem novel.lar més o menys el que va passar, però el que va passar, fos el que fos (sovint és impossible saber-ho), no ho podem canviar.

I la vida va passant

De vegades penso que n'hauria de fer alguna cosa, de la meva vida.
D'altres vegades penso que la vida n'ha fet alguna cosa, de mi.
I mentrestant, la vida va passant...

Per encàrrec

.

.

El meu avi matern

Acabada la Guerra Civil el meu avi matern va ser alcalde d'una capital de comarca. Els motius pel quals ho va ser els desconec (por, intenció de protegir familiars i coneguts, sintonia amb el nou règim, desig de poder... no ho sé). Durant el temps que va ser alcalde (potser encara no un any, també desconec la raó d'aquesta brevetat), sembla ser que va cometre algun abús. Aquest episodi de la història familiar (el referent als fets prepotents i als abusos com a alcalde) hi ha algú de la família que els vol oblidar. Fins i tot eradicar, arribant al punt de destruir algun document que hi estava relacionat.

Hi ha qui no vol recordar, per exemple, que aquest avi va ser membre de la Falange, no sé si combregant o no amb les seves idees (llavors crec que el carnet de la Falange era un requisit imprescindible per a l'ocupació d'un càrrec públic, i també per a moltes altres activitats). Hi ha qui considera que això d'haver estat falangista és una taca molt molesta en el seu currículum i, per extensió, en el currículum familiar, que es tractaria de mantenir el més impol.lut possible. El passat de la família hauria de ser sempre digne, modèlic...

I si a més de ser falangista resulta que va cometre algun abús de poder mentre va exercir d'alcalde, llavors la cosa encara s'embolica més... Com que són facetes d'aquest avi que incomoden, hi ha qui no vol que les coneguin les noves generacions: és millor no furgar en els seus aspectes conflictius i que es transmetin només els més interessants i positius (que aquest avi també tenia, i uns quants), per tal que les noves generacions se'n puguin sentir orgulloses.

De vegades n'hem parlat, de tot això, amb algun parent favorable a aquesta postura censora. I no ens hem posat d'acord, perquè jo he defensat que em semblava molt més constructiu i educatiu transmetre els esdeveniments passats de la manera més fidel a la realitat (en la mesura que això sigui possible), sense mitificar persones ni fets, ja que les mitificacions, siguin de persones o col.lectius, a més de perilloses, em semblen deshonestes i absurdes.

La història mai és del tot fidel a la realitat, en el millor dels casos n'és una aproximació. Si un vol fer d'historiador, pot optar per intentar ser objectiu, rigorós, fins allí on honestament li sigui possible. O agafar una via més indulgent o interessada, més subjectiva; en casos extrems, manipulant els fets de forma premeditada i sistemàtica, sense embuts. De fet, hi ha moltes presumptes pàgines històriques, o cròniques familiars, que són novel.les, pura literatura de ficció. Tal vegada molt brillants, però sense cap relació amb la realitat.

Dret de cita (John Ralston Saul)

"La diferència entre ficció i no-ficció saps qui la va inventar? La universitat, per separar la realitat de la imaginació i que aquesta estigui en un pla secundari."
John Ralston Saul. Avui (suplement Cultura), 1-7-2010

Dret de cita (María Pagés)

"Ens inventem la vida i tot el que hi passa, fins i tot l'amor, però es tracta d'un invent molt enriquidor."
María Pagés. La Vanguardia (La Contra), 2-9-2010

La meva mare - la sortida del sol

Cada vegada que surt el sol, per l'horitzó del mar o per qualsevol horitzó de terra endins, més suau o més muntanyós (o fins i tot per un horitzó urbà de cases i carrers), és una mena de prodigi, com un truc de prestidigitació, el conill més fantàstic del barret més sorprenent.

La meva mare tenia el do de meravellar-se cada dia amb aquest gran esdeveniment. Tot i viure a Barcelona, tenia el privilegi immens de dormir en una habitació amb la finestra orientada a llevant, i que a més donava a un parc: des del llit, només veia vegetació i cel, de dia i de nit, perquè li agradava dormir amb la persiana alçada i la finestra oberta, cosa que va poder fer amb llibertat a partir del moment en què el meu pare va morir.

Era molt matinera, quan sortia el sol feia estona que ja s'havia alçat i fins i tot ja era al carrer. Segons l'època de l'any igual veia sortir el sol per l'horitzó del mar, mentre es banyava a alguna de les platges de la Vila Olímpica. Fos on fos, gaudia aquest moment, assaborint-lo amb una gran intensitat. Encara que fos de forma indirecta, per exemple veient-lo entrar pels vitralls de l'església (el sol o la seva claror), mentre escoltava la seva missa diària, que no es saltava mai, per cap motiu.

Quan es trobava bé, cosa que no passava sempre, tots els fenòmens de la naturalesa la meravellaven. Amb el pas dels anys no va perdre la capacitat de bocabadar-se i alegrar-se quan estava en contacte amb la natura, encara que només fos, quan era a Barcelona, la que veia des de la finestra de la seva habitació: mirant els pins, el cel, escoltant la gran varietat d'ocells que vivien al parc... De fet, eren dos privilegis, els seus: poder veure el parc per la finestra i saber-lo gaudir tan profundament.

