(temes familiars i religiosos)
https://442m.blogspot.com/2018/10/logoterapia-religiosa.html
30 d’oct. 2018
27 d’oct. 2018
24 d’oct. 2018
Sobre les mirades
He quedat amb el Romà. Li ho havia proposat jo, amb l'objectiu de parlar amb ell sobre quina és la forma adequada de mirar les persones que ens trobem pel carrer (o on sigui) amb deformitats físiques evidents, per exemple amb malformacions de la cara (de naixement, o a causa d'un accident o malaltia), amb paràlisi cerebral, nanisme, geperudes, desmesuradament obeses o esquelètiques, amb seqüeles de la pòlio, sense un braç o una cama, etc.
És a dir, persones que a causa de la seva deformitat és fàcil que ens cridin l'atenció, i que potser poden sentir-se molestes per la forma com les mirem. O només pel fet de ser mirades, en la mesura que potser voldrien passar desapercebudes.
He fet la proposta al Romà perquè no conec cap altra persona més adequada: afectat per una paràlisi cerebral, des de petit té una mobilitat limitada que, tanmateix, no li impedeix caminar i ser autònom. Això sí, amb dificultats i alguna eventual esclatarada de tant en tant a causa de la seva poca estabilitat, però sense que aquests límits i incidents l'arrauleixin.
Quan parla el Romà ho fa amb dificultat, però si estàs atent i t'hi vas acostumant, no és difícil entendre'l. Només cal adaptar-te al seu ritme lent i treballós.
A banda d'aquestes característiques físiques, el Romà té un cap prodigiós, brillant, inquisitiu, i un dels temes que l'interessen és precisament aquest. Li interessa com a persona afectada, com a persona curiosa, i com a persona amb una llarga trajectòria laboral en projectes relacionats amb les persones amb discapacitats.
En resum, que pel que fa a aquest tema el Romà és un interlocutor ideal.
Em diu que és un tema complicat, i que la seva experiència és que "no hi ha una resposta", ja que aquesta interacció cadascú la pot viure diferent, tant el fet de ser mirat o no (no ser mirat també es pot percebre com una discriminació, una forma d'exclusió), com la forma. I que a més cal tenir en compte que la intenció de qui mira, d'un determinat tipus, pot ser percebuda, interpretada, de forma diferent per una persona o una altra, en funció de la seva biografia, les seves idees i expectatives, l'estat d'humor d'aquell dia, etc.
El Romà diu que, es faci el que es faci, per a ell l'important és l'actitud amb què es fa, i que si l'actitud és respectuosa, natural, afectuosa, a ell no el molesta, i que creu que aquest és un criteri bastant generalitzable, malgrat les excepcions que es puguin produir (pels motius que sigui).
Pel que fa a l'actitud, remarca també que el llenguatge corporal és determinant. De fet, diu que si ja ho és sempre (i fa referència als estudis que diuen que sobretot comuniquem a través d'aquest llenguatge, molt més que a través de les paraules que diem), en aquest cas encara més, en la mesura que són interaccions delicades.
El Romà és especial en molts sentits. Per exemple, té un gran sentit de l'humor i riu molt. Parlar amb ell és divertit i estimulant. Ell s'accepta com és, relativitza els seus condicionants i té la capacitat de no amargar-se la vida a causa d'alguna mirada o reacció poc adequada. Diu que de vegades d'entrada la gent que no el coneix associa les seves peculiaritats físiques i la seva dificultat per moure's i parlar amb una deficiència psíquica, i llavors el tracten amb aquest prejudici. Fins que es desfà el malentès. (1)
El resum de la conversa amb el Romà és que em quedo bastant com estava, llevat del reforç de la importància de mirar o relacionar-nos amb aquestes persones des del respecte, des de la calidesa, amb atenció, per tal de trobar, en cada ocasió, la millor manera d'actuar.
Sense oblidar, alhora, que fem el que fem, la percepció o resposta de l'altre pot no estar en sintonia amb la nostra intenció. Sobretot perquè no tothom és com el Romà, no tothom té la seva vitalitat, lucidesa, empatia i sentit de l'humor que té ell.
