El meu avi matern

Acabada la Guerra Civil el meu avi matern va ser alcalde d'una capital de comarca. Els motius pel quals ho va ser els desconec (por, intenció de protegir familiars i coneguts, sintonia amb el nou règim, desig de poder... no ho sé). Durant el temps que va ser alcalde (potser encara no un any, també desconec la raó d'aquesta brevetat), sembla ser que va cometre algun abús. Aquest episodi de la història familiar (el referent als fets prepotents i als abusos com a alcalde) hi ha algú de la família que els vol oblidar. Fins i tot eradicar, arribant al punt de destruir algun document que hi estava relacionat.

Hi ha qui no vol recordar, per exemple, que aquest avi va ser membre de la Falange, no sé si combregant o no amb les seves idees (llavors crec que el carnet de la Falange era un requisit imprescindible per a l'ocupació d'un càrrec públic, i també per a moltes altres activitats). Hi ha qui considera que això d'haver estat falangista és una taca molt molesta en el seu currículum i, per extensió, en el currículum familiar, que es tractaria de mantenir el més impol.lut possible. El passat de la família hauria de ser sempre digne, modèlic...

I si a més de ser falangista resulta que va cometre algun abús de poder mentre va exercir d'alcalde, llavors la cosa encara s'embolica més... Com que són facetes d'aquest avi que incomoden, hi ha qui no vol que les coneguin les noves generacions: és millor no furgar en els seus aspectes conflictius i que es transmetin només els més interessants i positius (que aquest avi també tenia, i uns quants), per tal que les noves generacions se'n puguin sentir orgulloses.

De vegades n'hem parlat, de tot això, amb algun parent favorable a aquesta postura censora. I no ens hem posat d'acord, perquè jo he defensat que em semblava molt més constructiu i educatiu transmetre els esdeveniments passats de la manera més fidel a la realitat (en la mesura que això sigui possible), sense mitificar persones ni fets, ja que les mitificacions, siguin de persones o col.lectius, a més de perilloses, em semblen deshonestes i absurdes.

La història mai és del tot fidel a la realitat, en el millor dels casos n'és una aproximació. Si un vol fer d'historiador, pot optar per intentar ser objectiu, rigorós, fins allí on honestament li sigui possible. O agafar una via més indulgent o interessada, més subjectiva; en casos extrems, manipulant els fets de forma premeditada i sistemàtica, sense embuts. De fet, hi ha moltes presumptes pàgines històriques, o cròniques familiars, que són novel.les, pura literatura de ficció. Tal vegada molt brillants, però sense cap relació amb la realitat.