Potser aquesta intensitat en el gaudir les coses, totes en general, al ser tan intensa, de vegades gairebé "sobrenatural" (tal com a ella li agradava remarcar, vinculant la seva joia a la influència divina), consumint-li tanta energia afavoria que acabes arribant un punt en el que, exhausta, s'ensorrés i llavors passés aquells llargs i profunds períodes depressius. Segurament no deu ser possible, mantenir-se sempre massa amunt (ni que sigui sostingut per un alè diví), per això la gent que té tendència a aquests grans enlairaments molts cops acaba pagant-ne un alt preu.

En el cas de la meva mare, els esclats d'energia, de desbordant alegria, activitat i entusiasme, de vegades semblants als d'una persona que hagués consumit drogues estimulants com la cocaïna o l'èxtasi, precedien els períodes de tristor, d'esfondrament, de profunda indiferència. Sovint tot era extrem, en ella. Li costava trobar l'equilibri, va passar poques èpoques de pau, d'estable serenitat.

Mentre va viure, la meva mare s'ho va passar molt bé... i molt malament.

El meu pare i l'Alzheimer - 2

Continuació dels comentaris d'alguns fragments (entre cometes) de l'article de la Viquipèdia sobre la Malaltia d'Alzheimer. En aquest cas, dedicats als origens i les hipotètiques mesures preventives o curatives.
Escrit inicial:
http://passavolant.blogspot.com/2010/08/el-meu-pare-i-lalzheimer.html

"En estudis epidemològics s’ha trobat que activitats intel.lectuals com jugar a escacs o la interacció social freqüent estan relacionades amb la reducció del rics de patir Alzheimer, encara que no s’han trobat relacions causals evidents."

Era una persona mentalment activa, potser fins i tot secretament preocupada per la possibilitat de patir una malaltia d'aquestes; per exemple, passats ja els 60 anys, quan anava en cotxe per Barcelona aprofitava els semàfors per a aprendre alemany, ajudant-se d'un manual. Malgrat tot, li va tocar l'Alzheimer.

"Per prevenir la malaltia, s’acostumen a recomanar hàbits no invasius o estils de vida, però no hi ha cap evidència ferma de la relació entre les recomanacions i la probabilitat de patir Alzheimer. (...) l’exercici i una dieta equilibrada ajudarien tant a prevenir com a millorar les condicions un cop s’ha expressat la malaltia."

Feia esport, era un usuari habitual del Club Natació Barcelona, hi anava a nedar i a fer gimnàs, un hàbit que va conservar fins els 77 anys. I pel que fa a la dieta, la seva era força equilibrada i variada.

"Tot i així, sembla que els components de la dieta Mediterrània, que inclou fruita i verdura, pa, blat i altres cereals, oli d’oliva, peix i vi negre, podrien reduir el risc, encara que no se sap si es parla de tots individualment, tots com a conjunt, o se n’haurien d’especificar alguns. El que es creu que actua com a mecanisme d’acció és el seu efecte cardiovascular beneficiós, però hi ha una evidència limitada que un consum lleuger i moderat d’alcohol, particularment de vi negre, estigui relacionada amb un menor risc de patir Alzheimer."

Tota la vida havia begut moderadament vi negre.

"De la mateixa manera, estudis sobre l’ús de vitamines tampoc han trobat evidències suficients de l’eficàcia de recomanar vitamina C, E o àcid fòlic amb o sense vitamina B12 com a agents preventius o tractaments de l’Alzheimer."

Era un entusiasta consumidor de vitamina C, ja fos a base de sucs de taronja o de pastilles efervescents.

"Els estudis indiquen que la malaltia està associada a les plaques senils i cabdells neurofibrilars en el cervell. Els tractaments que s’utilitzen actualment per tractar-la causen petits beneficis simptomàtics; però encara no hi ha tractament per retardar o detenir la malaltia."

Quan es va plantejar per primer cop la possibilitat d'un eventual tractament, la malaltia ja estava mot avançada; això, sumat a les pobres expectatives, per no dir nul.les, que es podien esperar de la medicació, va fer que es descartés. En el millor dels casos, els hipotètics resultats positius haurien estat només alentidors de l'evolució, però no curatius. En algun moment, quan de fet es va fer imprescindible, només va rebre medicació simptomàtica, tranquil.litzant.

"La gran majoria dels casos d’Alzheimer són esporàdics, és a dir, no han estat heretats genèticament, encara que alguns gens podrien actuar com a factors de risc."

No hi ha pistes que ascendents seus haguessin patit la malaltia; de tota manera, de fet gairebé no hi ha informació dels seus ascendents, llevat dels seus pares.

"Pel que fa a la confirmació del diagnòstic, només es pot fer post mortem, mitjançant una autòpsia molt acurada una vegada podem examinar histològicament el material del cervell."

No es va fer, ningú hi estava interessat.