Hi ha gent que porta la càrrega de les seves limitacions amb moltes més dificultats, i aquestes dificultats "d'elles amb la seva vida", poden contaminar la seva relació amb els altres. En aquests casos, per molta bona voluntat que tu hi posis, les coses no seran fàcils. Però aquesta ja és una altra història.
--
(1) Hi ha gent que creu equivocadament (ho he constatat diferents vegades parlant del tema amb altres persones) que la paràlisi cerebral, sobretot quan els efectes són greus, va sempre associada a discapacitat mental.
És a dir, persones que a causa de la seva deformitat és fàcil que ens cridin l'atenció, i que potser poden sentir-se molestes per la forma com les mirem. O només pel fet de ser mirades, en la mesura que potser voldrien passar desapercebudes.
He fet la proposta al Romà perquè no conec cap altra persona més adequada: afectat per una paràlisi cerebral, des de petit té una mobilitat limitada que, tanmateix, no li impedeix caminar i ser autònom. Això sí, amb dificultats i alguna eventual esclatarada de tant en tant a causa de la seva poca estabilitat, però sense que aquests límits i incidents l'arrauleixin.
Quan parla el Romà ho fa amb dificultat, però si estàs atent i t'hi vas acostumant, no és difícil entendre'l. Només cal adaptar-te al seu ritme lent i treballós.
A banda d'aquestes característiques físiques, el Romà té un cap prodigiós, brillant, inquisitiu, i un dels temes que l'interessen és precisament aquest. Li interessa com a persona afectada, com a persona curiosa, i com a persona amb una llarga trajectòria laboral en projectes relacionats amb les persones amb discapacitats.
En resum, que pel que fa a aquest tema el Romà és un interlocutor ideal.
Em diu que és un tema complicat, i que la seva experiència és que "no hi ha una resposta", ja que aquesta interacció cadascú la pot viure diferent, tant el fet de ser mirat o no (no ser mirat també es pot percebre com una discriminació, una forma d'exclusió), com la forma. I que a més cal tenir en compte que la intenció de qui mira, d'un determinat tipus, pot ser percebuda, interpretada, de forma diferent per una persona o una altra, en funció de la seva biografia, les seves idees i expectatives, l'estat d'humor d'aquell dia, etc.
El Romà diu que, es faci el que es faci, per a ell l'important és l'actitud amb què es fa, i que si l'actitud és respectuosa, natural, afectuosa, a ell no el molesta, i que creu que aquest és un criteri bastant generalitzable, malgrat les excepcions que es puguin produir (pels motius que sigui).
Pel que fa a l'actitud, remarca també que el llenguatge corporal és determinant. De fet, diu que si ja ho és sempre (i fa referència als estudis que diuen que sobretot comuniquem a través d'aquest llenguatge, molt més que a través de les paraules que diem), en aquest cas encara més, en la mesura que són interaccions delicades.
El Romà és especial en molts sentits. Per exemple, té un gran sentit de l'humor i riu molt. Parlar amb ell és divertit i estimulant. Ell s'accepta com és, relativitza els seus condicionants i té la capacitat de no amargar-se la vida a causa d'alguna mirada o reacció poc adequada. Diu que de vegades d'entrada la gent que no el coneix associa les seves peculiaritats físiques i la seva dificultat per moure's i parlar amb una deficiència psíquica, i llavors el tracten amb aquest prejudici. Fins que es desfà el malentès. (1)
El resum de la conversa amb el Romà és que em quedo bastant com estava, llevat del reforç de la importància de mirar o relacionar-nos amb aquestes persones des del respecte, des de la calidesa, amb atenció, per tal de trobar, en cada ocasió, la millor manera d'actuar.
Sense oblidar, alhora, que fem el que fem, la percepció o resposta de l'altre pot no estar en sintonia amb la nostra intenció. Sobretot perquè no tothom és com el Romà, no tothom té la seva vitalitat, lucidesa, empatia i sentit de l'humor que té ell.
Hi ha gent que porta la càrrega de les seves limitacions amb moltes més dificultats, i aquestes dificultats "d'elles amb la seva vida", poden contaminar la seva relació amb els altres. En aquests casos, per molta bona voluntat que tu hi posis, les coses no seran fàcils. Però aquesta ja és una altra història.
