La meva mare - la sortida del sol

Cada vegada que surt el sol, per l'horitzó del mar o per qualsevol horitzó de terra endins, més suau o més muntanyós (o fins i tot per un horitzó urbà de cases i carrers), és una mena de prodigi, com un truc de prestidigitació, el conill més fantàstic del barret més sorprenent.

La meva mare tenia el do de meravellar-se cada dia amb aquest gran esdeveniment. Tot i viure a Barcelona, tenia el privilegi immens de dormir en una habitació amb la finestra orientada a llevant, i que a més donava a un parc: des del llit, només veia vegetació i cel, de dia i de nit, perquè li agradava dormir amb la persiana alçada i la finestra oberta, cosa que va poder fer amb llibertat a partir del moment en què el meu pare va morir.

Era molt matinera, quan sortia el sol feia estona que ja s'havia alçat i fins i tot ja era al carrer. Segons l'època de l'any igual veia sortir el sol per l'horitzó del mar, mentre es banyava a alguna de les platges de la Vila Olímpica. Fos on fos, gaudia aquest moment, assaborint-lo amb una gran intensitat. Encara que fos de forma indirecta, per exemple veient-lo entrar pels vitralls de l'església (el sol o la seva claror), mentre escoltava la seva missa diària, que no es saltava mai, per cap motiu.

Quan es trobava bé, cosa que no passava sempre, tots els fenòmens de la naturalesa la meravellaven. Amb el pas dels anys no va perdre la capacitat de bocabadar-se i alegrar-se quan estava en contacte amb la natura, encara que només fos, quan era a Barcelona, la que veia des de la finestra de la seva habitació: mirant els pins, el cel, escoltant la gran varietat d'ocells que vivien al parc... De fet, eren dos privilegis, els seus: poder veure el parc per la finestra i saber-lo gaudir tan profundament.

Potser aquesta intensitat en el gaudir les coses, totes en general, al ser tan intensa, de vegades gairebé "sobrenatural" (tal com a ella li agradava remarcar, vinculant la seva joia a la influència divina), consumint-li tanta energia afavoria que acabes arribant un punt en el que, exhausta, s'ensorrés i llavors passés aquells llargs i profunds períodes depressius. Segurament no deu ser possible, mantenir-se sempre massa amunt (ni que sigui sostingut per un alè diví), per això la gent que té tendència a aquests grans enlairaments molts cops acaba pagant-ne un alt preu.

En el cas de la meva mare, els esclats d'energia, de desbordant alegria, activitat i entusiasme, de vegades semblants als d'una persona que hagués consumit drogues estimulants com la cocaïna o l'èxtasi, precedien els períodes de tristor, d'esfondrament, de profunda indiferència. Sovint tot era extrem, en ella. Li costava trobar l'equilibri, va passar poques èpoques de pau, d'estable serenitat.

Mentre va viure, la meva mare s'ho va passar molt bé... i molt malament.