--
(1) Hi ha gent que creu equivocadament (ho he constatat diferents vegades parlant del tema amb altres persones) que la paràlisi cerebral, sobretot quan els efectes són greus, va sempre associada a discapacitat mental.
23 d’oct. 2018
20 d’oct. 2018
És tot tan estrany
És tot tan estrany!
L'alegria, la bondat,
el dolor, la tristesa, la crueltat...
Existir, respirar, fantasiejar,
anhelar, sentir-te frustrat.
Si hi penses,
tot és complicat i esmunyedís.
És millor pensar-hi poc.
L'alegria, la bondat,
el dolor, la tristesa, la crueltat...
Existir, respirar, fantasiejar,
anhelar, sentir-te frustrat.
Si hi penses,
tot és complicat i esmunyedís.
És millor pensar-hi poc.
19 d’oct. 2018
Ser un perdedor
Quan interioritzes que ets un perdedor
la vida es torna més lleugera.
Per què esforçar-te intentant guanyar?
Si saps que no és possible, ja no et cal lluitar.
I llavors et relaxes, i potser fins i tot somrius.
I mires tranquil i somrient els altres,
perdedors o guanyadors, és igual
(al final tots perdedors).
la vida es torna més lleugera.
Per què esforçar-te intentant guanyar?
Si saps que no és possible, ja no et cal lluitar.
I llavors et relaxes, i potser fins i tot somrius.
I mires tranquil i somrient els altres,
perdedors o guanyadors, és igual
(al final tots perdedors).
14 d’oct. 2018
Ètica i moral
Viure moralment és viure disciplinadament.
Viure èticament és fer de funambulista.
La moral són normes, l'ètica moments excepcionals.
Quan es viuen amb atenció, tots els moments són excepcionals.
L'ètica és això, atenció, i amb una mica de sort,
una ocasió, un espai per a la compassió.
Tots necessitem uns automatismes, alguna moral.
Perquè sense algunes rutines viure és molt difícil.
Però sense ètica, sense dubtes, sense llibertat d'elecció,
"sense l'obligació d'arriscar-se a escollir",
la vida només és obediència.
Només és vida d'autòmat i no vida autònoma.
Viure èticament és fer de funambulista.
La moral són normes, l'ètica moments excepcionals.
Quan es viuen amb atenció, tots els moments són excepcionals.
L'ètica és això, atenció, i amb una mica de sort,
una ocasió, un espai per a la compassió.
Tots necessitem uns automatismes, alguna moral.
Perquè sense algunes rutines viure és molt difícil.
Però sense ètica, sense dubtes, sense llibertat d'elecció,
"sense l'obligació d'arriscar-se a escollir",
la vida només és obediència.
Només és vida d'autòmat i no vida autònoma.
12 d’oct. 2018
Fills homicides
(salut mental)
Fills homicides
https://horitzontal.blogspot.com/2018/10/fills-homicides.html
Fills homicides - 2
https://horitzontal.blogspot.com/2018/10/fills-homicides-2.html
Fills homicides
https://horitzontal.blogspot.com/2018/10/fills-homicides.html
Fills homicides - 2
https://horitzontal.blogspot.com/2018/10/fills-homicides-2.html
11 d’oct. 2018
Mira que bé!
Dos ulls que poden mirar.
Mira que bé!
Dues orelles que poden escoltar.
Mira que bé!
Un nas que pot respirar i olorar.
Mira que bé!
Una boca que pot assaborir i parlar.
Mira que bé!
Una pell que pot sentir.
Mira que bé!
Un cap que pot pensar.
Mira que bé!
Unes cames que poden caminar.
Mira que bé!
Unes mans que poden...
agafar, fer carícies, abraçades
i tantes coses més.
Mira que bé!
Et sembla poc? Què més vols?
Mira que bé!
Dues orelles que poden escoltar.
Mira que bé!
Un nas que pot respirar i olorar.
Mira que bé!
Una boca que pot assaborir i parlar.
Mira que bé!
Una pell que pot sentir.
Mira que bé!
Un cap que pot pensar.
Mira que bé!
Unes cames que poden caminar.
Mira que bé!
Unes mans que poden...
agafar, fer carícies, abraçades
i tantes coses més.
Mira que bé!
Et sembla poc? Què més vols?
9 d’oct. 2018
Trens pintats
Una hipòtesi: a aquests nois joves afectats pel "trastorn de l'esprai compulsiu", a causa del qual no es poden dominar i pinten de manera descontrolada els vagons dels trens, potser els ajudaria, en el seu procés de recuperació terapèutic, veure que els responsables dels transports públics, per exemple els dels Ferrocarrils de la Generalitat (o de TMB), no fan el mateix que ells.
Perquè el cas és que de moment els donen mal exemple, en la mesura que posen films publicitaris que de vegades cobreixen la totalitat de les finestres.
Seria un detall que, tant els uns com els altres, si volen tunejar vagons (amb pintures o films), com a mínim respectin les finestres. Perquè a alguns usuaris resulta que (ves quines coses) quan anem d'aquí cap allà ens agrada poder mirar per la finestra.
--
Nota posterior (22/10/2018)
El text anterior és una revisió del publicat el 9 d'octubre passat. La meva companya em va dir que era embolicat, i vaig pensar que tenia raó. Pel que fa al contingut considero que és un text irrellevant (de manera que en definitiva era bastant igual que estigués ben o mal escrit), però així i tot al final vaig decidir corregir-lo, ja que en el fons corregir un text, per tal d'aconseguir que sigui més fàcil de llegir, és una de les parts que m'agrada d'aquesta història d'escriure: de vegades em pot passar el temps volant, mentre busco de manera obsessiva el redactat adequat de, potser, una única frase (una altra cosa és que en aquests casos al final en quedi content... o fracassi).
El text original era el següent:
Una hipòtesi: a aquests nois joves afectats pel "trastorn de l'esprai compulsiu", a causa del qual no es poden dominar i pinten de manera descontrolada els vagons dels trens, potser els ajudaria, en el seu procés de recuperació terapèutic, veure que els responsables dels transports públics, per exemple els dels Ferrocarrils de la Generalitat (o de TMB), deixen de fer el mateix amb els seus films publicitaris que de vegades cobreixen la totalitat de les finestres. Mentrestant, mentre això no sigui possible, seria d'agrair que, tant els uns com els altres, si volen tunejar vagons (amb pintures o films) com a mínim respectin les finestres. Perquè a alguns usuaris resulta que ens agrada fer-les servir, ens agrada poder mirar per la finestra quan anem d'aquí cap allà.
Perquè el cas és que de moment els donen mal exemple, en la mesura que posen films publicitaris que de vegades cobreixen la totalitat de les finestres.
Seria un detall que, tant els uns com els altres, si volen tunejar vagons (amb pintures o films), com a mínim respectin les finestres. Perquè a alguns usuaris resulta que (ves quines coses) quan anem d'aquí cap allà ens agrada poder mirar per la finestra.
--
Nota posterior (22/10/2018)
El text anterior és una revisió del publicat el 9 d'octubre passat. La meva companya em va dir que era embolicat, i vaig pensar que tenia raó. Pel que fa al contingut considero que és un text irrellevant (de manera que en definitiva era bastant igual que estigués ben o mal escrit), però així i tot al final vaig decidir corregir-lo, ja que en el fons corregir un text, per tal d'aconseguir que sigui més fàcil de llegir, és una de les parts que m'agrada d'aquesta història d'escriure: de vegades em pot passar el temps volant, mentre busco de manera obsessiva el redactat adequat de, potser, una única frase (una altra cosa és que en aquests casos al final en quedi content... o fracassi).
El text original era el següent:
Una hipòtesi: a aquests nois joves afectats pel "trastorn de l'esprai compulsiu", a causa del qual no es poden dominar i pinten de manera descontrolada els vagons dels trens, potser els ajudaria, en el seu procés de recuperació terapèutic, veure que els responsables dels transports públics, per exemple els dels Ferrocarrils de la Generalitat (o de TMB), deixen de fer el mateix amb els seus films publicitaris que de vegades cobreixen la totalitat de les finestres. Mentrestant, mentre això no sigui possible, seria d'agrair que, tant els uns com els altres, si volen tunejar vagons (amb pintures o films) com a mínim respectin les finestres. Perquè a alguns usuaris resulta que ens agrada fer-les servir, ens agrada poder mirar per la finestra quan anem d'aquí cap allà.
4 d’oct. 2018
3 d’oct. 2018
2 d’oct. 2018
Si fóssim cadires o taules
Si fóssim cadires o taules no patiríem mai. No tindríem ni fred ni calor. Ni gana ni set. Ni por ni ansietat. Ni tristeses ni remordiments.
Ara bé, tampoc sabríem què és l'amistat. No sabríem que és l'empatia. Ni l'alegria. Tampoc tindríem il.lusions. Ens perdríem moltes coses. Per exemple, ens perdríem la possibilitat de gaudir l'espectacle d'una posta de sol, o el cant d'un rossinyol, o el vol d'un estel.
No ser una cadira, una taula, una pedra, un clot, és ser sensibles. I ser sensibles ens permet riure i plorar. Ens exposa a patir, però també ens permet celebrar el fet d'existir. És així: si volem gaudir hem de viure, i si volem viure hem d'assumir que dins del paquet de la vida també hi ha molèsties i patiments.
Si tot això ho tenim clar i no ens hi capfiquem, les incomoditats es fan més petites. I el plaer d'existir es pot expandir. I llavors podem anar assaborint els petits regals que la vida quotidiana ens va fent. Començant pels més immediats, com per exemple el goig de poder beure un got d'aigua quan tenim set, el d'abrigar-nos quan tenim fred, el de poder-nos ficar al llit quan tenim són. O el de riure quan ens ve de gust, compartint un somriure, una abraçada, una cançó.
D'altra banda, les coses són com són. No som una cadira. Ni una taula, ni una figura de guix. No ho som. I encara que vulguem tampoc podem ser "mitja cadira": és a dir, no podem viure sempre rient, alegrement, sense que mai ens toqui el dolor o la tristesa. No és possible agafar de la vida només el que ens és plaent. Però sí que és possible aprendre que els moments dolents no són eterns, i que si estem atents, la vida és plena de petits prodigis i regals.
Anar aprenent aquestes lliçons és fer-nos una mica més savis, i per tant tenir la possibilitat de poder ser una mica més feliços. Perquè no som cadires: som persones. Complexes, irrepetibles, sorprenents.
Ara bé, tampoc sabríem què és l'amistat. No sabríem que és l'empatia. Ni l'alegria. Tampoc tindríem il.lusions. Ens perdríem moltes coses. Per exemple, ens perdríem la possibilitat de gaudir l'espectacle d'una posta de sol, o el cant d'un rossinyol, o el vol d'un estel.
No ser una cadira, una taula, una pedra, un clot, és ser sensibles. I ser sensibles ens permet riure i plorar. Ens exposa a patir, però també ens permet celebrar el fet d'existir. És així: si volem gaudir hem de viure, i si volem viure hem d'assumir que dins del paquet de la vida també hi ha molèsties i patiments.
Si tot això ho tenim clar i no ens hi capfiquem, les incomoditats es fan més petites. I el plaer d'existir es pot expandir. I llavors podem anar assaborint els petits regals que la vida quotidiana ens va fent. Començant pels més immediats, com per exemple el goig de poder beure un got d'aigua quan tenim set, el d'abrigar-nos quan tenim fred, el de poder-nos ficar al llit quan tenim són. O el de riure quan ens ve de gust, compartint un somriure, una abraçada, una cançó.
D'altra banda, les coses són com són. No som una cadira. Ni una taula, ni una figura de guix. No ho som. I encara que vulguem tampoc podem ser "mitja cadira": és a dir, no podem viure sempre rient, alegrement, sense que mai ens toqui el dolor o la tristesa. No és possible agafar de la vida només el que ens és plaent. Però sí que és possible aprendre que els moments dolents no són eterns, i que si estem atents, la vida és plena de petits prodigis i regals.
Anar aprenent aquestes lliçons és fer-nos una mica més savis, i per tant tenir la possibilitat de poder ser una mica més feliços. Perquè no som cadires: som persones. Complexes, irrepetibles, sorprenents.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
